diumenge, 24 de juny de 2018

CRÉIXER: SORTIR D’UN MATEIX PER ARRIBAR A LA LLIBERTAT

LLIÇÓ CONCLUSIVA PER ALS ALUMNES DE QUART D’ESO DE L’INSTITUT SERRA DE NOET
PROMOCIÓ DEL 2018
Berga, 22 de juny de 2018

Senyora Directora i cos docent de l’Institut, alumnes de quart d’ESO i famílies:
En primer lloc, vull agrair a l’institut que m’hagi ofert de fer aquesta intervenció. Intentaré no parlar tant en nom propi com fer-me portaveu, fins on la simpatia em permet, del que professors i pares, jo que no sóc ni una cosa ni l’altra, poden tenir al cap en un dia així.
Crec que tots som conscients que som davant d’una qüestió greu. M’explico: pràcticament des que veu néixer, o en tot cas des dels tres anys d’edat, fins al dia d’avui, heu estat sota una doble tutela. La dels vostres pares, i la de l’estat (i quan dic estat em refereixo al conjunt d’institucions que exerceixen el poder públic, no a una determinada estructura en particular).
D’una banda, com a nens que éreu, estàveu normalment sota la tutela dels vostres pares o, si aquests no haguessin pogut ocupar-vos de vosaltres, d’un familiar proper, els quals eren responsables de la vostra educació i del vostre benestar.
En l’exercici d’aquesta responsabilitat, però, ells, i per tant també vosaltres, tenien una llibertat força limitada, ja que la societat, impersonada en l’estat, havia decidit que havíeu de seguir uns determinats estudis, amb unes determinades matèries, explicades d’una determinada manera i en un ordre concret, que se us havien d’inculcar uns determinats valors cívics bàsics, una determinada visió de la història, etc etc... Tot això era absolutament obligatori, com ho demostra el fet que, si no haguéssiu anat a classe d’una manera reiterada, el mateix estat s’hauria preocupat de saber quin era el problema, i posar-hi, possiblement, solució.
Fins ara, per tant, tota la societat, en la qual em compto, ha decidit per vosaltres en què havíeu de gastar la major part del vostre temps útil, per donar-vos els coneixements bàsics que es creuen necessaris per a sobreviure en aquest entorn. En canvi, l’aprofitament que vosaltres hagueu fet d’aquests estudis és més aviat cosa vostra, i dels mestres i professors que hagueu tingut.
Fins ara, heu estat sota la doble tutela de l’estat i de la vostra família, que en bona part posava en pràctica el que l’estat havia disposat.
Fins ara. Avui tot això canvia.

A partir de demà no teniu més l’obligació d’estudiar res, i la societat deixa de decidir què us cal fer. A partir de demà, amb l’acord dels vostres pares durant dos anys més i després ja sense la tutela de ningú, heu de començar a prendre la vostra vida a les vostres pròpies mans. A partir de demà, en definitiva, el camí que normalment anomenem créixer, canvia de paisatge; podríem dir que deixeu de caminar per les vies escolars, preestablertes, marcades amb tanques i franges de color a terra, i comenceu a anar pels carrers on circula tothom.
Créixer són moltes coses, té molts noms, i és fa, bé o malament, d’una manera o altra, però es fa. Si em preguntéssiu, però, quin és per mi l’element central del créixer, us diria que és caminar cap a la llibertat plena; o més ben dit, caminar cap a una llibertat cada vegada més plena.
L’ésser humà és un animal, quina característica més original és que trenca amb allò que és immediat i natural; cap de nosaltres no és el que és perquè ho hagi de ser, sinó que en allò que som hi juga un paper molt important el que desitgem ser, el que decidim ser, el que som perquè treballem per ser-ho. L’ésser humà és un animal que anomenem racional, o espiritual, perquè no segueix instints naturals, malgrat que els té, sinó que els pot gestionar segons criteris diferents de la supervivència.
Vosaltres no sou ni sereu mai el que sigueu per una imposició de la natura: l’amistat, la paternitat, l’amor, la ciutadania, la solidaritat, la generositat, la música, l’art, la ciència, l’esport, la religió, la filosofia, la política, el lleure... i tot el que vulgueu, estarà present a la vostra vida, o no, perquè decidireu que hi sigui, i perquè treballareu perquè sigui així.
Viure humanament, doncs, podem dir que és fer camí enmig d’una galàxia de possibilitats, entre les quals haurem de dibuixar un nostre camí, sempre acompanyats de la incertesa. Viure bé, en bona part, serà gestionar bé aquesta incertesa.
Fins avui, entre tots ens hem esforçat a donar-vos el que, en el nostre ara i aquí, es considera la informació bàsica a nivell d’usuari que tothom ha de tenir per no perdre’s absolutament. L’estat, com deia, ha dissenyat uns plans d’estudis que us ensenyessin la porta de diverses opcions. Ara és a les vostres mans començar a fer ús d’aquesta informació bàsica per dibuixar el vostre camí.
Arribats a aquest punt, i ja que m’han demanat que escrigui aquesta lliçó final dels vostres estudis, deixeu-me donar-vos tres o quatre indicacions, no per dir-vos on heu d’arribar, que això és cosa vostra, sinó per indicar-vos algunes formes per arribar-hi. Per fer-ho, em baso en un escrit d’un filòsof contemporani, un dels més importants de la segona part del s. XX, que es deia Hans-Georg Gadamer, les idees del qual prenc, però, lliurement. Aquest autor, pensant sobre quina ha estat la contribució de la tradició humanística a les ciències de l’esperit (el que nosaltres en diem ciències humanes), diu que aquesta contribució és la idea de formació, la de sentit comú, la capacitat de judici, i el gust. Totes quatre tenen una mateixa finalitat, treure la nostra humanitat personal del jo tancat en si mateix, que realment ens esclavitzaria, ens convertiria en idiotes, per dur-nos a posar el focus d’atenció en el nosaltres. El camí de la nostra vida, doncs, és, com deia en el títol d’aquesta intervenció, un sortir de nosaltres mateixos, per arribar a la llibertat.
Per tant, sigui quin sigui el camí de vida que prendreu, us cal estar atents a aquests quatre punts:
1-Us cal formar-vos, que no vol dir necessàriament estudiar més, per poder-vos obrir al que és fora de vosaltres, i poder-ho comprendre per treballar-hi;
2-Amb això, podreu adquirir el sentit comú, que no és seguir el que sempre s’ha fet, com es podria pensar, sinó comprendre el sentit global, comú, del que fem tots. El sentit comú té un punt molt important en la paraula: parlar bé, que vol dir saber dir bé el que pensem, d’acord amb la manera comuna de parlar.
3-Creixent en el sentit comú, adquirireu capacitat de judici del que està bé i el que està malament, del que és bell i del que no ho és, del que és just i del que no ho és. Sempre hi haurà el dubte, sempre hi haurà la incertesa, però la podrem gestionar si estem formats i hem adquirit el sentit comú.
4-Finalment, com una capacitat de judici a la inversa, el gust ens permetrà crear coses bones, justes i belles. Sabent el que hem jutjat bo, adquirirem el gust de fer coses bones.
Tot això, ho podreu fer en qualsevol opció de vida que feu; sigui que us dediqueu a l’estudi, o que vulgueu començar des de demà mateix a treballar, que us dediqueu a l’art, o a la ciència, o a l’esport, o a totes aquestes coses alhora, combinant activitat professional i afició. L’èxit que hi tindreu es valorarà d’una manera molt simple: per la vostra llibertat i per la vostra felicitat, perquè no hi ha persona més feliç i lliure que la que entén i se sap fer entendre en el seu entorn.

Tal com deia al començament, som en una hora greu, som en una hora de pes. Fins ara, el vostre dia a dia ha estat en gran part predeterminat per la voluntat de la societat de donar-vos, a nivell intel•lectual, el manual d’usuari d’aquest món, el qual s’ha acompanyat, a un altre nivell, molt més important, per l’educació dels vostres pares i del vostre entorn en general en temes afectius i de valors bàsics. A partir d’ara, amb aquest manual bàsic, i totes les opcions que teniu davant, heu de fer el vostre camí. Sens dubte, les vostres famílies i els qui us coneixem, seguirem essent aquí per ajudar-vos, però les coses, d’ara endavant, depenen en gran part de vosaltres. Sigui quin sigui el camí que aneu fent, però, recordeu-vos que la felicitat de l’ésser humà es dóna quan amb allò que fem ens anem coneixent més profundament a nosaltres mateixos, per anar-nos alliberant del nostre jo tancat en si mateix, i avançar vers la vida en plenitud de vida. I per avançar en aquest camí, tingueu presents aquests principis de l’humanisme: formació, sentit comú, capacitat de judici i gust; o bé, dit d’una altra manera: aprendre, per comprendre, per saber valorar el que tenim davant, i saber crear quelcom de bo, no per a mi, sinó per a nosaltres. Per posar-vos un exemple molt bàsic, l’ésser humà va començar a ser feliç el dia que va deixar de caçar i recollir per menjar, i va començar a cuinar per a tots els que havien participat a la caça/recol•lecció.

Espero no haver-me allargat massa. Només em queda desitjar-vos un bon camí, i dir-vos que compteu amb l’ajuda, el consell i l’amistat dels qui som al costat vostre, i que de ja fa uns anys anem gestionant la nostra incertesa, mirant d’aprendre quelcom que ens ajudi a comprendre el món, per valorar el que tenim davant, i crear alguna cosa que valgui la pena. Vosaltres mateixos, en bona part, sou el fruit dels nostres esforços, i per això estem contents de veure-us fer camí. Des d’ara sou una mica menys rere nostre i una mica més al costat, fins que un dia ens passareu davant definitivament. Mentrestant, compteu amb la nostra amistat.

Moltes gràcies.

dimecres, 20 de juny de 2018

El camí per anar acabant amb la violència

Homilia del 18 de juny



El recurs a la violència i la noció privativa de l’ús dels béns; el tornar-s’hi, i el tenir quelcom com a meu en sentit radical; són dos matisos, potser els més estesos, de la gamma d’ombres amb què el pecat enfosqueix la nostra vida.
És per això, perquè són molt presents al nostre fer diari, que els homes hem arribat a una colla de pactes per posar-los límits. Per limitar la violència hem escrit lleis que estableixen quan i com es pot exercir. Per limitar l’ús privat dels béns d’aquest món, n’hem fet d’altres, de lleis, que ens diuen què és exactament de qui, com ho podem fer perquè passi a una altra persona, i quins límits i quines obligacions té el que les posseeix.
Resseguint l’Escriptura, podríem trobar moltíssims punts en que aquesta veritat se’ns aclareix: quan la Llei limita el dret dels propietaris de terres a favor dels pobres; quan els profetes ens anuncien el regne del Messies, on fins la pau regnarà fins i tot entre els animals; quan als Salms l’impiu és caracteritzat, precisament, com a cobdiciós i violent, mentre que el just és humil i pacífic.
Jesús, en aquest punt, hereu i Senyor d’aquesta tradició d’Israel, és d’una claredat que desarma: No us hi torneu contra els qui us fan mal; dóna a tothom qui et demani, no et desentenguis del qui et vol manllevar. En dues frases resumeix i dóna vitalitat a tots els manaments i les promeses de Déu al seu poble, en referència a la violència i a la propietat. Però, com ens cal comprendre aquestes seves paraules?
En el nostre viure ordinari, tots podem conèixer situacions que ens posen davant la necessitat de prendre una decisió en aquests dos camps, i sovint, posats davant la necessitat de protegir la nostra vida o de garantir el benestar dels qui estimem, potser no sabrem trobar la força per evitar del tot la violència o per ser tant absolutament generosos amb els nostres béns com Jesús ens demana. Què podem fer?
Primer de tot, i en això Jesús també ens és un mestre, podem fer ús de la paraula per reclamar justícia, per intentar parar la violència, per explicar quina és la nostra situació. Ell mateix, quan el criat del Gran Sacerdot el pega, no dubta a preguntar per què ho fa; quan algú li demana quelcom que ell creu injustificat, demana explicacions.
En segon lloc, ens cal recordar una doble veritat: que sempre, fins en la situació més extrema, però, i això és molt més important, en cadascuna de les petites situacions de conflicte amb què ens podem trobar en el nostre dia a dia, tenim la possibilitat d’optar, ni que sigui en perjudici nostre, a favor de la pau; i al mateix temps, que si no ho fem, l’amor de Déu és més gran que els nostres límits, i que podem confiar en que Ell ens sabrà perdonar. I és que quan els deixebles, espantats de l’ideal que els proposava Jesús, li preguntaren: Qui podrà salvar-se?, ell els respongué: Als homes els és impossible, però Déu ho pot tot.
Preguem, germans i germanes, la Immaculada Verge Maria, en qui Déu va obrar la meravella d’una generositat sense límits, que pregui per nosaltres, per tal que en tota ocasió cresquem en la pau i en la generositat; que, sempre que puguem, sapiguem posar fi a la violència, i comprenguem que els béns que Déu ha posat al nostre abast, siguin molts o pocs, són per al bé de tots els seus fills.

dissabte, 2 de juny de 2018

L'honestedat davant de Déu

Homilia del 2 de juny de 2018.



No ho sabem, li responen els grans sacerdots, els escribes i els mestres de la Llei a Jesús, quan ell els pregunta sobre el baptisme de Joan. Són mestres, però no responen.
Jesús havia acomplert el dia abans un acte punyent: havia entrat al recinte del Temple i n’havia expulsat els canvistes i els venedors d’animals per al sacrifici, els quals sostenien un sistema abusiu per als fidels que, obligatòriament, havien d’anar al Temple. Havia fet ús d’una autoritat que només el Gran Sacerdot tenia, i és per això que, ara, li pregunten per quina autoritat ho havia fet.
Jesús, per tota resposta, els fa una pregunta: Joan el Baptista era una profeta autèntic, o no? Jesús, doncs, no posa en qüestió, d’entrada, l’autoritat que els sacerdots i dels mestres de la Llei tenen per preguntar-li per l’origen de la seva autoritat; més encara, els dóna la llibertat de respondre en consciència. Ells, per la seva banda, haurien pogut dir: No, Joan el Baptista era una eixelebrat, i eixelebrats eren tots els seus seguidors. Nosaltres som els intèrprets autèntics de la Llei i només la nostra paraula és vàlida en matèria de religió. Hi tenien tot el dret, però no ho fan, i aquí rau el seu mal. Actuen d’una manera capciosa, intentant d’amagar allò que pensen per obtenir un millor resultat. I és per això, que Jesús no els respon.
Germans i germanes, siguem francs, en el nostre dia a dia, també nosaltres, diria fins i tot des de molt joves, actuem sovint d’una manera calculada, fent jugar el que sabem, el que suposem, el que pensem que els altres pensen que sabem, per obtenir un millor resultat. Els qui hem passat anys d’estudi, sabem molt bé que, a vegades, en un examen, hom va dient coses més o menys vagues, esperant que sigui el professor qui es respongui a si mateix, per nosaltres poder dir finalment: Sí, això mateix volia dir jo, però no em sortien les paraules. I, tota vegada que en aquest món no tractem amb àngels (ni amb dimonis, afortunadament), sinó amb persones com nosaltres, aquesta conducta és comprensible, sempre que no provoqui un perjudici en un altre, o no ens dugui a construir el nostre viure sobre simples mentides.
Hi ha, però, un àmbit en el qual aquesta manera de fer no és possible: quan som davant de Déu i davant de la nostra consciència, i això és el que Jesús ens diu amb la seva resposta als sacerdots.
Tal i com, purificant el Temple, Jesús no volia pas dir que tota mena de comerç sigui injust, ni negava que haguem de dedicar al culte una part del que tenim; sinó que amb el seu gest manifestava que la bondat de Déu no es compra ni es ven, i que tot el que té a veure amb el seu culte ha d’estar molt especialment lliure de qualsevol mena d’engany i d’explotació; de la mateixa manera, amb la seva resposta als sacerdots i als mestres de la Llei, ens fa veure que, quan parlem amb Déu, i quan parlem de Déu, hem d’estar molt atents a no deixar-hi entrar la dissimulació, el càlcul, o la voluntat de quedar bé.
Sant Benet diu als monjos que, quan cantem els Salms a l’església, hem de fer que el nostre cor vagi d’acord amb el que diuen els llavis; i que quan preguem Déu privadament, la pregària ha de ser pura i breu. Aquests dos ensenyaments benedictins ens seran ben útils a tots, a l’hora de comprendre, de posar a la pràctica, el que Jesús ens volia dir. Quan haguem de parlar de Déu, fem-ho tot acordant el nostre cor amb la seva Paraula; i quan haguem de parlar amb Déu, fem-ho amb tota la honestedat.
Demanem al Senyor que, pel seu Esperit Sant, ens faci el do d’un cor ben pur, d’un cor com el de Jesús, perquè, humils i sincers davant de Déu, tota la nostra vida es vagi il•luminant de la seva claredat, i donem fruits de d’amor, que duguin pau al món.

Comptador

Estadisticas y contadores web gratis
Estadisticas Gratis