(Mc 6, 34-44)
El miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos és, molt probablement, germans i germanes, una de les imatges evangèliques més conegudes, més populars. El prat ple de gent que segueix Jesús, ell que se’n compadeix, mana als deixebles que els alimentin amb el poquíssim menjar que tenen, prega i beneeix el Pare del cel i, d’una manera inexplicable, tots en poden menjar i encara que queden dotze coves. Es tracta d’una manifestació, d’una epifania, de Jesús, que el revela al seu poble com a enviat del Pare, que l’acredita davant d’aquell poble que avançava a les fosques i que, en ell, ha vist una gran llum.
I és que la qüestió del menjar, de la misèria, de l’abundància, del necessari, del permès... etcètera, és un dels grans temes que travessen la Bíblia, i un dels elements més presents en l’Evangeli.
Com digué un abat benedictí contemporani: l’abundància, a la Bíblia, sempre és un do de Déu, i la misèria sempre és culpa de la cobdícia de l’home. Déu és sempre generós, i el seu projecte per a l’home és la generositat, però la seva cobdícia, el seu pecat, l’aparten d’aquesta generositat, des del moment en que defineix els límits del meu i del teu.
Jesús, per la seva banda, manifesta, en l’Evangeli, una gran despreocupació per la qüestió del menjar, una gran autonomia. Segurament és dels punts en els quals es manifesta més com a Senyor, ja que, si d’una banda alimenta multituds, sadolla de vi els convidats a un casament, o permet que els seus deixebles espigolin en dissabte, de l’altra, és taxatiu en afirmar davant del diable que l’home no viu només de pa, i en manar als qui el volen seguir que: no es preocupin per la seva vida, pensant què menjareu o què beureu, ni pel vostre cos, pensant com us vestireu.
Jesús, doncs, afegeix quelcom a la qüestió del menjar i del beure en la Bíblia, quan proposa una nova relació amb l’alimentació, que en el fons vol dir una nova configuració de l’ésser humà en aquest món. El que Jesús proposa és una actitud confiada en la bondat del Pare del cel, i que alhora doni a la relació amb les coses d’aquest món la seva justa mesura, i l’alimentació és de les primeres, perquè és de les més bàsiques per a sobreviure-hi. El que Jesús ens proposa, el que Jesús ens manifesta, alimentant les multituds, negant-se al xantatge del diable, dient-nos que hem de viure com els ocells del cel, és que la nostra vida tal com Déu la vol és possible. Jesús, el nou Adam, té amb el menjar la mateixa relació que hi tenien Adam i Eva al Paradís, i ens convida a prendre aquest ideal en la nostra vida en aquest món.
Germans i germanes, l’ideal de Jesús, ho sabem tots, és molt lluny encara de realitzar-se en aquest món. En certa manera, diríem que, malgrat el temps que ha passat, som encara com infants tot just nats, que desitgem el bé però molt sovint no som capaços de fer-lo. Als nostres dies mateix, veiem com per a molts la dieta, l’alimentació, s’ha convertit en una qüestió central i definitiva en les seves vides, fins i tot en ocasió de conflicte, molt lluny de la llibertat que Jesús ens ensenya que hem de tenir respecte de nosaltres mateixos. Amb tot, aquest nostre desig, i la força que ens ve de l’amor ens hi ajuden i, alimentats per l’Eucaristia, hem de seguir caminant, com aquella multitud que Jesús va alimentar multiplicant cinc pans i dos peixos.
Que ens hi ajudin les pregàries de la Mare de Déu, la primera cristiana i mare de tots els cristians, que va aprendre a viure l’Evangeli del seu fill i ens precedeix en aquest camí.
