Tenir fe...

Homilia del 2 de juliol de 2019
Mt 8, 23-27



Poques coses son tant suggestives per a la imaginació humana, germans i germanes, com el control sobre la natura. Les nostres rondalles, els nostres contes, però també les pel•lícules o els videojocs són plens de personatges capaços de parlar amb els animals, dominar els elements, fer créixer o fer empetitir les coses a voluntat. El nostre món és el que és, i sabem perfectament que estem sotmesos a les lleis de la física i de la biologia, però quan somiem, i això és quelcom que ens fa ser persones, quan somiem, deia, moltes vegades somiem en la superació d’aquestes lleis inamovibles.
Però aquí, no hi som per parlar de pel•lícules ni de rondalles, hi som per parlar de l’Evangeli, i avui, a l’Evangeli, Jesús demostra que té control sobre la natura, aturant una tempesta, i provoca la meravella dels seus deixebles. Ells, els deixebles, com nosaltres, havien somiat poder controlar la natura, havien sentit contar històries d’homes extraordinaris que eren capaços de fer-ho, però quan es troben davant d’un home com ells que renya els vents i l’aigua i l’obeeixen, no saben com reaccionar, i els surt natural la pregunta: Què és aquest?
Fixem-nos, però, més aviat en la paraula de Jesús, abans de la seva actuació, diu: Per què us esvereu? Quina poca fe!
Allò que en els deixebles oscil•la entre la por a sucumbir a les lleis de la natura i morir ofegats en la tempesta, i la sorpresa meravellada per les capacitats d’un mestre, el seu mestre, que és capaç de dominar els elements i salvar-los; allò que en nosaltres es conjuga entre la por que ens aclapara i la imaginació que ens evadeix; en Jesús es resol per la fe, que és l’element central d’aquest Evangeli.
I l’ensenyament de Jesús en aquest sentit és únic, i sempre el mateix: la fe és el que ens permetria ordenar-li a una muntanya llançar-se al mar; la fe del centurió, de la dona cananea o d’aquella que tenia pèrdues de sang són els que realment fan possible les guaricions que s’expliquen en aquests episodis; i la fe, finalment, és el que permet als mateixos deixebles, al final de l’Evangeli, de comprendre què ha passat, que Jesucrist ha ressuscitat.
Dèiem a l’inici, germans i germanes, que la nostra imaginació, aquesta capacitat extraordinària que tenim tots nosaltres, ens permet crear mons sense por, sense feblesa, on no envellim, on som capaços de controlar els elements naturals, o generar menjar del no-res; som capaços d’idear un món on totes aquelles pors fonamentals de la nostra vida, la fam, la pobresa, la mort..., se superen; i dèiem que, malgrat que al nostre avui, precisament, la producció de ficcions de fantasia que ens parlen d’aquests mons és molt abundant, aquestes pors romanen al nostre cor.
La proposta de Déu, la proposta de Jesús, és la fe; la fe en el Déu altíssim, que ens deslliura de la por i la desesperança i ens allibera, alhora, de la imaginació desbocada de futurs ideals i irrealitzables; la fe que ens ajuda a afrontar les situacions com són, i alhora a admetre que allò que ens sembla ara impossible, es pot esdevenir si Déu ho vol.
No tinguem por, ni vulguem superar-la a cop de fantasies, germans i germanes, tinguem fe, com Abraham que, esperant contra tota esperança, va creure i va esdevenir pare d’un gran poble; com Jesús, que confiant en l’amor del seu Pare del cel va ressuscitar i viu per sempre.
Que ens hi ajudin les pregàries i l’exemple de Santa Maria que, quan tot semblava perdut, ens va ser donada com a mare a tots nosaltres, i que per la seva fe i la seva generositat amb Déu ens ha precedit allí on tots estem cridats a arribar. Amen.

La llibertat de Jesús i la nostra

Homilia del 8 de juny de 2019 – Dissabte VII de Pasqua



«Si vull que es quedi fins que vindré, què hi tens a dir? Tu vine amb mi»
Jesús és molt clar en la seva relació amb cadascun dels qui s’hi apropen: manifesta una absoluta llibertat a l’hora d’establir relació amb qui sigui, des de Ponç Pilat fins a la seva mare, des de la dona acusada d’adulteri fins als seus deixebles més íntims, des dels saduceus i mestres de la Llei fins als nens que troba als poblets per on passa. La seva relació amb les persones és tant clara i tant lliure que no tolera cap malentès ni engendra cap equívoc, i alhora es fa intolerable per als qui, tancats en estructures basades en distingir, dividir i classificar, no poden suportar aquesta claredat, aquesta netedat, aquesta completa llibertat de tracte.
Hi ha qui ha dit que Jesús és tant totalment lliure en el seu tracte amb les persones, que els qui l’envoltaven, incapaços de suportar-ho més, van haver de fer-lo matar.
A l’Evangeli que acabem de sentir, és Pere el qui, mogut certament per un sentiment natural i noble, sembla voler deixar clar que la seva relació amb el mestre és diferent, és especial, que hi té una familiaritat que el singularitza i que el posa a part, més amunt, que tots els altres. I Jesús, que té una relació singular amb cadascun dels qui tracta, però que no en posa mai a uns per damunt dels altres, l’atura de seguida en aquesta seva pretensió: Si vull que es quedi fins que vindré, què hi tens a dir?, li diu, parlant del deixebles estimat; i immediatament li repeteix: Tu vine amb mi
Aquest és, germans, el model del nostre tracte amb Déu, que en Jesucrist s’ha fet un de nosaltres. Tots cabem en el cor de Déu i tots hi som cridats, acollits, estimats; però cap de nosaltres no hi té una relació que el posi per damunt dels altres. Tenir consciència d’això és el que distingeix els sants dels visionaris eixelebrats: els uns saben que Déu els ha donat de poder fer el que fan per gràcia, i que en tot són com la més humil de les persones; els altres estan convençuts d’haver rebut revelacions exclusives que els fan diferents, privilegiats, davant de Déu. I davant de Déu no hi ha privilegis, el privilegi és poder ser davant d’Ell, i aquest el tenim tots igualment; tota la diferència que hi pugui haver serà en la nostra resposta, no pas en el seu amor.
I si aquesta és la relació que Déu estableix amb nosaltres, hem de pensar que és la mena de tracte que, també entre nosaltres, ens ha de dur a la benaurança.
Al nostre món, ho sabem prou, hi ha divisions, distincions, diferències i privilegis, no us descobreixo res si us ho dic... però tant com ens sigui possible, i malgrat haver de respectar les lleis del món, perquè hi hem de sobreviure, i perquè cal reconèixer que moltes vegades tenen un sentit i una raó de ser que les justifica, en el fons del nostre cor hem de saber pensar en els altres en aquests termes d’igualtat i de solidaritat que trobem en el tracte que Jesús té amb tothom.
Déu, germans i germanes, ens acull a tots en el seu amor, i ens estima a cadascun amb un amor absolutament particular. Jesús, en el seu tracte amb tots els qui l’envoltaven ens mostra aquest amor, que rep la nostra resposta amb absoluta claredat i netedat. Sobre aquestes bases, treballem, esforcem-nos, per fer néixer en aquest món el Regne de Déu en les nostres relacions personals.
Que ens hi ajudin les pregàries i l’exemple de Santa Maria, plena de la gràcia de gràcia de Déu, que va rebre lliurement el do que Déu li feia, i ens el va donar a nosaltres, per a la nostra salvació.

Podem néixer de nou?

Homilia del 30 d’abril de 2019

(Jn 3, 7b-15)

Heu de néixer de nou… Com pot ser tot això?

A l’Evangeli, germans i germanes, hi ha preguntes que travessen la història de la humanitat; preguntes que les persones ens hem fet i ens farem sempre.

Pot, una persona que ja és gran, néixer de nou? Podem néixer mai de nou els qui ja hem viscut tantes coses, els qui ja hem hagut de veure tantes coses, els qui portem sobre nostre un fardell tant gran d’errors, de fallades, de pors? Podem néixer altra vegada els qui tantes vegades hem fet mal als germans i, alhora, tenim al cor les ferides que la vida ens ha infligit?

Tots, em sembla, en un moment o altre de la nostra vida, ho hem desitjat, ho hem volgut amb tota la força. Tots hem volgut tornar a començar, tornar-ho a provar, perquè al més íntim de nosaltres mateixos hi ha un desig de bé, un desig de plenitud, un desig d’innocència que, quan mirem entre les teles del nostre cor, veiem a brillar enmig de la foscor, perquè la llum brilla en la tenebra, i la tenebra no ha pogut arrabassar-la. Però, com Nicodem, aquell home que de nit anava a veure Jesús, quan ens mirem al mirall, pensem que això no pot ser, que hi ha el que hi ha, que no podem pas tornar a néixer.

I tanmateix, Jesús ens diu que hem de néixer de nou.

L’Església, ho sabem, ha interpretat molt sovint teològicament aquest nou naixement en un sentit baptismal, i el temps de Pasqua que estem celebrant és ple de referències als qui hem renascut pel Baptisme. I és ben cert que els cristians creiem que el Baptisme és un segon naixement a la vida en Crist, que ens allibera del pecat i ens prepara per a viure en gràcia de Déu. Tot això ho creiem, i ho confessem cada diumenge, perquè és veritat, però moltes vegades no en fem una experiència personal, i més aviat seguim pensant que, sí que hem estat batejats, sí que vivim en Jesucrist, sí... però al fardell de les nostres ombres segueix allà, i, com a molt, esperem la misericòrdia de Déu quan deixarem aquest món. Fixem-nos, però, germans, que a l’Evangeli que hem llegit, quan Jesús s’explica més llargament, diu que, en parlar d’això, està parlant de les coses de la terra, no de les del cel, és a dir, està parlant de quelcom que ha de donar-se en aquest món, en aquesta carn.

I com ho fem, doncs, germans i germanes, per néixer de nou?

Jo no us sé parlar de gaires elevacions espirituals, i tanmateix sé, perquè ho experimento, que els meus germans m’ajuden a néixer de nou cada dia, i sé encara que puc ajudar als qui m’envolten a néixer de nou cada dia; és a dir, a llevar-se del damunt el pes del passat, a guardar-ne només l’aprenentatge, però no la tenebra.

I com? Per l’amor, cercant simplement de fer el que el nostre Salvador, a l’Evangeli, ens diu que fem: Us dono un manament nou, que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. És en l’amor quotidià que podem néixer de nou, l’amor que tot ho disculpa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta, i que cada dia recomença.

Jesús, parlant a un home, li diu Heu de néixer de nou, en plural, perquè només en plural ho podem fer, en l’amor, aquell amor que a ningú que és estimat perdona l’estimar, com deia el poeta, i que és el que ens fa avançar cap a Déu, que en Jesucrist ens ha estimat infinitament, i ens ha donat entrada a aquest amor.

Per a caminar en aquest sentit, però, ens cal l’esforç, ens cal l’exercici diari de l’amor, en el qual moltes vegades fallarem, però per això ho fem entre tots, en l’amor compartit de la família, de la comunitat, dels amics, de tothom qui trobem, en un cert sentit.
Que en aquest esforç, ens hi ajudin les pregàries i l’exemple de Santa Maria, que ens precedeix en aquest camí, ella que per l’amor del seu fill va esdevenir mare de tots els cristians. Amén.

Creure que Jesús és

HOMILIA DEL 9 D’ABRIL DE 2019



(Jn 8, 21-30)

Som, germans i germanes, a l’últim revolt de la Quaresma, i Jesús, que fa unes setmanes s’ens mostrava en la seva glòria a la Transfiguració, Jesús, que se’ns ha revelat en els seus miracles per buscar la nostra conversió i ens ha ensenyat l’amor de Déu amb el seu perdó, ara ens diu que el buscarem i no el trobarem. La tenebra, que a la creu serà total, va fent-se cada cop més fosca en aquest captard, que ha d’allargar-se fins que la majestat de Déu es manifesti en l’esclat de vida de la nova humanitat que neix a la Pasqua.

Jesús, diu el text, parla als fariseus, i podríem pensar, doncs, que això no va per nosaltres, perquè des de petits ens han explicat que els fariseus eren contraris a Jesús, i que nosaltres, en canvi, érem deixebles. Tanmateix, ben mirat, Jesús, parlant als fariseus, parlava als seus, al seu poble; i a l’hora de la Passió, no hi haurà pas massa diferència entre els fariseus, que sempre havien rebutjat Jesús, i els apòstols, que, havent-lo estimat, negaran de conèixer-lo i s’amagaran.

Per als uns i per als altres, per als qui havien seguit Jesús presos de l’entusiasme que les seves paraules els havien provocat, i per als qui l’havien rebutjat ja d’entrada, s’acosta l’hora de decidir. Els diu Jesús: Us he dit que morireu amb totes les vostres culpes perquè si no creieu que jo sóc, no us en podreu pas alliberar; i això val per tots, per als fariseus, per als apòstols i per a tots nosaltres, germans i germanes. Els cal, ens cal, doncs, decidir si creiem en Jesús com a Messies Salvador, o si només l’escoltem com s’escolta a qui ens fa una proposta, més o menys ambiciosa.

Al final de la conversa, Jesús parla de la seva Pasqua, del seu enlairament, i explica que serà llavors que entendrem qui és; que serà aleshores que comprendrem que les paraules que ell diu són les paraules del Pare del cel.

Nosaltres sabem que la Pasqua de Jesús va tenir lloc, va passar realment, a Jerusalem, en un moment determinat del temps, però Déu, en la seva misericòrdia, espera encara de molts de nosaltres que decidim, i seguirà esperant fins al final dels nostres dies; perquè aquest negoci de portar la humanitat cap a Ell no tanca mai, sempre és obert per al qui s’hi apropa.

El text acaba dient que, després de les paraules de Jesús, molts van creure en ell, és a dir: molts van decidir de creure que Jesús és i van decidir confiar el seu propi ésser a aquest ésser de Jesús.

Jesús ens deia al començament que el buscaríem i no el trobaríem. Els qui van creure en ell, els qui en els segles hi han cregut, els qui hi creiem avui, l’hem trobat, perquè trobar-lo només és creure en ell amb tot el cor i tota l’ànima, i treballar perquè la nostra vida vagi cada dia més d’acord amb aquest coneixement.

Tant de bo en aquesta Pasqua que s’apropa puguem contemplar aquell qui han traspassat i reconèixer-hi l’amor infinit de Déu que ens vol alliberar de tots els nostres pecats, i que ho fa realment; que puguem trobar Jesús, que ens vol curar de tot el que ens oprimeix el cor, de tot el mal que hem fet i que ens pesa. Només ens cal creure en Ell, creure que Jesús és, tal com és Déu, i confiar-nos al seu amor.

Que ens hi ajudin les pregàries i l’exemple de Santa Maria, que al peu de la creu va creure en el fill que Déu havia engendrat a les seves entranyes, i el va recuperar, viu per sempre més. Amén.

Menjar i beure, segons Jesús

Homilia del 8 de gener de 2019.
(Mc 6, 34-44)

El miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos és, molt probablement, germans i germanes, una de les imatges evangèliques més conegudes, més populars. El prat ple de gent que segueix Jesús, ell que se’n compadeix, mana als deixebles que els alimentin amb el poquíssim menjar que tenen, prega i beneeix el Pare del cel i, d’una manera inexplicable, tots en poden menjar i encara que queden dotze coves. Es tracta d’una manifestació, d’una epifania, de Jesús, que el revela al seu poble com a enviat del Pare, que l’acredita davant d’aquell poble que avançava a les fosques i que, en ell, ha vist una gran llum.
I és que la qüestió del menjar, de la misèria, de l’abundància, del necessari, del permès... etcètera, és un dels grans temes que travessen la Bíblia, i un dels elements més presents en l’Evangeli.
Com digué un abat benedictí contemporani: l’abundància, a la Bíblia, sempre és un do de Déu, i la misèria sempre és culpa de la cobdícia de l’home. Déu és sempre generós, i el seu projecte per a l’home és la generositat, però la seva cobdícia, el seu pecat, l’aparten d’aquesta generositat, des del moment en que defineix els límits del meu i del teu.
Jesús, per la seva banda, manifesta, en l’Evangeli, una gran despreocupació per la qüestió del menjar, una gran autonomia. Segurament és dels punts en els quals es manifesta més com a Senyor, ja que, si d’una banda alimenta multituds, sadolla de vi els convidats a un casament, o permet que els seus deixebles espigolin en dissabte, de l’altra, és taxatiu en afirmar davant del diable que l’home no viu només de pa, i en manar als qui el volen seguir que: no es preocupin per la seva vida, pensant què menjareu o què beureu, ni pel vostre cos, pensant com us vestireu.
Jesús, doncs, afegeix quelcom a la qüestió del menjar i del beure en la Bíblia, quan proposa una nova relació amb l’alimentació, que en el fons vol dir una nova configuració de l’ésser humà en aquest món. El que Jesús proposa és una actitud confiada en la bondat del Pare del cel, i que alhora doni a la relació amb les coses d’aquest món la seva justa mesura, i l’alimentació és de les primeres, perquè és de les més bàsiques per a sobreviure-hi. El que Jesús ens proposa, el que Jesús ens manifesta, alimentant les multituds, negant-se al xantatge del diable, dient-nos que hem de viure com els ocells del cel, és que la nostra vida tal com Déu la vol és possible. Jesús, el nou Adam, té amb el menjar la mateixa relació que hi tenien Adam i Eva al Paradís, i ens convida a prendre aquest ideal en la nostra vida en aquest món.
Germans i germanes, l’ideal de Jesús, ho sabem tots, és molt lluny encara de realitzar-se en aquest món. En certa manera, diríem que, malgrat el temps que ha passat, som encara com infants tot just nats, que desitgem el bé però molt sovint no som capaços de fer-lo. Als nostres dies mateix, veiem com per a molts la dieta, l’alimentació, s’ha convertit en una qüestió central i definitiva en les seves vides, fins i tot en ocasió de conflicte, molt lluny de la llibertat que Jesús ens ensenya que hem de tenir respecte de nosaltres mateixos. Amb tot, aquest nostre desig, i la força que ens ve de l’amor ens hi ajuden i, alimentats per l’Eucaristia, hem de seguir caminant, com aquella multitud que Jesús va alimentar multiplicant cinc pans i dos peixos.
Que ens hi ajudin les pregàries de la Mare de Déu, la primera cristiana i mare de tots els cristians, que va aprendre a viure l’Evangeli del seu fill i ens precedeix en aquest camí.

Pastors i ovelles? De què parlem?

Homilia del 11 de desembre de 2018



Quan Jesús ens parla d’ovelles i pastors, què hem d’entendre, germans i germanes?
Molt sovint anem de dret a la interpretació en clau de comportament personal, i, malgrat que la majoria de nosaltres no tenim gaire experiència en això de tractar amb ovelles, no cap, en el cas del qui us parla, aquesta metàfora evangèlica ha fet fortuna, de manera que tots, absolutament tots, sabem què és una ovella esgarriada. És més, probablement li posem cara i tot.
Les ovelles esgarriades, al nostre món, sembla que tinguin un estatus propi: si ets ovella esgarriada, ets ovella esgarriada, i per més que tornis... la marca de l’esgarriament resta. Per entendre’ns, el nostre fer moltes vegades ve a dir: a tot ramat hi ha les ovelles que pasturen per on han de pasturar, i les que s’esgarrien... i si Déu ho ha volgut així, nosaltres no hi podem fer res. És veritat que sovint ens esforcem a ser generosos, i, si l’ovella torna, la deixem tornar, mirant-la, això, sí, amb commiseració. Així és com, em sembla, tot sovint ens agafem aquestes paràboles d’ovelles i pastors: les fem servir per justificar el nostre comportament envers els qui, en aquesta vida, van per camins que no ens semblen recomanables, camins que no voldríem per als qui estimem.
Jesús, però, no ho diu pas tot això. Ell diu que Déu, que fa com un pastor eficient, no vol que ningú es perdi, és a dir, que no hi ha cap persona que sigui tant poca cosa com perquè Déu pugui obviar-la.
Consoleu, consoleu el meu poble ens deia Isaïes. I com l’hem de consolar?
Quan el profeta pregunta què ha de cridar, Déu li diu que els homes són tots com l’herba... L’herba s’asseca i la flor es marceix, però la Paraula del Senyor dura per sempre.
I quina és aquesta Paraula del Senyor que dura per sempre? El vostre Pare del cel no vol que es perdi ni un sol d'aquests, per petit que sigui.
Germans i germanes, tots nosaltres som com l’herba, que avui és verda i demà és seca, tots nosaltres som flors d’un dia, com ovelles que es poden esgarriar, com fills que poden prodigar-se malgastant l’herència... Però el nostre Pare del cel no vol que ni un de nosaltres es perdi.
Aquest és el gran missatge de l’Advent, que és, sí, preparació per a celebrar el Nadal, però també record agraït de totes les promeses que en Jesús, i en el seu Evangeli, es van acomplir.
Nosaltres podem esgarriar-nos, o podem ser de les ovelles que es queden sempre al ramat, però la seva Paraula, la seva promesa dura per sempre, i això és el que celebrem en aquestes setmanes, plenes d’esperança.
Quan sentim parlar Jesús d’ovelles i pastors, doncs, germanes i germans, fixem-nos més en el pastor que en les ovelles i, sobretot, no ens pensem que li podem explicar al pastor què ha de fer amb les altres ovelles, siguin o no esgarriades als nostres ulls, més aviat col•laborem amb Ell, com a racionals ovelles, que deia Romà el Melode, en fer que cap no es perdi.
Que ens hi ajudin les pregàries i l’exemple de la humil Verge Maria, la mare d’aquell qui és alhora anyell i pastor, i que venerem en aquest seu santuari de Montserrat.

Perdonar, un miracle que tots podem fer

Homilia del 20 de novembre de 2018

El nostre món, germans i germanes, tot sovint disculpa, però gairebé mai no perdona; Jesús, en canvi, mai no disculpa, però sempre perdona.
Disculpar i perdonar són dues coses molt diferents.
Disculpar és útil quan l’interessat creu sincerament que és innocent, i ho és, podríem dir, perquè la disculpa el que fa és reconèixer aquesta innocència. El problema ve quan sabem en el fons del nostre cor que som culpables, perquè aleshores, la disculpa esdevé com una cobertura que posem damunt del nostre mal, que l’amaga, però no el resol.
Perdonar, en canvi, parteix d’assumir el mal que hem fet, d’assumir el mal que ens han fet, com a mal; parteix de reconèixer allò que s’ha trencat. El perdó, però, no cobreix simplement aquest mal, sinó que l’esborra, el guareix, el fa desaparèixer.
Fent un símil mèdic, podríem dir que la disculpa és un tractament, que en alguns casos pot anar bé i en d’altres no, tot depèn de la natura del mal, però no esborra les cicatrius ni elimina les seqüeles. El perdó, en canvi, és un miracle, i ho dic, perquè els miracles es reconeixen com a tal, no perquè simplement guareixen una malaltia, sinó perquè retornen el malalt a la situació originària, com si mai no ho hagués estat. Un miracle és molt més que una guarició extraordinària, igualment que el perdó és molt més que una simple disculpa.
Això és el que veiem avui a l’Evangeli, que ens parla de Zaqueu, aquest cobrador d’impostos que corre a enfilar-se a un arbre per veure Jesús a passar, i que després el rep a casa seva, per acabar essent perdonat de les seves faltes per Jesús i, gràcies al perdó que ha rebut, reparar el mal que havia fet, i fins i tot revertir-lo en bé.
Zaqueu és l’home que ha estat perdonat. Ja abans de rebre el perdó, fa una cosa extravagant: puja a un arbre, perquè intueix, perquè ha sentit, perquè pensa, que aquest Jesús el podrà perdonar, i ésser perdonat és allò que ell més desitja. Ni ell ni Jesús no s’enganyen: Zaqueu és culpable, ha extorsionat, ha provocat la pobresa de molta gent, i aquesta culpa li pesa al cor. I Jesús, no el disculpa, no analitza les seves condicions socials i psicològiques, no intenta desculpabilitzar-lo... Jesús el perdona, el perdona de veritat, el perdona com només Déu pot perdonar.
Els fruits del perdó són immediats: l’alegria desbordant, la generositat, la bondat. El perdó no duu a la simple compensació del mal comès, no duu a la restitució: el perdó duu a Zaqueu a l’esclat de la vida nova que brolla del seu cor, i que li fa repartir els seus bens; el perdó converteix Zaqueu en un home nou segons l’Evangeli.
Jesús, germans i germanes, va perdonar Zaqueu entrant a casa seva, va esborrar el mal que hi havia en la vida d’aquell home amb la seva sola presència. En contrast amb els qui volien salvar-se tot aïllant-se del mal, i que el criticaven per barrejar-se amb pecadors, Jesús entra a casa d’aquest home malvat i li dóna el perdó que desitjava, el retorna a la innocència original, i això desencadena l’autèntica conversió de Zaqueu, que es tradueix en caritat en vers els germans.
Com el riu de que ens parla Ezequiel, que, sortint del temple travessa el desert i saneja les aigües del Mar Mort, Jesús saneja les aigües del nostre cor amb el perdó de totes les nostres faltes, si, com Zaqueu, anem cap a Ell i el busquem. Jesús ens ofereix el perdó que només pot venir de Déu per mitjà de la seva Església, i ens urgeix també a ser agents de perdó i de reconciliació envers el nostre proïsme.
Germans i germanes, reconeguem en Jesús l’amor de Déu que se’ns apropa, sortim al seu encontre com Zaqueu, i, ja que hem estat units a Ell pel nostre baptisme, demanem-li de saber ésser portadors de perdó sincer al món. Aquest és el miracle que tots podem fer en la nostra vida quotidiana: perdonar com hem estat perdonats. Que ens hi ajudin les pregàries de la benaurada Verge Maria, que ens precedeix i ens il•lumina en aquest camí vers el Crist.