«Si vull que es quedi fins que vindré, què hi tens a dir? Tu vine amb mi»
Jesús és molt clar en la seva relació amb cadascun dels qui s’hi apropen: manifesta una absoluta llibertat a l’hora d’establir relació amb qui sigui, des de Ponç Pilat fins a la seva mare, des de la dona acusada d’adulteri fins als seus deixebles més íntims, des dels saduceus i mestres de la Llei fins als nens que troba als poblets per on passa. La seva relació amb les persones és tant clara i tant lliure que no tolera cap malentès ni engendra cap equívoc, i alhora es fa intolerable per als qui, tancats en estructures basades en distingir, dividir i classificar, no poden suportar aquesta claredat, aquesta netedat, aquesta completa llibertat de tracte.
Hi ha qui ha dit que Jesús és tant totalment lliure en el seu tracte amb les persones, que els qui l’envoltaven, incapaços de suportar-ho més, van haver de fer-lo matar.
A l’Evangeli que acabem de sentir, és Pere el qui, mogut certament per un sentiment natural i noble, sembla voler deixar clar que la seva relació amb el mestre és diferent, és especial, que hi té una familiaritat que el singularitza i que el posa a part, més amunt, que tots els altres. I Jesús, que té una relació singular amb cadascun dels qui tracta, però que no en posa mai a uns per damunt dels altres, l’atura de seguida en aquesta seva pretensió: Si vull que es quedi fins que vindré, què hi tens a dir?, li diu, parlant del deixebles estimat; i immediatament li repeteix: Tu vine amb mi
Aquest és, germans, el model del nostre tracte amb Déu, que en Jesucrist s’ha fet un de nosaltres. Tots cabem en el cor de Déu i tots hi som cridats, acollits, estimats; però cap de nosaltres no hi té una relació que el posi per damunt dels altres. Tenir consciència d’això és el que distingeix els sants dels visionaris eixelebrats: els uns saben que Déu els ha donat de poder fer el que fan per gràcia, i que en tot són com la més humil de les persones; els altres estan convençuts d’haver rebut revelacions exclusives que els fan diferents, privilegiats, davant de Déu. I davant de Déu no hi ha privilegis, el privilegi és poder ser davant d’Ell, i aquest el tenim tots igualment; tota la diferència que hi pugui haver serà en la nostra resposta, no pas en el seu amor.
I si aquesta és la relació que Déu estableix amb nosaltres, hem de pensar que és la mena de tracte que, també entre nosaltres, ens ha de dur a la benaurança.
Al nostre món, ho sabem prou, hi ha divisions, distincions, diferències i privilegis, no us descobreixo res si us ho dic... però tant com ens sigui possible, i malgrat haver de respectar les lleis del món, perquè hi hem de sobreviure, i perquè cal reconèixer que moltes vegades tenen un sentit i una raó de ser que les justifica, en el fons del nostre cor hem de saber pensar en els altres en aquests termes d’igualtat i de solidaritat que trobem en el tracte que Jesús té amb tothom.
Déu, germans i germanes, ens acull a tots en el seu amor, i ens estima a cadascun amb un amor absolutament particular. Jesús, en el seu tracte amb tots els qui l’envoltaven ens mostra aquest amor, que rep la nostra resposta amb absoluta claredat i netedat. Sobre aquestes bases, treballem, esforcem-nos, per fer néixer en aquest món el Regne de Déu en les nostres relacions personals.
Que ens hi ajudin les pregàries i l’exemple de Santa Maria, plena de la gràcia de gràcia de Déu, que va rebre lliurement el do que Déu li feia, i ens el va donar a nosaltres, per a la nostra salvació.
