Stoudion

Bon Nadal!!

2010-12-24T12:56:00.000-08:00

Sembla que la individualitat, la consciència d’ésser separat de la resta d’éssers, hagi de ser la grandesa i la misèria de l’ésser humà. Alguns dels grans relats de la humanitat, com ara el del començament del Gènesi, però també la doctrina fonamental del Buddha o l’obra d’alguns filòsofs sembla que vagi en aquest sentit.
Al Gènesi, el desig de l’home de ser com déus els allunya de la unitat primordial amb Déu que els unia també al cosmos; els fa conscients de la seva individualitat, però també els aboca a la solitud i a la violència envers la resta de la creació.
Aquesta individualitat és, d’una banda, la que ens fa homes, és la que ens ha dut a desenvolupar la cultura, però aquesta sembla que cerqui, precisament, si més no en les seves formes més purificades, el retorn a la unitat amb el cosmos i amb Déu, malgrat que potser només la religió ho manifesti clarament, ni que sigui perquè és el fet humà que més ens hi apropa, és el camí que ens hi vol dur, malgrat tot.
I és precisament la religió la que, en general, ha desenvolupat aquella noció que és la desapropiació, la purificació d’aquell desig bàsic de ser com déus, que ens pot dur de nou a la pau.
Aquell desig, en brut, ens va dur al trencament, i aquest trencament ens ha dut a la violència envers els altres i envers el cosmos, però una purificació d’aquest desig ens ha donar la pacificació.
I la purificació d’aquest desig ens vindrà per un altre desig, el desig de la unitat, que també tenim en el fons del nostre cor, que també és universal, també el trobem a tot arreu, i que es pot dur a terme en tots els aspectes de la nostra vida.
La grandesa del cristianisme en aquest sentit, l’absoluta grandesa del cristianisme, diria jo, és que aquesta nova unitat no ens ve d’un esforç de la nostra voluntat, sinó d’acceptar un amor incondicional; l’amor que es manifesta en aquest naixement humil i silenciós del rebrot de David, del Messies promès i esperat, d'aquell que serà la nostra pau, i que posa fi a la separació.
Ja mai més no estarem separats, ja mai més la divisió no tindrà la última paraula, Déu s’ha fet home i l’home ja no està separat de Déu ni del cosmos; ja no li cal ser com Déu perquè pot ser en Déu i amb Déu, només que accepti aquest amor i el dugui a terme.

El pessebre, com un mandala del món que desitgem

2010-12-22T13:44:00.000-08:00

Aquests dies són dies de fer pessebre. El de casa l’he fet durant els últims anys, fins que aquest any el Senyor ens ha regalat amb un jove pessebrista.
Fer el pessebre té quelcom d’aquelles activitats artístico-sagrades, com pintar icones o com el que deu ser l’elaboració dels mandales d’arena; activitats en les quals la originalitat no és el que més compta i que estan subjectes, si més no, a un cert costum.
En el cas del pessebre, moltes vegades he pensat que fent-lo, les persones no ens limitem a imaginar les escenes típiques del Nadal, sinó que, per un moment, ens imaginem el món reconciliat que volem. Parlo dels pessebres casolans, dels de tota la vida, que no tenen grans pretensions artístiques.
El pessebre, els pessebres, amb el seu paisatge amable, la verdor de la molsa, la senzillesa dels personatges (siguin hebreus, catalans o napolitans), l’ordre que hi tenen totes les coses... són la imatge del món que desitgem. Tot plegat és inconscientment bíblic, potser, ja que tot plegat es correspon força, pel que fa a l’amabilitat de l’entorn i de les persones, al món del Messies, el món en que Déu haurà vingut i viurà de nou amb nosaltres.
Aquesta tarda cantàvem a vespres: O Rex Gentium, et desideratus earum, lapisque angularis, qui facis utraque unum: veni, et salva hominem, quem de limo formasti.
Qui facis de utraque unum, que vol dir: tu que de les dues en fas una cosa, d’alguna manera parla de la reconciliació en Crist de tot el que estava dividit. Aquesta reconciliació que duu la pau és la que busquem; la busquem interiorment, i la desitgem per al món, malgrat que a vegades no ho sembli massa i la que, d'alguna manera manifestem en el pessebre, en aquesta mena de mandala a la mediterrània.
Tant de bo que, tot fent el pessebre, tinguem un moment per pensar-hi i per buscar aquesta pau al nostre cor, la pau d’un cor unificat per dur pau al món, començant pels qui ens envolten.

Distància per a comprendre

2010-12-09T09:30:00.000-08:00

En aquest cap de l’any, entre Tots Sants i Cap d’Any, és segurament quan s’acumulen la major part de petits rituals familiars i grupals de l’any, almenys els que són comuns a tot arreu. Aquests dies he tingut l’ocasió de pensar en el participar o no participar d’aquests rituals, d’aquestes celebracions en que ja sabem què passarà (i per això hi anem).
La majoria de nosaltres hem estat introduïts en aquesta mena de celebracions de petits, n’hem après els simbolismes dels nostres avis, dels nostres pares, els germans grans... i segurament ha estat en aquells anys que n’hem participat més de cor. Amb tot, aquesta participació arriba ineludiblement a la crisi, a l’avorriment de tota aquesta mena de coses. Temps després, normalment, hom acaba recuperant una il•lusió diferent per aquestes coses, i hom torna a participar-hi ben de cor, però ja no amb un cor de nen, sinó amb un cor d’home.
Pensant en això em va venir al cap dos autors. D’una banda Unamuno, que en un magnífic article parla de la importància de la distància per a una profunda comprensió. Unamuno en parla en el cas de relacions interpersonals tot dient: «Los hombres sólo se sienten de veras hermanos cuando se oyen unos a otros en el silencio de las cosas a través de la soledad.»; i realment, és en la distància que podem valorar les postres relacions correctament, sempre que la distància sigui real i no ens refugiem en una falsa proximitat. De la mateixa manera, és quan ens allunyem d’aquests petits ritus que els podem arribar a valorar. I encara, els ritus i les relacions, en aquests casos, estan íntimament relacionats.
L’altra autor en qui vaig pensar és Sta. Teresa de l’Infant Jesús, que en els seus escrits autobiogràfics parla de la gràcia de Nadal, que va descobrir el dia que va abandonar la il•lusió que de nena tenia per aquesta festa per decidir conscientment de participar-hi.
En definitiva, i seguint amb les meves tedioses reflexions sobre els ritus, sembla que un cert apartament d’aquests és necessari per valorar el pes que tenen a la nostra vida, el pes afectiu, moral, existencial... Sembla que és necessari marxar-ne per tornar-hi d’una altra manera.

Donar-se la mà

2010-12-01T13:48:00.001-08:00

Quan saludo algú, acostumo a donar-li la mà, fins en el cas de persones ben conegudes o de nens petits. Sovint m’he adonat que aquest gest sorprèn a algunes persones; hi ha qui se sorprèn perquè considera que aquest gest és més aviat formal per a segons quines ocasions, hi ha qui se sorprèn simplement perquè no hi està acostumat.
Son ben sabuts els significats que tradicionalment s’han donat a aquest gest. D’una banda, es diu que donar-se la mà dreta significa la voluntat de no agressió, ja que mentre l’altre et té la ma agafada, no pots desembeinar l’espasa. D’una altra, el fet que la mà es doni de costat i es rebi de costat significaria el reconeixement d’igualtat entre els qui se saluden. Diria que hi ha d’haver més interpretacions possibles d’aquest gest tant senzill, que jo desconec.
Per a mi, però, el gest de donar-se la mà té un significat que va més enllà d’aquests dos.
He llegit en algun lloc que deia Kafka que pregar és estendre la mà en la foscor, esperant de trobar una altra mà. Sempre que dono la mà a algú, en certa manera, faig una experiència d’això. Cada vegada que dono la mà a algú allargo la mà esperant de trobar una persona, algú a qui reconec i que em reconeix.
Més enllà encara, és un gest que em recorda una de les imatges cristianes que més m’agrada, la imatge de la Dextera Domini, com la que hi ha a Tahull just al cim de l’arc que uneix la nau i l’absis, el lloc de trobada amb la divinitat. Allà la mà de Déu beneeix, però és també una mà estesa, una ma estesa com la que espero trobar en tothom a qui estenc la meva, com la que intento estendre envers tots aquells qui m’apropo.

Retorn a la Tàpies

2010-11-24T14:00:00.000-08:00

Ahir, després de molts anys de no fer-ho, vaig anar a la Fundació Tàpies. Volia veure la reforma de que tant es va parlar fa un any.
Ara no parlaré de la reforma, perquè, en termes generals, no m’acaba de convèncer.
L’altre motiu per anar-hi era veure d’una vegada la realització del famós Mitjó. Quan es va presentar el projecte d’aquesta obra, pels qui no ho recordin, es va crear una gran polèmica. La polèmica va ser tant gran que el projecte es va retirar. Ja en aquell moment, quan tenia dotze anys, va ser una cosa que no vaig entendre. A mi m’agradava, i m’imaginava aquella gran peça al mig del Saló Oval del MNAC, un espai que, d’altra banda, encara no han solucionat i que encara no ha deixat de semblar un magatzem gran i buit.
Uns anys després vaig començar a visitar la Fundació Tàpies. No diré que m’agradi tot el que hi he vist, perquè seria faltar a la veritat, però aquestes visites, sobretot, em van posar en contacte amb l’obra d’aquest artista. I de veure l’obra plàstica, vaig passar a llegir l’obra teòrica, i aquí va ser on vaig començar a estimar la manera de veure les coses d’aquest pintor.
Ara, una versió més petita del mitjó és al terrat de la Fundació. Em agradar de veure’l, és una victòria relativa d’un home que ha treballat anys i anys, sense fer cas de les bromes que s’han fet sobre el seu art i que, sobretot, ha desenvolupat una manera de comprendre l’art molt rica.
Ahir, després de nou o deu anys que no en veia res, la veritat és que m’hi vaig trobar com a casa. Vaig retrobar aquells quadres matèrics foscos, aquells vernissos subtils, les cadires, les creus... i vaig retrobar aquest ancià venerable parlant a través d’un reportatge que passen contínuament. M’hi vaig estar una bona estona passejant, parant-me davant d’una peça, davant d’una altra...
Visitar la permanent de la Fundació Tàpies és gairebé un exercici de meditació. Apropar-se a alguns d’aquells quadres és com apropar-se a una venerable icona o posar-se sota el Crist de Taüll, hi ha una qualitat... espiritual.

No prenguem mal

2010-11-17T14:11:00.000-08:00

“Sense opinió no hi ha possibilitat de fer-se mal. Sense possibilitat de fer-se mal, no hi ha mal”Aquesta altra sentència de Marc Aureli recorda determinades afirmacions budistes. Si suspenem el judici, certament, no considerarem res com a dolent i, en conseqüència, no hi haurà la possibilitat que res dolent ens afecti.
Marc Aureli, es clar, parteix del estoïcisme, i considera que hi ha una llei natural universal a la qual ens hem d’adaptar, i que no constitueix una opinió, sinó un fet irrefutable. Adaptar-se a aquesta llei provoca la pacificació i la felicitat, mentre que apartar-se’n provoca el desassossec i la infelicitat.
Sembla que estem molt lluny d’aquestes consideracions. Hem après a considerar-ho tot com a relativament bo i relativament dolent i, encara més, sembla que a les nostres latituds la bondat i la maldat són relatives a cada persona, i només a cada persona (salvant les lleis estatals, que són d’obligat compliment per mor de la pena que comporta el seu incompliment).
Aquest relativisme preocupa molt a algunes persones i col•lectius, i potser és certament preocupant. La resposta acostuma a ser proposar una regressió a algun dels sistemes de valors que han agrupat a grans masses de persones, o almenys a moltes persones.
Tot plegat em fa la impressió que, si bé aquests revivals morals tenen una certa força en determinats ambients i moments, cadascun al seu, a la llarga no solucionen el problema, sinño que potser el multiplica, ja que allò que uns consideren bé, els altres ho consideren mal, i tots en resten afectats i no assoleixen la pau ni l’equilibri.
Potser una resposta sigui aquesta de Marc Aureli. És evident que aquesta frase no resumeix tot el seu pensament al voltant d’això, s’hauria de complementar amb, per exemple, la suposició de bona fe per part dels altres, a la qual dedica molts pensaments.
Ens cal, sens dubte una norma moral a l’hora d’actuar, i potser l’evangèlica sigui la més adequada (Fes als altres el que voldries que ells et fessin), però a l’hora d’emetre judicis, potser sigui millor ésser caut, no sigui que ens fem mal, considerant mal allò que tal vegada no ho sigui...

Keep calm and carry on

2010-11-09T13:27:00.000-08:00

¿Què és el mal? És el que veus tot sovint. Davant dels esdeveniments, recorda immediatament aquesta observació: els que has vist sovint. Resumint, tant a dalt com a baix, trobaràs sempre les mateixes coses de les quals les històries antigues, les menys antigues i les actuals van plenes. No hi ha res de nou. Tot és conegut i passatger.

Així comença el llibre VII de les Meditacions de Marc Aureli que, en l’edició que consulto sovint, apareix sota l’epígraf “Recull-te en tu mateix”. D’aquesta meditació m’agrada, sobretot, l’inici i el final.
L’inici ens situa: El mal és allò que veiem sovint, no ens n’estranyem doncs...
El final ens ho aclareix: Tranquils, tot és conegut, i tot passa.
El mal, és cert, ja el coneixem, ja ens ho han explicat des que erem petits i ja ho hem vist, ho hem experimentat, ho hem conegut de prop i de lluny. Acceptar-ho no ens duu a la inacció, o no ens hi ha de dur; només ens hauria de dur a la pau de saber que el mal és passatger.
I el bé? Del bé no en parla aquí. El bé, jo diria que el veiem tant sovint com el mal, el coneixem tant bé com el mal, ens n’han parlat fins i tot més que del mal. Però el mal no és conegut i passatger, el bé depèn de nosaltres, i cal que ens hi dediquem.
Tenir, doncs, pau davant del mal i treballar pel bé.

Solidaritat

2010-04-15T00:56:00.000-07:00

El Mestre digué: “Només els solidaris són capaços d’estimar els homes i capaços d’odiar-los.”
El Mestre digué: “Si un hom aspira a la solidaritat humana, no odia”

Aquestes dues sentències van juntes, tal com les he posades, i ho he fet perquè he pensat que la segona aclareix la primera.
La solidaritat, el sentiment d’unitat amb algú altre, permet d’estimar, sens dubte. La solidaritat en un sentit ampli, tal com s’entén aquí, deu ser necessària per a estimar, perquè hom difícilment pot estimar algú al qual no se sent unit, algú en les alegries i penes del qual no vulgui participar d’alguna manera. Però aquest mateix sentiment d’unió, mal dirigit, també ens fa capaços d’odi. Certament, si hom se sent tant partícip de la vida d’algú que acaba confonent la solidaritat amb la manca de respecte a la llibertat de cadascú, dient que estima, pot acabar odiant, perquè la coartació de la llibertat potser sigui la forma més fina d’odi.
La solidaritat tota sola, com la majoria de coses d’aquest món, per no dir totes, és ambigua, es mou en la immensa gamma, no diré de grisos, sinó de colors, que formen la vida de l’home en aquest món.
Confuci, però, ho equilibra d’alguna manera amb la segona sentència, on no parla de solidaritat, sinó d’aspiració a la solidaritat humana. Pot semblar una menudesa, ja que la solidaritat, si no és humana... ja em direu què és. Salvant la Santíssima Trinitat i el cas de l’Encarnació de nostre Senyor Jesucrist i les seves conseqüències, que aquí no tinc espai per detallar (llegiu el Catecisme), en el qual podríem parlar de solidaritat divina, la solidaritat en principi pertany a la humanitat.
Jo diria que si aquí parla de la solidaritat humana com aquella que evita l’odi és perquè amb aquest nom vol indicar que hi ha una mena de solidaritat amb la humanitat entera, a la qual només es pot aspirar, però que aquesta aspiració és la que evita que la nostra solidaritat ens pugui dur a l’odi.
La nostra solidaritat ha de ser amb persones concretes, però ha de mirar la humanitat sencera, per ser respectuosa amb la llibertat de cadascú, començant per la nostra, per no perdre-la i acabar-nos odiant. Alhora, ha de ser concreta, ha de dur-nos a estimar persones. Com he dit, com tot en aquesta vida, és ambigu i complicat, carregat de matisos... però bé, suposo que això és viure, fins que arribem a la summa simplicitat de Déu...

Ritualitat i llibertat

2010-03-13T07:23:00.000-08:00

El duc Dìng preguntà: “El senyor empra els súbdits i els súbdits serveixen el senyor: ¿de quina manera ha de ser això?” Confuci respongué: “Que el senyor empri els súbdits usant ritualitat; que els súbdits serveixin el senyor usant lleialtat”
Tornant a les sentències de Confuci... aquesta sembla parlar de la utilitat del ritual. Sóc conscient que visc en un món, i sobretot en un entorn cultural, en el qual la ritualitat està molt abandonada. Públicament no s’observa gairebé cap mena de ritual i tenim uns governs que fan gala de saltar-se a la torera tota la ritualitat. Estic temptat de pensar que és una forma de fer creure falsament als ciutadans que gràcies a això tots som més lliures, però ara no hi entraré.
Confuci sembla parlar del ritual com a garantia, precisament, del dret dels súbdits, i trobo que la idea no està mal plantejada. Allò que priva verament de llibertat és estar sotmès a l’arbitrarietat del superior, i res no és més llunyà de l’arbitrarietat que el ritual. Si actuem segons el ritual, els nostres drets estan assegurats, el nostre servei serà just, evitarem l’abús i el servilisme i contribuirem al bé. Per contra, quan manca el ritual es pot caure en els abusos i en el servilisme, podem passar de la justa humilitat de tots a la humiliació de l’inferior.
Se que visc en un mal moment per defensar la ritualitat com a element de la justícia, però no deixo de veure que la seva absència dóna lloc fenòmens d’allò més curiosos a tots els nivells, des de la manipulació i l’abús utilitzant els sentiments fins el servilisme més llagoter que es troba en algunes organitzacions que s’han alliberat del ritual, fins a la general manca de cura en el comportament públic de molts ciutadans i de molts polítics. Tot plegat sembla que és per pensar-hi...

Sobre ser monjos, arran de la meva professió (II)

2010-02-28T09:02:00.000-08:00

Al nostre temps, aquestes primeres bases es concreten de maneres molt diverses, hi ha monestirs molt diferents entre ells, en els quals aquest compromís s’exerceix de maneres diverses i en àmbits ben diversos. De totes maneres, hi ha una sèrie d’elements comuns a gairebé tots ells que, malgrat la concreció, donen un idea força clara de quin és el sentit de la vida monàstica avui.
En primer lloc diria que hi ha la centralitat que la litúrgia té a la vida dels monjos, especialment en els monestirs benedictins i cistercencs. Aquesta centralitat expressa d’alguna manera aquella meravella de què parlava, tant per l’espai que es dedica a la lloança i que fa dels monestirs un signe de la presència de Déu en l’espai i en el temps, com per la cura que es té en l’estètica de la celebració, que busca de fer viure als mateixos monjos i al qui s’apropen al monestir una experiència d’aquesta presència.
En segon lloc hi ha el signe que signifiquen la castedat cèlibe i la vida comunitària, que cal comprendre unitàriament. Aquesta manera de viure que apunta a una humanitat reconciliada, la de Jesucrist, que amb la seva castedat nupcial assumeix el masculí i el femení, una humanitat que ha superat l’individualisme amb la comunió, una humanitat única i incorporada a Crist, amb el qual tots som consubstancials, la vida benaurada de la Jerusalem celestial en definitiva. La vida monàstica no realitza aquesta nova vida, però hi apunta i la significa.
En tercer lloc, i ja més aviat en l’àmbit del compromís, hi ha el treball intel•lectual que es desenvolupa en molts monestirs. Ja els monjos antics valoraven molt el coneixement de les realitats creades en el camí que condueix cap al coneixement de Déu. El treball en l’àmbit de la cultura i el posar aquest coneixement a la disposició de la gent té relació amb aquell compromís amb el creixement humà de les persones de què parlava al començament, i que a Montserrat és una de les principals fonts d’activitat, tant en el treball d’estudi pròpiament, com en la divulgació d’aquest estudi, en àmbits com l’Escriptura o la història.
En el mateix sentit hi ha la producció artística que trobem en molts monestirs. La creació d’una estètica cristiana és un servei a l’Església que és avui més necessari que en altres moments, ja que la producció artística generalment no té en compte Déu.

Sobre ser monjo, arran de la meva professió (I)

2010-02-21T00:31:00.000-08:00

Ser monjo al s.XXI té, al meu entendre, el mateix sentit que ha tingut des que un home va ser el primer monjo. Segons Mn. Ballarín explica en un llibre dedicat als monjos, el primer monjo va ser el primer home que es va embadalir mirant una posta de sol i va saber que, veient allò, veia més que allò que veia. El monjo era, i és, aquest home que s’embadaleix davant la meravella de Déu, i se’n meravella tant, que pensa dedicar-se només a servir humilment la seva font. El monjo és l’home que és cridat a aquesta meravella amb una força tal que no pot resistir i, seguint aquesta crida, emprèn una forma de vida diferent de la del seu entorn, buscant de seguir aquesta crida.
Aquesta base és comuna a tots els monjos de totes les èpoques i de totes les menes, i va acompanyada d’un fort i doble compromís. El monjo es compromet, en primer lloc, a créixer segons Jesucrist, es revesteix de l’home nou segons Jesucrist diu el ritual, el monjo es compromet a seguir i configurar-se a Jesucrist. Però es compromet, immediatament, a servir els seus germans en aquest camí, a ajudar-los en el seu creixement.
Per mi, aquestes són les dues bases de la vida monàstica en tot temps i en tot lloc, en totes les seves concrecions històriques, tant les que segueixen vigents avui en dia, com les que s’han extingit i les que han de venir. Meravella i compromís són la pedra sobre la qual es pot construir la vida d’un monjo.

Rellegir

2009-11-25T14:02:00.000-08:00

-“No és un plaer revisar amb perseverança els coneixements ja apresos? No és un plaer rebre a casa els amics vinguts d’un país llunyà?”

Aquesta sentència de Confuci fan referència a l’hàbit de la relectura de la tradició, de la del que ja sabem per ampliar-ne el sentit. Jo no sé si avui es llegeix o no, perquè el tòpic diu que no, però hi ha molta gent que llegeix força, però certament que es rellegeix poc, fins i tot els qui sembla que ho hauríem de fer més.
Entenguem-nos, no es pot rellegir tot, hi ha coses que amb una vegada n’hi ha prou, però hi ha textos que, tantes vegades com els llegim, tantes vegades com n’anem traient quelcom, o hi anem afegint quelcom.
Això té el seu interès perquè, durant una vida pot donar lloc a una gran riquesa, però a través de les generacions dóna lloc a una cultura. Una cultura que no es rellegeix està destinada a la “desertització”.
Com a monjo, la relectura dels Salms, i de l’Escriptura tota, però especialment dels Salms, ha de ser la base de tota la resta, però reconec que en aquest món en el qual qualsevol dominical de diari m’aporta més informació que els Salms, i en qual la informació és el tot (societat de la informació en diuen...), és una cosa que em costa de fer.
Amb tot, com Confuci, trobo que és un plaer rebre a casa amics vinguts de lluny... més plaer que canviar cada dia de veïns...

La justícia i els guanys

2009-11-11T14:09:00.000-08:00

El mestre digué: “El savi és entès en justícia. L’home neci es entès en guanys”

Suposo que aquí parla de justícia més enllà de lleis i decrets. Sembla clar que la justícia duu als guanys; la justícia duu als guants certament, però a uns guanys que, normalment, no s’han buscat en si mateixos i que, a més, acostumen a estar ben repartits.
Em fa pensar en allò de nostre Senyor: “Busquen primerament el regne de Déu i la seva justícia, i el demés us serà donat de més a més” (Mt 6,33). Buscar primerament la justícia, entendre en justícia més que en guanys, segurament sigui un camí de felicitat, però, tanmateix, mirem d’entendre sovint més en guanys que en justícia, i fins hem estat educats, en una certa mesura, en aquest sentit. Vèncer això, comprendre que el guany de la justícia és més elevat que el guany sense justícia, no només no ens hauria dut a aquesta crisi que vivim, sinó que probablement ens dugui a un entorn força més equilibrat i feliç, malgrat que a curt termini potser deixem de guanyar alguna coseta...

No pensar mal

2009-11-04T14:15:00.000-08:00

El mestre digué: «Dels tres-cents Poemes, un vers que els cobreixi tots seria el que diu: “no pensar mal”»
Una petita frase que resumeix tota la saviesa dels tres-cents Poemes, “No pensar mal”... es diu de pressa. No diu “no pensar malament” sinó “no pensar mal”.
Pensar mal, pensar el mal, pensar coses malignes... Sí però no, pensar mal de forma incomptable... el mal no només es fa, també es pensa, es produeix mentalment.
Pensar mal és dur mal al món, de fet, una cosa que sovint fem i a la qual no donem importància, potser per allò que tenim que el pensament sembla que no tingui més conseqüències que ell mateix. El mal que pensem, però, queda, no desapareix així com així, roman i actua en una cadena d’eleccions i decisions, es multiplica. El bé també, afortunadament.
Hom se sorprèn sovint pensant mal, o sigui, duent mal al món, o no s’hi sorprèn, perquè no ho veu. En el fons la cosa seria adquirir una visió bona del món per a poder pensar bé enlloc de mal. Però, com no pensar mal, si veiem mal?
M’ha vingut al cap allò de la teoria d’Evagri, que cal fer el bé per poder adquirir una visió correcta. Cal la pràctica del bé per poder pensar bé, per adquirir un coneixement autèntic de la realitat.
En fi, hi hauria de pensar més suposo... No pensar mal, en tot cas, sembla que és quelcom important, quelcom en que cal esforçar-se. Cal no dur mal al món.

El conflicte...

2009-10-28T15:29:00.000-07:00

El mestre digué: “Oint causes judicials, jo sóc igual que un altre. El que cal és que fer que no hi hagi causes”

L’home just no busca tant de solucionar problemes com que no n’hi hagi... sembla evident, però sovint valorem més allò que no pas això, i invertim grans esforços en una cosa sense ocupar-nos de l’altra.
Allò que cal, certament, és afavorir una ètica que no dugui al conflicte, una certa ètica de la reconciliació diria jo. Evitar el conflicte sempre és l’opció tinguda per dèbil, és l’opció poc vistosa, potser perquè al món ens movem molt pel conflicte, però si, en la mesura del possible, hom comença a valorar més l’absència de conflicte que la victòria, i això es dugués a nivell social... Bé, la veritat és que no sé què passaria, perquè no ho hem provat mai (si més no des que tenim escriptura per anotar els resultats)... ni Confuci ho va veure, i és per això que la frase té un punt de lamentació.
El conflicte potser sigui inevitable a la nostra vida, però tant com el conflicte em sembla que ho és, i ho serà sempre, la lamentació pel conflicte. I això, ja deu voler dir alguna cosa.

La via de la justa mesura

2009-10-21T13:56:00.000-07:00

“La via de la justa mesura no pot ser ben practicada; en sé la raó: els intel•ligents actuen amb exageració i els rucs amb insuficiència. La via de la justa mesura no pot ser ben compresa; en sé la raó: els savis parlen massa i els indignes massa poc. Tothom menja i beu, però són molt pocs els qui coneixen de debò el gust d’allò que mengen i beuen.”

És una sentència curiosa aquesta, una sentència que sembla oposada a l’ideal de la virtut, tal i com la comprenem normalment. Que els savis actuïn més i parlin més sembla, a primer cop d’ull allò més adequat.
Suposo que aquí Confuci vol dir que un savi que vulgui practicar la via de la justa mesura, una via que en una altra màxima diu que és la millor, però que molt pocs la poden posar en pràctica, haurà de trobar la justa mesura en l’actuar i en el parlar… i el mateix pel que fa als rucs. Jo no m’atreviria a fer una definició de savi i de ruc, però si que veig que aquell savi que sàpiga mesurar el que diu, i aquell ruc que sàpiga parlar quan cal, segurament poden donar l’equilibri necessari a la societat. En certa manera em recorda allò que diu N.P. St. Benet, que l’abat ha d’escoltar el parer de tots, del degà al més jove.
Més curiosa encara és la conclusió de la sentència. Atrevint-me a fer una interpretació per a la qual em sé insuficient, sembla que vulgui dir que els qui practiquen i comprenen la via de la justa mesura coneixeran el gust d’allò que mengen i beuen, o sigui, tindran la capacitat de comprendre el món tal i com és.
Aquesta sentència, com deia, sembla que vagi en contra de l’ideal aristocràtic, en sentit estricte, que moltes vegades tenim (el tenim perquè sovint pensem que som d’entre els millors, s’entén…), però ben mirat descriu un ideal més harmònic i fins democràtic.
Benaurats els savis que saben actuar sense exageració i els rucs que saben fer-ho suficientment.

Solidaritat i partidisme

2009-10-14T13:56:00.000-07:00

Seguint amb les sentències de Confuci:
“L’home virtuós és solidari però no partidari, mentre que l’home pusil•lànime és partidari però no solidari”

Continuem amb la virtut. Característiques de la virtut... la solidaritat no partidària...
Més o menys tot n’hem fet l’experiència d’això. Hi ha gent que té la capacitat de fer-se solidari amb les dificultats, o les il•lusions d’altri, que se’n fa partícip, i que pot arribar a fer-se solidari fins dels seus enemics.
Ser partidari és diferent, ja que no podem ser partidaris dels nostres enemics; i més encara qui només pot ser partidari i no pot ser solidari, és més un perill que una ajuda.
Des del meu pobre punt de vista, la vida pública del nostre moment i espai té massa partidisme i poca solidaritat. Potser sempre és així a tot arreu, però jo ho veig ara i aquí. És cert que ser solidari duu a menys acció que ser partidari, perquè la solidaritat vol ajudar sense perjudicar, mentre que el partidisme no en veu la necessitat.
En certa manera, la solidaritat és el pas següent de fer de l’altre proïsme. Si faig de l’altre el meu proïsme, m’hi hauré de fer solidari, perquè l’entendré com una sola cosa amb mi. Això duu a poques victòries, però a molts èxits.
Com a detall, per a Confuci, la solidaritat és pròpia del fort, virtuós, mentre que el partidisme és propi del feble, pusil•lànime. I tanmateix de cara al món, sembla fort el partidari i feble el solidari... Tindrà a veure amb allò de St. Pau, que quan sóc feble és quan sóc realment fort? Tot plegat m’ha fet recordar quan cantem “Sant Fort, tingueu pietat de nosaltres”, davant de l’home més feble i humil que hi ha hagut, i més profundament solidari amb tothom.

De nou Confuci

2009-10-07T14:20:00.000-07:00

Fa uns mesos que, una mica com puc, he llegit algunes coses sobre Confuci i el confucianisme. El que més m’ha interessat és que sigui una filosofia tant antiga i tant viva ( http://news.bbc.co.uk/hi/spanish/misc/newsid_7171000/7171432.stm ), que ha estat l’ànima d’una cultura tant important, que busca de procurar una vida bona tant a nivell personal com social, i que no presenta cap problema alhora de fer-la servir en la pròpia vida cristiana. Comprenc que considerar la longevitat com una virtut pot sorprendre, però jo sóc dels que seguim creient que si quelcom fa 2500 anys que va endavant i no està en crisi, cal prendre-ho en consideració seriosament.
Com que havia pres la determinació d’escriure cada setmana alguna cosa al blog, però, últimament, la inventiva em fallava, he pensat reflexionar cada setmana sobre un aforisme de Confuci; reflexionar sobre un aforisme de Confuci per escrit, que no vol dir comentar-lo, només vol dir llegir-lo des de la meva cadira…

“Els homes virtuosos mai no estan isolats, estan veritablement voltats de proïsme”

Malgrat que em costa entendre amb exactitud què devia voler dir virtut per a Confuci, si penso, i crec que puc pensar, que alguna cosa a veure deu tenir amb el que entenc jo per virtut, ja que el traductor ho ha dit així… doncs em ve al cap que, segurament, ser virtuós deu incloure saber convertir els del voltant en proïsme. El virtuós no està mai sol perquè reconeix en els del voltant un altre significatiu.
Molta gent es queixa de solitud, d’experimentar una gran solitud, fins i tot amb una vida social animada. Potser sigui la manca d’aprofundiment en la virtut que ens fa estar tant sols, i no perquè estiguem aïllats, sinó perquè no sabem reconèixer els altres… i no és que no els sapiguem reconèixer, és que no els podem reconèixer per manca de virtut. Estar envoltats de proïsme, ço és, estar envoltats d’homes significatius per a mi, és quelcom desitjable, sens dubte, és el contrari del homo homini lupus, és un inici del Regne del Cel…

Les pors polítiques... i d'altres...

2009-09-09T13:45:00.000-07:00

Les nostres pors ens defineixen força, són un element que, amb la deguda interpretació, ajuda a conèixer-se un mateix. Si hom mira de dur una vida monàstica honesta se n’adona, però no és de monjos de qui parlo, sinó de polítics.

Sense entrar a analitzar la situació de la “classe política” del país (m’encanta l’expressió, és com la perversió de la democràcia...), si hom mira les pors que manifesten s’adona de la mena de gent que ens governa, i no ho dic en un mal sentit.

Fa uns dies pensava que la dreta tendeix a tenir por de les conspiracions, en parlen molt de les conspiracions: hi ha una conspiració per eliminar el castellà de Catalunya, que d’altra banda gaudeix d’una salut de ferro; hi ha una conspiració del govern contra el PP; Lenin va enfonsar l’Imperi del Tsar conspirant.

D’altra banda, la gent d’esquerres tendeix a témer el contrari. Rarament temen una conspiració, malgrat que a vegades la pateixen; ells temen la propaganda, la difusió general d’unes idees, l’escola catòlica, musulmana o de qualsevol mena que no sigui l’estatal (quan governen, es clar), temen les identitats diferenciades però no minoritàries (les minoritàries les promouen de fet).

Com deia, les nostres pors ens ajuden a conèixer-nos, però les pors dels altres, mirades amb distància, ens ajuden a conèixer-los. Aquesta gent de qui parlo, mirada massa fredament fa por, sobretot quan penses que exerceixen efectivament el poder públic, però mirada amb afecte, fins i tot fa somriure, perquè viuen espantats d’allò que ells mateixos farien, o fan, als seus oponents més que no pas del que farien, o fan els seus oponents a ells... fa gràcia tot plegat.

Si ara pogués allargar-me parlant de les pors eclesiastiques... són el mateix: els conservadors temen les conspiracions (val la pena llegir les teories conspiratives sobre el doble de Pau VI, per exemple... ni Agatha Christie...) que volen acabar amb la fe, com si depengués d'això...; i els progressistes temn les campanyes dels conservadors a favor del llatí...

Un sant monjo de Montserrat diuen que deia que, generalment, nostre Senyor, en la seva infinita bondat, ens permet d’experimentar en nosaltres allò que critiquem en els altres... Suposo que per aquí va la cosa, perquè els més grans conspiradors són els qui sempre veuen conspiracions a per tot, i els qui pitjor se serveixen de la propaganda, temen sempre la propaganda dels contraris...

La cena que recrea y enamora...

2009-09-02T14:10:00.000-07:00

Després d’un mes m’hi torno a posar. El meu improbable lector, m’ho sabrà perdonar.
San Joan de la Creu, en una frase que no és una frase perquè no té verb, del Cántico Espiritual, després de les tan comentades música callada i soledad sonora, parla, i això ho comenta poca gent, de la cena que recrea i enamora.
El cas és que, deixant de banda referències eucarístiques, parla d’una cena que recrea y enamora, de la qual cosa se’n treu que els sopars, els àpats, són, o poden ser, llocs de recreació i d’amor, és més, que això de menjar és un acte de recreació d’un mateix i de relació amb els altres.
Fa unes quantes setmanes em vaig descobrir menjant en un local d’entrepans, en una taula diminuta, envoltat d’altres individus que feien el mateix a les seves respectives taules diminutes, i em va venir al cap, tot i que dinava, el vers de St. Joan de la Creu. Vaig pensar que menjar està tornant a ser un acte animal, purament animal, vull dir. Aquell local, i molts locals, són plens de gent que mengen, però a les mateixes cases, sovint no es menja en comú, senzillament es menja el mateix, o no.
Jo sempre he viscut en ambients on l’àpat formava part del “protocol diari”: a casa hi havia un àpat familiar diari, de la família nuclear, i un parell d’àpats familiars amplis el cap de setmana, a la residència d’estudiants sopàvem “comunitàriament” cada dia, i al monestir... bé, al monestir l’àpat és equivalent a l’ofici. Són maneres força diferents de fer les coses, entre la més formal del monestir i la més informal de casa, però a tots els grups es veu aquest acte com a fonamental pel mateix grup i per als seus membres: és bo per a un mateix, recrea, y per a la relació, y enamora.
A vegades ho es pregunta què passarà en un món així. Sempre, es clar, queda allò que, en el fons, els qui hem perdut les cenas que recrean y enamoran, som els occidentals, i encara no tots, que al món la gent encara té seny i menja en comú... però aleshores em ve al cap un altre problema, de si la sobreabundància d’alimentació, i l’escassetat per altre banda, hi tenen alguna cosa a veure... Però això ja és un altre problema...

Congressus Iuniorum OSB

2009-07-29T14:03:00.000-07:00

Els benedictins fa vuit-cents anys, pel cap baix, que ja no som a la cresta de l’onada. Des de l’aparició de St. Bernat i la seva sonada reforma, per posar una data típica, que vam deixar de ser al centre de la “innovació de la vida eclesiàstica”. Cada segle ha tingut les seves “estrelles” eclesials, algunes encara brillen, altres ja no… i els benedictins encara hi som. Tot i haver passat a un lloc discret, encara som els qui tenim més sants, més papes, més fundadors de tota mena de coses… i segurament els que hem fet més coses.
Fa un parell de setmanes va haver-hi a Roma un Congressus Iuniorum OSB, que vol dir una trobada de monjos benedictins joves, organitzada per l’Abat Primat. Érem trenta-dos. N’hi ha molts més de juniors benedictins al món, però la participació en aquestes coses depèn de cada monestir (seria llarg d’explicar, però cal tenir en compte que cada monestir sui iuris és independent dels altres, sense que hi hagi una autoritat central efectiva).
Del que vam fer i vam viure en podria dir moltes coses, però potser allò que més em va impressionar va ser la diversitat. Els monestirs dels qui érem allà són, a nivell material, tant diferents com puguin ser-ho famílies de països diferents, amb històries diferents, amb un paper social completament divers… Monestirs diferents, que criden a persones diferents, com fàcilment es comprèn. I alhora tots fan la mateixa funció de cara als seus monjos, com totes les famílies fan les mateixes funcions respecte dels seus membres.
De tanta diferència en pot sortir alguna cosa? Precisament. Precisament d’aquesta diferència en surt la única força que ha mantingut els monestirs benedictins, cadascun pertany a la seva terra, a la gent d’allà, no som transnacionals. El benedictinisme s’ha aguantat més de mil anys perquè és cada monestir que s’aguanta, o que decau, o que neix.
Els qui érem allà som cadascun de casa seva, del seu país, fill de la seva història. Compartim el ser monjos, compartim el caminar per una via comuna, compartim la Santa Regla, i ens reconeixem com a germans completament, però tenim la força en ésser de casa nostra.
En certa manera diria que és com les grans amistats, aquelles que hi ha entre els qui se saben diferents i així s’estimen, es respecten, s’admiren

Estival

2009-07-08T14:17:00.000-07:00

El primer aforisme del Dhammapada, un text sagrat budista molt primitiu, diu: “Allò que som avui prové els nostres pensaments d’ahir, i els nostres pensament actuals construeixen la nostra vida de demà: la nostra vida és la creació de la nostra ment.
Si un home parla o obra amb ment impura, el sofriment el segueix com la roda del carro segueix la bèstia que tiba del carro”
Quan el llegia m’ha vingut al cap aquella benaurança de nostre Senyor que fa: “Benaurats els purs de cor; perquè ells veuran Déu”.
La puresa de cor i la visió de Déu són temes que, segons com, poden semblar molt elevades, molt espirituals en el sentit pitjor del terme. La puresa de cor que duu a la visió de Déu, la puresa de ment que duu a la salvació, però és quelcom molt de peu pla, de fet. Jesús va parlar de ser pur de cor, de fer la pau, de plorar, de ser dolç, de ser pobre en l’esperit. Qui no ho és, qui no ho fa, no és només que no se salvi, en un sentit últim, és que sofreix.
El que avui pensem i fem construeix el que serem demà, i per això és tant important l’atenció a què fem i què pensem, perquè l’home que fa el bé, s’alegra en aquest món i s’alegra en l’altre, diu el mateix Dhammapada uns aforismes més enllà.
La puresa de cor fa que mirem amb puresa, que escoltem amb puresa, que parlem amb puresa, que actuem amb puresa… la puresa de cor és quelcom per a què treballar tota la vida, i és tant fàcil de perdre-la... És com aquelles icones fetes de capes i capes de pintura i que poden desaparèixer si et passes amb una capa superior, però amb una gran diferència, sempre podem tornar-hi, perquè tenim la gran sort de ser humans, i malgrat que sovint ens posem aquesta roda darrere i estirem i estirem, sabem que som fets per anar lliures.

El nano dels llangots.... Bones vacances!!

2009-06-24T14:10:00.000-07:00

Avui és St. Joan Baptista, un home interessant. Era fill d’un sacerdot i, abans de néixer, a casa seva ja anaven entravessats amb àngels amunt i avall. Quan va anar creixent, diu l’Evangeli que la gent del seu poble es preguntava “Què serà aquest noi?”, i a la vista de com vivia, no és estrany que inspirés dubtes… A veure qui és que, quan un nano del poble se’n va al desert, menja llagostes i mel silvestre i va vestit amb pèl de camell, no ho pensa això de “Què en farem d’aquest?”. I el cas és que el noi va estar-se força temps així, “fins que es va revelar a Israel”, i llavors tots ho van veure que era un profeta, i fins Herodes, entre festa i festa, s’hi anava a confessar, i ell el devia escoltar…
Joan Baptista va fer deixebles, però els seus deixebles sempre semblen més aviat secs, una mica grisos al costat seu. Eren uns deixebles més endreçadets que els de Jesús, i més llegits, però no sembla que fessin molta fortuna…
En fi… finalment el nano va sortir del desert i “es va revelar a Israel”, i va tenir èxit. N’hi havia molts que l’anaven a veure, però el xicot ja veia que allò no era el que esperava, que ell n’esperava un altre… i el va trobar. A la cua es va trobar Jesús, alguns diuen que si eren cosins de lluny, i va veure que aquell era el qui buscava… No sé si us ha passat mai, però hi ha vegades que passa això, que trobes algú i dius “justa!”. No es van entendre del tot, però hi havia feeling, i una de les coses més bones de l’Evangeli és veure aquesta relació.
Joan Baptista va morir decapitat, sigui per culpa de Salomé, sigui perquè va fer nosa a algú que el podia fer matar. Els seus deixebles van enterrar el cos, i a Damasc hi ha una mesquita molt bonica on diuen que encara l’hi tenen.
Joan Baptista és un home interessant, l’últim profeta, el profeta que va conèixer ja el Messies i va ser el seu amic (ser amic el Messies és una cosa d’aquelles que no passen a tothom), el més visionari dels profetes, però és sobretot un home valent, valent per creure i per dubtar, valent per dir el que s’ha de dir i valent per arribar al final.
Conclusió, quan vegeu un nano que menja llangots i mel silvestre, enteneu-me la metàfora… preneu-vos-el bé i escolteu-lo, que no fos el profeta que espereu…
Bones vacances a tots els escolars, estudiants i altra gent del ram de les arts i les lletres.

Paisatge

2009-06-18T00:50:00.000-07:00

El Corpus i la gent

2009-06-11T01:38:00.000-07:00

La solemnitat de Corpus Christi, del Cos de Crist, no és una festa infinitament antiga, és una festa medieval, la data d’institució de la qual es coneix, i de la qual es coneixen també els motius. Allò que, a vegades, teòlegs i liturgistes no han pres en consideració és, no això que dic, sinó la seva immensa popularitat, que des de Trento ha dut problemes, i que a la segona meitat del s.XX s’ha vist estroncada a molts llocs per una política eclesial determinada.
Per mi, totes les coses d’aquest món es poden mirar de dues maneres: o bé pensem dins el nostre caparró els principis, i mirem d’adaptar la realitat als principis que hem pensat, casi o no casi; o bé mirem primer la realitat i mirem d’entendre-la per si mateixa. Quan una celebració compta amb un èxit tant general i aclaparador, hom ha de preguntar-se’n els motius; quan les institucions públiques i les associacions civils mostren interès en una celebració determinada, hom ha de preguntar-se què deu tenir.
Per a mi, el Corpus ha gaudit i gaudeix d’aquesta gran popularitat per diversos motius. Un d’ells, em sembla, és que, mentre que les grans veritats teologals normalment han quedat tant amunt que només les veien els teòlegs més fins, el poble fidel ha tingut la Missa a pla de terra… i hom celebra allò que coneix; un altre podria ser les possibilitats que aquesta festa donava per a la participació de les associacions civils, mitjançant la processó, que no era quelcom exclusivament clerical, sinó que integrava la societat civil en les seves expressions populars; un altre, em sembla que pugui ser la bellesa de les manifestacions artístiques al voltant d’aquesta festa… i així en podríem anar trobant.
Corpus és la festa popular de Déu a occident, la festa de poble de Déu que celebra l’Eucaristia, allò de Déu que ha tingut sempre més a prop, per generacions i generacions, i encara avui, ja que malgrat la secularització, allò que en la ment de molts s’associa a Déu, tot i els engatjaments… és anar a Missa…
Com a exemple d’això, la custòdia major de Barcelona. Una peça d’orfebreria del s.XIV impressionant, que alhora representa molt bé això que volia dir. La custòdia pròpiament és damunt del “tron del Rei Martí”, i té al damunt tres corones dels reis i reines de Catalunya. És coberta de joies que durant segles han anat donant els barcelonins… És la història d’un país feta objecte, entorn de la gran festa del país.

La raresa del Dr. Tolkien

2009-06-03T12:32:00.000-07:00

Quan tenia cap a catorze anys, mesos amunt, mesos avall, vaig llegir per primera vegada bona part de l’obra del Dr. Tolkien, de la qual vaig esdevenir immediatament devot. En aquests anys he rellegit algunes coses d’aquest mateix autor, n’he llegit altres de bell nou i, malgrat que no es pot dir que en sigui un fanàtic ni un expert, d’una manera molt esparsa, he anat aprofundint-hi. Aquest aprofundiment pausat, i molt sovint desconegut dels qui m’envolten, va passar fa unes setmanes per la lectura d’una biografia seva. Havia llegit algunes coses sobre el Dr. Tolkien, com ara que era un catòlic fervorós, que estava especialitzat en la primera literatura medieval anglesa, que havia estat professor tota la vida… però em feia gràcia de llegir una biografia sencera. D’entrada, s’ha de dir que la biografia del Dr. Tolkien no va tenir res de massa especial, més enllà d’una gran nombre de canvis de casa. La seva vida va ser força monòtona i la única cosa notable que s’hi endevina és un gran món interior que, enlloc de tenir un caràcter conceptual, tenia un caràcter narratiu. Diguem que el Dr. Tolkien no es va esforçar massa en aquell dubtós mèrit (almenys als meus ulls, però això seria un altre tema) de perseverar en el concepte.
Deixant de banda aquestes coses, el que més em va sorprendre va ser que el Dr. Tolkien era un home marcadament conservador, amb una noció de l’honor, la família, l’amistat, la fidelitat, la monarquia… molt clàssics, que era un home que vivia oposat frontalment a la tècnica, que era un ecologista-tradicionalista nat, va ser un catòlic que molts avui no dubtarien a qualificar de fonamentalista… i el més interessant, que no va tenir cap dificultat a posar tot aquest cos d’idees als seus llibres. A veure, el que em sorprèn no és que ell fos conservador a ultrança, el que em sorprèn és que els seus llibres, que són conservadors a ultrança, hagin tingut i tinguin un èxit tant general.
Buscant una explicació a un tal fenomen, o sigui, que en un món tant tecnificat, on els valors que s’anomenen tradicionals tenen tant mala fama, per no parlar de la legitimitat monàrquica (quasi obsessiva a El Senyor dels Anells), vaig pensar que segurament tots plegats necessitem èpica a les nostres vides, necessitem valors estructurats en narracions que ens els facin sentir vius… D’altra banda, vaig pensar, que aquestes narracions tant clàssiques a nivell de valors, d’idees polítiques… tinguin tant d’èxit, alguna cosa ens deu voler dir… (continuarà)

Confucianisme? (III)

2009-05-27T14:05:00.000-07:00

El tercer pilar de l’ensenyament de Confuci és l’harmonia. En xinès, el caràcter que indica l’harmonia conté un signe referent l’ésser humà i un signe referent al número dos. L’harmonia que entén Confuci és quelcom, doncs, que té a veure amb la naturalesa dialògica de la vida humana; allò que és propi de l’ésser humà és viure en constats relacions amb altres éssers humans, unes relacions que estan marcades, en l’ideal confucià per dos principis: jerarquització i afectivitat. El mateix Confuci diu en algun lloc que “Sobre la terra totes les relacions són de tipus germà gran – germà petit”, sempre tenim algú a qui obeir i algú que ens obeeix, i fins l’Emperador té com a primer títol Fill del Cel, i com a fill està subjecte al seu pare.
Confuci fa començar aquesta harmonia a la infància, amb el respecte dels fills envers les decisions dels pares, i considera que qui ha estat educat en aquest respecte no serà només un “bon fill” sinó un “bon pare”, la qual cosa segurament sigui veritat.
En definitiva, potser el que trobo més interessant de tot plegat és la idea de l’harmonia dialògica. A primera vista sembla força evident, però després de dos-cents anys de creixent harmonia basada en la confluència d’egoismes, aquestes coses de l’obediència i l’afecte solen sonar als occidentals a paternalisme passat de moda, però quan hom ho viu a la seva vida diària (com és el cas… i no perquè sigui confucià), s’adona que segurament sigui la manera més humana de viure. Hom també s’adona que per viure així cal tenir el cap molt clar i pensar-hi força. Potser s’ha destacat massa l’obediència i poc l’afecte en això, i segurament és l’afecte el que dugui més problemes, perquè comprendre la jerarquia amb afecte se’ns fa difícil. En fi, cal pensar-hi.
Estudi, ritual i harmonia confucianes, que han donat lloc a dos mil cinc-cents de cultura, això vol dir dos mil cinc-cents de vides humanes… A vegades em pregunto si la nostra cultura economicista en durarà vint-i-cinc anys més.

Confucianisme? (II) - El ritual

2009-05-20T13:46:00.000-07:00

L’ensenyament de Confuci té un altre pilar en el ritual. El ritual en la perspectiva confuciana no és allò que a les nostres longituds hem malentès sovint, una mena d’imposició d’una etiqueta hipòcrita, i molt menys encara és una eliminació calculada de l’espontaneïtat de l’home: per a Confuci el ritual és el que permet a cadascú de “fer cos” amb tots els altres, el que permet a cada home de ser ell mateix sense xocar amb l’altre. Des d’aquest punt de vista el ritual és on l’home és més justament ell mateix.
L’ideograma xinès que representa el ritual està format per dos caràcters. El primer és el signe general per als celebracions religioses, però el segon és un caràcter força complex que refereix a l’activitat agrària però que és usat alhora en l’ideograma que representa el cos humà. En el pensament xinès, el ritual és allò que permet combinar la col·lectivitat amb l’individu, el que permet a l’individu de ser en la col·lectivitat.
Això a banda, per a Confuci el ritual té una vessant ètica, que s’expressa en el que va dir un dia a un seu deixeble, quan aquest li va preguntar en què consistia la virtut: “Vèncer el propi ego, i ordenar-se en el sentit dels ritus”. Com pot ser això? Com pot ser que la virtut vingui del ritus? Confuci explica en un altre lloc que: “Sense ritual, el respecte esdevé carregós, la prudència esdevé poruca, la valentia esdevé violenta i rebel, la franquesa esdevé feridora i intolerant”.
La ritualitat de la vida humana, que no és innata però apareix tant aviat com apareix la societat, pot acabar essent patològica, però a vegades em pregunto si les grans dificultats que avui pateixen molts joves, i alguns que ja no ho són tant, per relacionar-se amb el seu entorn, no tindrà alguna cosa a veure amb la manca de ritualitat. Vèncer l’ego i ordenar-se en el sentit dels ritus… aprendre a sortir del propi ego ordenadament, sense que el respecte ens sigui carregós, la prudència poruca, ni la valentia ens surti violenta.
Tot això ho podem mistificar i parlar d’harmonies universals expressades en la societat, com han fet alguns autors confucians, però sense que ens calgui això… viure ritualment, que és com han viscut la majoria de societats humanes, no és potser la manera més justa de viure? Vèncer l’ego i ordenar-se en el sentit dels ritus…

Confuci?

2009-05-13T14:16:00.000-07:00

La setmana passada llegia un breu article que resumia el confucianisme a partir de tres idees: estudi, ritual i harmonia. És sabut que Confuci va treballar tota la seva llarga vida per aconseguir un món en harmonia. Entenguem-nos, sóc cristià i europeu, però en aquests moments d’ensulsiada general de la cultura occidental, ara que són molts els qui parlen d’anar a l’orient a buscar maneres de viure, el pensament de Confuci em sembla més adequat que d’altres, tant orientals com occidentals, alhora que potser més desconegut, potser perquè la Xina no ha tingut la bona propaganda de la Índia o del Tibet. Occident, l’opinió pública occidental, veu la Xina, encara en bona part, com la veien els nostres avantpassats que van conèixer (i van acabar d’enfonsar) el final de la Xina dels Qing.
Malgrat això, els estudis històrics demostren que la Xina va ser l’autèntic motor mundial abans, durant i després del nostre renaixement i segle de les llums, i tot indica que ho està tornant a ser, en altres circumstàncies.
La glòria de la Xina es va fonamentar en el confucianisme, que ha romàs en tota la peripècia del país com la trama que dóna continuïtat. El confucianisme ha estat entès com a religió, però qualsevol religió és confuciana, si funciona.
Segons l’article que vaig llegir, com deia, el primer tret característic del confucianisme és la importància de l’estudi, i no només en els anys de joventut. L’ideograma que representa “estudiar” és a l’inici de l’únic llibre que hom conserva de Confuci. L’estudi per al pensament confucià és sobretot aprendre a llegir el món, per comprendre’l i poder actuar en conseqüència. La cosa parteix de considerar que l’home és perfectible, que comet errors i que n’ha d’aprendre, fins al punt de dir que és pels errors que es coneix un autèntic cavaller. La idea de fons és que cal l’estudi per fer d’un mateix un ésser humà.
L’estudi confucià és una actitud de vida que, amb la lectura dels clàssics i l’observació acompanyada de la reflexió duu a l’equilibri de no abordar els afers del món amb rigidesa.
Suposo que és somiar, però si només els nostres funcionaris fossin tant confucians com ho eren els del Fill del Cel, tinc la impressió que l’estat estaria més ben governat, i ja no diguem si els nostres ciutadans estudiessin algun clàssic a les hores perdudes…

De l'opinió pública

2009-05-06T13:26:00.000-07:00

Des del meu temps d’estudiant de ciències polítiques que m’ha espantat el poder d’allò que s’anomena l’opinió pública. D’entrada, diria que si hom és honest, no hauria de parlar d’opinió pública, ja que opinar és una acció purament personal (jo no puc opinar juntament amb ningú, malgrat que puc tenir opinions concorrents amb moltes altres persones, i divergents amb d’altres). Així doncs, l’opinió pública seria l’agregació d’opinions de molts ciutadans, més o menys concorrents en un sentit.
Hi ha qui ha definit metafòricament l’opinió pública com la nostra pell social. Em sembla una bona metàfora, una metàfora reeixida, més que res perquè trobo que és cert que l’opinió pública respecte de la societat comparteix amb la pell algunes característiques notables respecte del cos. Com la pell, l’opinió pública pot manifestar situacions profundes, sigui de salut, sigui de malaltia, i hom farà bé d’estar-hi atent. Amb tot, com la pell, l’opinió pública és, en el fons, molt gran i molt diversa i, com la pell, la seca “coloració” depèn d’una multitud de factors, tant propis com externs. El més important, però, és que, com la pell, l’opinió pública està subjecta a velacions i cobertures diverses, i encara, és possible de maquillar-la per donar-li una aparença diversa de l’autèntica, per a la qual cosa els experts tenen eines molt útils i els ciutadans molt poques defenses.
I potser és aquí, en els ciutadans, on la cosa esdevé realment difícil, perquè la noció d’opinió pública es fonamenta en la noció que hi ha un “poble”, i que aquest poble opina. Si em paro a pensar, m’adono que, de la majoria de coses no en tinc realment una opinió. De la majoria de coses no en tinc ni tant sols prou informació (i tenir-la fora impossible) com per superar la simple “sensació”. Així doncs, passa que hom acaba confonent l’opinió amb la sensació. Aquestes sensacions moltes vegades tenen el seu origen remot en la informació que rebo dels mitjans de comunicació, i la mateixa agregació d’aquestes sensacions sota el nom de “opinió pública” també és fruit d’aquests mateixos mitjans, amb la qual cosa s’acaba generant un fantasma d’opinió pública quan, de fet, jo no tinc ni una opinió, ni molt menys l’he posada en comú… I sobre això és governa…
Això, pel que sembla, fa molt que dura, i els atacs medievals als calls sembla que ja anaven per aquí, per exemple, però malgrat que ara vegem aquells errors, no sembla que ens adonem dels quins ara devem cometre…Som ben estranys…

L'estudi viu de les paraules

2009-04-29T13:52:00.000-07:00

Malgrat els advertiments de St. Pau al respecte, hom a vegades està temptat de pensar que els cristians hem fet de l’Escriptura lletra morta. Si hom mira la lectura pública que en fem a les celebracions, envoltada de silenci, que sovint no vol dir de comprensió, i la lectura pública que en fan a les sinagogues, que per ritual no deixa de ser dinàmica, la comparació ja és descoratjadora; però si hom compara l’ús personal que en fem generalment els cristians, amb l’ús personal que en fan els jueus, la comparació esdevé tant contrastada que no sembla que estiguem parlant del mateix text.
Desconec les circumstàncies que han dut als cristians a tenir una relació tant freda amb l’Escriptura, ja que l’excusa de la incomprensibilitat de la versió oficial llatina només és aplicable a occident. El fet és que, mentre per a un infant jueu la formació religiosa comença i s’estructura per l’estudi de la Bíblia, la majoria dels nostres cristians adults rarament l’han oberta; que, mentre que per a un jueu l’estudi i la discussió sobre un verset forma part de la vida des de l’adolescència, per als cristians, fins els més eclesialment implicats, aquesta mateixa discussió és d’una raresa infinita; que, mentre que per al jueu la BèthaMidrach, la casa d’estudi, és un lloc habitual, per al cristià no existeix ni tan sols un equivalent. I això té conseqüències en com comprenem la religió.
Cert és que de fa uns anys hi ha hagut iniciatives per a una re-biblització dels cristians, però normalment no han passat de la publicació del text bíblic en volums econòmics, i com a molt, per l’organització de cursets i grups bíblics, que acostumen a semblar més una lliçó que una sessió d’estudi bíblic a l’hebraica.
Suposo que hi ha una idea molt diferent de la religió, però, entre entendre-la com una font de respostes incomprensibles que jo m’adapto al meu gust i manera, o bé com una font infinita de preguntes que en duen sempre a estudiar més, a preguntar més, a veure què diu l’un i l’altre… fins a intuir Déu, em quedo amb la segona, té més mordent. No serà que la feblesa actual del cristianisme ens ha vingut de deixar sistemàticament l’estudi bíblic en mans de clergues, i encara molt limitat? Ser cristià implica una praxi, però no hem deixat massa de banda l’estudi? I això no ho va predicar el bon Jesús…

Els altres que parlaven amb Jesús

2009-04-22T14:07:00.000-07:00

Aquesta setmana, a Missa, hem llegit el diàleg de Jesús amb Nicodem. Pels qui no coneixen la història, cal dir que Nicodem és aquell que va anar a veure Jesús de nit, i aquest fet es recalca, perquè era membre del Sanedrí i no volia ser malvist dels seus col·legues. Jesús no li va retreure això, no li va retreure que l’anés a veure en secret, que no s’atrevís a ser vist parlant amb Ell, que se’n donés vergonya. Jesús el va escoltar i li va respondre. Nicodem sembla que no el va entendre massa, de moment.
Nicodem torna a aparèixer quan volen condemnar Jesús sense escoltar-lo. Intenta defensar-lo, sense comprometre-s’hi, com si la cosa no anés amb ell, com Judà vol salvar Josep de la mort al Gènesi. Nicodem no es va atrevir a defensar Jesús amb més força i callà quan algú va dir a veure si també era seguidor seu; això és que els seus col·legues no ho sabien pas que Jesús i ell es coneguessin.
Nicodem apareix per tercera vegada, i última, quan va a ungir el cos de Jesús mort. Normalment ens passa inadvertit que Nicodem porta a Jesús cent lliures de mirra, cap a trenta-tres quilos, molta més que la que es pot fer servir per ungir un cos.
Nicodem va ser amic de Jesús? No va ser un deixeble, certament, no va ser tampoc un d’aquells que el seguien una temporada, no va ser beneficiari de cap miracle de Jesús. Però Nicodem va ser amic de Jesús, i Jesús amic de Nicodem. Nicodem va ser un d’aquells que van parlar amb Jesús a soles, un d’aquells que ningú no va entendre què feia amb Jesús, o què feia Jesús amb ells. La llibertat de Jesús per parlar, la llibertat que manifestava apropant-se o fent-se proper, va marcar la vida d’aquestes persones, que mai no van formar part del grup conegut dels seus deixebles.
Jesús va ser tant lliure de parlar amb qui fos, d’acceptar camins diversos per arribar a Ell, de deixar que se li apropessin malalts impurs, fariseus piadosos, pagans, pecadors escandalosos, mestres de la llei amb dubtes, nens, mares, endimoniats, dones mal vistes de tothom… va ser tant lliure, dic, que fins els seus deixebles sembla que li criticaven, i fins després de ressuscitar (Joan 21, 21-22)
Aquesta sembla que és d’aquelles coses petites que va fer Jesús, i que oblidem sovint, però les va fer… i era Ell que les feia.

El canvi i la immortalitat en el Crist

2009-04-15T02:24:00.000-07:00

L’home, un cop que abandona l’atemporalitat feliç dels nens petits, tem el canvi i, excepte en casos molt comptats, marcats per una experiència transcendent com el de St. Pau, ni tan sols les conviccions més profundes, que són les religioses, no aconsegueixen que l’ésser humà es desfaci d’aquest reflex de la seva consciència.
Des d’un punt de vista purament humà, adquirir aquesta por al canvi i aprendre a viure-hi forma part d’allò que en diem “fer-se gran”, tal com diu un biblista amic, viure és gestionar la incertesa, i créixer passa necessàriament per aprendre a fer aquesta gestió. Qui no te por del canvi, qui no lamenta la pèrdua, no és home, és un inconscient la percepció de la realitat del qual és deficient. Témer el canvi és, per tant, humà, ens caracteritza com a homes, ens fa adults i ens acosta, per la via inversa, a la nostra plenitud.
Per què dic “per la via inversa”? Perquè aquesta gestió de la incertesa, de la por al canvi, no ens ha de dur a viure espantats, aterrits del pànic al desconegut, cada dia més submergits en la incertesa. Jo no puc entrar a la ment d’un existencialista ateu, i no sabria dir com s’ho pot arreglar si vol dur a les seves últimes conseqüències el que professa, però per a un cristià raonable la superació d’aquesta por no només té camí a l’Escriptura, i dic “camí” perquè “resposta” n’ha de donar cadascú personalment, sinó també en la literatura de cristians com Evagri, per exemple, que posa en solfa, bàsicament a la grega, que tots entenem millor per aquests verals, allò de confiar en Déu.
Ara que som a la setmana de Pasqua és bo de pensar en aquestes coses, perquè tot celebrant la Resurrecció del Messies, celebrem la nostra immortalitat promesa, la única promesa que realment valia la pena, i la única que Déu ens ha garantit.
Borges, que va especular sobre una immortalitat material en el temps, deia que, en aquest estat, allò difícil era postular que hi hagués una sola cosa que no fóssim mai... Els cristians confiem que ho serem tot en Ell, i que en Ell tot serà en nosaltres. Estimar, en el sentit més ampli i més autèntic, és voler la immortalitat de qui estimem; l’amor de Deu ens ha fet immortals i això ens fa no restar paralitzats pel canvi.

La no-violència de Jesús

2009-04-08T14:34:00.000-07:00

La violència, que engendra generalment més violència, és constantment als nostres ulls i massa sovint al nostre pensament. Aquesta violència és tant present a l’ésser humà, que d’altra banda no té el material instintiu necessari per frenar-la, que alguns fins l’han teoritzada i la defensen com una necessitat. Fins cultures banyades de cristianisme en èpoques passades han donat lloc a justificacions de la violència, en nom d’un bé major, o d’una veritat més lluent o d’un designi diví.
Aquesta presència tant estesa de la violència a les nostres vides fa que la negativa, la resistència, el refús de Jesús a la violència sigui encara més notori.
Diguem-ho clar, aquest refús de Jesús a la violència contra els homes no va convèncer ni els seus deixebles de moment, sembla clar que a Getsemaní algú es va voler resistir, i si a l’últim moment es van amagar no va ser per refús de la violència sinó més aviat per por. De totes les coses que ens va ensenyar Jesús, aquesta, el renunciar a la violència sense renunciar a la veritat és segurament el que menys s’ha predicat, més aviat s’ha dissimulat, el que menys s’ha estès i el que menys ha entrat al cap dels homes; però, m’atreviria a dir, és el més nou i el més revolucionari, i fins subversiu, de tots. El més subversiu en tant que realment canvia l’egoisme de l’home fins en allò que més el justifica, la defensa de la pròpia vida; el més revolucionari en tant que transforma, transfigura, l’animalitat de l’home.
Aquest ensenyament de la paciència, digui’s de la no-violència si es vol, de Jesús és l’aplicació última i definitiva del seu manament de l’amor, perquè la causa d’aquest refús és l’amor cap a cada home, fins els qui ens odien.
Renunciar a la violència quan hom s’hi juga la pròpia vida és l’amor posat en pràctica de manera definitiva, però la majoria de nosaltres no s’hi trobarà mai. Només que renunciéssim a tota mena de violència (i el silenci, o el mateix pensament, pot ser violent) davant d’aquells actes que tant ràpidament sentim com una injustícia, com un “em trepitgen el terreny”, o davant dels simples desacords en el punt de vista el món ja seria molt millor i la nostra cara seria molt més la d’Ell, que tenim inscrita al cor.
En aquests dies, crec que fa bé recordar-se’n, i fa bé pensar que així va arribar a la Vida.

La terrible aventura de traduir

2009-04-01T14:35:00.000-07:00

De fa uns mesos, em trobo embarcat en l’aventura de traduir uns sermons de Pere el Venerable, el qual citava fa unes setmanes, que fou Abat de Cluny al s.XII, contemporani de St. Bernat. Fins ara, només havia traduït com a exercici de classe, i mai no havia emprès la traducció d’una obra sencera, de manera que mai no havia experimentat la sensació, d’un cert vèrtic, que suposa aquesta tasca.
Traduir és una aventura i un atreviment, en tant que suposa voler reescriure, en una llengua diversa de l’original, i en un temps molt llunyà, quelcom que algú va pensar i escriure en el seu context. Aquesta distància entre el traductor i l’autor fa que el primer hagi de, no només traslladar les paraules d’un idioma a l’altre, sinó intentar interpretar en el seu món allò escrit en un altre món.
Per a qui no n’hagi fet mai l’experiència, la paraula aventura potser serà un excés, i més encara el qualificatiu de terrible, però quan hom es descobreix un dissabte a la tarda en una biblioteca buscant en diccionaris un significat més just, o un matís que s’ajusti a una intuïció que té, però que no pot escriure sense una certa justificació; quan hom es troba pensant durant dies com traduir una expressió que té tres significats plausibles, i de fet pensa que potser l’autor vulgui suggerir-los tots tres, però sap que no pot traduir-los tots tres perquè la llengua a la qual tradueix no ho permet… quan hom es troba en aquestes situacions, la plàcida tasca de passar una cosa d’una llengua a una altra esdevé un art en el qual s’integra la minuciositat i la inspiració, la il·luminació d’un moment en què se’t revela un significat que t’havia passat per alt i la feina esforçada d’hores damunt del paper.
No sé com acabarà aquesta traducció, i espero que no sigui la última que emprengui. La veritat és que crec que si m’he atrevit a traduir un autor del qual no tinc altres traduccions de referència és, de fet, perquè sóc jove i no en sé gaire, però aquesta terrible aventura de traduir, per a la qual fa falta una certa valentia i un cert gust pel risc, sens dubte que ja paga.

Per què Gabriel?

2009-03-25T11:57:00.000-07:00

Per bé que la última reforma del calendari romà va passar les festes dels sants Arcàngels a una sola festa el 29 de setembre, a Montserrat hi ha una certa tradició per la qual els qui ens diem Gabriel celebrem l’onomàstic el 25 de març, Solemnitat de l’Anunciació de Senyor, o sigui avui.
Jo em dic Gabriel de nom monàstic, això vol dir que, quan vaig començar el meu noviciat vaig adquirir un nom nou en tant que monjo. Als nostres dies, aquest costum d’adquirir un nom nou és poc comprès, però si hom dóna una ullada a l’espectre cultural de la humanitat, s’adona que canviar de nom, o adquirir un altre nom quan hi ha un canvi important a la vida és un fet tant comú com el de restar tota la vida amb un sol nom. A vegades hi he pensat, i diria que això de canviar i no canviar de nom podria tenir quelcom a veure amb la mateixa essència humana, que canvia i roman… o amb l’eterna tensió entre canvi i permanència més al fons (no sortim dels presocràtics…). La persona és sempre la mateixa, però sempre és diferent, i posem l’accent en una cosa o en l’altra segons la nostra cultura, o segons l’època. Occident, avui, afavoreix la llibertat a l’hora de definir la identitat, però nega que hom pugui ser no una, sinó moltes coses, sigui alhora, sigui successivament. Els emperadors de la Xina rebien diversos noms durant la seva vida, i fins un nom pòstum i un nom per als temples, i tothom entenia que era una persona, però amb quelcom diferent… En fi… coses
Quan em van proposar de rebre un nom monàstic, vaig demanar el nom de Gabriel per diverses raons. A partir de cadascuna, podria escriure un post d’aquests, però per evocar-ne algunes (més enllà de la sonoritat oriental i l’etimologia, Força de Déu), voldria citar dues històries que ens parlen d’aquest Arcàngel: que una primavera va anunciar el naixement del Messies de Déu a la Filla de Jerusalem i que, anys després, va consolar el mateix Messies, aquella nit, també de primavera, que plorava la seva pròpia mort a l’oliverar de la seva Ciutat Santa. Al principi i al final d’una història, de La Història explicada mil vegades, l’Evangeli, o la llegenda apòcrifa, hi posen aquest Arcàngel (somrient, diu en nostre Llibre Vermell). Que vetlli per la nostra història, que és també aquella, perquè aquella són totes les històries…

El vell costum d'escriure cartes

2009-03-18T10:17:00.000-07:00

No sé quantes cartes personals s’escriuen avui en dia, sens dubte moltes menys que no se n’escrivien quan la gent tenia el costum que quedar per fer el cafè per carta. Segurament d’aquí uns segles, quan tots els suports informàtics actuals hagin caducat, els historiadors se les veuran i se les desitjaran per saber què pensaven de debò els personatges que estudiïn, perquè, amb sort, només tindran els documents oficials. En tot cas, jo sóc dels qui encara n’escric algunes, de cartes.
Fa poc, llegia el que Pere el Venerable Cluny deia en una carta, sobre el mateix exercici d’escriure’n. Deia el sant abat que, quan hom escriu una carta, tot l’ésser de l’home s’hi implica: “l’esperit medita, la llengua dicta, la mà escriu, l’ull rellegeix, tot l’home interior i exterior treballa i coopera a aquest laboriós sacrifici que hom ofereix a Déu pels seus amics i que dóna fruit en ells.” Per entendre aquestes paraules és bo tenir en compte que, a l’època, escriure era un exercici per al qual no només calia saber la tècnica sinó també una preparació minuciosa i un esforç considerable. Allò que em sembla més interessant és que en parla com d’un sacrifici de la pròpia vida (del propi temps), assimilable al mateix sacrifici de la Missa, segons es pot deduir del vocabulari, que es fa del propi temps a Déu a favor dels amics. Això ho posa molt amunt, en mentalitat medieval.
Escriure cartes és un dels “sacrificis” que faig més de gust, perquè alhora que em permet pensar i comprendre millor allò que penso, ho faig en bé d’aquells a qui escric, que d’alguna manera o altra estimo (no és el mateix escriure a un pres que a l’àvia, al P. Abat, a un amic o a un conegut).
Cada dia valoro més la qualitat que aquest vell costum dóna a les relacions humanes, malgrat que ja només els presos, els ancians i alguns esperits romàntics responen... Ara que les relacions humanes són tant sovint instantànies, i fins es volen immediates (i així, amb tant soroll, es fan superficials) molts no sabran mai quina profunditat de veritat no adquireix una relació quan ve mediata per la paraula escrita, meditada en el silenci i la distància, quan a la presència i el so s’hi incorpora l’absència i el pensament.
Nota final: L’e-mail pot fer la mateixa funció... no és una qüestió de suport material, sinó de manera de fer.

La Quaresma, del desig a l'esperança certa

2009-03-11T09:33:00.000-07:00

La Quaresma sembla que tingui avui en dia molt poc significat, fins i tot en la vida de molts cristians. Hi ha raons socials i de concepció de la religió que ho expliquen, i també, segurament, una mala pràctica pastoral de segles que, pensada amb bona intenció, va prendre sovint una forma mercantilista que la traïa i que l’allunyava d’allò que cercava. Aquesta poca afecció a la pràctica quaresmal que ja de segles existia, basada, en aquesta mala pràctica pastoral, sumada a la progressiva secularització d’Europa, ha dut a una vivència molt reduïda de la Quaresma, que alguns han volgut suplir fent notar, per exemple, les virtuts terapèutiques del dejuni. Sense negar la veritat d’aquesta pràctica, així com d’altres típicament quaresmals, diria que cal una reinterpretació de la Quaresma en un pla més espiritualitzat i més ètic, que la faci comprensible als cristians occidentals d’avui i no només comprensible, sinó també atractiva.
Pensant-hi, diria que hi ha alguns aspectes que s’han destacat poc en la predicació quaresmal, però que poden ser realment un exercici notable a l’hora de dedicar aquests dies a un retorn a Déu, a una conversió. El primer seria el compromís que els cristians hauríem de prendre per evitar el pensament negatiu respecte dels qui viuen al nostre entorn. Si durant quaranta dies som capaços de mirar de pensar positivament en tothom qui tenim al voltant, i cada vegada que pensem negativament en algú, mirar de corregir-ho i buscar allò positiu de l’altre, ¿quina no serà la millora de la nostra vida, i com més a prop de Déu no serem?
Una segona pràctica quaresmal possible als nostres dies, i comprensible sense massa hermenèutica fins per un nen petit, podria ser mirar de ser amable amb tothom durant aquests dies sants, i encara, pels més avançats espiritualment i en l’art de conèixer-se ells mateixos, mirar de no carregar els altres amb els propis fantasmes i pors i mirar de veure amb justícia, això és amb bondat, tothom qui veiem.
Tots tenim un desig d’un món millor, però el desig no ens fa avançar per ell mateix, cal que ens impliquem en el desig i que el convertim en esperança certa, de la certesa que dóna veure el principi d’allò que desitgem. La Quaresma ha de ser això, una prova de l’esperança certa que tenim en aquell que va dir: “Veniu a mi, que sóc dolç i de cor senzill”

De l'harmonia necessària (II)

2009-03-04T13:00:00.000-08:00

Una de les mancances principals d’harmonia que veig al món és la que existeix en l’àmbit intel·lectual, la qual és mes greu que hom no pensa. Normalment pensem que el món intel·lectual és una mena de club de ments més o menys selectes dedicades a especulacions més o menys abstruses que tenen molt poc a veure amb el món real, el món que tots vivim, però la veritat és que tota política, tota decisió, està finalment fonamentada en una cosmovisió pensada en abstracte. Aquesta cosmovisió, alhora, ha de ser basada en un tipus de coneixement o altre. Per molts segles, occident s’havia basat en una cosmovisió hel·lènico-cristiana basada en una concepció metafísica. Allò que Aristòtil havia anomenat filosofia primera, coneixement primordial, seguia donant la base sobre la qual pensar la resta de coses, de manera que des de la física fins l’economia tenien la seva arrel última en la metafísica, tota la intel·lectualitat s’hi basava i les decisions polítiques, i fins les decisions quotidianes, hi tenien el fonament.
És força clar que la metafísica va deixar, ja fa temps, de ser la filosofia primera, el fonament de tot el coneixement de la realitat, però malauradament no hi ha hagut un recanvi, de manera que n’estem orfes. Hi ha qui diu que avui en dia és la ciència la que dóna el fonament del coneixement de la realitat, però més aviat sembla que la ciència cada dia més es dedica a donar-nos dades, i malgrat que algun científic intenti teories més o menys holístiques, habitualment es queda sol.
D’aquesta manca de cosmovisió se’n deriva un campi qui pugui monumental, perquè com que no hi ha una metafísica, tampoc no hi ha una antropologia clara, i ja em direu com planeges polítiques públiques sensates si no tens clara l’antropologia (vegeu el cas de l’educació). Com que no hi ha ni metafísica ni antropologia, no hi ha manera de crear una teoria canònica dels grups humans, i ja em direu com concebem els estats sense això… I així podríem anar fent, repassant els múltiples desastres que es deriven de la manca d’una metafísica, o d’un fonament per a una cosmovisió orgànica de tota la realitat que sigui canònica i acceptada per tothom.
Com normalment em passa, no tinc solucions... No es pot tirar enrera, cal anar endavant, buscant com busquen els qui han de trobar (i trobant com troben els qui han de seguir buscant).

De l'harmonia necessària

2009-02-25T13:06:00.000-08:00

La setmana passada citava la necessitat d’una harmonia que doni unitat al nostre món. La idea mateixa d’unitat ens agrada als humans, hi anem com sense proposar-nos-ho, i el mal deu venir quan ens proposem de fer-la nosaltres a partir del que nosaltres podem fer. És com si poguéssim entendre i valorar l’harmonia però no la poguéssim produir. Diríem que és quelcom que necessita l’home per realitzar-se, perquè es realitza al món, però que no sembla venir de l’home, perquè sempre que l’home deliberadament ho ha intentat, el resultat ha estat catastròfic. De les catàstrofes dels sistemes filosòfico-religioso-político-econòmico-antropològico-socio… creats sota el guiatge de “ments preclares” que havien de guiar la humanitat, els llibres d’història en van plens, i cap no va acabar bé.
Algun professor meu ja fa temps que diu que em manca rigor intel·lectual, però a hores d’ara ja no m’entenc ni jo. Per fer-ho breu: sembla que la humanitat tendeix a una certa harmonia entre tots els aspectes de la seva vida al món, una harmonia totalitzant. Aquesta harmonia sembla que es deu, en la concreció dels seus aspectes, a l’home, però en cap cas no sembla que pugui venir d’una individualitat humana, ni tant sols d’un projecte pensat i preparat (i la història, mestra de vida, ens ensenya els desastres dels qui ho han intentat). Alhora, sembla que aquesta harmonia sigui molt necessària per al manteniment de la mateixa vida humana, i tenint en compte la capacitat destructora de la humanitat dels nostres dies, sembla que actualment sigui encara més necessària.
És força obvi que, en èpoques en que aquesta harmonia entre ciència, humanitats, ètica, política… es donava més, no és pas que la humanitat visqués en un règim de pau perpètua, sovint era el contrari, però les estructures culturals i socials del moment permetien l’existència de diverses harmonies estanques, que es podien enfrontar entre elles, on podien mirar d’expandir-se costa de les altres… Avui això és més complicat, per no dir impossible, perquè la nostra circumstància fa que hom no pugui viure en una harmonia local, o de grup, estanca, si no és que en un exercici d’oclusió mental es tanca en la seva pròpia harmonia, afirma que és la única i es nega a veure’n cap més. I d’aquests n’hi ha…
Així doncs, la cosa és complicada, perquè ens veiem abocats a trobar, i potser la cosa sigui aquesta… trobar, una harmonia global… (Continuarà)

El cristianisme barroc

2009-02-18T12:55:00.000-08:00

Per una benaurada circumstància, aquests dies, i durant unes setmanes, tindré l’oportunitat de conèixer en bloc els Responsoris de Setmana Santa del P. Narcís Casanoves, compostos per a les Matines de dijous, divendres i dissabte sants. Parlant-ne amb alguns germans de comunitat, hem convingut que es tracta d’una obra d’una gran bellesa, però que molt dificilment pot casar amb la vivència que els cristians d’avui tenen de la Setmana Santa.
Els responsoris de Setmana Santa del P. Casanoves són alhora una oportunitat i un repte per a la nostra comprensió del Misteri Pasqual. La música del P. Casanoves va ser escrita en l'últim estadi del món de sentit (cosmos) cristià que venia de l'edat mitjana. Aquest cosmos que, per posar una data, va començar d’acabar-se amb la Revolució Francesa, era un món que avui ens costa molt d'entendre perquè partia de la idea que entre Déu i el món hi havia una continuitat, de manera que no hi havia música cristiana i no-cristiana, perquè tota la música era cristiana, perquè Déu era a tot arreu, tal com no hi havia art cristià i no-cristià. Era un món on l'Església promovia la ciència i l'art d'última generació (es diu poc que era el Cardenal del Monte qui pagava els telescopis a Galileu i els quadres a Caravaggio) i això era el més normal del món, perquè en un món que es concebia creat i mantingut per Déu, i Déu no havia d’estar reduït a un àmbit religiós del món, com un element entre molts altres. En aquest món, la música del P. Casanoves era perfectament comprensible: es podia cantar la Passió i la mort del Crist amb una música així, no perquè es vanalitzés, ni perquè no s'entengués, sinó precisament perquè s'entenia que Crist havia mort, però el que celebrem és que per aquesta mort tots tenim Vida, i aquesta Vida no només serà al cel en el futur, aquesta vida té a veure amb aquest món, que és bell i bo perquè expressa la bellesa i la bondat de Déu.
La veritat és que diria que aquell final encara no ha acabat, i tinc l’esperança que el món dividit que en va sortir, i que entre revolucions, ideologies i desastres diversos ha arribat fins avui, ben aviat tindrà de nou una harmonia, que no serà aquella, sinó una altra. Gairebé diria que d’això en depèn la supervivència humana.

La crisi del llenguatge (II)

2009-02-11T13:54:00.000-08:00

Només per posar un exemple d’allò que comentava la setmana passada, m’he recordat d’una cosa que, quan va passar, ja em va cridar l’atenció, malgrat que jo en aquell moment poc sabia, o no res, d’aquestes qüestions.
Resulta que, quan tenia més o menys setze anys, i per televisió es van començar a posar molt de moda aquests programes on gent “famosa” es dedica ventilar misèries pròpies i d’altri, algunes senyores que en aquell moment eren “famoses” van començar a fer servir la paraula incierto per dir que alguna cosa era mentida, i arribaven a dir coses com ara que “Esto es absolutamente incierto”. A mi això em sorprenia molt, perquè era evident que estaven dir que la cosa en qüestió era mentida i, sense entrar a considerar si el que deien era veritat o mentida, trobava molt perillós que en medis de comunicació de masses es comencés a confondre dues nocions tant diferents com la mentida i la incertesa.
Cal que hom es fixi en que afirmar que alguna cosa es incerta, de fet, dóna a la tal cosa una certa possibilitat de veritat que, d’entrada, no es pot menystenir, mentre que afirmar que alguna cosa es mentida implica negar-la de cap a peus i no admetre, sota cap concepte, que pugui ésser. Confondre aquestes dues nocions pot ésser fatal. Imaginem-nos que algú és acusat públicament d’un crim i que quan algú afirma que és culpable, l’acusat respon que allò és incert. El qui ho escolta pot entendre diverses coses: que l’acusat no sap parlar pròpiament, però també que té una percepció molt deficient de la veritat (perquè no sap si va fer una cosa o no), o que es riu d’ell. En un judici no es podria donar aquesta circumstància perquè caldria aclarir-ho, però en la vida pública l’afirmació podria donar lloc a tota mena de confusions.
És evident que aquest no és el millor exemple possible, tant per l’abast que té com per la mena de gent que va donar-hi lloc, però m’ha semblat que il·lustrava força el que volia dir. Quan un país confon la incertesa amb la mentida, i no sembla que estiguem lliures d’un tal perill, les coses es poden complicar molt.

La crisi del llenguatge

2009-02-04T13:37:00.000-08:00

Ara que es parla tant de crisi, econòmica sobretot, però també cultural, cal tenir en compte una crisi més fonda, més complicada de solucionar fins i tot que l’econòmica, malgrat que algú hagi dit que els problemes econòmics són insolubles, tant com els polítics incomprensibles. Em refereixo a la crisi en el significat de les paraules, sobre la qual ja s’ha escrit molt, almenys des de Confuci, i d’això ja fa algun dia.
La crisi del significat de les paraules es produeix quan cadascú comença a donar a cada paraula el valor que vol, sense tenir en compte quin ha estat el valor de la paraula abans o quin és el consens al respecte. Això duu a la impossibilitat de qualsevol mena de discussió seriosa, però no només això, duu al caos. Per evitar aquest caos, durant segles s’han elaborat diccionaris, etimologies, i fins diccionaris que precisen quins significats han anat tenint les paraules al llarg dels segles. La seguretat de les paraules s’expressa especialment en les lleis i en els ritus, en els quals el valor de les paraules està fixat per una tradició que en dóna fe. No sabria dir si la crisi del llenguatge i la crisi del ritus, i, per què no, la crisi de les lleis, perquè la llei es compleix cada dia més per la por, tenen molt o poc a veure, però alguna cosa hi ha.
En tot cas, per a pensar-hi, una història de Confuci:
“Quan els seus deixebles van preguntar-li per on s’havia de començar a governar un país, Confuci digué: “Jo voldria millorar el llenguatge.”
Estranyats, els deixebles li digueren que la resposta no tenia res a veure amb la pregunta, què tenia a veure una cosa amb l’altra? Aleshores, Confuci va dir:
“Si el llenguatge no és precís, el que es diu, no és el que es pensa. Si el que es diu no es el que es pensa, aleshores no hi ha obres veritables. Si no hi ha obres veritables, no floreix ni l’art ni la moral. Si no floreixen l’art ni la moral, aleshores no existeix la justícies. Si no existeix la justícia, el país no sap quin és el camí i esdevé una nau en flames i a la deriva. És per això que no es pot permetre l’arbitrarietat en les paraules. Si es tracta de governar un país, el més important és la precisió del llenguatge.
(Continuarà)

Preocupats per Déu? (II)

2009-01-28T01:49:00.000-08:00

Deia fa una setmana que pensar que el fet que per a molts ateus Déu hagi estat percebut com un motiu de preocupació segurament es degui a com Déu els fou explicat en algun punt de la seva infància.
Certament, hi ha hagut, i hi ha, aquesta tendència. No és que sigui una tendència intrínsecament malvada, promoguda per persones a qui agrada torturar deliberadament els altres; normalment és una manera de defensar amb arguments teològics, de la tradició… unes determinades posicions molt sovint més ideològiques que verament religioses.
Com dic, normalment fan de Déu un problema no els qui en diuen unes determinades coses o unes altres, sinó els qui tenen una manera o una altra de dir-les. La manera de dir les coses compta molt a l’hora de fer de Déu un problema o no.
Mirant el cas de Jesús, sembla clar, perquè, segons els estudiosos del tema, parlava molt dels dimonis, als seus oponents els en va dir de grosses (Raça d’escurçons, qui us ha dit que us escapareu del judici que s’acosta?), i fins als seus deixebles no parava de dir-los que el trairien, que parlaven sense saber de què parlaven… I, en canvi, atreia la gent precisament perquè no feia de Déu un problema. Déu era un problema per a tots els qui, essent jueus, no vivien segons els manaments de la Llei. Els era un problema perquè sabien que Déu hi era, perquè els havien educat en la Llei, i perquè se sentien sempre en fals. I Jesús, tot i dir coses que Déu n’hi do, les deia, i ho feia tot de tal manera, que Déu deixava de ser un problema per aquella gent.
Cal que no ens enganyem, podem fer de Déu un problema des de qualsevol punt de vista, i gent de tota mena d’ideologies ho han fet. Potser la cosa sigui posar la idea per damunt del fet, i el fet essencial sempre és que hi ha una persona amb unes circumstàncies. Segurament Jesús, tot i tenir un missatge a vegades cantellut, va saber fer-ho bé, va saber posar la persona per damunt de la idea
Tot això he pensat, pensant en el cartell aquest del bus de Barcelona. Quan hom és creient, és molt difícil d’entendre que Déu pugui ser un problema per algú, però m’adono de l’esforç que ens cal fer per no fer-ne un problema per a ningú, encara que sigui amb tota la bona intenció.

Preocupats per Déu? (I)

2009-01-21T12:41:00.000-08:00

De fa unes setmanes, una associació d’ateus ha pres la iniciativa de publicitar aquesta opció ideològica mitjançant anuncis a alguns busos de Barcelona, seguint el model d’un conegut i adinerat científic britànic. La iniciativa ha aixecat gran polseguera, i jo he dedicat una estona a pensar sobre les dues frases que apareix a l’anunci en qüestió. La frase fa: Déu probablement no existeix. No et preocupis i gaudeix de la vida.
La primera frase és Déu probablement no existeix. Per mi, el problema d’aquesta frase és en l’adverbi, no en l’afirmació. Jo crec que un ateu convençut, i aquests ho deuen ser, té l’obligació moral de defensar que Déu no existeixi, i de defensar-ho fins al final. Posant-hi aquest adverbi de probabilitat introdueixen un element d’inseguretat que no es correspon amb allò que haurien de voler dir. Amb això, no tenen en compte que per una gran part de la nostra gent, aquesta inseguretat és, precisament, el que els fa creure, i de l’altra es manifesten molt poc convençuts de les seves idees.
La segona frase és No et preocupis i gaudeix de la vida. Suposem que vol dir No et preocupis (de Déu) i gaudeix de la vida, però que per motius estètics no ho han escrit així. En tot cas, entendre Déu com a matèria de preocupació sembla que parli més dels fantasmes infantils dels ateus en qüestió que no pas de l’experiència dels creients, sigui quin sigui el seu grau d’implicació en una comunitat religiosa (siguin molt o poc de Missa, per entendre’ns). Jo diria que l’existència de Déu és molt lluny de ser un motiu de preocupació real per a la immensa majoria dels nostres conciutadans, mentre que per a un bon nombre d’aquests, comptar amb l’existència de Déu, tal com l’han compresa en la seva tradició religiosa, és un motiu de pau i de confiança.
En conclusió, com passa tot sovint, tinc la sensació que els ateus del país no passen, en general, d’anticlericals, i que aquesta campanya, més que promocionar l’ateisme, vol introduir una frase de bon recordar en la ment de molta gent, amb objectius que em són ignots.
Tot amb tot, em fa pensar força el fet que existeixin aquesta mena d’ateus, que semblen teòlegs, i em fa pensar en que sovint els de la indústria del Missal hem fet de Déu, d’una o altra manera, un motiu de preocupació, i això, Jesús no ho volia pas… (continuarà)

Una parella

2009-01-14T07:48:00.000-08:00

Ahir vaig anar al funeral d’ell, ella va morir no fa encara mig any. Eren una parella feliç, una parella que s’estimava i que havia centrat la seva vida en aquest amor. Lluny de ser una parella en la qual cadascú manté el seu projecte personal i es limita a compartir-lo amb l’altre, eren una parella amb un projecte, un de sol, per això l’home deixa pare i mare per unir-se a la seva dona, i tots dos formen una sola carn (Mt 19,5). Lluny de ser una parella a la qual el pas del temps va tornant més gris, mantenien viu l’amor que els havia units i el feien fructificar. No es van casar joves, cadascú tenia una vida al darrere, cadascuna ben diferent, però això no va ser obstacle per estimar-se a fons. S’equilibraven, però sense tensió, un art no gens fàcil, perquè un equilibri tens, per més equilibrat que sigui, no és un bon estil de vida.
En menys de mig any la malaltia se’ls ha endut a tots dos, i hom es pregunta per la “justícia” d’aquest fet, home es pregunta com pot ser que aquella vitalitat, aquella il·lusió per envellir junts, per acabar els dies en la companyia de l’altre, no és bo que l’home estigui sol (Gn 2,18b), com pot ser que s’hagi acabat així. Hom s’ho pregunta i topa amb el fet, que com tots els fets no té idees, i hom estaria agraït que els fets tinguessin realment idees aparellades que en donessin raó… però això només passa en els móns artificials…
La seva vida comuna ha estat basada i centrada en l’amor, i això no vol dir un amor enganxat i autocentrat, sinó un amor compartit que es traduïa en generositat, en obertura, en acolliment de tothom. Sovint ha passat per un acolliment no gens fàcil, un acolliment que implicava acolliment dels problemes de l’altre, però era un acolliment que no defallia, una voluntat de dur més enllà d’ells dos aquell amor que els feia viure.
Més enllà de lamentar la pèrdua, més enllà de constatar la limitació terrible amb la qual tots vivim, i és que ens acabem, la seva vida m’ha inspirat un profund sentiment d’agraïment per un exemple de vida compartida de veritat. Més enllà de la lamentació, unes ganes boges de fer de la pròpia vida això mateix, un gran acte d’amor… es concreti com es concreti.

Néixer i créixer

2009-01-07T13:00:00.000-08:00

Aquests dies, tots els de la “indústria del missal” parlem del mateix: és important celebrar Nadal, però sobretot és important celebrar Nadal i l’Epifania. L’Epifania ens passa desapercebuda entremig de la celebració dels Reis de l’Orient i el final del temps de Nadal. Per Nadal tot és nou, el pessebre està acabat de posar, tenim ganes de trobar-nos… i quan arribem a l’Epifania ja pensem en quan traurem el pessebre i estem enfitats de tant àpat familiar, de manera que entre el nom grec (incomprensible), l’enfit i l’atabalament comercial, la cosa ens passa de llarg.
Nadal és tendre, recollit, casolà, l’Epifania és teològica, brillant, abstracta; Nadal és típicament occidental, l’Epifania és bàsicament oriental; Nadal és la cova de Greccio i St. Francesc davant la menjadora, l’Epifania és Santa Sofia i la Divina Litúrgia; per posar un exemple de casa, Nadal és el tió, l’Epifania són els Reis. Tot plegat és com la vida.
Si totes aquestes es poguessin resumir en allò de St. Joan, “i la Paraula es va fer carn”, diguem que per Nadal celebrem que es va fer carn, mentre que per l’Epifania celebrem que és la Paraula que es feia carn. El matí de Nadal cantem allò de “Ens ha nascut un noi”, per l’Epifania el noi se’ns ha fet gran i ja va per les seves. S’ha fet batejar pel Baptista i ha fet un miracle en un casament, s’ha manifestat. El nen de la menjadora de Nadal, que va ser adorat pels mags, el trobem, ja home fet i dret, sortint del Jordà amb el cel obert al damunt i Déu dient-nos que li fem cas; el trobem en un casament fent un miracle perquè els seus deixebles, i doncs ja té deixebles, poca broma, creguin en ell.
Nadal és tendre, ja ho he dit, ens remet a la infància, al naixement, però no ens hi podem quedar, perquè és cap a l’Epifania que hem d’anar, cap a la manifestació de l’home en la plenitud de la seva vida, en el seu fer conscient, ple, adult, lliure. Néixer és per créixer, Nadal és per l’Epifania, una manifestació que, en el cas de Jesús, es va prolongar fins la Pasqua. Una manifestació que ha de ser la de cadascú, caminant vers la seva plenitud (i la plenitud de l’home és la vida de Déu, que deia St. Ireneu, en la forma que sigui, podríem afegir nosaltres…).

(Aquesta setmana no hi ha imatge perquè hi ha un "error interno" que no me la deixa carregar...)

El pastor bo

2008-12-31T09:22:00.000-08:00

D’una manera gairebé automàtica, davant d’un substantiu i un adjectiu a ell referit, tendim a donar més importància al primer. Això és normal en tant que el substantiu ens parla de la substància de la qual parlem, mentre que l’adjectiu ens parla dels accidents (perquè després diguin que l’escolàstica ja no va…). Tot i això, hi ha expressions en les quals trobo que hauríem d’invertir aquesta tendència i donar més importància a l’adjectiu, és el cas de quan Jesús diu a l’Evangeli que Ell és el pastor bo (normalment diem el bon pastor però això és només una manera de fer…).
De pastors n’hi havia molts quan Jesús caminava per la terra, molts més que ara. Els pastors sempre han tingut mala fama, a pagès encara en tenen, són persones estranyes, que viuen soles, a la muntanya, de tracte difícil, no són polits i poden semblar brutals. És veritat que l’Escriptura conté una tradició que presenta Déu com un pastor, però això no m’impedeix de pensar que no devia ser una idea fàcil aquesta de del pastor bo, i no pel pastor, sinó pel bo.
La qüestió és que s’ha anat accentuant cada vegada més la idea del pastor a l’hora de pensar quin paper tenen els caps de les Esglésies, a l’hora de definir els rols… i, en canvi, s’ha donat per suposat el bo. L’accent no hauria de ser que Jesús és el pastor, sinó que és bo, i això apliquem-ho a tothom qui apliquem el paper de pasturatge.
Abans que els malpensats no facin sabonera, vull aclarir que això no ho dic amb un esperit reivindicatiu. Em compto entre els qui, a nivell personal, podem parlar de bones experiències pel que fa als pastors eclesials institucionalment reconeguts. Ho dic mes aviat com un punt a tenir en compte en tota ocasió que hom hagi d’anar al davant de qualsevol cosa, perquè podria ser que el pes de la responsabilitat que ens creiem damunt ens fes actuar més com a simples pastors que no pas com a bons. Nostre Senyor no diu que ell és el pastor eficient, ni el pastor ràpid, ni el pastor invencible, ni el pastor que durà el ramat allà on “s’ha de dur” al preu que sigui, només diu que és el pastor bo. Per entendre-ho més, m’ajuda la idea de la humilitat de Jesús, que ben mirat és dolcesa.

Nadal

2008-12-24T13:02:00.000-08:00

Aquesta vida apassionada que porto… la frase l’he treta de la pel·lícula “Tots els Matins del Món” que veia fa uns dies… la vida apassionada que portem… El personatge, un home sec i estrany, no semblava pas dur una vida apassionada, tal com no sembla apassionada la meva vida… però ho és, i avui a Vespres n’he tingut una clara consciència. Nadal és aquesta passió, la passió concentrada de segles d’espera acomplerts en un home, en un home… ho dic dues vegades perquè amb una no n’hi ha prou. Tots esperem el Messies, mireu el cine i la literatura que avui consumeix el nostre jovent… els personatges messiànics hi abunden més que els vicis que alguns s’entossudeixen a veure a tot arreu. I aquesta passió, aquesta passió que es troba en cada lletra, sí, en cada lletra, en cada paraula de l’Escriptura, en cada ritus de l’Església, en cada gest amable, en cada acte de caritat, en cada somriure gratuït, en cada mirada… i que ens costa tant de descobrir que no la veiem si no ens en fan una pel·lícula.
Aquesta passió és la que visc cada dia, la que ha viscut tanta gent, molta gent, la que viu cada dia tanta tanta gent. Per tots ells, per tots vosaltres… Bon Nadal, que aquesta passió del Messies us ompli, sentiu-la i que us dugui a estimar més enllà de les mediocritat. Que aquest noi que ens ha nascut, aquest fill que ens ha estat donat, us ompli de la passió que duu en Ell i que de segles i segles ha il·luminat el nostre món.

Tres-cents cinquanta anys i unes Completes

2008-12-17T14:08:00.000-08:00

Des que vaig començar a pensar en ser monjo, el breu ofici de Completes ha estat un dels moments bonics del dia; potser és perquè quan estudiava, la majoria de dies només resava Completes amb un company de residència. Val a dir que això va crear un cert costum i van arribar a ser uns quants, i no pas tots “de Missa” els qui de tant en tant venien a Completes.
Això de banda, les Completes tenen el seu punt central en el Càntic de Simeó, el Nunc Dimitis, el més breu dels tres càntics que St. Lluc posa en l’evangeli de la infància de Jesús i que és l’expressió d’un home ancià a qui Déu havia promès que veuria el Messies, que ho ha esperat tota la vida i que, finalment, l’ha vist. Pels qui no esteu avesats al text, diu en la versió catalana:
Ara Senyor, deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau, com li havíeu promès. Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles. Llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el vostre poble.
Avui a sopar he sentit una bella història sobre Simeó el Just, una història que dóna profunditat a aquest home, i que es va fer molt popular durant els primers segles de cristianisme. La història diu que Simeó va ser un dels setanta-dos savis hebreus que van anar a Alexandria per traduir la Bíblia al grec. Aquest Simeó, cada vegada que llegia una paraula de l’Escriptura referida al Messies, es deia que allò no passaria mai, que no podia ser. Déu es va apiadar de la seva tristesa, perquè no creure que el Messies vindrà és degut a la tristesa, i li va donar tres-cents cinquanta anys de vida per poder veure la glòria d’Israel entrant al Temple. Tres-cents cinquanta anys de vida llegint l’Escriptura i esperant el Messies no és una mala xifra.
Aquesta mena d’històries no es poden menystenir, perquè la meravella del relat parla. Hi ha quelcom en l’Escriptura que només pot ésser explicat amb aquest esclat de meravella que són les reinterpretacions que se n’han fet.
Seguiré cantant cada dia el Càntic de Simeó, i potser alguns dies estaré distret, però quan em distregui massa, em podré recordar del savi a qui Déu va prometre que veuria el Messies mentre traduïa l’Escriptura i no l’acompanyava prou l’alegria que ens ve d’Ell.
(Alegreu-vos en el Senyor, que cantàvem diumenge…)

Els gestos i el coneixement de Déu

2008-12-10T09:00:00.000-08:00

Els gestos, els petits rituals quotidians, són primordials en una vida que es vulgui religiosa (no en el sentit institucional de l’expressió, però també), són primordials per a una vida en la qual Déu hi hagi de tenir un paper central, o si més no destacat.
Això, que sembla al comú de les persones d’aquest món, entre els quals incloc els futbolistes que se senyen abans de sortir a jugar, els pares i mares que senyen el pa abans de tallar-lo, els nens que resen mentre els pentinen abans d’anar a escola, o tota la munió de gent que anònimament visita catedrals i prega per si de cas… els sembla tant evident que ni tan sols no s’ho han plantejat mai, és quelcom al qual s’ha donat poquíssima importància, sobretot durant les últimes dècades, en les quals això de Déu ha passat de ser el pa de cada dia a ser un concepte molt molt difícil que no es pot explicar. És veritat que Déu no es pot explicar, però fer coses amb les mans és una manera d’explicar i d’entendre que, per aquestes coses, i potser per totes les coses importants de veritat, sol ser més efectiva.
Vaig pensar això mentre llegia el segon capítol d’un llibre molt interessant i molt bonic, també visualment, que es diu Les Symboles du Judaïsme del rabí Marc-Alain Ouaknin. El capítol està dedicat al Talit, el xal de pregària que fan servir els jueus, i comença dient:
“Hem decidit de començar aquest viatge a través dels símbols del judaisme pel Talit, el xal de pregària, ja que segons el Talmud, és a partir d’aquest ritus exemplar que hom pot comprendre el funcionament dels ritus en general: la inscripció del llenguatge vivent en la matèria, i particularment la inscripció del nom, dels noms de Déu en la realitat dels objectes del món, per tal que el món sigui traspassat per les vibracions d’aquests noms.”
Seguidament, explica com és un Talit i què s’ha de dir quan hom se’l posa, però la idea que em va cridar l’atenció és aquesta de la importància de inscriure en els objectes, en les persones, els noms, els signes, el gran signe de la creu en el nostre cas, per tal que tota la matèria sigui traspassada per la vibració d’aquest signe. Caldria que no acabéssim de perdre la poca ritualitat quotidiana que ens queda després de tanta crisi simbòlica, i que la promoguéssim, més que res perquè, observant les persones, es veu que és allò que els surt naturalment.

Déu, l'home i el sistema

2008-12-03T09:09:00.000-08:00

La grandesa del catolicisme ha estat sempre el sistema, el sistema que l’ha fet capaç d’ordenar un Codi de Dret Canònic, un Catecisme de l’Església Catòlica, un Ordenament General de la Litúrgia de les Hores, uns Exercicis Espirituals, una doctrina social endreçada, una pregària mental ordenada… Això, malgrat les aparences, és molt modern, en termes eclesials fa quatre dies que ho tenim, però té arrels fondes, medievals i renaixentistes. Aquesta sistemàtica he fet possible que els estudis de teologia siguin una carrera com qualsevol altra (almenys en molts països), que el matrimoni catòlic sigui assimilable al matrimoni civil o que els registres de baptisme siguin en molts casos els únics que existeixen durant segles.
Aquesta riquesa, de la qual tots ens hem beneficiat i ens beneficiem, però, ha dut també al que em sembla un gran problema, ha dut també a la voluntat de sistematitzar l’insistematitzable, l’ésser humà. Això ho veig molt clarament en la sola idea de “pla pastoral” o en els processos d’acompanyament personal o col·lectiu que es volen cenyir a un esquema donat d’entrada… dues idees que semblen bones, com d’altres, però que semblen fallar quan volen fer passar les idees per damunt dels fets.
Més curiós encara em sembla, i només ho vull citar, que molts dels principals paladins d’aquestes coses són els mateixos que no volen sentir parlar de normes i sistemes en coses com ara el culte, que de tots els temps ha estat sistematitzat i regulat, o els lligams de parentiu, que també han estat sempre regulats.
Em sembla que el sistema és bo dins els límits que sónel misteri de l’home (de cara cap endins) i el misteri de Déu. Dins d’aquests límits és bo que les coses estiguin sistematitzades, és útil, és beneficiós per a l’individu i per al col·lectiu, que d’aquesta manera no estan a mercè de l’arbitrarietat; però fora d’aquests límits cal abandonar en tant que es pugui el prejudici, o si més no positivar-lo, cal adquirir la visió de la realitat tal com és, per poder anar cap a Déu, i dur cada home a Déu tal com li hem de dur particularment, no tal com diu el pla pastoral o tal o tal altre sistema. Això, però, exigeix flexibilitat, exigeix renuncia i exigeix saber veure què cal que hom faci i què no. En definitiva, exigeix coneixement d’un mateix i pregària.
Que St. Francesc Xavier, a qui aquestes coses van dur algun problema… ens hi ajudi.

Idees esparses a partir de l'Apocalipsi

2008-11-26T09:34:00.000-08:00

Aquesta setmana és la setmana de l’Apocalipsi, els dies últims d’un cicle litúrgic repetit anualment. A l’Apocalipsi li va costar d’entrar al cànon del Nou Testament i, en canvi, és un dels llibres que més elements ha donat tant a l’imaginari popular com a la imatge pública de la pròpia Església, perquè el model de la litúrgia cristiana no és el Sant Sopar, és la litúrgia celestial tal com la descriu l’Apocalipsi.
Les imatges de l’Apocalipsi són magnífiques, des del com-fill-d’home amb l’espasa a la boca davant dels set lampadaris de l’inici, fins a la visió de la Nova Jerusalem, on no hi ha Temple perquè Déu hi viu amb els homes, del final. Tot amb tot, més enllà de les imatges, o més aviat per mitjà de les imatges, l’Apocalipsi és el llibre de l’esperança última, l’esperança que Déu ho farà tot nou. Aquest llibre, diuen els que hi pleguen alguna cosa, va ser escrit a l’Àsia i la tradició el posa sota St. Joan, però nosaltres, l’Apocalipsi el veiem amb ulls medievals, amb ulls romànics.
L’edat mitjana ha estat injustament malinterpretada en la seva fixació per aquest llibre i per la idea del judici. Ha estat malinterpretada per aquells qui, a la llarga, ens han dut a “l’Apocalipsi en viu i en directe” en que viu sovint el nostre món. Volent-nos alliberar de la por del judici de Déu, que és amor, ens han condemnat a la injustícia que implica l’absència de judici possible… deixem-ho córrer…
El Judici dels medievals no és el de la Capella Sixtina ni el dels gravats de Dürer, no és aquell atapeïment de carn exaltada o lacerada. El Judici dels medievals és en si mateix un restabliment de l’ordre primer, un restabliment de la bellesa primera, una renovació completa, una guarició de tots els mals; una renovació que creiem ja començada des de la vinguda del Crist i que despunta en cada fill de Déu malgrat la nostra finitud, malgrat el dolor, els plors i els mals de tota mena.
Jo no puc creure en el Judici de la Sixtina, amb aquells àngels atabalant el personal amb les trompetes i els dimonis mirant d’esgarrapar algun condemnat més… allò és apoteòsic, però no és seriós… En canvi puc creure en el Pantocràtor del romànic pirinenc (imatge del de Constantinoble, no ens n’oblidem…), que és com la pintura del silenci celestial, de la pau última, al bellesa i la vida restaurades per sempre…
Una confessió final: A vegades aconsellen identificar-se amb els personatges bíblics… Jo, des de petit, he tingut tirada a identificar-me amb els vint-i-quatre ancians de l’Apocalipsi…

Els tres teòlegs bizantins

2008-11-19T13:26:00.000-08:00

Aquesta setmana segueixo amb tema bizantí, mal que sigui per fer honor al nom del blog… i a la meva fama...
Hom podria dir que hi ha hagut molts més que tres teòlegs bizantins, alguns fins i tot de gran importància, i tindria raó, des de la nostra òptica si més no. Tot i això, la tradició bizantina només ha volgut donar el nom de teòleg a St. Joan el Teòleg (l’Evangelista a occident), St. Gregori el Teòleg (de Nazianz) i St. Simeó el Nou Teòleg, i això és quelcom que, ara que em toca estudiar la sacra doctrina, em fa pensar força.
Malgrat les distàncies temporals, les seves experiències concretes, la fiabilitat de les biografies, la dispersió de tradicions… hi ha alguns punts de comú en aquests tres personatges que duen a agrupar-los en aquesta selecta categoria de teòlegs. La dades, evidentment, són molt escasses en el cas del primer, i seriosament més abundants en el cas del tercer
La més important és segurament que tots tres van aprendre la teologia per una mena d’experiència inefable i que amb moltes dificultats van poder explicar allò que sabien. De St. Joan diu l’Evangeli que li és atribuït que va reclinar el cap sobre el pit de Jesús, una afirmació que, interpretada a la bizantina (i a la llatina durant segles) implica un coneixement que ve del contacte físic, material. Aquesta consciència d’haver rebut un coneixement que no són capaços d’explicar és un tema recorrent en tots tres, i la gosadia de les seves expressions, amb les quals intentaven donar una idea del que tenien dins, els va dur problemes.
Aquest caràcter experiencial i transcendent de la seva teologia els duu també a un cert caràcter, que podem conèixer només en la mesura que les biografies ens donen alguna dada al respecte del caràcter. És un caràcter particular, amb una tirada a la malenconia, a sentir-se derrotats per un entorn que no els comprèn, però alhora, en d’altres moments, un caràcter expansiu i enèrgic que els fa atractius per a uns i odiosos per a d’altres.
Tot plegat ens retrata tres personalitats controvertides, sempre incòmodes per als seus contemporanis, mogudes per una experiència vital i inenarrable de Déu, font d’una gran llibertat a l’hora de parlar i de relacionar-se que es fa insuportable per als qui volen ficar tant Déu com els homes, perquè això sempre va junt, en un esquema lògico-moral, però que és lluminosa per als qui cerquen Déu i els homes de veritat. Realment un plantejament interessant de la teologia…

Sant Teodor l'Estudita

2008-11-12T13:08:00.000-08:00

Avui se celebra St. Teodor l’Estudita, que fou Abat del monestir d’Studion entre el 797 i el 826, i que podríem dir que és el “patró” d’aquest blog, juntament amb els altres sants estudites. Aquí no puc explicar detalladament una vida que va ser molt lluny del que habitualment hom entén que deu ésser la vida d’un monjo medieval.
Per qui no hi estigui avesat i pensi en segles inacabables d’avorriment, cal dir que la història medieval bizantina és trepidant, marcada per infinitat de revoltes populars per motius teològics, conspiracions palatines per posar o treure un Emperador, i moltes més encara per promocionar o fer caure qualsevol dels milers de personatges que poblaven la santa Constantinoble, tot amanit per guerres constants a totes les fronteres i una crisi econòmica perpètua.
La vida de St. Teodor està marcada, perquè us feu el càrrec del personatge, per dos exilis i unes quantes estades a la presó, sempre acompanyats de les corresponents rehabilitacions i promocions. Era un constantinopolità de soca-rel, fill d’un alt funcionari i una dama, que va arribar a monjo fundant un monestir amb els seus familiars per inspiració d’un tiet matern, i va ser abat d’Studion de mans d’una emperadriu iconòdula, que havia fet deposar el seu fill iconoclasta. Va ser un bon abat, va millorar la biblioteca i l’escriptori del seu monestir i va escriure una regla i unes exhortacions que van durar segles. I va ser un bon teòleg que va refutar la iconoclàstia amb un tractat i una pila de cartes. També va ser un home d’acció, amb relacions a Orient i Occident.
Pensant en St. Teodor, en el que va fer i el que es va trobar, m’han vingut al cap les característiques del caràcter bizantí que Sir Steven Runciman descriu al seu llibre “La civilització bizantina”, i que abasten des de l’amor a la bellesa, fins al pessimisme, de les grans obres de caritat pública fins a l’erudició i també la histèria col·lectiva, però que culminen ineludiblement en aquell sentit diví que aquella gent tenia i que ho informava tot. Aquell savi britànic, que tingué l’honor de ser nomenat lector de l’Església Patriarcal de St. Jordi del Phanar, ho va definir preguntant en nom d’ells: "¿Què era l’Emperador, el Par dels Apòstols, què era la mateixa Constantinoble, la gran ciutat grata a Déu i a la Seva Mare, comparats amb el Crist Pantocrator i la gloriosa Cort Celestial?".
Com a bon bizantí, St. Teodor va cultivar la saviesa i va viure amb valentia aquesta vida, sabent que la veritat de veritat no la sabria fins a l’altra banda; i no és una mala manera de viure.

Un full en blanc

2008-11-05T08:56:00.000-08:00

Sovint em trobo amb persones que, quan manifesto algun dubte respecte d’alguna qüestió d’una certa transcendència, sigui una qüestió ètica sigui una qüestió metafísica, em pregunten estranyats si aquestes coses, pel fet de ser jo cristià i monjo no hauria de tenir-les solucionades ja d’entrada, sense que fes falta ni tant sols la pregunta al respecte.
Per fer-ho simple, diria que hi ha dues maneres d’entendre el ser religiós: la podem entendre com uns mots encreuats o com un full en blanc:
Si l’entenem com uns mots encreuats vol dir que tenim unes caselles i hem de buscar en l’Escriptura, en la tradició, en el magisteri… quines “lletres” hi van, sense preguntar-nos què volen dir ni si tot plegat té sentit o no. El nostre món és uns mots encreuats i l’objectiu és només completar-lo de manera que tot concordi.
Si l’entenem com un full en blanc vol dir que tenim davant un nombre limitat (perquè som limitats) de possibilitats no determinades i que comptem amb Déu per dur-ne una a terme. Vol dir que la nostra vida és quelcom que hem de construir amb sentit i que Déu no és la font de respostes prefabricades per a tot.
Per a molta gent del nostre temps la religió és uns mots encreuats i, comprensiblement, no hi volen entrar, malgrat que per a d’altres això és el que la fa atractiva. Si tanta gent entén això deu ser perquè durant segles s’ha predicat això, i, de fet, aquest no és en si mateix un mal camí, només és un camí molt limitat.
Queda clar, per tant, que, per a mi, la vida cristiana és un full en blanc. Ara bé, tampoc no crec en la solució de voler omplir aquest full sense haver llegit llibres. L’Escriptura, la tradició, el magisteri, els autors antics i moderns, la literatura… ha de servir per trobar les meves paraules. No partim del no res per pensar/fer la nostra vida, partim del que hem rebut, del que hem “pescat” en el mar de tot el que hi ha escrit.
Nostre Pare Sant Benet sembla que vulgui dir això quan, en parlar de la institució de l’Abat, diu que aquest ha de ser “docte en la llei divina perquè sàpiga i tingui d’on treure coses noves i velles” (RB 64,9). Sembla que la vida cristiana és un full en blanc, però Déu ens ha dotat d’una gran biblioteca per omplir-lo de sentit.

Sóc meu?

2008-10-29T09:49:00.000-07:00

És difícil de dir en quin moment l’home s’ha sentit propietari del món i com aquesta idea ha anat evolucionant fins a arribar a la consciència que avui tenim la major part d’occidentals que el món és quelcom absolutament altre que nosaltres i que és propietat nostra, entenent per propietat que en podem fer el que vulguem sense límits. Ara però, no vull parlar de medi ambient, sinó de nosaltres mateixos, sabent que totes dues coses estan unides, que són una en algun sentit.
La cosa és com hem arribat a la conclusió que tot és nostre, començant per nosaltres mateixos, que és l’arrel, o la conseqüència, d’aquesta cosa: Jo diria que abans vam pensar “Aquesta tassa és meva” que no pas “Jo sóc meu”, i que això últim ha vingut d’allò primer.
La idea sovint s’ha plantejat, perquè som occidentals, en termes de cos i ànima, i ha estat formulada com “El meu cos és meu” o “El meu pensament és meu”, les quals comporten, al meu entendre, algun problema d’índole lògica. Si el meu cos és meu, jo no sóc el meu cos, el meu cos és quelcom altre que jo; si a sobre el meu pensament és meu, vol dir que el meu pensament tampoc no sóc jo, que el meu pensament és altre que jo mateix i el puc canviar a plaer, de manera que al final, si jo no sóc ni el meu cos ni la meva ànima (donant per bona aquesta distinció) perquè ambdós són meus i hom no pot ser allò que posseeix… aleshores jo què sóc?
Reflexionant-hi una mica, i des de menut que de tant en tant em ve al cap, m’és molt difícil d’afirmar que “Jo sóc meu”. És evident que si unes tals afirmacions han estat proferides en un context polèmic, per evitar que el poder civil, o privat, actuï injustament en contra d’un mateix, en aquest context, les afirmacions poden ser legítimes, però com a principi útil a l’hora de viure, o de fer lleis, em sembla que és força problemàtic (un mica en la línia que una família és el grup de persones que viu al voltant d’una nevera…), i que caldria aprofundir una mica més.
Com m’acostuma a passar, només em plantejo preguntes, perquè la resposta a què sóc no té una resposta, té una constel·lació de respostes possibles, totes les quals connectades, poden donar lloc a una resposta complexa, que pot ser el principi sobre el qual viure.

(La il·lustració és una foto meva de l'ull que sóc jo... per no dir "el meu ull")

Els orientalistes

2008-10-22T13:22:00.000-07:00

Els orientals no són orientalistes, cal tenir-ho clar; els orientalistes només poden ser occidentals. I és que alguns occidentals han tendit a ésser fascinats per l’orient, o per un determinat orient que imaginen, i per això han hagut d’aguantar crítiques i comentaris jocosos per part dels seus conciutadans, el món dels quals acaba a Viena, que inventant el croissant ha arribat al seu límit tolerable d’orientalisme. Hom no escull de ser orientalista, s’hi troba i ho ha de gestionar d’alguna manera.
Si haguéssim de veure en perspectiva històrica la presència de l’orientalisme a occident veuríem que, des dels relats mítics grecs fins a Matisse pintant dones amb vestit de turques, des d’Alexandre, potser l’orientalista més reeixit de tots, fins els reis de dret diví, que volien ser com els emperadors bizantins, i sobretot des d’un cert nombre d’artistes i intel·lectuals romàntics, Europa està marcada per aquesta fascinació per tot allò que ve de l’orient més o menys llunyà. Tot i això, no tothom és pròpiament orientalista, és una característica relativament rara i alhora omnipresent en tota la història d’occident.
A vegades m’he preguntat d’on ens ve als orientalistes aquesta estranya fascinació per un món on no vivim i el qual, en la majoria dels casos, no arribem a conèixer a fons. Jo diria que tot plegat ens ve més del món de la intuïció que no pas del raciocini, malgrat que acaba afectant seriosament el nostre raciocini, normalment per al bé del nostre equilibri personal. En algun moment de la infància ens sentim fascinats per un món que podem conèixer només pels sentits, i més endavant anem adquirint coneixements i anem prenent opcions en aquest mateix sentit.
Deia que potser Alexandre ha estat l’orientalista més reeixit per tal com, per una dotzena d’anys va fer una unitat real d’orient i occident. Aquella fascinació per l’orient i alhora aquell amor als valors occidentals que els cronistes recullen que tenia i que el va dur a voler integrar les dues coses suposo que és, més o menys, i en la mesura de la mediocritat de cadascú, el que uneix tots els orientalistes. És, en certa manera, voler viure en el món de la paraula racional i del silenci sagrat alhora, una manera de ser no sempre ben compresa, ni pels mateixos que la “patim”, sempre rica i sempre perillosa, per tal com pot dur tant a la integració com a la desintegració d’un mateix.
(Un germà em va dir que hauria de dir què són els quadres, aquest és “Noi amb turbant i flors” de Sweerts, un flamenc catòlic que va morir a la Xina)

De la crisi

2008-10-15T12:35:00.000-07:00

Una crisi econòmica es pot deure, diuen els historiadors de l’economia, a diverses causes. En passades centúries, l’escassetat o l’abundància de pluges, les guerres, o una política especialment desgraciada en solien ésser les causes més habituals. Les crisis derivaven en caresties i en una fallada general del sistema econòmic, el qual es recuperava tant bon punt la situació s’estabilitzava, més que res perquè no deixaven de ser unes economies molt simples i molt lligades a la realitat física (si hi ha blat podem menjar, si no, no; si tenim or podem pagar, si no, no).
L’actual crisi, aquesta que ho ha de canviar tot, i tant de bo que sigui així, però, sembla que es deu a una mena de gran engany en el qual una pila de senyors s’han fet caure amb una confiança desmesurada en que la caiguda sempre seria cap amunt. Ja sé que sona estrany, però el verb caure es difícil de conjugar en reflexiu, de tant estranya com és l’operació que han fet… Ells mateixos han fet el forat i s’hi han anat empentant, creient, potser, que si l’omplien de cadàvers econòmics, els últims podrien passar per sobre, però al final resulta que el forat és tant gros que hi pot caure tot plegat, ells i nosaltres. I nosaltres, els nostres estats, han fet santament d’intervenir-hi, perquè al capdavall de la seva riquesa en depèn la riquesa de tots, i ja veurem com en sortim.
Ara, però, cal que hi pensem una mica. A tot arreu del món, més o menys traumàticament, s’han hagut d’aplicar polítiques econòmiques nefastes per a l’equilibri natural i per a la supervivència d’una pila de gent, amb l’excusa que aquest sistema, que ens ho havia de salvar tot, ho requeria. I ara resulta que, precisament els qui més havien perdut en aquesta onada són els més perjudicats, resulta que tenim la gàbia plena de porqueria i els beneficis de permetre-ho resulta que no existeixen.
La cosa és tant global que res no fa pensar en una revolta a escala planetària, més que res perquè els beneficis d’una cosa així no són gens clars, i probablement ningú no respondrà de res, però potser començaria a ser hora que tots plegats penséssim quina visió tenim de la realitat i de nosaltres mateixos, perquè és aquest, i no un altre, l’origen dels mals que passem i passarem.
(Tal vegada segueixi)

L'avi Martí

2008-10-08T08:56:00.000-07:00

Avui volia parlar de la crisi, però el meu avi és a l’hospital, i morirà aviat i, la veritat, he preferit escriure un pro memoria que no pas un in memoriam.
No crec que mai ningú n’escrigui una biografia, és un home representatiu del s.XX a la Catalunya interior. Va néixer en una pobra família de masovers que al cap de pocs anys va perdre tot el que tenia a causa d’un incendi. Això va deixar l’economia familiar, i la família en general, en una situació força complicada, que es va acabar d’agreujar amb la Guerra. Ell comenta sovint que d’adolescent no comptava pas arribar a gran, pensava que moriria abans del vint anys a causa de la pobra nutrició que rebia. Abans de la Guerra va ser escolà del Dr. Viladot, una mena de capellà que ja no en fan, que el preferia perquè era l’únic que estava disposat a dur-li el pesat faristol de plata d’una banda a l’altra de l’altar, i va desenvolupar la devoció senzilla per nostre Senyor i la Mare de Déu de tot catòlic.
Després de la Guerra va ser aprenent i mecànic, en una època que els recanvis es feien a mà i d’un camió en feien dos. D’aquesta època li ve l’esperit emprenedor i la voluntat de tirar endavant negocis, per no tornar mai d’allà on havia sortit i perquè els seus no haguessin de patir mai el que ell va haver de patir de petit i de jove. L’experiència de veure morir la seva mare sense poder pagar un metge ni medicaments el va marcar de per vida.
Quan es va casar amb la meva àvia, ella duia endavant el cafè familiar amb traça per a tractar el públic, però amb poca vista per al negoci. Ell va fer-se càrrec del negoci i el va fer créixer. Aprofitant el creixement del país en general va dedicar-se a adquirir terrenys, construir cases, invertir… i se n’ha sortit força bé. Totes aquestes coses poden semblar prosaiques als qui sempre hem nascut, com qui diu, amb la jubilació garantida, però per a aquelles generacions, adquirir per a un mateix i per als fills un benestar major que el que hom havia rebut era un principi fonamental que ho presidia tot.
La seva vida no ha estat perfecta, ha tingut els mateixos problemes que tots els homes de la seva època per gestionar els sentiments i ha hagut de fer front a canvis tant grans que semblen impossibles, però ara que està vivint els seus últims dies en aquest món, m’agrada recordar la seva vida amb agraïment i joia per tot allò que la seva voluntat de tirar endavant ha fet possible.

El Messies i els messies

2008-10-01T14:23:00.000-07:00

Almenys des de fa tres segles, però segurament des d’abans, periòdicament apareixen persones que estan tant segures de la seva originalitat i de la bondat d’aquesta que es pensen capaces de canviar la humanitat. No parlo de la voluntat de millorar el món, de fer-lo més just modificant institucions convencionals, parlo d’aquella estranya convicció que algú de tant en tant té i comunica, que la mateixa condició humana es pot i s’ha de modificar artificialment en un determinat sentit.
Els desastres que aquestes idees han provocat, sota el signe polític que sigui, quan s’han produït a gran escala, són d’una tal magnitud que semblen impossibles. A menor magnitud, familiar, local, comunitària… els desastres són igualment profunds però menys notoris.
Els homes tenim un desig messiànic, en el sentit que ens agrada esperar un canvi radical que canviï la mateixa natura de l’home, i ens agrada tant d’esperar-lo que a vegades volem provocar-lo. Qui fa això tendeix a presentar-se com una persona forta, i tendeix a envoltar-se de persones disposades a creure-ho i a seguir-lo; alhora, tendeix a considerar tots els qui no el segueixen com uns éssers mediocres i de poca altura moral.
Potser per l’horror que em causen aquesta mena de iniciatives des de menut, m’impressiona especialment el fet que el Messies no va voler canviar l’home, el va voler alliberar per l’amor. Va ser feble, un home, i va fer d’aquesta feblesa el camí de la reconciliació. La reconciliació, que és el projecte del Messies, és el contrari de la victòria/derrota, que és el projecte habitual dels messies aquests que van i vénen. El Messies, la seva humanitat reconciliada del tot, estar en Ell, és el que dóna lloc a la pau de que parlava fa un parell de setmanes comentant la icona del Crist Anapeson, la pau de la humanitat reconciliada.
Espero no voler canviar mai ningú, i espero que al meu voltant hi hagi tant pocs messies com sigui possible. Avui que és Sta. Teresa de Lisieux, tant de bo que el seu exemple m’hi ajudi.

La senyoreta Rosina

2008-09-24T14:54:00.000-07:00

Aquest matí, era a Berga, he anat a visitar la senyoreta Rosina, la primera mestra de la qual guardo memòria. La senyoreta Rosina es va jubilar fa anys, en deu fer cap a vint, però fins l’any passat feia classes particulars i assegura que, si fos a fer ara, tornaria a ser mestra. La senyoreta Rosina era de les últimes mestres que ens feia dir el Parenostre cada matí (en una escola on no es podia fer religió, ni ho demanava ningú). Abans que a mi, la senyoreta Rosina havia tingut milers de nens i nenes de Berga i tots tots en guardem un record agraït. Aquest matí, amb la senyoreta Rosina, hem parlat de l’educació, de l’Església, d'ella i de mi… i hem recordat els qui anàvem a classe junts, i abans de marxar, m’ha permès que li fes alguna fotografia per il·lustrar aquest escrit.
Jo no sé que em va ensenyar a fer la senyoreta Rosina, la recordo a ella. A cinc anys em sembla que no li vaig donar massa problemes, però és que no es pot donar problemes a qui en tot cerca d’estimar.
La senyoreta Rosina és una de les persones més belles que conec, viu en un àmbit de llum clara. Té la bellesa de la bondat, de l’amabilitat, de l’afecte sincer i de les coses fetes pensant-les i a consciència. Des que va estudiar magisteri fins avui, durant els tres anys que va passar a l’escola unitària d’Avià fent que les nenes més avançades ajudessin les més petites, i després, quan es va especialitzar en pàrvuls durant molts anys a Berga, ha sabut que els programes són per a les persones i no les persones per als programes, que als nens no es tracta de deixar-los fer sinó de fer-los ser i que l’amor no passarà mai. Hi ha persones que fan de la seva vida una gran obra d’art, i ella n’és una. La seva obra es veu en tots els qui en podem parlar amb afecte.

Els bodegons de Velázquez

2008-09-17T01:54:00.001-07:00

Velázquez no va pintar mai bodegons, em sembla. Diria que en tota la seva no massa extensa obra no hi ha ni una sola composició basada només en objectes inanimats. Tanmateix, en els racons dels seus quadres, damunt les taules, per terra, hom hi troba els més bells exemples de bodegó que el barroc ha produït, amb el permís dels codonys de Zurbarán.
Velázquez no era pintor, o sigui, no cobrava per ser pintor. Era acomodador de su Majestad. Aquest càrrec consistia en tenir cura dels palaus i era signe de gran confiança per part del rei. Velázquez feia, de vegades, feina de diplomàtic. Velázquez no era noble tampoc, i la confiança del rei li va dur més d’un problema amb els nobles que no la tenien. A Velázquez el rei el va fer Cavaller de Sant Jaume, tot i que molts murmuraven que tenia arrels jueves
Per a mi, en aquests petits bodegons hi ha quelcom que explica com un sevillà amb probables arrels jueves va acabar essent home de confiança de Felip IV. Primer de tot, cal dir que aquells reis no eren tant rucs com ens ha agradat d’imaginar-nos de vegades, i quan triaven col·laboradors no ho feien perquè sí, però aquí parlem dels bodegons.
Els bodegons de Velázquez són equilibrats, serens, nets, harmònics, són petites meravelles situades als angles i racons de les composicions, i ens parlen d’un gust pels detalls que no és enfarfegament sinó equilibri, són bodegons de cortesà i diplomàtic, en el millor sentit dels termes, petites composicions que revelen el caràcter reposat i atent als detalls que cal per a aquestes feines. Són composicions secundàries, pròpies de qui sap que no és el protagonista, però cuidades i serenes, pròpies de qui sap que els millors es distingeixen per fer bé les coses petites.
Com a exemple, he pres un dels més simples; els dos llibres que hi ha als peus d’aquest Joan Evangelista a Patmos. Només són dos llibres i un tros de roba, però per si sols, deixant de banda tota la resta, podrien ser un quadre que s’aguantaria.
A vegades em pregunto quins bodegons pintarien els nostres polítics.

Una altra imatge del Crist

2008-09-10T12:37:00.000-07:00

Fa un parell de mesos escrivia sobre la icona de Joan Baptista, Àngel del Desert; avui parlo d’una altra icona que a nosaltres, acostumats com estem a les representacions de Crist barbat i seriós, no pot sinó sorprendre’ns: es tracta de la icona de Crist "Reclinat".
Aquesta imatge de Crist ens el presenta com un noi reclinat tranquil·lament damunt d’un gran coixí, a vegades adormit, a vegades despert i amb un lleu somriure, com a la fotografia d’aquí al costat.
No és una icona que es refereixi a cap moment de la vida de Jesús, sinó al tema que apareix al Gènesi (49,9-10) i que reprèn l’Apocalipsi dient “Mira, ha vençut el lleó de Judà, el rebrot de David”. El Messies, el lleó de Judà, que prendrà el ceptre que li pertany i reconciliarà la humanitat amb Déu vencent el mal.
Al costat de les conegudes imatges del Crist a la creu, concentrant tot el dolor de la humanitat, aquesta relativament estranya icona ens parla de Crist immortal, victoriós de la mort i del maligne; ens parla del Crist valent, com un cadell de lleó, que ha retornat la humanitat a la pau, i que és Ell mateix la pau.
És cert que representem el Crist segons què volem dir-ne, i em sembla que aquesta icona, pràcticament desconeguda a l’occident sempre tant historicista, pot parlar del Crist a molta gent a qui, per les seves circumstàncies vitals, és molt difícil de identificar-se amb la imatge del Crist sofrent i pobre.
Al nostre entorn encara hi ha molta gent que, afortunadament, no pateix ni la fam, ni la violència, ni la malaltia, i també en ells i per a ells és el Crist, ja que en Ell resideix la plenitud de tot l’univers. En el Crist hi ha un misteri de dolor, però també de bellesa; un misteri d’anorreament, però també de victòria (davant la Creu és que diem “Sant Déu, Sant fort, Sant immortal”); i tal com ningú no n’és exclòs, tothom ha de poder trobar en Ell un referent, tant els febles com els forts, ja que és la reconciliació de tots que hi ha la plenitud.
Quan ens preguntem perquè bona part del nostre jovent no creu, potser és que hauríem de predicar-los Crist de manera que s’hi poguéssin identificar, una imatge de Jesús que, essent certa, com ho és aquesta, fos un principi de camí per als qui se senten forts i valents.

La civilitzacio

2008-09-03T13:46:00.000-07:00

Anglaterra és un país civilitzat, la qual cosa vol dir, suposo, que els qui hi viuen es comporten segons unes normes que els eviten haver de recórrer a la violència per solucionar l’esdevenir del dia a dia. Tot amb tot, llegint els seus diaris, hom s’adona que cada dia hi recorren mes sovint a la violència, sobretot la gent més jove. En el que portem de 2008, vint-i-cinc joves han mort a Londres en baralles al carrer o agressions, i no recordo el nombre total del país.
Diversos cops per setmana els diaris parlen de nois de menys de vint anys morts a ganivetades, però com que seguidament parlen de les desgràcies de l’Amy Winehouse, la notícia passa com qui no vol la cosa. Per cert, si algú sap què fa aquesta noia, que m’ho expliqui; en un mes he sabut moltes coses d'ella, però no he arribat a saber què fa, o què és.
L’altra cosa que han dit els diaris últimament és que un nen nascut avui a una barriada de Glasgow té vuit anys menys d’esperança de vida que un nen nascut a la Índia, però vint-i-vuit anys menys que un nen nascut a un barri ric del mateix Glasgow. La conclusió del informe que explicava això era que també al primer món les desigualtats econòmiques fan estralls en la vida de les persones.
Hom pot llegir les dues notícies, pensar que són dues notícies, i ja està, però si les creuem (el creuament de dades és allò que t’ensenyen a fer amb l´SPSS a primer de polítiques, el creuament d’idees, no de cables, sol ser més interessant, però), si les creuem podem pensar que potser tenen relació.
Si en una barriada de Glasgow es viu tant malament que l’esperança de vida es menor que la mitjana de la Índia, és lògic que la gent d’aquesta barriada se senti poc cridada a respectar aquelles normes civils que fan d’aquest un país civilitzat. Si això augmenta massa i passa de minoria a massa, hom pot començar a dubtar de que es tracti d’un país civilitzat i pot començar a parlar de país amb una part important de població civilitzada.
Avui que és St. Gregori Magne, un home que va fer molt per civilitzar Europa, diria que ens cal posar-hi ganes, no deixar que la barbàrie ens guanyi i fer tot el possible, comencant per votar be, per no crear barbars.

Els pintors i els museus

2008-08-27T10:00:00.000-07:00

Els museus, com les biblioteques, tenen la virtut, no sempre apreciada, de posar de costat pintors, autors, que mai no van estar de costat en vida, separats per segles d’història, per centenars de quilòmetres, per ideologies aparentment irreconciliables…
Un cop dins del museu, les seves obres son posades en ordre, en un ordre o altre, i per tant en relació les unes amb les altres, de manera que relacions impossibles en vida s’estableixen, entre les obres, molt després de la mort. Aquestes relacions poden ser buscades pel propi museu, o poden ser creades i recreades per l’observador, o el lector (m’agrada especialment la idea ortodoxa que les icones s’escriuen, i es llegeixen per tant…).
En aquest joc d’ordres i desordres successius, diria que hi ha alguns pintors, autors, que només son comprensibles, valorables, classificables, en el seu context històric, només són relacionables amb la gent de la seva època i, sovint, del seu entorn social i polític. Aleshores, dins d’aquest seu context, hom pot valorar si son més o menys bons, si tenen una tècnica més o menys acurada…
Hi ha, però, una altra mena de pintors, autors, que son valorables per si mateixos i en relació amb els altres pintors que tenen aquesta mateixa qualitat, malgrat que els separin segles, quilòmetres, ideologies, classes, religions… Fent servir un terme que, em sembla, fa servir el pintor Tàpies, potser diria que són els pintors moderns. No és que la paraula m’entusiasmi, és decimonònica i te un component polític que no em sembla adequat, avui que la idea de la funció política de l’art està més aviat fora d’ús.
Per posar un exemple, i potser n’aniré posant més en setmanes a venir, perquè és un tema que m’agrada, vegeu si no hi ha diferència entre Vermeer i la resta de pintors holandesos que feien els mateixos interiors i paisatges a la mateixa època. Tots aquests pintors estan en relació els uns amb els altres, i amb Vermeer, es clar, però Vermeer s’escapa d’aquesta relació i és al costat de Pollock, de Monet, de Velázquez, de Rublev, de Turner… I la pregunta següent és: aquests mestres són realment classificables dins de la seva època o bé tenen un estatus propi que els deslliga del seu i de tots els temps? I, si és així, què els caracteritza? No comparteixen classe, ni religió, ni manera de pensar, però hom diria que hi ha quelcom que els uneix.

St. Bartholomew the Great

2008-08-20T11:55:00.000-07:00

No sabria dir quantes n’hi ha, però realment són moltes. Londres és una ciutat plena d’esglésies, per diverses raons. La primera és que és una ciutat multiconfessional, la segona que són esglésies petites, de barri… i n’hi ha d’altres, com una Llei del Parlament que manava construir setanta-una noves esglésies anglicanes per evitar el creixement excessiu d’esglésies luteranes.
Aquesta tarda he visitat St. Bartholomew the Great, la més antiga de les esglésies de la ciutat que segueix dempeus i activa. La veritat és que, com moltes d’altres esglésies de la ciutat, St. Bartholomew costa de trobar. Com que al s.XVI Enric VIII va manar tirar a terra la gran nau de l’església, el que avui queda com a parròquia és només el que havia estat el cor dels canonges, i és al mig d’un pati al qual s’accedeix per un arc que dona a un carrer estret a la part del darrere d’un hospital.
St. Bartholomew és un espai antic, un d’aquells espais, com el santuari de St. Eduard a Westminster, que impressionen, malgrat el seu estat, o potser pel seu estat, en una ciutat tant nova i brillant com aquesta. És un d’aquells lloc amb segles al damunt en el qual et pots asseure i estar mirant, més que les parets, l’espai que hi ha entremig. No totes les esglésies tenen aquesta qualitat, no totes les esglésies permeten fer això, i no sabria dir perquè n’hi ha algunes que sí. Són aquesta mena d’espais on fa segles que es prega i on, malgrat l’anar i venir dels fets, malgrat els edificis plens de pedaços, sempre s'ha pregat. En aquesta mateixa església, des dels canonges agustinians fins als actuals anglicans filollatins, passant pels anglicans més filoprotestants d’altres èpoques o els pocs frares dominics que hi van haver en temps de la Reina Maria I, tots han lloat Déu en aquella nau, i això fa impressió.
St. Bartholomew the Great és una bonica església normanda, la única que queda a la ciutat, del temps d’Enric I, però és una pel·lícula de la història religiosa d’aquest país, sense maquillatge. Passar una estona entre els seus murs et deixa amb una sensació de profunditat.

Westminster Abbey, una esglesia benedictina

2008-08-13T14:36:00.000-07:00

Diumenge passat, havent anat de bon matí a Missa, vaig adreçar-me a Westmisnter Abbey per assistir a les Matins (10h) i a la Sung Eucharist subsegüent. Els dos oficis van aplegar un bon nombre de persones, l’abadia era plena.
Pels qui no coneguin el ritus anglicà cal dir que, en la seva última reforma, va incorporar una gran quantitat d’elements del ritu llatí segons el Missal de 1970, de manera que, fora d’haver eliminat la majoria de referències a la Mare de Déu i tot signe d’adoració al Crist en l’Eucaristia (la relació dels anglicans i l’Eucaristia és una cosa que encara no he arribat a comprendre bé), la resta semblava igual que en el ritu llatí actual.
El que volia dir, però, i aquest és el tema del post, és que em va impressionar les moltes referències als monjos i a St. Benet que es fan en aquesta església. Per posar un parell d’exemples:
-Tant al sermó de les Matins com al sermó de la Eucharist, els predicadors van començar fent referència als monjos que durant sis-cents anys havien lloat Déu en aquella nau.
-Abans de sortir, tot posant una candela a les dues icones que hi ha vora l’entrada, em vaig trobar amb una targeta en la qual es diu que Westminster fou fundat com a abadia benedictina i que avui volen seguir amb l’estil benedictí de fer pregària de tot el seu treball (l’expressió anglesa és "we follow Benedict’s style of prayerfulness in all our work"). Després d’això hi ha una breu i bella pregària atribuida a St. Benet, pel que sembla molt coneguda a Anglaterra i molt desconeguda a les nostres terres:
Pare Sant, donador de la gràcia, doneu-nos saviesa per percebre-us, diligència per buscar-vos, paciència per esperar-vos, ulls per contemplar-vos, un cor per meditar sobre Vós, i vida per proclamar-vos, pel poder de l’Esperit de Jesús el Crist, nostre Senyor. Amen.
Si comento això és perquè, a banda de fer-me sentir content de ser benedictí, vaig trobar interessant que una església que va tenir prohibit el monaquisme durant segles, als nostres dies valori tant el fet monàstic i que, malgrat no esser ja un monestir, se segueixi dient abadia i es proclami hereva d’aquells monjos. I realment se’n surten bé, perquè les celebracions són ben bé allò que hom esperaria en una abadia benedictina, tant per la bellesa, com per l’ordre en tot, com pel silenci i l’esperit de pregària que hi ha.

Els anglesos i el seu pais

2008-08-06T12:27:00.000-07:00

Deixeu-me posar patriota... Ahir a la tarda vaig visitar la National Portrait Gallery, un curiós museu que reuneix, en un espai molt modern darrere la National Gallery, tot de retrats de reis i reines i altres persones principals del regne, des de l’època dels Tudor fins als nostres dies. Mentre em passejava per aquelles galeries em va venir al cap que els anglesos son realment un poble orgullós de si mateix. Perdoneu-me, però no m’imagino un museu a Barcelona amb tot de retrats de catalans il·lustres. Amb prou feines si tenim un Museu d’Història de Catalunya, i encara diria que no hi ha gaire ningú que hi vagi.
Anglaterra no té ni un passat ni un patrimoni que la distingeixin gaire de la resta de nacions europees amb molta història i molt patrimoni, però els anglesos n’estan tant orgullosos, que han aconseguit que tothom en aquest món hagi sentit a parlar de Ricard Cor de Lleó, de la Cadira de la Coronació que hi ha a Westminster, de Cromwell… mentre que gairebé ningú no ha sentit parlar de Pere el Gran, de la cadira (de plata) de Martí l’Humà o de Pau Claris. I que consti que aixo ho dic en elogi dels anglesos.
Si els catalans fóssim capaços d’ensenyar el Palau Reial Major de Barcelona, la Generalitat, la Catedral, les Tombes Reials de Poblet i el Parlament (per no parlar de Ripoll i Montserrat…) no només a grups escolars, sinó a tothom qui ens visita, amb les ganes i l’interès que ho fan els anglesos, i amb el sentit de nació orgullosa de si mateixa que hi posen… potser m’equivoco, però diria que altre gall ens cantaria.
És cert que els anglesos compten amb un imperi que va acabar, en termes històrics, fa quatre dies, i encara els dura l’aire, mentre que el nostre imperi… diguem que va acabar fa més dies…, és cert… I és cert que per moltes ganes que hi posem a Madrid no ens pensen donar un duro… també és cert… però un país és fa per una mística, per un somni, no per diners, siguin pocs o molts. Aquests anglesos han sabut crear la mística de ser anglès, com nosaltres la van “refer” al s.XIX (el cerimonial britànic és mes decimonònic que medieval…), però ells se la creuen i la promouen.

El Centre Ismailita de Londres

2008-07-30T12:11:00.000-07:00

Ahir a la tarda vaig visitar un lloc tant curiós i poc conegut com el Centre Ismaïlita de Londres. De fet, diria que a casa nostra sabem poc en general sobre l’Islam, menys sobre els xiisme i menys encara sobre les seves branques, però bé, aquí no tinc pas espai per parlar de tot això, si més no de moment. Avui només volia parlar d’aquesta edifici i d’un parell d’impressions que me’n vaig endur.
La guia em deia que aquell edifici modern de davant del V&A Museum era el centre ismaïlita. Divendres passat vaig entrar-hi, una mica sense saber què. A la porta un conserge molt amable em va dir que podia visitar l’edifici dimarts a les dues, i em vaig apuntar.
Ahir a la tarda, començant pel vestíbul i acabant pel jardí de la terrassa, acompanyat d’un grup d’ancianes venerables, vaig visitar un edifici que m’és difícil de definir. És realment una casa per a aquesta comunitat, amb una gran sala d’oració i diversos grans espais on poden reunir-se (sembla ser que el divendres n’hi van cap a un miler, entre els deu mil que són a Londres). Tot és simple, elegant i modern, no hi ha cap concessió al folklore, i les idees que es van reproduint en l’austera decoració dels espais és que hi ha correlació entre el cel i la terra i que la llum venç la tenebra. Quan hom en surt té la impressió d’haver estat en un espai de Déu realment, però radicalment modern i al mig de South Kensignton.
A vegades m’he preguntat, i he comentat amb altres, si l’Islam podrà mai realment esdevenir una religió actual per a occident o si sempre serà una religió pròpia d’Aràbia, més o menys ben trasplantada arreu del món. Havent visitat aquest Centre Ismaïlita diria aquesta branca de l’Islam podia ser una possible resposta a la meva pregunta. La comunitat ismaïlita és una comunitat plenament anglesa, que prega en anglès, que es reuneix a hores fixes, en la qual les dones tenen un paper equivalent al que tenen en la resta de la societat… en definitiva, és una comunitat musulmana i plenament europea i del nostre temps.
La veritat és que encara sé poques coses dels ismaïlites, la guia no parlava gaire de religió, però la visita al centre de South Kensington em va donar idea d’una Islam occidental que no coneixia gens.

Whitehall, els cavalls, els guardes i els turistes

2008-07-23T08:37:00.000-07:00

L’endemà d’arribar a Londres, com a bon estranger informat, em vaig dirigir vers dos quarts de dotze cap a Whitehall, on els Horse Guards fan el canvi de guàrdia. El primer que em vaig preguntar va ser què guardaven, perquè tot plegat es desenvolupa en una porta on els turistes podem passar i traspassar sense cap dificultat. Mes tard vaig descobrir que guarden el seu propi quarter.
Més enllà del canvi, em vaig fixar en allò que trobo més curiós en tot això: Un cop acabat el canvi, tot plegat vint minuts, durant la resta del dia, una multitud de turistes es fan fotos amb els guardes, els segueixen mentre van d’una banda a l’altra… de manera que aquests han d’anar avançant com poden entre una pila de gent poc respectuosa amb la dignitat del lloc i que, sense tenir en compte per res que sota aquell uniforme hi ha un pobre xicot, esgaripa (la gent, no el guarda) per tal que algú altre d’entre la multitud interpreti l’esgarip correctament i els faci una foto. I els guardes aguanten amb gran dignitat aquesta ignominiosa situació, la qual cosa em va fer pensar que deuen haver arribat molt lluny en el camí vers la pacificació de l’ànima.
Jo anava sol i, evidentment, no vaig demanar a ningú que em fes una foto amb un guàrdia, però sí que vaig fer fotos, a banda de la cerimònia, de l’espectacle resultant, i vaig mirar de fixar-me en la cara que posen aquests pobres guàrdies. Si, després del canvi de guàrdia, hom es pren la molèstia de visitar el bonic museu dedicat als Horse Guards que hi ha allà mateix i s’entreté en els cartells (amb el que costa l’entrada val la pena passar-hi una estona), veurà que aquesta gent són molt seriosos, que participen en missions de pau… bé, que són soldats de veritat. Déu sap que la milícia no és el meu fort, però realment trobo que es mereixen més respecte que el que els turistes els manifestem. Potser m’equivoco, però si hom s’ha fet soldat per uns alts ideals, per anar en missions de pau, perquè és una vida que manté un cert vigor en aquests temps d’indolència, per romanticisme… o encara que sigui pel sou, suposo que esdevenir, malgrat que sigui unes hores, una mena d’ós de circ no deu ser massa agradable. És normal que fem fer fotos, però hi ha maneres i maneres, i cal respectar la dignitat de les persones.

De maletes i altres coses

2008-07-16T11:09:00.000-07:00

Demà marxo a Londres i m’he passat la setmana fent i desfent maletes, per la qual cosa aquesta setmana només se m’acut parlar de maletes. Una maleta és, bàsicament, una caixa on posem les coses que ens han de ser útils quan som fora de casa, per un període més o menys llarg. Normalment representa que a la gent ens agrada fer maletes, perquè vol que sortim del nostre àmbit habitual durant un cert temps, i això, en el nostre entorn, és una cosa molt valorada... més que res perquè es valora tot allò que és diferent, fins al punt que diem diferent al que no ho és per fer-ho més agradable, tal com temps enrera es deia igual al que no ho era, perquè es valorava més aviat l’absència de canvi. Malgrat això, constato que a mi no m’agrada pas gaire de fer maletes, potser perquè no valoro tant el canvi com alguns dels meus congèneres, potser perquè tendeixo a veure amb poca simpatia la reducció a l’essencial, potser per totes dues coses.
Aquest matí algú em recordava que jo em vaig fer monjo de molt jove, almenys en termes actuals, i que, per tant, no havia experimentat massa la vida quotidiana del nostre món. No li ho nego, però pensant-hi veig que segurament és una opció positiva això que he fet, i potser l'he feta perquè un món que et duu a una vida seduïda pel canvi i per la reducció a l’essencial no m’acaba de convèncer del tot. No vull pas dir que fugi de tot, qui em coneix sap que no és pas així, però la permanència i el matís que ofereix el viure com a monjo trobo que dóna un cert equilibri a la cosa.
Em temo que estic massa autobiogràfic i que això pot derivar perillosament, per tant, ho deixarem aquí. Veig que, parlant de maletes he acabat parlant del que canvia i del que roman... Diria que fa segles que és l’obsessió humana en general...i les motivacions per a les opcions de cadascú se m’escapen. Potser és que Déu, que ho coneix tot, en la seva providència ho ha volgut així per tal que, no posant-nos mai d’acord del tot, vegem que Ell és canvi i permanència alhora...

La Seo de Saragossa

2008-07-09T12:27:00.000-07:00

La Seo de Saragossa, la catedral de la ciutat, força més petita que la mola del Pilar, que durant molts anys va estar tancada a causa d’una llarga restauració, és una de les esglésies més boniques que hi ha per aquestes terres. Entenguem-nos, és una església medieval amb molts afegits renaixentistes i barrocs, pensada com es pensaven les esglésies en aquell temps, com un seguit d’altars per tal que els canonges hi poguessin celebrar les seves misses privades; no és, per tant, una església massa útil per a la celebració de la Missa tal i com ara la celebrem, amb una gran nau on el poble s’aplega per participar-hi. Tot i això, sabent que no és un bon espai per a la litúrgia del nostre temps, és un espai que impressiona per la lluminositat, augmentada per la blancor de les parets, per l’elevació general del sostre i perquè és gairebé quadrada, de manera que no dóna, com acostumen a donar les esglésies, sensació de espai centrar en un punt posat en un extrem, sinó d’espai centrat en si mateix i simètric. Per entendre’ns, és el pla en forma de saló dut al seu extrem, molt elevat i molt lluminós. La visita tendeix a destacar els detalls, i n’hi ha molts, tendeix a destacar la diferència entre les diverses capelles laterals, totes riquíssimes, tendeix a fer notar el preciosisme d’algunes decoracions, però oblida de fer notar la bellesa de l’espai en si, en la seva globalitat
Aleshores, allà al mig, hom es pregunta el per què d’allò, i es recorda instintivament de la música sacra hispànica del s.XVI i de com s’havia de sentir la gent envoltada d’aquella polifonia lluminosa i d’aquesta lluminositat polifònica; i hom s’adona que la sensació que té en aquesta nau de Saragossa és la mateixa que té a Santa Sofia o a alguna mesquita otomana, i encara, hom es pregunta si aquesta sensació de plenitud, aquesta sensació de Déu, no és, o no hauria de ser, el perquè de les esglésies. Esglésies com La Seo, litúrgies com la bizantina, o la catòlica al s.XVI, contenen multitud d’imatges, de paraules, de sons; contenen molts elements, tants, que si els vols assumir tots et mareges, però apropen a Déu, perquè totes aquestes imatges són per a la llum, i totes aquelles paraules són per al silenci. La llum i el silenci de Déu.

Sant Pau i occident

2008-07-02T12:48:00.000-07:00

Diumenge passat era la festa de St. Pere i St. Pau, i començava un any dedicat a aquest últim. Malgrat la seva importància, diria que, pel fet de dur el “sant” davant del nom és un autor no massa tingut en compte quan es parla de la història d’occident, reservat per a la sagristia.
He de confessar que no em puc considerar ni tant sols un coneixedor mitjà de Sant Pau, només en sóc un lector amb una certa assiduïtat, i encara, normalment, amb la sensació de quedar-me a les caixes. Sant Pau és immens, parla de tot, sovint no saps de què parla i a vegades tens la sensació que ni ell mateix no ho acaba de veure clar, però amb tot i això, o potser per tot això, em sembla que caldria que se’l reconegués com a un pare d’occident. El seu pensament en matèria de la relació entre l’individu i l’estat, de les relacions familiars, de les relacions en el treball… són a la base d’occident, també de l’occident d’avui. I per damunt de tot això, la seva idea de què és un home, una idea que es troba de tantes maneres en les seves cartes i que és la concepció occidental de l’home com a individu en una col·lectivitat, en una societat, però sobretot com un home que és tal i que és més, perquè és en Déu.
Es pot objectar a aquesta idea de Sant Pau com autèntic pare d’occident que moltes coses les treu de la cultura del seu moment i de la curiosa barreja que suposa un jueu hel·lenitzat; es pot objectar que el tret clau d’occident és la racionalitat i aquesta ens ve només dels grecs; però el que no es pot dubtar és que les obres dels grecs han estat durant segles absolutament reservades als savis, i Sant Pau, mal que fos en llatí, es cridava des de les trones. Per il·lustrar-ho: no tinc gaire clar que els qui van fer la Revolució Francesa, molts d’ells clergues, haguessin llegit mai autors grecs, però estic segur que havien sentit Sant Pau.
Llegir Sant Pau no és fàcil, sovint les traduccions no li fan justícia, però trobo que, tant com els nostres estudiants acostumen a saber què en deia Plató de la societat i de l’home, també fora bo que sabessin que en deia Sant Pau, i que tots plegats, fóssim més sensibles a reconèixer els nostres orígens.

Una icona

2008-06-25T09:27:00.000-07:00

Ahir vam celebrar St. Joan, Baptista i Precursor del Senyor, una festa assenyalada, tant del calendari de l’Església com del de la societat civil, que acostuma a celebrar-la. A l’orient, i per seguir amb la tendència bizantinitzant del blog, hi ha una gran varietat d’icones de St. Joan, algunes de més reeixides que d’altres. De totes, la que de sempre m’ha cridat més l’atenció és la que presenta St. Joan com l’Àngel del Desert, una foto d’una de les quals il·lustra el text. S’hi acostuma a veure St. Joan sense context material, només envoltat de llum, amb una creu, beneint i amb ales, amb unes grans ales d’àngel.
Per nosaltres, que des del gòtic estem acostumats a la representació “realista” dels sants, i de les persones en general, ens resulta xocant que presentin Joan el Baptista, un personatge històricament documentat, amb dues grans ales i en un marc de llum pura. Tot amb tot, aquesta imatge del Baptista està pensada per dir més veritat sobre el sant que no pas les representacions més “realistes” de les nostres latituds.
Fa unes setmanes, un professor ens parlava de la metàfora com a una figura que força la veritat que coneixem a primera vista per fer-nos arribar a una veritat més profunda. El professor parlava de paraules, però per entendre una icona va bé tenir-ho al cap. La icona del Baptista com a Àngel del Desert el presenta en la seva veritat, almenys en un estadi de veritat que d’altra manera és irrepresentable, i alhora que ens parla d’una realitat del Baptista, ens qüestiona sobre la pròpia realitat. Som com som, o som com les icones, o som totes dues coses, o som així i serem d’aquella manera. Jo no ho sé dir, però és una pregunta que em faig i que em penso que és bona de fer. Què som les persones, què sóc jo, deu ser una d’aquelles grans preguntes que cal fer-se sempre; però no deu ser bo de respondre-la a partir del no res, o a partir de qualsevol cosa, sinó a partir d’una reflexió de segles, d’una reflexió positiva sobre l’home, que en valora per damunt de tot la semblança amb Déu i la llibertat que la hi dóna.
Que St. Joan Baptista ens hi ajudi des de la seva autèntica imatge, la que té per haver-se apropat a Déu del tot, malgrat no tenir-les totes.

Com és que crec en Déu?

2008-06-18T09:27:00.000-07:00

Sovint em pregunto per què a mi creure en Déu em resulta tant evident, mentre que a molta gent de la meva generació els resulta tant difícil, malgrat que no poden deixar de pensar-hi. No vaig ser educat en escola religiosa, a casa no erem “de Missa” i mai no em van agradar les activitats per a nens que feien a la Parròquia. Podria dir que tot allò que vindria a ser “fer el cristianisme divertit” em provocava un cert desconcert. Desconcert perquè, en la comparació amb el Déu Santíssim i proper alhora que les meves àvies m’explicaven, amb les imatges que jo veia en els llibres d’art; especialment del romànic, i en d’altres manifestacions de cultura religiosa que sí que m’atreien aquell Déu “amic divertit”, em quedava entre desdibuixat i gairebé còmic; és molt complicat conjugar la imatge de Crist al Sepulcre, la que hi ha a la Capella de la Pietat de Berga, on anava amb l’àvia, i que de petit em donava una gran pau, amb una festa de pallassos.
Diria que, per a mi, una criatura de pocs anys, encara amb el cap sense engavanyar per aquest racionalisme primari que assola les nostres ments occidentals, conjugar Déu transcendent amb Jesús crucificat no va ser complicat (És evident que aleshores tenia encara menys clares que ara les relacions intratrinitàries). Amb tota naturalitat vaig incorporar Déu a la meva vida per la via dels sentits, veient imatges, escoltant música, sentint l’olor de cera de les esglésies (a Berga l’encens sempre ha anat escàs).
Després, es clar, ho he anat posant tot al seu lloc, però encara sento de tant en tant aquella sensació de sagrat, aquella sensació de Déu que, maltractat i mort a la creu, m’estima. És una cosa molt primària, molt bàsica, però va ser l’inici de tot plegat.
M’adono que això m’ha quedat una mica devot, però bé, no m’espanta. Per acabar, una oració per abans de ficar-se al llit que em van ensenyar de molt molt petit i que m’agradava per la sensació de protecció que em donava:
En aquest llit em ficaré,
set angels hi trobaré,
tres als peus i quatre al cap,
la Verge Maria al meu costat
que em diu: “Dorm i reposa,
no temis cap mala cosa.
si cap mala cosa hi ha
l’Àngel de la Guarda te la traurà.

Els grecs d'Istanbul (II)

2008-06-11T07:14:00.001-07:00

Deia un professor que un esternut és una cosa estudiable científicament, situable històricament, però no dona lloc a res, mentre que un somni no existeix, no es pot estudiar, ni avaluar, ni situar, però un somni pot donar lloc a una civilització, pot donar lloc al que sigui.
Els grecs s’han mantingut a Istanbul i han desenvolupat el que s’ha anomenat “el gran l’hel·lenisme” de la ciutat a partir del somni que el seu emperador tornaria i restauraria les coses. Al voltant d’això han creat llegendes que els han permès mirar el futur amb esperança.
Constantí XI és un personatge romàntic per natura i avant- la-lettre, un autèntic príncep dissortat que va haver d’afrontar el final d’un imperi de mil cent vint-i-tres anys i divuit dies, que va ser coronat fora de la seva capital i que va haver d’arribar-hi amb un vaixell català que li van deixar, perquè ja no en tenia de propis (del nostre infortunat estat, gran és la indigència, que deia Kabafis, de mare Constantinopolitana)
No sabem gaire res de què va fer Constantí XI just abans de morir, després d’haver assistit a la Divina Litúrgia a Santa Sofia, celebrada pel Cardenal Isidor, un grec catòlic, d’haver pregat i d’haver fet la ronda per la muralla. És clar que va rebutjar d’escapar-se i es va quedar per morir amb la gent de la ciutat. També sembla clar que va baixar a la batalla sense les insígnies imperials per no ésser reconegut, i la majoria diu que va morir anònimament amb els seus soldats, malgrat que altres asseguren que fou reconegut per les àligues bicèfales brodades als borceguins. De fet, però, això no és massa important per allò a què vull arribar.
Una llegenda explica només que quan Constantí es trobava a punt de morir a mans d’un soldat, Déu va enviar un àngel, que va aturar el turc, va prendre l’espasa a Constantí per guardar-la al cel i a ell el va convertir en un bloc de marbre per tal que esperés el dia en que Deu decidirà retornar-li la vida i l’espasa per tal que entri de nou a la seva ciutat per la Porta Daurada.
La llegenda va córrer tant que Beyazit II va destruir aquesta porta per precaució, però també va fer que els grecs de la ciutat tinguessin esperança per viure més de cinc-cents anys sense defallir, esperant contra tota esperança.

Els grecs d'Istanbul (I)

2008-06-04T03:07:00.000-07:00

Istanbul tenia, a principis de del s.XX més de la meitat de la població no turca, una població estructurada principalment en tres minories, els jueus sefardites vinguts d’Espanya al s.XVI, els armenis, i la gran comunitat grega, filla dels qui van quedar-s’hi després de la Caiguda de Constantinoble, el 1453. Suposo que, unes quantes setmanes, parlaré d’aquesta minoria, avui d’unes dues mil persones sobre els deu milions d’habitants que té la ciutat, de la seva història, dels seus monuments i de les seves institucions. És una gent difícil de trobar, tant si hi aneu com si busqueu informació sobre ells i, curiosament, en parlen més els llibres vells que internet. És la por i el patiment que els ha fets cautes. Rarament se’ls distingeix, normalment parlen turc i fins arriben a dissimular els seus noms i cognoms per tal que semblin turcs.
Potser és que sóc un romàntic, però sento una especial simpatia per aquesta gent des que era un nen, són la resta d’un imperi, damunt de la qual hi ha les restes de dos imperis més, l’otomà i el somni de la Turquia republicana. Són la resta d’un imperi que, quan les nostres ciutats no eren més que un amuntegament infecte de barraques, ja tenia una capital enjardinada, d’un imperi que durant els últims segles de la seva història no va ser més que el somni tossut d’un món on la cultura, la sanitat, l’art era a l’abast de tots, un imperi que va caure per la desídia i l’enveja bàrbara d’occident, i que, havent caigut, encara va donar lloc al nostre renaixement.
Avui en dia, a la ciutat encara hi ha cap a quaranta esglésies en més o menys bones condicions, totes molt difícils de trobar i mai no anunciades per cartells ni en guies, amb l’excepció de St. Jordi del Fanar i alguna altra de molt evident; encara hi ha quatre instituts de secundària i un parell d’escoles de primària, que no poden comprar llibres a Grècia i que han hagut de demanar el dret d’existir al Tribunal d’Estrasburg.
Tot amb tot, el més gran problema de la comunitat és que, des del pogrom de 1955, han hagut d’abandonar la ciutat més grecs dels que en van marxar en els cinquanta anys després de la Caiguda, i només des del 1992 endavant, la comunitat es redueix en un 5% cada any…

(La foto és de Zoodochos Pege. A dins hi viu sempre un peix, i una llegenda diu que és el mateix que va veure per última vegada l'Emperador Constantí XI Paleòleg, l'últim, abans que marxés a la batalla on va morir anònimament)

De la ciutat invisible (II)

2008-05-28T03:15:00.000-07:00

…segueixo amb la reflexió sobre la ciutat invisible.

Deia que les relacions que hi establim són tant reals com les que establim fora. Quan parlem de relacions, pensem de seguida en amistats, amor… però relacions són moltes coses, i, per exemple, les relacions comercials que s’estableixen en aquesta ciutat invisible són d’una veritat tal que, al nostre temps ja ens costaria d’imaginar una economia que no se servís de les dues ciutats per funcionar, i, diguem-ho clar, l’economia sempre és capdavantera en les innovacions.

Així doncs, em sembla que ara ja es pot dir que, potser per primera vegada a un nivell massiu, som capaços de superar la nostra corporalitat i establir relacions i vincles a un nivell… com dir-ho… perquè no és ben bé metafísic, ni és ben bé de pur llenguatge, ni és que prescindeixi del tot de la corporalitat (si no fos pel context algú podria pensar que parlo de la natura dels cossos ressuscitats…). No ho sé… no sé com dir-ho (podria inventar una paraula, però ja n’hi ha prous de paraules inútils en aquest món) però em fa pensar.

Per primera vegada, a nivell massiu, una part important de la humanitat vivim dues realitats complementàries, una de física i una de immaterial, basada només en estructures de llenguatge, sense suport físic. Això ens pot dur a una mena de navegació sense nord, però ens pot dur a un coneixement més profund de la nostra realitat si som capaços de reflexionar sobre el que ens passa. Aquí només m’atreveixo a escriure allò que em sembla menys descabellat, però, vist en perspectiva és un canvi de proporcions inimaginables, no tan sols per les possibilitats que comporta, sinó també per l’autocomprensió de la humanitat que en pot venir.

Finalment, un apunt catòlic. Al Credo professem creure en Déu creador visibilium omnia et invisibilium, una afirmació que ha estat objecte de gran sospita, per la impossibilitat de molts de concebre res d’invisible. Salvant totes les distàncies, tots els aclariments, d’una banda i de l’altra, sabent que són coses incommensurables; ara que hem creat un món, que funciona i que existeix, i que no té res de físic, malgrat que se sustenta en el món físic (perquè una cosa són els aparells que fan possible aquesta ciutat i una altra la ciutat món en si); qui pot negar, amb la mateixa seguretat del s.XIX l’existència d’allò que no és físic?

(només és un apunt... coses que et passen pel cap...)

Patum

2008-05-20T23:21:00.000-07:00

Aquesta setmana aparco, de moment, el tema de la ciutat invisible perquè cal que parli de la Patum.

Avui són molts els que parlen dels orígens religiosos de la Patum, sense veure que l’actualitat de la patum és essencialment religiosa, almenys en un sentit antropològic, i potser en d’altres. A Montserrat, que veiem diàriament la religiositat líquida del nostre temps, potser ens és més fàcil de identificar aquests comportaments religiosos difusos i poc tematitzats que, malgrat això, o potser per això, no deixen de ser-ho, perquè el mite i el culte autèntics, aquells que fan la seva funció, són els que es viuen, no el que s’estudien com a mite, i la Patum és el mite d’un poble, que construeix el mite de les seves persones i que les fa situar-se en el món. Un mite i un culte precisos que s’executen de manera automàtica, sense que calgui explicació i que creen lligams, identitat i costum… la religió en essència.

Més enllà d’això la cristianitat de la Patum em sembla que es dubta només perquè es creu, erròniament, que tot el que pugui donar de si el cristianisme ha de ser sec, dur i estret. Això és parcialment veritat només des del s.XVI al protestantisme i des del s.XIX en la catòlica; i a Berga, per aquelles coses de la història (ser lluny de tot a vegades salva de moltes coses), no és veritat encara avui durant aquests cinc dies, durant cinc dies en els quals els berguedans celebrem Aquell que en la festa, en l’àpat, es revela i s’amaga, Aquell de la glòria del qual hem rebut la sobreabundància de l’amor… tant, que tot ens el manifesta i res no el pot contenir.

La catòlica, de sempre, ha privilegiat la festa, la vitalitat, l’alegria, la bellesa, l’eufòria, la riquesa de mitjans... com a lloc de la lloança de Déu. Fem Patum, i fem Patum davant de Déu, ballem davant la presència de Déu en el pa de l’Eucaristia, com David ballava i feia festa davant la presència de Déu en l’arca. Acabo amb una confessió, molt abans de dur-ho a terme, la primera vegada que vaig dir que volia ser monjo, va ser fent Patum, perquè allà hi ha Déu... i en tinc almenys un testimoni.

De la ciutat invisible (I)

2008-05-14T03:05:00.000-07:00

Potser perquè sóc cristià, m’atrauen especialment les realitats immaterials amb efectes terrenals, i no parlo dels àngels. Parlo d’això que alguns anomenen la ciutat virtual, d’aquest medi en el qual escric això, d’això que, parafrasejant Italo Calvino, m’agradaria dir-ne una ciutat invisible.
Sento sovint veus que parlen d’aquesta ciutat invisible dient que si és fiar-se d’allò que no és real, que si ens durà al desastre o que si no en pot sortir res de bo (això també ho deien de Natzaret).
Ben mirat, però, malgrat que en sé molt poc, em sembla que es pot dir que es tracta d’això, d’una ciutat invisible, però real, tremendament real, que crea realitat i en el qual es viu realment, amb l’ambigüitat que comporta la vida.
La ciutat invisible, com la ciutat visible, està basada sobre llenguatge. Això és un pèl complicat, però, si ens hi fixem, la nostra realitat palpable al capdavall és gestionable perquè se sustenta en una estructura de paraules. Podem objectar que les coses són coses i són allà fora, i que les paraules són paraules i són aquí dins… però són tant indestriables que no sabem si les coses seguirien essent-ho sense paraules.
Les nostres ciutats són habitables, doncs, perquè tots sabem un llenguatge, que sovint fem servir insconscientment. Aquesta ciutat invisible també està formada, en la seva estructura més interna, per un codi, o sigui, per un llenguatge, que, hàbilment teixit, fa que tot funcioni i que, només que en toquem una lletra, té algun error, alguna disfunció.
Alhora, les dues ciutats, la visible i la invisible, se serveixen d’aquesta estructura de llenguatge no només per sostenir-se i perdurar, sinó que ens serveixen per conèixer i per relacionar-nos. Tal com la terrassa d’un cafè, una biblioteca, un pas de vianants… serveixen per conèixer i relacionar-nos, les estructures de la ciutat invisible fan aquesta funció. N’hi ha que diuen que aquestes estructures de la ciutat invisible donen més camp per a l’error i l’engany, i sempre hi ha qui en tot veu degeneració, però si ens ho mirem bé, l’error i l’engany mai no han estat absents del món palpable.
No plantejo una alternativa, no és això o allò, perquè és veritat que la ciutat invisible no permet un coneixement tant intens, però la intensitat no sempre ve de la presència física, i trobades que físicament serien molt complicades allà són possibles… (continuarà)

Sobre un quadre de Rembrandt, preguntes i respostes

2008-05-07T02:55:00.000-07:00

Un vell assegut al costat d’una finestra oberta, en un àmbit blau i espaiós d’aire oriental, cobert amb volta, llegint un gros llibre, obert sobre una taula rodona coberta amb un ric drap de brocat.
Què volia pintar Rembrandt? Què perseguia amb un quadre aparentment gratuït, sense un argument, que no és una escena bíblica, ni un sant… ni tan sols un quadre de costums? Qui és aquest vell i on és?
Les notes erudites diuen si es tracta de St. Anastasi, o d’un savi en general. En tot cas és un vell que llegeix mira sense massa interès, de gairell, un llibre obert i que, malgrat el fred, perquè va abrigat i s’aïlla de terra, ha obert la finestra per deixar entrar una llum blanquíssima.
Aquest quadre m’ha fet pensar des que el vaig veure. Sé per experiència que no pintem perquè sí; en un quadre pensat, cada objecte, cada reflex de llum, té un perquè, un perquè formal de línies i taques que s’equilibren, i un perquè profund que moltes vegades queda en el cap del pintor.
Som en una casa d’àmbits grans i amb moltes portes petites, una casa ben il·luminada amb un pati però amb finestres més aviat petites, una casa feta de dins cap enfora… som en un palau antic o en una basílica, i de color blau, no de qualsevol color, i un vell ha obert una llibreria, dessota de la qual hi ha una mena de mussol esculpit, un mussol, no qualsevol ocell, per rellegir un llibre que ja coneix al costat d’una finestra oberta en la solitud d’una volta.
La pregunta subsisteix. Qui és aquest home? On és? Per què va pintar això Rembrandt als vint-i-cinc anys? I potser també, per què m’hi he fixat ara jo, que en tinc vint-i-set?
Aquest vell és un savi, és el savi es podria dir. El savi que és aquell que re-llegeix, re-elabora, allò que ja sap, obre la finestra malgrat el fred, perquè s’han de tenir les finestres obertes, i que viu en aquest immens espai buit, oriental, que és la casa de la saviesa, perquè la saviesa ve d’orient. El savi és allò que algú de vint-i-cinc anys no és, encara hi ha massa coses que s’han de llegir per primer cop… per molt que hagi estudiat, però potser és allò que vol ser… i per això ho pinta… i per això s’hi fixa…

El curiós interès per l'esoterisme

2008-04-30T01:46:00.000-07:00

Sovint en sorprèn de veure que hi ha un interès creixent per l’esoterisme, sobretot en gent jove que ha crescut sense un referent religiós clar i distint. No deixa d’ésser sorprenent que, en un entorn que abomina la religió i que desconfia sistemàticament de les institucions religioses, un nombre creixent de persones doni crèdit, amb un esperit acrític, als plantejaments més estranys i de propòsits més sospitosos que hom es pugui imaginar.

La desintegració de la religió respecte de la vida de les persones, des del treball a l’oci, ha dut, em sembla, a aquesta estranya situació. És cert que si hi ha hagut aquesta desintegració és, també, perquè les institucions religioses occidentals han deixat de respondre les preguntes de la gent i han començat a respondre a les preguntes de no ningú; més enllà d’alguns intents estatals d’assumir el rol de la religió, que també hi han estat.

El problema de l’esoterisme és que, per la seva mateixa natura, està desintegrat de la resta de la vida, de manera que només “tapa els forats” de les necessitats religioses puntuals, sense poder calar a fons en l’ésser de les persones. Satisfà un sentiment religiós superficial, però no s’involucra en la resta dels aspectes de la vida, de manera que, el capdavall, no integra, no relliga, per seguir amb una etimologia coneguda del mot religió, ni és catòlica, un terme que sovint es tradueix per universal, però que es pot traduir per que abasta tota la persona.

Tal com ho veig, l’únic camí de solució és una reconstitució de la unitat de l’ésser humà, acceptant que la religió en forma part com la respiració, la sexualitat o la capacitat de judici. En certa manera, partint del més fonamental, que és que som, que som u i que hem de viure com a unitat, integrant en un tot els aspectes de la nostra vida.

Sabem que aquesta unitat no és assolible d’avui per demà, que no hi podrem arribar mai del tot perquè estem subjectes a canvis continus i perquè afortunadament no tenim control sobre tota la nostra vida. Malgrat això, però, hi podem caminar, integrant amb un esperit obert i positiu tots els aspectes de la nostra existència, per no acabar que ho tinguem tot, però tot desconnectat. La religió, precisament, ha de ser també això a la nostra vida, l’agent de unificació de la resta, una cosa que els “misteris” esotèrics no fan, sinó que més aviat desfan.

Sobre Sant Jordi Megalomàrtir, patró dels catalans

2008-04-23T03:31:00.000-07:00

Deia Auden en un poema que “Els fèmurs d’animals/ atribuïts a Sants/ que mai no han existit/ són molt més sagrats que els retrats/ de tants conqueridors que, per/ desgràcia, han existit.” Entenguem-nos, jo no dubto que, entre els molts soldats que van ser morir per ser cristians durant la persecució de Dioclecià, n’hi hagués un que es digués Jordi, però trobo que l’interès del sant per a nosaltres no està en la materialitat dels dracs i les princeses, que de St. Jordi en podem treure quelcom més.

Un sant soldat romà és, per començar, una contradicció, encara que n’hi hagi molts. I, que n’hi hagi molts, ens diu que la vida cristiana, i la vida en general, sempre ha estat plena de contradiccions, i que aquestes no ens han d’espantar. Els soldats, per la seva mateixa feina, no es podien batejar, eren gent mal acceptada pels primers cristians i per la gent en general, un home amb una espasa sempre és un perill. Ells, però eren gent que vivien molt al límit, lluny de casa, lluny de tot, i el Crist els era proper, les inscripcions cristianes abunden als campaments militars.
També avui, hi ha molta gent que viu a d’altres límits, i que per això, per la seva feina, les seves opcions, el seu aspecte... d’entrada no és ben acceptada socialment, i tampoc a les comunitats cristianes, que, siguin conservadores o progres (ara que ja surt al diccionari no cal dir més) es redueixen en uns determinats tipus.

Avui que fem memòria d’un home que tenia per ofici la guerra, i que malgrat no ésser acceptat per la comunitat es va fer tant seu el Crist, es va fer ell mateix tant del Crist, el va estimar tant, que s’hi va configurar fins la mort, i això, si més no, ens hauria de fer pensar abans de tancar la porta a ningú.

Per tots, pels acceptats i els que no ho són, el Crist en ell mateix ha reconciliat l’univers, i als cristians ens ha confiat el ministeri de la reconciliació, ens ha confiat la superació per l’amor de tota contradicció. St. Jordi és un bon exemple que en el Crist tots hi tenim entrada, només cal creure en Ell, viure en Ell i no desesperar-ne mai, malgrat tot, com St. Jordi.

La veritat, és al passat o és ara?

2008-04-16T07:22:00.000-07:00

La proliferació de literatura i cinema, i fins de historiografia més o menys ben documentada, amb el a tema de fons que hem estat objecte d’un engany històric, és una cosa tant evident com curiosa en un moment en el qual semblaria que vivim a ròssec de la idea de innovació. La literatura, i el cinema no deixa de ser literatura, parla de la societat que l’engendra i que la consumeix, i la nostra literatura de masses, plena de relats que parlen d’uns orígens on el dolent era bo i el bo era dolent, em fa pensar en una societat estranyament fascinada per la idea que tot el que veu, en el fons, és fals, que el món que coneix, les seves institucions i els seus valors són fruit d’un engany o fins d’una conspiració. És literatura, però indica un pensament, ja que normalment llegim, escoltem i mirem allò que ens certifica les idees que tenim, més que no pas allò que ens les contradiu.
Aquest procés és subtil, perquè ningú no admetria que creu sincerament el que diu una novel·la, però la idea va conformant una manera de pensar, va creant una mitologia, en la qual tot és mentida i tot està tant pervertit que ja no val la pena ficar-s’hi.
Creure, perquè no deixa de ser una creença indemostrable, que el bo i l’autèntic és en el passat, i que tot avança inexorablement per un camí de depravació, duu a menystenir el present i a mirar amb desdeny el futur possible.
En el fons, però, em sembla que allò que ens espanta no és que el nostre present sigui fruit d’una mentida, perquè això, de fet, ens disculparia d’actuar-hi. El que ens espanta és que sigui veritat i que en siguem veritablement responsables. I tanmateix, és només assumint que el món és veritat i que en som responsables, assumint que el nostre present no és més dolent que cap passat i que no és fruit de cap mentida, que hi podrem fer alguna cosa; és només assumint que la veritat és aquesta que tenim i no cap misteri arcà, que la podrem canviar.

En termes cristians, no ens espanta que els Evangelis hagin modificat el missatge de Jesús, el que ens espanta és que amb aquesta excusa no fem cas del que diuen, tot i saber que és bo.

La dignitat humana en Caravaggio

2008-04-09T04:19:00.000-07:00

De Caravaggio m’agrada tot, però potser de les coses que més m’agraden és com pinta els ancians i els nens petits, perquè no en fa caricatures. A la història de la pintura, els ancians normalment són objecte gairebé de ridícul, exagerant-ne les trets i reduint-los a objecte, si no és que es tracta del retrat d’una personalitat. Igualment els nens són moltes vegades una caricatura ensucrada. Caravaggio, en canvi, encerta a pintar els ancians conferint-los una dignitat que va més enllà del cànon de bellesa, i els nens, donant-los una personalitat pròpia, lluny del tòpic edulcorat.
Aquest quadre, Santa Anna amb la Mare de Déu i el nen Jesús, que havia de presidir la capella dels palafreners del Papa, fou rebutjat pels qui l’havien encarregat precisament perquè la protagonista, Santa Anna, apareixia com una vella sense dents i mal vestida, una vella corrent, com les que podien trobar pels carrers de Roma; i perquè nostre Senyor apareixia com un nen poc seràfic, fixeu-vos en les faccions gens idealitzades de la cara, incapaç de caminar tot sol, ajudat per una Mare de Déu, la model de la qual era ben coneguda per la seva condició de cortesana.
Deixant de banda aquestes anècdotes, que no passen d’això, hem d’agrair a Caravaggio, un home que ens és d’altra banda molt desconegut, la vida del qual només coneixem per mà dels seus enemics, hem d’agrair-li, deia, almenys dues coses: que dugués la simple condició humana a l’art, que ens fes veure la bellesa de la sola humanitat, de tota humanitat, després de l’empatx manierista que va de Michelangelo a ell; i, especialment els cristians, que dugués tant enllà conseqüències les disposicions del Concili II de Nicea sobre les icones, ço és, que ja que Déu es va fer home en aquesta carn i la va salvar, aquesta carn pot ésser representada i és digna de veneració, la humanitat pot ésser venerada perquè és de Déu.
Mirant els quadres de Caravaggio hom s’hi reconeix, reconeix els propis parents, reconeix la humanitat i, a través del seu pinzell, reconeix la humanitat com a bella en ella mateixa, i més encara, reconeix la humanitat tractada amb la dignitat que li és pròpia.
Els seus quadres de sants van ser rebutjats sovint…no hi veien la divinitat… Ja en parlaré un altre dia, però fixeu-vos en el buit que envolta els sants de Caravaggio…

Prendre consciència d'ésser

2008-04-02T02:50:00.000-07:00

Sabem que som perquè sentim i fem coses. Si no sentíssim i no féssim, no sabríem que som; i per això una vida inactiva, desocupada materialment i emocional, dóna lloc a un coneixement deficient d’un mateix, amb els desastres que se’n deriven. Tot amb tot, havent posat occident el fer, i avui potser el sentir, tant per damunt del saber, del conèixer, temo que no sigui l’origen d’aquesta mena de tristesa que s’allargassa per les nostres ciutats. L’origen, perquè arriba un moment en que només fem i sentim, però, mancats de moments d’introspecció, mancats de reelaboració de tot això en paraules, ens oblidem que som, que som el subjecte d’aquests fets i sentiments, i ens acabem identificant amb els fets i els sentiments, que, així, esdevenen més aviat font d’alienació.
Recordar conscientment que som algú, algú amb entitat pròpia a qui passen coses, aturar-se i pensar-hi, trobo que és una cosa que tots hauríem de fer, almenys un cop per setmana. Ja sé que sembla evident, però la pràctica a vegades demostra que no ho és tant. Recordar que som implica recordar la dignitat d’ésser, aquella dignitat que res no ens pot prendre i que és fonamental per tirar endavant. Recordar que som el subjecte de les coses que fem i que sentim ens ajuda a veure que, si d’una banda no som responsables del que ens passa, sí que ho som de com ho gestionem, que som, i som lliures i capaços de conduir les coses.
Aquesta tristesa de la qual parlava és més greu que no sembla a les ciutats d’occident, plenes de gent que fa i sent contínuament, però que sovint no te temps de reelaborar, d’integrar i de recordar que és, gent que viu a mercè d’allò que li passa. Aturar-se a pensar en un mateix com a subjecte actiu de la pròpia vida, subjecte capaç de veure la pròpia veritat i fer-hi quelcom, ens salva de la desgana que ens ve de sentir que les nostres activitats i els nostres sentiments ens superen. En definitiva, només si ens recordem que som i mirem com som, podem decidir què hem de ser; només amb consciència de ser podem arribar a la plenitud, i per tenir consciència de ser, hem d’ajuntar la reflexió al que fem i al que sentim.

Inici

2008-03-26T21:51:00.000-07:00

Inicio un bloc. Iniciar un bloc és com iniciar un d’aquells llibres miscel·lànis que ens han deixat els antics, el nostre Llibre Vermell n’és un, en els quals hom hi pot trobar de tot, tot de coses que en un moment algú ha temut perdre si seguien disperses i ha cosit en un sol llibre. En aquests volums hi podem trobar diccionaris, cartes, receptes, tragèdies, miracles, butlles i privilegis, poemes, sermons, reflexions… Aquest conjunt podem veure’l com una casualitat, com un cosit de coses, o el podem veure com un punt de vista, com una interpretació de l’univers, una selecció de la realitat, tot fent-ne l’abstracció, tot fent-ne el mapa, un mapa, el meu mapa. El meu mapa, que publico en aquesta biblioteca de llibres d’arena, de llibres imprecisos, que és internet, per si algun altre el vol utilitzar, el vol ampliar, modificar, anotar… no és casual ni manca d’un punt de vista concret. Sóc monjo cristià, catòlic i benedictí, i encara, de Montserrat, i aquest és el meu prisma principal. A més, sóc de Berga, i això tampoc no és neutre. En definitiva, tota la meva vida suposa un conjunt de lents des de les quals veig i conec, interpreto, la realitat.
Encara, suposo que hi parlaré de coses ben diverses aquí, així ho pretenc, d’actualitat, d’eternitat, de persones, d’art, de política i economia, de literatura... Diuen els savis que deia Plató que l’autèntic dialèctic és aquell qui no guarda les ciències en un estat de dispersió, sinó que veu el parentiu que hi ha entre elles i el que tenen amb l’ésser, és aquell qui lliga la diversitat de les dades amb la seva arrel única, el Bé, i a través de la ciència del Bé les il·lumina i en mostra la realitat. No tinc clar que jo sigui un dialèctic, però això em va bé per explicar perquè parlaré de coses diverses, i és perquè totes les coses ens parlen del Bé, d’aquest Bé que és, per a un monjo cristià, el Crist universal, que ho il·lumina tot, en el qual tot és.

El quadre és el "Monjo davant del mar" de Friedrich