Sant Eloi és un bon sant...

Homilia del 22 de juliol de 2018 – Festa de St. Eloi a Berga

Sant Aloy es un bouon sant, si fèsto dous coup l’an, explica una dita provençal. Efectivament, germans i germanes, Sant Eloi, que avui celebrem a Berga, té dues festes: l’u de desembre, quan se’l celebra, a tot el món, com a patró dels joiers i els orfebres; i diversos dies entre el vint-i-cinc de juny i la meitat de setembre, quan se’l celebra, en una regió que abraçaria la Provença i la Catalunya Vella, com a patró dels cavalls i, més genèricament, dels animals que porten ferradura.
La primera és la festa eclesiàstica, més regular i formal, fonamentada en la vida de Sant Eloi, que va ser monetari, ministre de finances, del rei merovingi Dagobert I, bisbe de Noyon, fundador del bisbat de Dunkerke i dels monestirs de Solignac i de Mont-Saint-Eloi, a Arras. Un clàssic sant d’època merovíngia, de família romana, exemple de vida moral, al qual es venera i es fa bisbe, i que mor amb fama de sant.
La segona és la festa més popular, nascuda sobretot a partir d’una sèrie de llegendes, de històries que calia llegir, sobre St. Eloi, i que fa d’aquest personatge el patró dels cavalls i dels oficis que hi ha al voltant d’aquest animal: ferrers, traginers, mossos de quadra.
Sant Eloi, doncs, és patró de dues coses, de dos aspectes, en els quals podem resumir tota la vida humana. És patró del tresor interior i també el patró de la força exterior.
El tresor interior és el tresor que amb treball i amb cura tots anem construint en el nostre cor. La nostra vida personal, més íntima, és realment com un tresor, com una joia delicada que al llarg de la nostra vida anem elaborant, tot purificant els nostres sentiments, polint el nostre comportament, per fer de la nostra vida una bella obra d’art. Tot l’amor que podem donar, tot el bé que podem fer són com les pedres precioses que decoren aquesta obra que és el nostre viure, aquest regal, que som nosaltres mateixos, i que podem fer al món.
La nostra força exterior, que podria representar el cavall, és tot el que projectem cap enfora: els intercanvis, els esforços, les construccions, les batalles que emprenem, i que són el que, personalment i com a ciutat, movem en aquest món.
De totes dues coses, de la joia que fem en el nostre cor i de tot el que movem en el nostre exterior, St. Eloi ens n’és, molt especialment als berguedans, que el celebrem des de tant antic, sant i patró.
¿I què és un sant? Algú que ens porta, com un mirall que reflecteix, la llum del Sant amb majúscules, que és el nostre Déu. ¿I què és un patró? Doncs un sant al qual ens encomanem especialment perquè pregui nosaltres davant de Déu.
Sant Eloi, doncs, patró no oficial de Berga m’atreviria a dir, ens és, al mateix temps, exemple de com hem de viure, i intercessor nostre davant de Déu, tant en la nostra vida interior, com en la nostra projecció exterior.
Que, com ell va fer, sapiguem treballar de tal manera en aquest món que el nostre fer quotidià ens porti a créixer i a millorar segons l’exemple de Jesús i, al mateix temps, a saber acollir i donar-nos als altres també com el mateix Jesús va fer, i com Sant Eloi, amb tots els altres sants, ens ensenya que es pot fer.
Preguem Sant Eloi i diguem-li:
Per la potencia de les vostres pregàries,
oh sant Eloi, bisbe i orfebre de Crist,
intercediu davant del Senyor misericordiós,
per tal que protegeixi Berga i els seus ciutadans
de tot mal, i els guardi en pau.
Que la gràcia de Déu treballi els nostres cors,
com vós veu treballar les vostres obres precioses,
per tal que, per l’afinament de superar dificultats i límits personals
i per la flama pura de la vostra pregària,
esdevinguem dignes del Regne del Cel.

Creure segons allò que hem experimentat

Homilia del 17 de juliol de 2018 – Dimarts XV per annum



Se’ns fa difícil, germans i germanes, fins i tot diria molt difícil, de sentir dir que Jesús amenaçà les poblacions on havia fet els seus miracles i no s’havien convertit; no s’ajusta a la imatge d’Ell que sovint ens hem format: un mestre jove, bondadós, comprensiu, que va predicar una doctrina moral integradora dels qui eren menystinguts, que va avantposar la caritat al culte, etc..., no podia amenaçar uns poblets només perquè no havien cregut en Ell... No és propi d’Ell, això d’amenaçar... I tanmateix, les expressions que fa servir en l’Evangeli que acabem d’escoltar són ben explícites: «Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Bet-Saida!...jo us asseguro que el dia del judici la sort de Tir i de Sidó serà més suportable que la vostra. I tu, Cafar-Naüm, et creus que t'aixecaràs fins al cel? T'enfonsaràs fins al país dels morts!» Deixeu-m’ho dir, germans, se’ns fa difícil perquè, poc o molt, ens sentim identificats amb els habitants d’aquests pobles. És cert que no hem vist ressuscitar morts, ni pans i peixos multiplicar-se, però fa molts anys que escoltem l’Evangeli, i que rebem els sagraments, i, molt sovint, el nostre cor manifesta ben poca fe... És per això, que se’ns fa difícil de sentir.
Aquesta estranyesa, aquesta dificultat, diria, té un component molt positiu, i és que demostra fins a quin punt estimem Jesús; fins a quin punt hem escoltat la seva paraula i l’hem convertida en quelcom central a la nostra vida. Aquesta estranyesa mostra, en definitiva, fins a quin punt són veritat aquelles paraules de Jesús: «... assenyalant amb la mà els seus deixebles, digué: --Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare.»
Efectivament, els qui ens esforcem cada dia a fer la voluntat del Pare, a dur l’Evangeli en aquest món, som els familiars de Jesús, i és per això que, quan llegim en boca seva algunes expressions més dures, més severes, però, en el fons, més clares i directes, ens sentim incòmodes. En aquesta vida no tothom ens pot fer sentir incòmodes, només aquells en qui creiem, només aquells que tenen autoritat sobre nosaltres. Quan Jesús amenaça els qui, havent-lo conegut, no hi ha cregut, és fins i tot bo, per tant, que ens sentim incòmodes.

I, tanmateix, quan Jesús reprèn obertament els qui no han cregut en Ell, què fa sinó el mateix que havien fet tots els profetes amb el poble d’Israel? Per què Ell, que és el “profeta com jo” que Moisès havia anunciat, havia de fer diferentment? Jesús, ho veiem en la narració evangèlica de la Transfiguració, quan es mostra en la seva glòria, ho fa acompanyat de Moisès i d’Elies, amb els quals conversa. Jesús, quan ensenya quelcom del que realment és, s’acompanya dels qui l’han precedit, el missatge dels quals Ell duu a acompliment. Què té d’estrany que Jesús parli com ho van fer Moisès i Elies, tots dos incansables en l’exhortar, fins en amenaçar al poble, que tant sovint, tot i haver vist l’obra de Déu i d’haver fet solemnes promeses, s’apartava dels seus camins i anava rere qualsevol superstició?
Jesús és el Messies, Ell ens ha vingut a ensenyar d’una manera definitiva el camí que Déu vol per a la humanitat, i ens exhorta com ho fa un pare amb els seus fills. Com Moisès, com Elies, com tots els profetes, Jesús ens vol dur pel camí de Déu, i ens reprèn quan, tot i haver-lo conegut, ens fem enrere per conveniències personals.
Amb tot, Jesús ens ensenya també que la fe és avançar en aquest camí, i que creure té més d’un significat. Creure en Ell és confiar en Ell, és adoptar el punt de vista que Ell té de les coses i és fer-li cas, seguir els ses manaments. Se’ns fa difícil entendre que ens amenaci, però tots hem experimentat les advertències dels nostres pares, i sabem que, malgrat la dificultat en que ens posaven, estaven guiades per l’amor i volien el nostre bé.
Germans i germanes, preguem el Senyor que es doni un cor net per comprendre les seves paraules, fins i tot quan són difícils; preguem-li que ens doni un esperit diligent per creure en Ell a fons, de pensament, sentiment i acció, superant, una mica cada dia, els nostres límits, fins a córrer un dia, amb el cor eixamplat, pels camins de l’Evangeli.
Un cor i un esperit com els que tingué la benaurada Verge Maria, a qui venerem en aquest santuari. Que ella ens sigui model i guia en aquest camí i intercedeixi per nosaltres davant el tron de la glòria de Déu.