divendres, 24 de desembre del 2010

Bon Nadal!!


Sembla que la individualitat, la consciència d’ésser separat de la resta d’éssers, hagi de ser la grandesa i la misèria de l’ésser humà. Alguns dels grans relats de la humanitat, com ara el del començament del Gènesi, però també la doctrina fonamental del Buddha o l’obra d’alguns filòsofs sembla que vagi en aquest sentit.
Al Gènesi, el desig de l’home de ser com déus els allunya de la unitat primordial amb Déu que els unia també al cosmos; els fa conscients de la seva individualitat, però també els aboca a la solitud i a la violència envers la resta de la creació.
Aquesta individualitat és, d’una banda, la que ens fa homes, és la que ens ha dut a desenvolupar la cultura, però aquesta sembla que cerqui, precisament, si més no en les seves formes més purificades, el retorn a la unitat amb el cosmos i amb Déu, malgrat que potser només la religió ho manifesti clarament, ni que sigui perquè és el fet humà que més ens hi apropa, és el camí que ens hi vol dur, malgrat tot.
I és precisament la religió la que, en general, ha desenvolupat aquella noció que és la desapropiació, la purificació d’aquell desig bàsic de ser com déus, que ens pot dur de nou a la pau.
Aquell desig, en brut, ens va dur al trencament, i aquest trencament ens ha dut a la violència envers els altres i envers el cosmos, però una purificació d’aquest desig ens ha donar la pacificació.
I la purificació d’aquest desig ens vindrà per un altre desig, el desig de la unitat, que també tenim en el fons del nostre cor, que també és universal, també el trobem a tot arreu, i que es pot dur a terme en tots els aspectes de la nostra vida.
La grandesa del cristianisme en aquest sentit, l’absoluta grandesa del cristianisme, diria jo, és que aquesta nova unitat no ens ve d’un esforç de la nostra voluntat, sinó d’acceptar un amor incondicional; l’amor que es manifesta en aquest naixement humil i silenciós del rebrot de David, del Messies promès i esperat, d'aquell que serà la nostra pau, i que posa fi a la separació.
Ja mai més no estarem separats, ja mai més la divisió no tindrà la última paraula, Déu s’ha fet home i l’home ja no està separat de Déu ni del cosmos; ja no li cal ser com Déu perquè pot ser en Déu i amb Déu, només que accepti aquest amor i el dugui a terme.

dimecres, 22 de desembre del 2010

El pessebre, com un mandala del món que desitgem


Aquests dies són dies de fer pessebre. El de casa l’he fet durant els últims anys, fins que aquest any el Senyor ens ha regalat amb un jove pessebrista.
Fer el pessebre té quelcom d’aquelles activitats artístico-sagrades, com pintar icones o com el que deu ser l’elaboració dels mandales d’arena; activitats en les quals la originalitat no és el que més compta i que estan subjectes, si més no, a un cert costum.
En el cas del pessebre, moltes vegades he pensat que fent-lo, les persones no ens limitem a imaginar les escenes típiques del Nadal, sinó que, per un moment, ens imaginem el món reconciliat que volem. Parlo dels pessebres casolans, dels de tota la vida, que no tenen grans pretensions artístiques.
El pessebre, els pessebres, amb el seu paisatge amable, la verdor de la molsa, la senzillesa dels personatges (siguin hebreus, catalans o napolitans), l’ordre que hi tenen totes les coses... són la imatge del món que desitgem. Tot plegat és inconscientment bíblic, potser, ja que tot plegat es correspon força, pel que fa a l’amabilitat de l’entorn i de les persones, al món del Messies, el món en que Déu haurà vingut i viurà de nou amb nosaltres.
Aquesta tarda cantàvem a vespres: O Rex Gentium, et desideratus earum, lapisque angularis, qui facis utraque unum: veni, et salva hominem, quem de limo formasti.
Qui facis de utraque unum, que vol dir: tu que de les dues en fas una cosa, d’alguna manera parla de la reconciliació en Crist de tot el que estava dividit. Aquesta reconciliació que duu la pau és la que busquem; la busquem interiorment, i la desitgem per al món, malgrat que a vegades no ho sembli massa i la que, d'alguna manera manifestem en el pessebre, en aquesta mena de mandala a la mediterrània.
Tant de bo que, tot fent el pessebre, tinguem un moment per pensar-hi i per buscar aquesta pau al nostre cor, la pau d’un cor unificat per dur pau al món, començant pels qui ens envolten.

dijous, 9 de desembre del 2010

Distància per a comprendre


En aquest cap de l’any, entre Tots Sants i Cap d’Any, és segurament quan s’acumulen la major part de petits rituals familiars i grupals de l’any, almenys els que són comuns a tot arreu. Aquests dies he tingut l’ocasió de pensar en el participar o no participar d’aquests rituals, d’aquestes celebracions en que ja sabem què passarà (i per això hi anem).
La majoria de nosaltres hem estat introduïts en aquesta mena de celebracions de petits, n’hem après els simbolismes dels nostres avis, dels nostres pares, els germans grans... i segurament ha estat en aquells anys que n’hem participat més de cor. Amb tot, aquesta participació arriba ineludiblement a la crisi, a l’avorriment de tota aquesta mena de coses. Temps després, normalment, hom acaba recuperant una il•lusió diferent per aquestes coses, i hom torna a participar-hi ben de cor, però ja no amb un cor de nen, sinó amb un cor d’home.
Pensant en això em va venir al cap dos autors. D’una banda Unamuno, que en un magnífic article parla de la importància de la distància per a una profunda comprensió. Unamuno en parla en el cas de relacions interpersonals tot dient: «Los hombres sólo se sienten de veras hermanos cuando se oyen unos a otros en el silencio de las cosas a través de la soledad.»; i realment, és en la distància que podem valorar les postres relacions correctament, sempre que la distància sigui real i no ens refugiem en una falsa proximitat. De la mateixa manera, és quan ens allunyem d’aquests petits ritus que els podem arribar a valorar. I encara, els ritus i les relacions, en aquests casos, estan íntimament relacionats.
L’altra autor en qui vaig pensar és Sta. Teresa de l’Infant Jesús, que en els seus escrits autobiogràfics parla de la gràcia de Nadal, que va descobrir el dia que va abandonar la il•lusió que de nena tenia per aquesta festa per decidir conscientment de participar-hi.
En definitiva, i seguint amb les meves tedioses reflexions sobre els ritus, sembla que un cert apartament d’aquests és necessari per valorar el pes que tenen a la nostra vida, el pes afectiu, moral, existencial... Sembla que és necessari marxar-ne per tornar-hi d’una altra manera.

dimecres, 1 de desembre del 2010

Donar-se la mà


Quan saludo algú, acostumo a donar-li la mà, fins en el cas de persones ben conegudes o de nens petits. Sovint m’he adonat que aquest gest sorprèn a algunes persones; hi ha qui se sorprèn perquè considera que aquest gest és més aviat formal per a segons quines ocasions, hi ha qui se sorprèn simplement perquè no hi està acostumat.
Son ben sabuts els significats que tradicionalment s’han donat a aquest gest. D’una banda, es diu que donar-se la mà dreta significa la voluntat de no agressió, ja que mentre l’altre et té la ma agafada, no pots desembeinar l’espasa. D’una altra, el fet que la mà es doni de costat i es rebi de costat significaria el reconeixement d’igualtat entre els qui se saluden. Diria que hi ha d’haver més interpretacions possibles d’aquest gest tant senzill, que jo desconec.
Per a mi, però, el gest de donar-se la mà té un significat que va més enllà d’aquests dos.
He llegit en algun lloc que deia Kafka que pregar és estendre la mà en la foscor, esperant de trobar una altra mà. Sempre que dono la mà a algú, en certa manera, faig una experiència d’això. Cada vegada que dono la mà a algú allargo la mà esperant de trobar una persona, algú a qui reconec i que em reconeix.
Més enllà encara, és un gest que em recorda una de les imatges cristianes que més m’agrada, la imatge de la Dextera Domini, com la que hi ha a Tahull just al cim de l’arc que uneix la nau i l’absis, el lloc de trobada amb la divinitat. Allà la mà de Déu beneeix, però és també una mà estesa, una ma estesa com la que espero trobar en tothom a qui estenc la meva, com la que intento estendre envers tots aquells qui m’apropo.

dimecres, 24 de novembre del 2010

Retorn a la Tàpies


Ahir, després de molts anys de no fer-ho, vaig anar a la Fundació Tàpies. Volia veure la reforma de que tant es va parlar fa un any.
Ara no parlaré de la reforma, perquè, en termes generals, no m’acaba de convèncer.
L’altre motiu per anar-hi era veure d’una vegada la realització del famós Mitjó. Quan es va presentar el projecte d’aquesta obra, pels qui no ho recordin, es va crear una gran polèmica. La polèmica va ser tant gran que el projecte es va retirar. Ja en aquell moment, quan tenia dotze anys, va ser una cosa que no vaig entendre. A mi m’agradava, i m’imaginava aquella gran peça al mig del Saló Oval del MNAC, un espai que, d’altra banda, encara no han solucionat i que encara no ha deixat de semblar un magatzem gran i buit.
Uns anys després vaig començar a visitar la Fundació Tàpies. No diré que m’agradi tot el que hi he vist, perquè seria faltar a la veritat, però aquestes visites, sobretot, em van posar en contacte amb l’obra d’aquest artista. I de veure l’obra plàstica, vaig passar a llegir l’obra teòrica, i aquí va ser on vaig començar a estimar la manera de veure les coses d’aquest pintor.
Ara, una versió més petita del mitjó és al terrat de la Fundació. Em agradar de veure’l, és una victòria relativa d’un home que ha treballat anys i anys, sense fer cas de les bromes que s’han fet sobre el seu art i que, sobretot, ha desenvolupat una manera de comprendre l’art molt rica.
Ahir, després de nou o deu anys que no en veia res, la veritat és que m’hi vaig trobar com a casa. Vaig retrobar aquells quadres matèrics foscos, aquells vernissos subtils, les cadires, les creus... i vaig retrobar aquest ancià venerable parlant a través d’un reportatge que passen contínuament. M’hi vaig estar una bona estona passejant, parant-me davant d’una peça, davant d’una altra...
Visitar la permanent de la Fundació Tàpies és gairebé un exercici de meditació. Apropar-se a alguns d’aquells quadres és com apropar-se a una venerable icona o posar-se sota el Crist de Taüll, hi ha una qualitat... espiritual.

dimecres, 17 de novembre del 2010

No prenguem mal


“Sense opinió no hi ha possibilitat de fer-se mal. Sense possibilitat de fer-se mal, no hi ha mal”Aquesta altra sentència de Marc Aureli recorda determinades afirmacions budistes. Si suspenem el judici, certament, no considerarem res com a dolent i, en conseqüència, no hi haurà la possibilitat que res dolent ens afecti.
Marc Aureli, es clar, parteix del estoïcisme, i considera que hi ha una llei natural universal a la qual ens hem d’adaptar, i que no constitueix una opinió, sinó un fet irrefutable. Adaptar-se a aquesta llei provoca la pacificació i la felicitat, mentre que apartar-se’n provoca el desassossec i la infelicitat.
Sembla que estem molt lluny d’aquestes consideracions. Hem après a considerar-ho tot com a relativament bo i relativament dolent i, encara més, sembla que a les nostres latituds la bondat i la maldat són relatives a cada persona, i només a cada persona (salvant les lleis estatals, que són d’obligat compliment per mor de la pena que comporta el seu incompliment).
Aquest relativisme preocupa molt a algunes persones i col•lectius, i potser és certament preocupant. La resposta acostuma a ser proposar una regressió a algun dels sistemes de valors que han agrupat a grans masses de persones, o almenys a moltes persones.
Tot plegat em fa la impressió que, si bé aquests revivals morals tenen una certa força en determinats ambients i moments, cadascun al seu, a la llarga no solucionen el problema, sinño que potser el multiplica, ja que allò que uns consideren bé, els altres ho consideren mal, i tots en resten afectats i no assoleixen la pau ni l’equilibri.
Potser una resposta sigui aquesta de Marc Aureli. És evident que aquesta frase no resumeix tot el seu pensament al voltant d’això, s’hauria de complementar amb, per exemple, la suposició de bona fe per part dels altres, a la qual dedica molts pensaments.
Ens cal, sens dubte una norma moral a l’hora d’actuar, i potser l’evangèlica sigui la més adequada (Fes als altres el que voldries que ells et fessin), però a l’hora d’emetre judicis, potser sigui millor ésser caut, no sigui que ens fem mal, considerant mal allò que tal vegada no ho sigui...

dimarts, 9 de novembre del 2010

Keep calm and carry on


¿Què és el mal? És el que veus tot sovint. Davant dels esdeveniments, recorda immediatament aquesta observació: els que has vist sovint. Resumint, tant a dalt com a baix, trobaràs sempre les mateixes coses de les quals les històries antigues, les menys antigues i les actuals van plenes. No hi ha res de nou. Tot és conegut i passatger.

Així comença el llibre VII de les Meditacions de Marc Aureli que, en l’edició que consulto sovint, apareix sota l’epígraf “Recull-te en tu mateix”. D’aquesta meditació m’agrada, sobretot, l’inici i el final.
L’inici ens situa: El mal és allò que veiem sovint, no ens n’estranyem doncs...
El final ens ho aclareix: Tranquils, tot és conegut, i tot passa.
El mal, és cert, ja el coneixem, ja ens ho han explicat des que erem petits i ja ho hem vist, ho hem experimentat, ho hem conegut de prop i de lluny. Acceptar-ho no ens duu a la inacció, o no ens hi ha de dur; només ens hauria de dur a la pau de saber que el mal és passatger.
I el bé? Del bé no en parla aquí. El bé, jo diria que el veiem tant sovint com el mal, el coneixem tant bé com el mal, ens n’han parlat fins i tot més que del mal. Però el mal no és conegut i passatger, el bé depèn de nosaltres, i cal que ens hi dediquem.
Tenir, doncs, pau davant del mal i treballar pel bé.

dijous, 15 d’abril del 2010

Solidaritat


El Mestre digué: “Només els solidaris són capaços d’estimar els homes i capaços d’odiar-los.”
El Mestre digué: “Si un hom aspira a la solidaritat humana, no odia”


Aquestes dues sentències van juntes, tal com les he posades, i ho he fet perquè he pensat que la segona aclareix la primera.
La solidaritat, el sentiment d’unitat amb algú altre, permet d’estimar, sens dubte. La solidaritat en un sentit ampli, tal com s’entén aquí, deu ser necessària per a estimar, perquè hom difícilment pot estimar algú al qual no se sent unit, algú en les alegries i penes del qual no vulgui participar d’alguna manera. Però aquest mateix sentiment d’unió, mal dirigit, també ens fa capaços d’odi. Certament, si hom se sent tant partícip de la vida d’algú que acaba confonent la solidaritat amb la manca de respecte a la llibertat de cadascú, dient que estima, pot acabar odiant, perquè la coartació de la llibertat potser sigui la forma més fina d’odi.
La solidaritat tota sola, com la majoria de coses d’aquest món, per no dir totes, és ambigua, es mou en la immensa gamma, no diré de grisos, sinó de colors, que formen la vida de l’home en aquest món.
Confuci, però, ho equilibra d’alguna manera amb la segona sentència, on no parla de solidaritat, sinó d’aspiració a la solidaritat humana. Pot semblar una menudesa, ja que la solidaritat, si no és humana... ja em direu què és. Salvant la Santíssima Trinitat i el cas de l’Encarnació de nostre Senyor Jesucrist i les seves conseqüències, que aquí no tinc espai per detallar (llegiu el Catecisme), en el qual podríem parlar de solidaritat divina, la solidaritat en principi pertany a la humanitat.
Jo diria que si aquí parla de la solidaritat humana com aquella que evita l’odi és perquè amb aquest nom vol indicar que hi ha una mena de solidaritat amb la humanitat entera, a la qual només es pot aspirar, però que aquesta aspiració és la que evita que la nostra solidaritat ens pugui dur a l’odi.
La nostra solidaritat ha de ser amb persones concretes, però ha de mirar la humanitat sencera, per ser respectuosa amb la llibertat de cadascú, començant per la nostra, per no perdre-la i acabar-nos odiant. Alhora, ha de ser concreta, ha de dur-nos a estimar persones. Com he dit, com tot en aquesta vida, és ambigu i complicat, carregat de matisos... però bé, suposo que això és viure, fins que arribem a la summa simplicitat de Déu...

dissabte, 13 de març del 2010

Ritualitat i llibertat


El duc Dìng preguntà: “El senyor empra els súbdits i els súbdits serveixen el senyor: ¿de quina manera ha de ser això?” Confuci respongué: “Que el senyor empri els súbdits usant ritualitat; que els súbdits serveixin el senyor usant lleialtat”
Tornant a les sentències de Confuci... aquesta sembla parlar de la utilitat del ritual. Sóc conscient que visc en un món, i sobretot en un entorn cultural, en el qual la ritualitat està molt abandonada. Públicament no s’observa gairebé cap mena de ritual i tenim uns governs que fan gala de saltar-se a la torera tota la ritualitat. Estic temptat de pensar que és una forma de fer creure falsament als ciutadans que gràcies a això tots som més lliures, però ara no hi entraré.
Confuci sembla parlar del ritual com a garantia, precisament, del dret dels súbdits, i trobo que la idea no està mal plantejada. Allò que priva verament de llibertat és estar sotmès a l’arbitrarietat del superior, i res no és més llunyà de l’arbitrarietat que el ritual. Si actuem segons el ritual, els nostres drets estan assegurats, el nostre servei serà just, evitarem l’abús i el servilisme i contribuirem al bé. Per contra, quan manca el ritual es pot caure en els abusos i en el servilisme, podem passar de la justa humilitat de tots a la humiliació de l’inferior.
Se que visc en un mal moment per defensar la ritualitat com a element de la justícia, però no deixo de veure que la seva absència dóna lloc fenòmens d’allò més curiosos a tots els nivells, des de la manipulació i l’abús utilitzant els sentiments fins el servilisme més llagoter que es troba en algunes organitzacions que s’han alliberat del ritual, fins a la general manca de cura en el comportament públic de molts ciutadans i de molts polítics. Tot plegat sembla que és per pensar-hi...

diumenge, 28 de febrer del 2010

Sobre ser monjos, arran de la meva professió (II)


Al nostre temps, aquestes primeres bases es concreten de maneres molt diverses, hi ha monestirs molt diferents entre ells, en els quals aquest compromís s’exerceix de maneres diverses i en àmbits ben diversos. De totes maneres, hi ha una sèrie d’elements comuns a gairebé tots ells que, malgrat la concreció, donen un idea força clara de quin és el sentit de la vida monàstica avui.
En primer lloc diria que hi ha la centralitat que la litúrgia té a la vida dels monjos, especialment en els monestirs benedictins i cistercencs. Aquesta centralitat expressa d’alguna manera aquella meravella de què parlava, tant per l’espai que es dedica a la lloança i que fa dels monestirs un signe de la presència de Déu en l’espai i en el temps, com per la cura que es té en l’estètica de la celebració, que busca de fer viure als mateixos monjos i al qui s’apropen al monestir una experiència d’aquesta presència.
En segon lloc hi ha el signe que signifiquen la castedat cèlibe i la vida comunitària, que cal comprendre unitàriament. Aquesta manera de viure que apunta a una humanitat reconciliada, la de Jesucrist, que amb la seva castedat nupcial assumeix el masculí i el femení, una humanitat que ha superat l’individualisme amb la comunió, una humanitat única i incorporada a Crist, amb el qual tots som consubstancials, la vida benaurada de la Jerusalem celestial en definitiva. La vida monàstica no realitza aquesta nova vida, però hi apunta i la significa.
En tercer lloc, i ja més aviat en l’àmbit del compromís, hi ha el treball intel•lectual que es desenvolupa en molts monestirs. Ja els monjos antics valoraven molt el coneixement de les realitats creades en el camí que condueix cap al coneixement de Déu. El treball en l’àmbit de la cultura i el posar aquest coneixement a la disposició de la gent té relació amb aquell compromís amb el creixement humà de les persones de què parlava al començament, i que a Montserrat és una de les principals fonts d’activitat, tant en el treball d’estudi pròpiament, com en la divulgació d’aquest estudi, en àmbits com l’Escriptura o la història.
En el mateix sentit hi ha la producció artística que trobem en molts monestirs. La creació d’una estètica cristiana és un servei a l’Església que és avui més necessari que en altres moments, ja que la producció artística generalment no té en compte Déu.

diumenge, 21 de febrer del 2010

Sobre ser monjo, arran de la meva professió (I)


Ser monjo al s.XXI té, al meu entendre, el mateix sentit que ha tingut des que un home va ser el primer monjo. Segons Mn. Ballarín explica en un llibre dedicat als monjos, el primer monjo va ser el primer home que es va embadalir mirant una posta de sol i va saber que, veient allò, veia més que allò que veia. El monjo era, i és, aquest home que s’embadaleix davant la meravella de Déu, i se’n meravella tant, que pensa dedicar-se només a servir humilment la seva font. El monjo és l’home que és cridat a aquesta meravella amb una força tal que no pot resistir i, seguint aquesta crida, emprèn una forma de vida diferent de la del seu entorn, buscant de seguir aquesta crida.
Aquesta base és comuna a tots els monjos de totes les èpoques i de totes les menes, i va acompanyada d’un fort i doble compromís. El monjo es compromet, en primer lloc, a créixer segons Jesucrist, es revesteix de l’home nou segons Jesucrist diu el ritual, el monjo es compromet a seguir i configurar-se a Jesucrist. Però es compromet, immediatament, a servir els seus germans en aquest camí, a ajudar-los en el seu creixement.
Per mi, aquestes són les dues bases de la vida monàstica en tot temps i en tot lloc, en totes les seves concrecions històriques, tant les que segueixen vigents avui en dia, com les que s’han extingit i les que han de venir. Meravella i compromís són la pedra sobre la qual es pot construir la vida d’un monjo.

Comptador

Estadisticas y contadores web gratis
Estadisticas Gratis