De l'harmonia necessària (II)

Una de les mancances principals d’harmonia que veig al món és la que existeix en l’àmbit intel·lectual, la qual és mes greu que hom no pensa. Normalment pensem que el món intel·lectual és una mena de club de ments més o menys selectes dedicades a especulacions més o menys abstruses que tenen molt poc a veure amb el món real, el món que tots vivim, però la veritat és que tota política, tota decisió, està finalment fonamentada en una cosmovisió pensada en abstracte. Aquesta cosmovisió, alhora, ha de ser basada en un tipus de coneixement o altre. Per molts segles, occident s’havia basat en una cosmovisió hel·lènico-cristiana basada en una concepció metafísica. Allò que Aristòtil havia anomenat filosofia primera, coneixement primordial, seguia donant la base sobre la qual pensar la resta de coses, de manera que des de la física fins l’economia tenien la seva arrel última en la metafísica, tota la intel·lectualitat s’hi basava i les decisions polítiques, i fins les decisions quotidianes, hi tenien el fonament.
És força clar que la metafísica va deixar, ja fa temps, de ser la filosofia primera, el fonament de tot el coneixement de la realitat, però malauradament no hi ha hagut un recanvi, de manera que n’estem orfes. Hi ha qui diu que avui en dia és la ciència la que dóna el fonament del coneixement de la realitat, però més aviat sembla que la ciència cada dia més es dedica a donar-nos dades, i malgrat que algun científic intenti teories més o menys holístiques, habitualment es queda sol.
D’aquesta manca de cosmovisió se’n deriva un campi qui pugui monumental, perquè com que no hi ha una metafísica, tampoc no hi ha una antropologia clara, i ja em direu com planeges polítiques públiques sensates si no tens clara l’antropologia (vegeu el cas de l’educació). Com que no hi ha ni metafísica ni antropologia, no hi ha manera de crear una teoria canònica dels grups humans, i ja em direu com concebem els estats sense això… I així podríem anar fent, repassant els múltiples desastres que es deriven de la manca d’una metafísica, o d’un fonament per a una cosmovisió orgànica de tota la realitat que sigui canònica i acceptada per tothom.
Com normalment em passa, no tinc solucions... No es pot tirar enrera, cal anar endavant, buscant com busquen els qui han de trobar (i trobant com troben els qui han de seguir buscant).