Confucianisme? (III)

El tercer pilar de l’ensenyament de Confuci és l’harmonia. En xinès, el caràcter que indica l’harmonia conté un signe referent l’ésser humà i un signe referent al número dos. L’harmonia que entén Confuci és quelcom, doncs, que té a veure amb la naturalesa dialògica de la vida humana; allò que és propi de l’ésser humà és viure en constats relacions amb altres éssers humans, unes relacions que estan marcades, en l’ideal confucià per dos principis: jerarquització i afectivitat. El mateix Confuci diu en algun lloc que “Sobre la terra totes les relacions són de tipus germà gran – germà petit”, sempre tenim algú a qui obeir i algú que ens obeeix, i fins l’Emperador té com a primer títol Fill del Cel, i com a fill està subjecte al seu pare.
Confuci fa començar aquesta harmonia a la infància, amb el respecte dels fills envers les decisions dels pares, i considera que qui ha estat educat en aquest respecte no serà només un “bon fill” sinó un “bon pare”, la qual cosa segurament sigui veritat.
En definitiva, potser el que trobo més interessant de tot plegat és la idea de l’harmonia dialògica. A primera vista sembla força evident, però després de dos-cents anys de creixent harmonia basada en la confluència d’egoismes, aquestes coses de l’obediència i l’afecte solen sonar als occidentals a paternalisme passat de moda, però quan hom ho viu a la seva vida diària (com és el cas… i no perquè sigui confucià), s’adona que segurament sigui la manera més humana de viure. Hom també s’adona que per viure així cal tenir el cap molt clar i pensar-hi força. Potser s’ha destacat massa l’obediència i poc l’afecte en això, i segurament és l’afecte el que dugui més problemes, perquè comprendre la jerarquia amb afecte se’ns fa difícil. En fi, cal pensar-hi.
Estudi, ritual i harmonia confucianes, que han donat lloc a dos mil cinc-cents de cultura, això vol dir dos mil cinc-cents de vides humanes… A vegades em pregunto si la nostra cultura economicista en durarà vint-i-cinc anys més.

Confucianisme? (II) - El ritual

L’ensenyament de Confuci té un altre pilar en el ritual. El ritual en la perspectiva confuciana no és allò que a les nostres longituds hem malentès sovint, una mena d’imposició d’una etiqueta hipòcrita, i molt menys encara és una eliminació calculada de l’espontaneïtat de l’home: per a Confuci el ritual és el que permet a cadascú de “fer cos” amb tots els altres, el que permet a cada home de ser ell mateix sense xocar amb l’altre. Des d’aquest punt de vista el ritual és on l’home és més justament ell mateix.
L’ideograma xinès que representa el ritual està format per dos caràcters. El primer és el signe general per als celebracions religioses, però el segon és un caràcter força complex que refereix a l’activitat agrària però que és usat alhora en l’ideograma que representa el cos humà. En el pensament xinès, el ritual és allò que permet combinar la col·lectivitat amb l’individu, el que permet a l’individu de ser en la col·lectivitat.
Això a banda, per a Confuci el ritual té una vessant ètica, que s’expressa en el que va dir un dia a un seu deixeble, quan aquest li va preguntar en què consistia la virtut: “Vèncer el propi ego, i ordenar-se en el sentit dels ritus”. Com pot ser això? Com pot ser que la virtut vingui del ritus? Confuci explica en un altre lloc que: “Sense ritual, el respecte esdevé carregós, la prudència esdevé poruca, la valentia esdevé violenta i rebel, la franquesa esdevé feridora i intolerant”.
La ritualitat de la vida humana, que no és innata però apareix tant aviat com apareix la societat, pot acabar essent patològica, però a vegades em pregunto si les grans dificultats que avui pateixen molts joves, i alguns que ja no ho són tant, per relacionar-se amb el seu entorn, no tindrà alguna cosa a veure amb la manca de ritualitat. Vèncer l’ego i ordenar-se en el sentit dels ritus… aprendre a sortir del propi ego ordenadament, sense que el respecte ens sigui carregós, la prudència poruca, ni la valentia ens surti violenta.
Tot això ho podem mistificar i parlar d’harmonies universals expressades en la societat, com han fet alguns autors confucians, però sense que ens calgui això… viure ritualment, que és com han viscut la majoria de societats humanes, no és potser la manera més justa de viure? Vèncer l’ego i ordenar-se en el sentit dels ritus…

Confuci?

La setmana passada llegia un breu article que resumia el confucianisme a partir de tres idees: estudi, ritual i harmonia. És sabut que Confuci va treballar tota la seva llarga vida per aconseguir un món en harmonia. Entenguem-nos, sóc cristià i europeu, però en aquests moments d’ensulsiada general de la cultura occidental, ara que són molts els qui parlen d’anar a l’orient a buscar maneres de viure, el pensament de Confuci em sembla més adequat que d’altres, tant orientals com occidentals, alhora que potser més desconegut, potser perquè la Xina no ha tingut la bona propaganda de la Índia o del Tibet. Occident, l’opinió pública occidental, veu la Xina, encara en bona part, com la veien els nostres avantpassats que van conèixer (i van acabar d’enfonsar) el final de la Xina dels Qing.
Malgrat això, els estudis històrics demostren que la Xina va ser l’autèntic motor mundial abans, durant i després del nostre renaixement i segle de les llums, i tot indica que ho està tornant a ser, en altres circumstàncies.
La glòria de la Xina es va fonamentar en el confucianisme, que ha romàs en tota la peripècia del país com la trama que dóna continuïtat. El confucianisme ha estat entès com a religió, però qualsevol religió és confuciana, si funciona.
Segons l’article que vaig llegir, com deia, el primer tret característic del confucianisme és la importància de l’estudi, i no només en els anys de joventut. L’ideograma que representa “estudiar” és a l’inici de l’únic llibre que hom conserva de Confuci. L’estudi per al pensament confucià és sobretot aprendre a llegir el món, per comprendre’l i poder actuar en conseqüència. La cosa parteix de considerar que l’home és perfectible, que comet errors i que n’ha d’aprendre, fins al punt de dir que és pels errors que es coneix un autèntic cavaller. La idea de fons és que cal l’estudi per fer d’un mateix un ésser humà.
L’estudi confucià és una actitud de vida que, amb la lectura dels clàssics i l’observació acompanyada de la reflexió duu a l’equilibri de no abordar els afers del món amb rigidesa.
Suposo que és somiar, però si només els nostres funcionaris fossin tant confucians com ho eren els del Fill del Cel, tinc la impressió que l’estat estaria més ben governat, i ja no diguem si els nostres ciutadans estudiessin algun clàssic a les hores perdudes…

De l'opinió pública

Des del meu temps d’estudiant de ciències polítiques que m’ha espantat el poder d’allò que s’anomena l’opinió pública. D’entrada, diria que si hom és honest, no hauria de parlar d’opinió pública, ja que opinar és una acció purament personal (jo no puc opinar juntament amb ningú, malgrat que puc tenir opinions concorrents amb moltes altres persones, i divergents amb d’altres). Així doncs, l’opinió pública seria l’agregació d’opinions de molts ciutadans, més o menys concorrents en un sentit.
Hi ha qui ha definit metafòricament l’opinió pública com la nostra pell social. Em sembla una bona metàfora, una metàfora reeixida, més que res perquè trobo que és cert que l’opinió pública respecte de la societat comparteix amb la pell algunes característiques notables respecte del cos. Com la pell, l’opinió pública pot manifestar situacions profundes, sigui de salut, sigui de malaltia, i hom farà bé d’estar-hi atent. Amb tot, com la pell, l’opinió pública és, en el fons, molt gran i molt diversa i, com la pell, la seca “coloració” depèn d’una multitud de factors, tant propis com externs. El més important, però, és que, com la pell, l’opinió pública està subjecta a velacions i cobertures diverses, i encara, és possible de maquillar-la per donar-li una aparença diversa de l’autèntica, per a la qual cosa els experts tenen eines molt útils i els ciutadans molt poques defenses.
I potser és aquí, en els ciutadans, on la cosa esdevé realment difícil, perquè la noció d’opinió pública es fonamenta en la noció que hi ha un “poble”, i que aquest poble opina. Si em paro a pensar, m’adono que, de la majoria de coses no en tinc realment una opinió. De la majoria de coses no en tinc ni tant sols prou informació (i tenir-la fora impossible) com per superar la simple “sensació”. Així doncs, passa que hom acaba confonent l’opinió amb la sensació. Aquestes sensacions moltes vegades tenen el seu origen remot en la informació que rebo dels mitjans de comunicació, i la mateixa agregació d’aquestes sensacions sota el nom de “opinió pública” també és fruit d’aquests mateixos mitjans, amb la qual cosa s’acaba generant un fantasma d’opinió pública quan, de fet, jo no tinc ni una opinió, ni molt menys l’he posada en comú… I sobre això és governa…
Això, pel que sembla, fa molt que dura, i els atacs medievals als calls sembla que ja anaven per aquí, per exemple, però malgrat que ara vegem aquells errors, no sembla que ens adonem dels quins ara devem cometre…Som ben estranys…

L'estudi viu de les paraules

Malgrat els advertiments de St. Pau al respecte, hom a vegades està temptat de pensar que els cristians hem fet de l’Escriptura lletra morta. Si hom mira la lectura pública que en fem a les celebracions, envoltada de silenci, que sovint no vol dir de comprensió, i la lectura pública que en fan a les sinagogues, que per ritual no deixa de ser dinàmica, la comparació ja és descoratjadora; però si hom compara l’ús personal que en fem generalment els cristians, amb l’ús personal que en fan els jueus, la comparació esdevé tant contrastada que no sembla que estiguem parlant del mateix text.
Desconec les circumstàncies que han dut als cristians a tenir una relació tant freda amb l’Escriptura, ja que l’excusa de la incomprensibilitat de la versió oficial llatina només és aplicable a occident. El fet és que, mentre per a un infant jueu la formació religiosa comença i s’estructura per l’estudi de la Bíblia, la majoria dels nostres cristians adults rarament l’han oberta; que, mentre que per a un jueu l’estudi i la discussió sobre un verset forma part de la vida des de l’adolescència, per als cristians, fins els més eclesialment implicats, aquesta mateixa discussió és d’una raresa infinita; que, mentre que per al jueu la BèthaMidrach, la casa d’estudi, és un lloc habitual, per al cristià no existeix ni tan sols un equivalent. I això té conseqüències en com comprenem la religió.
Cert és que de fa uns anys hi ha hagut iniciatives per a una re-biblització dels cristians, però normalment no han passat de la publicació del text bíblic en volums econòmics, i com a molt, per l’organització de cursets i grups bíblics, que acostumen a semblar més una lliçó que una sessió d’estudi bíblic a l’hebraica.
Suposo que hi ha una idea molt diferent de la religió, però, entre entendre-la com una font de respostes incomprensibles que jo m’adapto al meu gust i manera, o bé com una font infinita de preguntes que en duen sempre a estudiar més, a preguntar més, a veure què diu l’un i l’altre… fins a intuir Déu, em quedo amb la segona, té més mordent. No serà que la feblesa actual del cristianisme ens ha vingut de deixar sistemàticament l’estudi bíblic en mans de clergues, i encara molt limitat? Ser cristià implica una praxi, però no hem deixat massa de banda l’estudi? I això no ho va predicar el bon Jesús…

Els altres que parlaven amb Jesús

Aquesta setmana, a Missa, hem llegit el diàleg de Jesús amb Nicodem. Pels qui no coneixen la història, cal dir que Nicodem és aquell que va anar a veure Jesús de nit, i aquest fet es recalca, perquè era membre del Sanedrí i no volia ser malvist dels seus col·legues. Jesús no li va retreure això, no li va retreure que l’anés a veure en secret, que no s’atrevís a ser vist parlant amb Ell, que se’n donés vergonya. Jesús el va escoltar i li va respondre. Nicodem sembla que no el va entendre massa, de moment.
Nicodem torna a aparèixer quan volen condemnar Jesús sense escoltar-lo. Intenta defensar-lo, sense comprometre-s’hi, com si la cosa no anés amb ell, com Judà vol salvar Josep de la mort al Gènesi. Nicodem no es va atrevir a defensar Jesús amb més força i callà quan algú va dir a veure si també era seguidor seu; això és que els seus col·legues no ho sabien pas que Jesús i ell es coneguessin.
Nicodem apareix per tercera vegada, i última, quan va a ungir el cos de Jesús mort. Normalment ens passa inadvertit que Nicodem porta a Jesús cent lliures de mirra, cap a trenta-tres quilos, molta més que la que es pot fer servir per ungir un cos.
Nicodem va ser amic de Jesús? No va ser un deixeble, certament, no va ser tampoc un d’aquells que el seguien una temporada, no va ser beneficiari de cap miracle de Jesús. Però Nicodem va ser amic de Jesús, i Jesús amic de Nicodem. Nicodem va ser un d’aquells que van parlar amb Jesús a soles, un d’aquells que ningú no va entendre què feia amb Jesús, o què feia Jesús amb ells. La llibertat de Jesús per parlar, la llibertat que manifestava apropant-se o fent-se proper, va marcar la vida d’aquestes persones, que mai no van formar part del grup conegut dels seus deixebles.
Jesús va ser tant lliure de parlar amb qui fos, d’acceptar camins diversos per arribar a Ell, de deixar que se li apropessin malalts impurs, fariseus piadosos, pagans, pecadors escandalosos, mestres de la llei amb dubtes, nens, mares, endimoniats, dones mal vistes de tothom… va ser tant lliure, dic, que fins els seus deixebles sembla que li criticaven, i fins després de ressuscitar (Joan 21, 21-22)
Aquesta sembla que és d’aquelles coses petites que va fer Jesús, i que oblidem sovint, però les va fer… i era Ell que les feia.

El canvi i la immortalitat en el Crist

L’home, un cop que abandona l’atemporalitat feliç dels nens petits, tem el canvi i, excepte en casos molt comptats, marcats per una experiència transcendent com el de St. Pau, ni tan sols les conviccions més profundes, que són les religioses, no aconsegueixen que l’ésser humà es desfaci d’aquest reflex de la seva consciència.
Des d’un punt de vista purament humà, adquirir aquesta por al canvi i aprendre a viure-hi forma part d’allò que en diem “fer-se gran”, tal com diu un biblista amic, viure és gestionar la incertesa, i créixer passa necessàriament per aprendre a fer aquesta gestió. Qui no te por del canvi, qui no lamenta la pèrdua, no és home, és un inconscient la percepció de la realitat del qual és deficient. Témer el canvi és, per tant, humà, ens caracteritza com a homes, ens fa adults i ens acosta, per la via inversa, a la nostra plenitud.
Per què dic “per la via inversa”? Perquè aquesta gestió de la incertesa, de la por al canvi, no ens ha de dur a viure espantats, aterrits del pànic al desconegut, cada dia més submergits en la incertesa. Jo no puc entrar a la ment d’un existencialista ateu, i no sabria dir com s’ho pot arreglar si vol dur a les seves últimes conseqüències el que professa, però per a un cristià raonable la superació d’aquesta por no només té camí a l’Escriptura, i dic “camí” perquè “resposta” n’ha de donar cadascú personalment, sinó també en la literatura de cristians com Evagri, per exemple, que posa en solfa, bàsicament a la grega, que tots entenem millor per aquests verals, allò de confiar en Déu.
Ara que som a la setmana de Pasqua és bo de pensar en aquestes coses, perquè tot celebrant la Resurrecció del Messies, celebrem la nostra immortalitat promesa, la única promesa que realment valia la pena, i la única que Déu ens ha garantit.
Borges, que va especular sobre una immortalitat material en el temps, deia que, en aquest estat, allò difícil era postular que hi hagués una sola cosa que no fóssim mai... Els cristians confiem que ho serem tot en Ell, i que en Ell tot serà en nosaltres. Estimar, en el sentit més ampli i més autèntic, és voler la immortalitat de qui estimem; l’amor de Deu ens ha fet immortals i això ens fa no restar paralitzats pel canvi.