dimarts, 11 de setembre de 2018

Quines ulleres ens posem per anar pel món?


Homilia del 10 de setembre de 2018



Jesús guareix un home, i els seus enemics es fixen en quin dia és.
Escoltant aquest Evangeli, hom es pregunta, germanes i germans, però, caram, ¿que no se n’havien adonat que acabava de guarir una persona? Més enllà de l’opinió que Jesús els pogués merèixer d’entrada, ¿que no veien el que acabava de passar davant mateix dels seus ulls? ¿Com és que davant de la meravella de l’obra de Déu, davant de la grandesa d’una curació miraculosa, davant d’un fet tant extraordinari, es van a fixar en si era dimecres o era dissabte?
Podem respondre d’una manera fàcil, és clar, a aquestes preguntes, tot dient una vegada més allò de que els fariseus i els mestres de la Llei tenien una visió estreta i fixista de la religió, que per ells només comptava l’observança dels manaments, i que Jesús, que predicava una religió lliure d’aquests fixismes, desbordava la seva capacitat d’adaptació. Com n’eren, d’estrets de mires, aquests fariseus els mestres de la Llei... I nosaltres... tant tranquils... perquè ja ho hem entès.
Amb tot, hi ha, diria, alguna cosa més, perquè l’Evangeli no el van pas escriure per als fariseus, sinó per a mi, per a tots nosaltres.
El punt clau, germans, és com mirem el món; quines ulleres ens posem, podríem dir, per circular per aquesta vida.
A l’Evangeli que hem escoltat n’hi veiem dues, de visions, la de Jesús, i la dels seus enemics.
La visió dels enemics de Jesús és, per dir-ho d’alguna manera, una visió ideològica del món, una visió en la qual, de fet, el que veiem compta més aviat poc. D’ideologies n’hi ha moltes, normalment pensem en les polítiques, però tots nosaltres podem convertir en ideologia qualsevol cosa, i el que és pitjor, qualsevol cosa bona. Per un monjo, la vida monàstica pot ser una ideologia; per un pare o una mare, ho pot ser la família; per un treballador pot ser la feina... El propi país i la desaparició de les fronteres; la pobresa, i el tenir diners; l’estudi i l’evitar l’intel•lectualisme, l’estètica i el no donar importància als aspectes estètics... tot són coses que, si hom no va amb compte, es poden convertir en una ideologia, i perdre immediatament la capacitat d’ajudar, de fer créixer, perquè un cop convertides en ideologia, totes les coses es converteixen en criteri de judici i, per tant, possiblement de condemna.
La visió de Jesús, i la dels seus amics, la de l’home amb la mà paralitzada en l’Evangeli que hem escoltat, és, per contra, la visió segons Déu; la visió de la fe que reconeix Déu quan el té davant, i la visió de Déu que es commou davant de l’home que se li adreça amb humilitat. Aquesta és una visió, germans, que no ens ve tant del pensar-hi com del posar en pràctica, tot simplement i discreta, l’ensenyament de l’Evangeli. Jesús mateix ens indica també el gran criteri d’aquesta visió: no hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents, ni cap arbre dolent que doni fruits bons. Aquesta és la visió del món, i de nosaltres mateixos, que ens convé, germans, la que Déu ens ensenya per Jesucrist, la que ens fa buscar els bons fruits, no els més bonics, ni els més grans, ni els més originals, sinó els bons; la visió que no judica els altres, sinó que busca allò que porta la pau i edifica la comunitat, tal com ho diu Sant Pau.
Germans i germanes, aquestes dues visions del món subsisteixen en el món, i hi subsistiran mentre hi hagi món. Recordem-nos, però, d’anar adquirint aquesta visió que Jesús ens va ensenyar per la pràctica quotidiana del seu Evangeli. Recordem-nos d’estimar també els enemics, com va fer ell, i de no judicar-los, tampoc a ells, segons una ideologia que els condemni. Fixem-nos que Jesús no va criticar el Dissabte ni les seves normes, només va reclamar el fer el bé, el curar, l’alliberar, l’estimar el pròxim, com una obra pura i santa als ulls de Déu.
L’Evangeli acaba dient que els seus enemics, ofuscats, discutien els uns amb els altres què podien fer contra ell. No ho fem, això germans, amb ningú. No ens ofusquem, no enfosquim la nostra visió, sinó caminem en la llum.
Que ens hi ajudin les pregàries de Santa Maria, alba naixent del Crist, que vetlla per nosaltres com a mare i patrona.

dijous, 6 de setembre de 2018

Autoritat, per a què?

Homilia del 4 de setembre de 2018



L’autoritat de Jesús és, germans i germanes, un tema molt present a l’Evangeli.
Des de la primera vegada que veiem a Jesús parlant, al Temple quan tenia dotze anys, i llegim que “Tots els qui el sentien es meravellaven de la seva intel•ligència i de les seves respostes”, fins a l’última conversa, amb Pilat, que li pregunta qui és ell i se sorprèn de les seves respostes, la qüestió de la seva autoritat sobrevola tota la seva vida.
Diverses vegades seran els fariseus i els mestres de la Llei els qui li faran la pregunta explícita de per quina autoritat s’atreveix a discutir la interpretació més habitual del Dissabte, o les lleis sobre l’alimentació, o amb quina autoritat intervé al Temple de Jerusalem i es dóna a si mateix l’autoritat que només el Gran Sacerdot tenia. Al mateix temps, persones senzilles del poble, i fins i tot diversos gentils, com la dona cananea, o el centurió, reconeixeran en els fets l’autoritat de Jesús.
Als uns i als altres, als qui li neguen, o si més no li discuteixen, l’autoritat, i als qui la hi reconeixen, Jesús no els donarà mai una explicació d’on li ve; només als deixebles, molt de tard en tard, i de manera sovint velada, els en dirà alguna cosa, i encara com a concessió a la seva poca fe.
L’autoritat de Jesús, doncs, podem dir que va ser una qüestió controvertida, potser la més controvertida de totes les de la seva vida. La seva autoritat fou la que va atraure els deixebles i els seguidors cap a Ell, i la que li va procurar els més aspres enemics, els que el van dur a la mort.
Per a nosaltres, cristians de seixantena o setantena generació, l’autoritat de Jesús és l’autoritat de Déu mateix, que en Ell es va fer home, per tal que nosaltres tornéssim a Déu d’una manera definitiva.
Amb tot, segurament ens serà útil, per a la nostra fe i per al nostre viure, d’observar una mica més com era l’autoritat de Jesús, com s’expressava, i això, perquè de a qui reconeixem autoritat i de si som dignes de que ens en reconeguin els altres, en depèn bona part de com serà la nostra vida.
A l’Evangeli que hem escoltat se’ns diuen dues coses de l’autoritat de Jesús: que sorprenia i que efectivament canviava, per a bé, les coses.
Malgrat que no se’ns detalla en aquest fragment concret què va dir Jesús a la sinagoga de Cafarnaüm, sí que se’ns diu que la gent restava estranyada de com ell ensenyava, a causa de l’autoritat amb que ho feia. Jesús, en definitiva, no ensenyava a partir de coses ja sabudes i d’interpretacions d’interpretacions, sinó que explicava l’Escriptura directament, i d’una manera que donava respostes concretes als problemes i als dubtes de la gent corrent.
Seguidament, s’explica l’alliberament d’un home que, estant a la mateixa sinagoga, tenia un esperit maligne d’un dimoni. Aquest moment és especialment interessant. Sense entrar en què és un esperit maligne i què pugui significar tenir un esperit maligne a dins, és evident que això implica una situació desordenada, fora de l’orde volgut per Déu, i provocada per un agent extern. Aquest esperit maligne, per dir-ho resumidament, reconeix Jesús, l’anomena Sant de Déu; i Jesús el fa callar i el fa fora d’aquell home. El punt, doncs, es pot resumir dient que l’autoritat de Jesús, que sorprèn als habitants de Cafarnaüm, es confirma de manera definitiva perquè és una autoritat no només capaç d’ensenyar, de mostrar un camí nou, sinó també de resoldre situacions concretes de desordre.
L’autoritat de Jesús ho és perquè ensenya i fa alhora, i es distingeix de l’autoritat d’altres personatges del seu temps, i d’altres temps també, perquè efectivament millora de manera concreta i real la vida dels qui la reconeixen.
Germans i germanes, prenguem nota de tot això, i no siguem com aquells que busquen problemes teòrics a les solucions pràctiques. Com els habitants de Cafarnaüm, reconeguem l’autoritat de Jesús, i l’autoritat, cadascú en el seu camp, de tots els qui efectivament en tenen; i com a seguidors de Jesús, procurem avançar en el seu exemple, mirant, especialment quan parlem en nom seu, de resoldre situacions, d’alliberar persones.
Que ens hi ajudi l’exemple i la intercessió de Santa Maria, coneixedora com cap altra persona, pel seu amor, de qui era Jesús. Amén.

Comptador

Estadisticas y contadores web gratis
Estadisticas Gratis