La fraternitat és l'horitzó de tota relació (homilia 1)

Homilia del 27 de febrer de 2018. Dimarts II de Quaresma ( Mt 23,1-12)

Quin goig, germans i germanes, d’escoltar aquestes paraules de l’Evangeli: “...tots vosaltres sou germans...”; “...de pare, només en teniu un, que és el del cel...”; “...de guia, només en teniu un, que és el Crist...”.

Quin goig poder sentir de nou aquest ensenyament del nostre guia en els camins d’aquest món, que ens obre a una visió absolutament nova del nostre viure. És una visió tant nova, germans, que van fer falta entre 1800 i 1900 anys perquè la fraternitat formés part dels ideals de molts països, i gairebé 2000 per aconseguir que gairebé tots els països signessin un paper on es deia que tots els homes som iguals. Imagineu-vos si n’era, Jesús, d’innovador.

Quin goig, germans, de saber-nos germans, però al mateix temps, quin esforç tant gran hem de fer per creure-ho no només de paraula, sinó també de fet. I és que això de ser pares, i mestres, i guies ens és tant llaminer, a nivell personal, o de grup. Això de tenir algú, o fins i tot un grupet, o un grup molt gran si es pot, al qual estimar, al qual ensenyar, al qual guiar pels camins d’aquest món ens és molt reconfortant, perquè esperem rebre aquell mateix afecte que donem, i l’admiració que engendrem en els altres, ens fa sentir bé, ens fa sentir valorats, i tots volem ser valorats, i val a dir que és raonable que ho siguem quan fem bé les coses.

Com ens cal interpretar, doncs, aquest ensenyament de Jesucrist? No podem pas pensar que nostre Senyor ens volgués humiliats i baixos d’autoestima. I, d’altra banda, tots sabem com en són d’importants, sobretot als primers anys de la nostra vida, o quan comencem qualsevol cosa, els pares, els mestres i els guies que des de la càtedra de Moisès, amb l’autoritat del qui sap el que cal fer perquè ho ha experimentat, vull dir, ens eduquin, ens ensenyin i ens guiïn.

Amb tot, ni pares, ni mestres ni guies, i tots en som en un moment o altre de la vida, han d’oblidar que aquests fills i deixebles, abans que ser fills i deixebles són germans, i estan cridats a ser-ho plenament. Que l’horitzó de qualsevol relació entre nosaltres és aquesta fraternitat en Déu, que ha de ser real, viscuda. Perquè la paternitat rep la seva glòria el dia que el fill esdevé germà.

El mestratge rep la seva glòria el dia que el deixeble esdevé col•lega. El guiatge rep la seva glòria el dia que el guiat sap arribar sol. La joia més gran d’un pare, d’un mestre, d’un guia, ve el dia que pot demanar consell al que fou fill o deixeble, perquè hi confia com a germà, com a col•lega, com a amic.

Germans: tots som germans; només tenim un Pare, que és el del cel; només tenim un guia, que és el Crist. És cert que en aquest món tots som fills i pares, deixebles i mestre, guiats i guies, en diferents moments i circumstàncies de la nostra vida. Qualsevol relació humana, però, posada sota la llum de l’Evangeli ha de progressar cap a la fraternitat, la qual no ens cansarem mai de buscar i perseguir, simplement perquè, al fons del nostre cor, sabem que és la única relació entre nosaltres que ens duu a la felicitat. La felicitat benaurada que visqué Jesús i a la qual, amb la seva paraula i els seus exemples, ens crida.

Donem gràcies pels pares i pels mestres que ens han ajudat a saber ser fills de Déu, i que s’han sabut fer germans i col•legues nostres, i demanem-li a Déu la gràcia de trobar les paraules i les actituds per a poder-ho fer també nosaltres, perquè aquest camí, el de la fraternitat sincera, és el que ens duu al Regne de Déu. Que aquest sigui també el fruit de la nostra conversió en aquesta Quaresma.

Bon Nadal!!

Sembla que la individualitat, la consciència d’ésser separat de la resta d’éssers, hagi de ser la grandesa i la misèria de l’ésser humà. Alguns dels grans relats de la humanitat, com ara el del començament del Gènesi, però també la doctrina fonamental del Buddha o l’obra d’alguns filòsofs sembla que vagi en aquest sentit.
Al Gènesi, el desig de l’home de ser com déus els allunya de la unitat primordial amb Déu que els unia també al cosmos; els fa conscients de la seva individualitat, però també els aboca a la solitud i a la violència envers la resta de la creació.
Aquesta individualitat és, d’una banda, la que ens fa homes, és la que ens ha dut a desenvolupar la cultura, però aquesta sembla que cerqui, precisament, si més no en les seves formes més purificades, el retorn a la unitat amb el cosmos i amb Déu, malgrat que potser només la religió ho manifesti clarament, ni que sigui perquè és el fet humà que més ens hi apropa, és el camí que ens hi vol dur, malgrat tot.
I és precisament la religió la que, en general, ha desenvolupat aquella noció que és la desapropiació, la purificació d’aquell desig bàsic de ser com déus, que ens pot dur de nou a la pau.
Aquell desig, en brut, ens va dur al trencament, i aquest trencament ens ha dut a la violència envers els altres i envers el cosmos, però una purificació d’aquest desig ens ha donar la pacificació.
I la purificació d’aquest desig ens vindrà per un altre desig, el desig de la unitat, que també tenim en el fons del nostre cor, que també és universal, també el trobem a tot arreu, i que es pot dur a terme en tots els aspectes de la nostra vida.
La grandesa del cristianisme en aquest sentit, l’absoluta grandesa del cristianisme, diria jo, és que aquesta nova unitat no ens ve d’un esforç de la nostra voluntat, sinó d’acceptar un amor incondicional; l’amor que es manifesta en aquest naixement humil i silenciós del rebrot de David, del Messies promès i esperat, d'aquell que serà la nostra pau, i que posa fi a la separació.
Ja mai més no estarem separats, ja mai més la divisió no tindrà la última paraula, Déu s’ha fet home i l’home ja no està separat de Déu ni del cosmos; ja no li cal ser com Déu perquè pot ser en Déu i amb Déu, només que accepti aquest amor i el dugui a terme.

El pessebre, com un mandala del món que desitgem

Aquests dies són dies de fer pessebre. El de casa l’he fet durant els últims anys, fins que aquest any el Senyor ens ha regalat amb un jove pessebrista.
Fer el pessebre té quelcom d’aquelles activitats artístico-sagrades, com pintar icones o com el que deu ser l’elaboració dels mandales d’arena; activitats en les quals la originalitat no és el que més compta i que estan subjectes, si més no, a un cert costum.
En el cas del pessebre, moltes vegades he pensat que fent-lo, les persones no ens limitem a imaginar les escenes típiques del Nadal, sinó que, per un moment, ens imaginem el món reconciliat que volem. Parlo dels pessebres casolans, dels de tota la vida, que no tenen grans pretensions artístiques.
El pessebre, els pessebres, amb el seu paisatge amable, la verdor de la molsa, la senzillesa dels personatges (siguin hebreus, catalans o napolitans), l’ordre que hi tenen totes les coses... són la imatge del món que desitgem. Tot plegat és inconscientment bíblic, potser, ja que tot plegat es correspon força, pel que fa a l’amabilitat de l’entorn i de les persones, al món del Messies, el món en que Déu haurà vingut i viurà de nou amb nosaltres.
Aquesta tarda cantàvem a vespres: O Rex Gentium, et desideratus earum, lapisque angularis, qui facis utraque unum: veni, et salva hominem, quem de limo formasti.
Qui facis de utraque unum, que vol dir: tu que de les dues en fas una cosa, d’alguna manera parla de la reconciliació en Crist de tot el que estava dividit. Aquesta reconciliació que duu la pau és la que busquem; la busquem interiorment, i la desitgem per al món, malgrat que a vegades no ho sembli massa i la que, d'alguna manera manifestem en el pessebre, en aquesta mena de mandala a la mediterrània.
Tant de bo que, tot fent el pessebre, tinguem un moment per pensar-hi i per buscar aquesta pau al nostre cor, la pau d’un cor unificat per dur pau al món, començant pels qui ens envolten.

Distància per a comprendre

En aquest cap de l’any, entre Tots Sants i Cap d’Any, és segurament quan s’acumulen la major part de petits rituals familiars i grupals de l’any, almenys els que són comuns a tot arreu. Aquests dies he tingut l’ocasió de pensar en el participar o no participar d’aquests rituals, d’aquestes celebracions en que ja sabem què passarà (i per això hi anem).
La majoria de nosaltres hem estat introduïts en aquesta mena de celebracions de petits, n’hem après els simbolismes dels nostres avis, dels nostres pares, els germans grans... i segurament ha estat en aquells anys que n’hem participat més de cor. Amb tot, aquesta participació arriba ineludiblement a la crisi, a l’avorriment de tota aquesta mena de coses. Temps després, normalment, hom acaba recuperant una il•lusió diferent per aquestes coses, i hom torna a participar-hi ben de cor, però ja no amb un cor de nen, sinó amb un cor d’home.
Pensant en això em va venir al cap dos autors. D’una banda Unamuno, que en un magnífic article parla de la importància de la distància per a una profunda comprensió. Unamuno en parla en el cas de relacions interpersonals tot dient: «Los hombres sólo se sienten de veras hermanos cuando se oyen unos a otros en el silencio de las cosas a través de la soledad.»; i realment, és en la distància que podem valorar les postres relacions correctament, sempre que la distància sigui real i no ens refugiem en una falsa proximitat. De la mateixa manera, és quan ens allunyem d’aquests petits ritus que els podem arribar a valorar. I encara, els ritus i les relacions, en aquests casos, estan íntimament relacionats.
L’altra autor en qui vaig pensar és Sta. Teresa de l’Infant Jesús, que en els seus escrits autobiogràfics parla de la gràcia de Nadal, que va descobrir el dia que va abandonar la il•lusió que de nena tenia per aquesta festa per decidir conscientment de participar-hi.
En definitiva, i seguint amb les meves tedioses reflexions sobre els ritus, sembla que un cert apartament d’aquests és necessari per valorar el pes que tenen a la nostra vida, el pes afectiu, moral, existencial... Sembla que és necessari marxar-ne per tornar-hi d’una altra manera.

Donar-se la mà

Quan saludo algú, acostumo a donar-li la mà, fins en el cas de persones ben conegudes o de nens petits. Sovint m’he adonat que aquest gest sorprèn a algunes persones; hi ha qui se sorprèn perquè considera que aquest gest és més aviat formal per a segons quines ocasions, hi ha qui se sorprèn simplement perquè no hi està acostumat.
Son ben sabuts els significats que tradicionalment s’han donat a aquest gest. D’una banda, es diu que donar-se la mà dreta significa la voluntat de no agressió, ja que mentre l’altre et té la ma agafada, no pots desembeinar l’espasa. D’una altra, el fet que la mà es doni de costat i es rebi de costat significaria el reconeixement d’igualtat entre els qui se saluden. Diria que hi ha d’haver més interpretacions possibles d’aquest gest tant senzill, que jo desconec.
Per a mi, però, el gest de donar-se la mà té un significat que va més enllà d’aquests dos.
He llegit en algun lloc que deia Kafka que pregar és estendre la mà en la foscor, esperant de trobar una altra mà. Sempre que dono la mà a algú, en certa manera, faig una experiència d’això. Cada vegada que dono la mà a algú allargo la mà esperant de trobar una persona, algú a qui reconec i que em reconeix.
Més enllà encara, és un gest que em recorda una de les imatges cristianes que més m’agrada, la imatge de la Dextera Domini, com la que hi ha a Tahull just al cim de l’arc que uneix la nau i l’absis, el lloc de trobada amb la divinitat. Allà la mà de Déu beneeix, però és també una mà estesa, una ma estesa com la que espero trobar en tothom a qui estenc la meva, com la que intento estendre envers tots aquells qui m’apropo.

Retorn a la Tàpies

Ahir, després de molts anys de no fer-ho, vaig anar a la Fundació Tàpies. Volia veure la reforma de que tant es va parlar fa un any.
Ara no parlaré de la reforma, perquè, en termes generals, no m’acaba de convèncer.
L’altre motiu per anar-hi era veure d’una vegada la realització del famós Mitjó. Quan es va presentar el projecte d’aquesta obra, pels qui no ho recordin, es va crear una gran polèmica. La polèmica va ser tant gran que el projecte es va retirar. Ja en aquell moment, quan tenia dotze anys, va ser una cosa que no vaig entendre. A mi m’agradava, i m’imaginava aquella gran peça al mig del Saló Oval del MNAC, un espai que, d’altra banda, encara no han solucionat i que encara no ha deixat de semblar un magatzem gran i buit.
Uns anys després vaig començar a visitar la Fundació Tàpies. No diré que m’agradi tot el que hi he vist, perquè seria faltar a la veritat, però aquestes visites, sobretot, em van posar en contacte amb l’obra d’aquest artista. I de veure l’obra plàstica, vaig passar a llegir l’obra teòrica, i aquí va ser on vaig començar a estimar la manera de veure les coses d’aquest pintor.
Ara, una versió més petita del mitjó és al terrat de la Fundació. Em agradar de veure’l, és una victòria relativa d’un home que ha treballat anys i anys, sense fer cas de les bromes que s’han fet sobre el seu art i que, sobretot, ha desenvolupat una manera de comprendre l’art molt rica.
Ahir, després de nou o deu anys que no en veia res, la veritat és que m’hi vaig trobar com a casa. Vaig retrobar aquells quadres matèrics foscos, aquells vernissos subtils, les cadires, les creus... i vaig retrobar aquest ancià venerable parlant a través d’un reportatge que passen contínuament. M’hi vaig estar una bona estona passejant, parant-me davant d’una peça, davant d’una altra...
Visitar la permanent de la Fundació Tàpies és gairebé un exercici de meditació. Apropar-se a alguns d’aquells quadres és com apropar-se a una venerable icona o posar-se sota el Crist de Taüll, hi ha una qualitat... espiritual.

No prenguem mal

“Sense opinió no hi ha possibilitat de fer-se mal. Sense possibilitat de fer-se mal, no hi ha mal”Aquesta altra sentència de Marc Aureli recorda determinades afirmacions budistes. Si suspenem el judici, certament, no considerarem res com a dolent i, en conseqüència, no hi haurà la possibilitat que res dolent ens afecti.
Marc Aureli, es clar, parteix del estoïcisme, i considera que hi ha una llei natural universal a la qual ens hem d’adaptar, i que no constitueix una opinió, sinó un fet irrefutable. Adaptar-se a aquesta llei provoca la pacificació i la felicitat, mentre que apartar-se’n provoca el desassossec i la infelicitat.
Sembla que estem molt lluny d’aquestes consideracions. Hem après a considerar-ho tot com a relativament bo i relativament dolent i, encara més, sembla que a les nostres latituds la bondat i la maldat són relatives a cada persona, i només a cada persona (salvant les lleis estatals, que són d’obligat compliment per mor de la pena que comporta el seu incompliment).
Aquest relativisme preocupa molt a algunes persones i col•lectius, i potser és certament preocupant. La resposta acostuma a ser proposar una regressió a algun dels sistemes de valors que han agrupat a grans masses de persones, o almenys a moltes persones.
Tot plegat em fa la impressió que, si bé aquests revivals morals tenen una certa força en determinats ambients i moments, cadascun al seu, a la llarga no solucionen el problema, sinño que potser el multiplica, ja que allò que uns consideren bé, els altres ho consideren mal, i tots en resten afectats i no assoleixen la pau ni l’equilibri.
Potser una resposta sigui aquesta de Marc Aureli. És evident que aquesta frase no resumeix tot el seu pensament al voltant d’això, s’hauria de complementar amb, per exemple, la suposició de bona fe per part dels altres, a la qual dedica molts pensaments.
Ens cal, sens dubte una norma moral a l’hora d’actuar, i potser l’evangèlica sigui la més adequada (Fes als altres el que voldries que ells et fessin), però a l’hora d’emetre judicis, potser sigui millor ésser caut, no sigui que ens fem mal, considerant mal allò que tal vegada no ho sigui...