Pastors i ovelles? De què parlem?

Homilia del 11 de desembre de 2018



Quan Jesús ens parla d’ovelles i pastors, què hem d’entendre, germans i germanes?
Molt sovint anem de dret a la interpretació en clau de comportament personal, i, malgrat que la majoria de nosaltres no tenim gaire experiència en això de tractar amb ovelles, no cap, en el cas del qui us parla, aquesta metàfora evangèlica ha fet fortuna, de manera que tots, absolutament tots, sabem què és una ovella esgarriada. És més, probablement li posem cara i tot.
Les ovelles esgarriades, al nostre món, sembla que tinguin un estatus propi: si ets ovella esgarriada, ets ovella esgarriada, i per més que tornis... la marca de l’esgarriament resta. Per entendre’ns, el nostre fer moltes vegades ve a dir: a tot ramat hi ha les ovelles que pasturen per on han de pasturar, i les que s’esgarrien... i si Déu ho ha volgut així, nosaltres no hi podem fer res. És veritat que sovint ens esforcem a ser generosos, i, si l’ovella torna, la deixem tornar, mirant-la, això, sí, amb commiseració. Així és com, em sembla, tot sovint ens agafem aquestes paràboles d’ovelles i pastors: les fem servir per justificar el nostre comportament envers els qui, en aquesta vida, van per camins que no ens semblen recomanables, camins que no voldríem per als qui estimem.
Jesús, però, no ho diu pas tot això. Ell diu que Déu, que fa com un pastor eficient, no vol que ningú es perdi, és a dir, que no hi ha cap persona que sigui tant poca cosa com perquè Déu pugui obviar-la.
Consoleu, consoleu el meu poble ens deia Isaïes. I com l’hem de consolar?
Quan el profeta pregunta què ha de cridar, Déu li diu que els homes són tots com l’herba... L’herba s’asseca i la flor es marceix, però la Paraula del Senyor dura per sempre.
I quina és aquesta Paraula del Senyor que dura per sempre? El vostre Pare del cel no vol que es perdi ni un sol d'aquests, per petit que sigui.
Germans i germanes, tots nosaltres som com l’herba, que avui és verda i demà és seca, tots nosaltres som flors d’un dia, com ovelles que es poden esgarriar, com fills que poden prodigar-se malgastant l’herència... Però el nostre Pare del cel no vol que ni un de nosaltres es perdi.
Aquest és el gran missatge de l’Advent, que és, sí, preparació per a celebrar el Nadal, però també record agraït de totes les promeses que en Jesús, i en el seu Evangeli, es van acomplir.
Nosaltres podem esgarriar-nos, o podem ser de les ovelles que es queden sempre al ramat, però la seva Paraula, la seva promesa dura per sempre, i això és el que celebrem en aquestes setmanes, plenes d’esperança.
Quan sentim parlar Jesús d’ovelles i pastors, doncs, germanes i germans, fixem-nos més en el pastor que en les ovelles i, sobretot, no ens pensem que li podem explicar al pastor què ha de fer amb les altres ovelles, siguin o no esgarriades als nostres ulls, més aviat col•laborem amb Ell, com a racionals ovelles, que deia Romà el Melode, en fer que cap no es perdi.
Que ens hi ajudin les pregàries i l’exemple de la humil Verge Maria, la mare d’aquell qui és alhora anyell i pastor, i que venerem en aquest seu santuari de Montserrat.

Perdonar, un miracle que tots podem fer

Homilia del 20 de novembre de 2018

El nostre món, germans i germanes, tot sovint disculpa, però gairebé mai no perdona; Jesús, en canvi, mai no disculpa, però sempre perdona.
Disculpar i perdonar són dues coses molt diferents.
Disculpar és útil quan l’interessat creu sincerament que és innocent, i ho és, podríem dir, perquè la disculpa el que fa és reconèixer aquesta innocència. El problema ve quan sabem en el fons del nostre cor que som culpables, perquè aleshores, la disculpa esdevé com una cobertura que posem damunt del nostre mal, que l’amaga, però no el resol.
Perdonar, en canvi, parteix d’assumir el mal que hem fet, d’assumir el mal que ens han fet, com a mal; parteix de reconèixer allò que s’ha trencat. El perdó, però, no cobreix simplement aquest mal, sinó que l’esborra, el guareix, el fa desaparèixer.
Fent un símil mèdic, podríem dir que la disculpa és un tractament, que en alguns casos pot anar bé i en d’altres no, tot depèn de la natura del mal, però no esborra les cicatrius ni elimina les seqüeles. El perdó, en canvi, és un miracle, i ho dic, perquè els miracles es reconeixen com a tal, no perquè simplement guareixen una malaltia, sinó perquè retornen el malalt a la situació originària, com si mai no ho hagués estat. Un miracle és molt més que una guarició extraordinària, igualment que el perdó és molt més que una simple disculpa.
Això és el que veiem avui a l’Evangeli, que ens parla de Zaqueu, aquest cobrador d’impostos que corre a enfilar-se a un arbre per veure Jesús a passar, i que després el rep a casa seva, per acabar essent perdonat de les seves faltes per Jesús i, gràcies al perdó que ha rebut, reparar el mal que havia fet, i fins i tot revertir-lo en bé.
Zaqueu és l’home que ha estat perdonat. Ja abans de rebre el perdó, fa una cosa extravagant: puja a un arbre, perquè intueix, perquè ha sentit, perquè pensa, que aquest Jesús el podrà perdonar, i ésser perdonat és allò que ell més desitja. Ni ell ni Jesús no s’enganyen: Zaqueu és culpable, ha extorsionat, ha provocat la pobresa de molta gent, i aquesta culpa li pesa al cor. I Jesús, no el disculpa, no analitza les seves condicions socials i psicològiques, no intenta desculpabilitzar-lo... Jesús el perdona, el perdona de veritat, el perdona com només Déu pot perdonar.
Els fruits del perdó són immediats: l’alegria desbordant, la generositat, la bondat. El perdó no duu a la simple compensació del mal comès, no duu a la restitució: el perdó duu a Zaqueu a l’esclat de la vida nova que brolla del seu cor, i que li fa repartir els seus bens; el perdó converteix Zaqueu en un home nou segons l’Evangeli.
Jesús, germans i germanes, va perdonar Zaqueu entrant a casa seva, va esborrar el mal que hi havia en la vida d’aquell home amb la seva sola presència. En contrast amb els qui volien salvar-se tot aïllant-se del mal, i que el criticaven per barrejar-se amb pecadors, Jesús entra a casa d’aquest home malvat i li dóna el perdó que desitjava, el retorna a la innocència original, i això desencadena l’autèntica conversió de Zaqueu, que es tradueix en caritat en vers els germans.
Com el riu de que ens parla Ezequiel, que, sortint del temple travessa el desert i saneja les aigües del Mar Mort, Jesús saneja les aigües del nostre cor amb el perdó de totes les nostres faltes, si, com Zaqueu, anem cap a Ell i el busquem. Jesús ens ofereix el perdó que només pot venir de Déu per mitjà de la seva Església, i ens urgeix també a ser agents de perdó i de reconciliació envers el nostre proïsme.
Germans i germanes, reconeguem en Jesús l’amor de Déu que se’ns apropa, sortim al seu encontre com Zaqueu, i, ja que hem estat units a Ell pel nostre baptisme, demanem-li de saber ésser portadors de perdó sincer al món. Aquest és el miracle que tots podem fer en la nostra vida quotidiana: perdonar com hem estat perdonats. Que ens hi ajudin les pregàries de la benaurada Verge Maria, que ens precedeix i ens il•lumina en aquest camí vers el Crist.

A què s'assembla el Regne de Déu?

Homilia del 30 d’octubre de 2018



«A què s'assembla el Regne de Déu?» ¿Què hi diríeu, germans i germanes?
Jesús va fer servir moltes comparacions per explicar, per fer-nos entendre, en què consisteix aquest Regne de Déu, que és un dels punts fonamentals del que Ell volia dir als qui l’escoltaven. No us sabria dir si va tenir gaire èxit en el seu propòsit de fer-se entendre per aquella generació i, per tot el que ha vingut darrere, tampoc no estic gaire segur que ho haguem acabat de tenir mai gaire clar.
I és que el Regne de Déu, és una cosa difícil d’explicar, perquè, d’una banda, s’anomena regne, però de seguida es deixa clar que no té res a veure amb el que en aquest món generalment s’entén per regnar. Malgrat l’èxit més aviat discret de que gaudeix la monarquia com a règim polític als nostres dies a molts llocs, tots tenim força clar què vol dir regnar, és un concepte que, curiosament, assumim des de ben petits. En el cas del Regne de Déu, però, el concepte se’ns posa del revés, i tot allò que teníem entès que significava regnar, aquí no serveix.
Però, aleshores, ¿què té en comú amb els regnes d’aquest món, perquè Jesús l’anomenés igual?
A les dues comparacions que avui hem sentit, la del gra de mostassa que, plantat, es converteix en un gran arbre, i la del llevat dins la pasta que la fa fermentar tota, moltes vegades ens fixem en la primera part de la comparació: ens fixem en com de petit és un gra de mostassa, ens fixem en que el llevat, barrejat a la pasta, és invisible. No és cap error fixar-se en aquest aspecte, i destacar la petitesa, la pobresa o la discreció. Amb tot, la naturalesa de regne d’aquestes realitats, s’expressa precisament en la segona part de la comparació: en un gran arbre on els ocells del cel es poden ajocar; en la pasta que ha fermentat tota; s’expressa sobretot en la força interna que transforma allò invisible i petit, en quelcom gran i generós.
Les dues comparacions de l’Evangeli d’avui, a més, semblen indicar dues característiques força notables d’aquest regne:
D’una banda, el Regne de Déu és radicalment obert i acollidor. Com un gran arbre de mostassa, crea espais en els quals tothom pot aturar-se, refugiar-se, viure.
De l’altra, el Regne té una força transformadora que abraça tot el que toca, no només una part. Com el llevat que fa fermentar a pasta, la fa fermentar tota, no només una mica, o la meitat, sinó tota.
I, finalment, el Regne de Déu és quelcom que cal voler: és com una llavor que un home planta al seu hort, no que cau per casualitat a terra; és com el llevat que una dona amaga a la pasta per a fer el pa, no que hi va a parar sense saber com. El Regne neix perquè el volem fer néixer, perquè ens hi posem i hi creiem, malgrat la petitesa inicial.
El Regne de Déu, per tant, sí que és petit i fins invisible en el començament, però ha de donar grans fruits, fruits visibles, i fruits per a tothom. És diferent dels regnes d’aquest món, perquè no cerca el poder ni el domini, però s’hi assembla en allò de transformador, de potent, de dinamitzador, de gran, que té una força que regna en allò que l’envolta.
Germans i germanes, ¿a què s’assembla el Regne de Déu? S’assembla a quelcom, que hom desitja amb tot el cor, i que es desitja per amor, per amor de Déu, i per amor dels germans. S’assembla a quelcom que per amor neix, i que es tradueix en amor real, pràctic, present, en amor que no s’exhaureix en si mateix, sinó que fa el bé a tothom.
Demanem a Déu, el nostre Pare, que vingui a nosaltres el seu Regne, que el desig d’un món on ell regni transformi les nostres vides, la nostra quotidianitat, per tal que a l’hort de la nostra vida neixin arbres capaços d’acollir tots els ocells del cel, perquè la pasta del nostre fer fermenti i es converteixi en pa per a tothom. Que ens hi ajudi l’exemple i la pregària de la benaurada Verge Maria que va rebre i encarnar en la seva vida aquest Regne de pau i de benaurança.

Deixar-se estimar pels qui no es deixen

Homilia de l’1 d’octubre de 2018 – Sta. Teresa de l’Infant Jesús



És una feliç coincidència, germans i germanes, que avui, que celebrem la memòria de Santa Teresa de l’Infant Jesús, sentim a l’evangeli que, el més petit de tots vosaltres, és el més gran.
Els deixebles no estaven segurs de quin era el més gran d’entre ells, i aquesta era una qüestió que els tenia preocupats. Jesús, per tota resposta, els posa davant una persona que no compta, un noi diu el text. De nois, n’hi ha de moltes maneres, però aquí hem d’entendre un noi dels que no compten gaire, un servent, o un pobre que seguia Jesús i hi confiava. Jesús el posa al mig, i diu als deixebles que qui l’aculli perquè porta el nom d’ell, l’acull a ell, i que qui l’acull a ell, acull el qui l’ha enviat.
Podem convenir que nostre Senyor, de vegades, deia les coses de manera un xic rebuscades, però aquí el punt essencial és que el noi en qüestió és posat com a exemple dels que són els més grans entre els deixebles de Jesús, precisament perquè no és gran de per si mateix i perquè ho rep tot, perquè és acollit, per amor del nom de Jesús. I encara va més enllà: acollint-lo, malgrat la seva petitesa, perquè porta el nom de Jesús, s’acull el Pare de cel.
Només en aquestes poques frases, doncs, hi trobem dibuixat el mapa fonamental d’una vida segons l’Evangeli: sigui quin sigui el nostre lloc, les nostres responsabilitats, la nostra riquesa, el nostre prestigi, hem de deixar-nos acollir pels altres com un acte de generositat i d’amor a Déu; i hem d’acollir els altres, sense mirar les seves característiques externes, només perquè són de Déu i acollint-los a ells l’acollim a Ell.
Santa Teresa de l’Infant Jesús, aquesta noia, que va morir a només vint-i-quatre anys el 1897, va deixar per a l’Església del s. XX, i per a la del s. XXI, tant perseguida i tant lloada, tant gran i tant feble, unes reflexions sobre aquest misteri de la petitesa i de l’amor que, més enllà de la seva manera d’explicar-se, a vegades tant dolça que enfarfega, han il•luminat la vida de molts cristians.
Hi ha tres aspectes de la seva vida, que ens poden ajudar a portar a terme aquest camí de vida segons l’Evangeli. No són tres aspectes en forma d’escala, sinó interconnectats entre ells, necessaris l’un per a l’altre.
El primer, seria el que ella anomena la gràcia de Nadal, que és l’opció d’estimar de manera volguda, i comprendre aquest amor com un donar-se als altres, més enllà dels propis gustos.
El segon, seria la confiança filial, la confiança de l’infant, respecte de Déu, que ens donarà tot el que necessitem.
El tercer, que és la gran intuïció de Teresa, és el donar-se cada dia més a l’amor de Déu. En un temps en que era ben vist que els bons catòlics fessin obres d’expiació, i s’oferissin a sofrir pels pecats del món, aquesta carmelita, que va copsar el missatge amagat entre els fils de tota l’Escriptura, va comprendre que la única cosa que Déu volia era que ens deixéssim estimar, i que retornéssim amor amb amor: es va oferir a Déu per deixar-se estimar en lloc de tots els qui no es deixaven; i va esforçar-se fins al final en estimar d’una manera conscient i seriosa el proïsme.
Ens cal, germans i germanes, d’aprofundir sempre en l’Evangeli, i ens cal, una vegada i una altra, retornar a aquests primers principis de la nostra fe, no sigui que un dia ens trobem dient-nos dins nostre allò de deixem l’Evangeli, i tornem a la realitat. Teresa de l’Infant Jesús va comprendre bé l’Evangeli i va saber fer-lo realitat en el seu viure. Seguim el seu exemple i demanem la seva intercessió per tal que, sigui quina sigui la nostra circumstància, sapiguem ser petits davant de Déu, forts en la confiança en Ell i oberts al seu amor, que no deixa mai de venir al nostre encontre.

Quines ulleres ens posem per anar pel món?

Homilia del 10 de setembre de 2018



Jesús guareix un home, i els seus enemics es fixen en quin dia és.
Escoltant aquest Evangeli, hom es pregunta, germanes i germans, però, caram, ¿que no se n’havien adonat que acabava de guarir una persona? Més enllà de l’opinió que Jesús els pogués merèixer d’entrada, ¿que no veien el que acabava de passar davant mateix dels seus ulls? ¿Com és que davant de la meravella de l’obra de Déu, davant de la grandesa d’una curació miraculosa, davant d’un fet tant extraordinari, es van a fixar en si era dimecres o era dissabte?
Podem respondre d’una manera fàcil, és clar, a aquestes preguntes, tot dient una vegada més allò de que els fariseus i els mestres de la Llei tenien una visió estreta i fixista de la religió, que per ells només comptava l’observança dels manaments, i que Jesús, que predicava una religió lliure d’aquests fixismes, desbordava la seva capacitat d’adaptació. Com n’eren, d’estrets de mires, aquests fariseus els mestres de la Llei... I nosaltres... tant tranquils... perquè ja ho hem entès.
Amb tot, hi ha, diria, alguna cosa més, perquè l’Evangeli no el van pas escriure per als fariseus, sinó per a mi, per a tots nosaltres.
El punt clau, germans, és com mirem el món; quines ulleres ens posem, podríem dir, per circular per aquesta vida.
A l’Evangeli que hem escoltat n’hi veiem dues, de visions, la de Jesús, i la dels seus enemics.
La visió dels enemics de Jesús és, per dir-ho d’alguna manera, una visió ideològica del món, una visió en la qual, de fet, el que veiem compta més aviat poc. D’ideologies n’hi ha moltes, normalment pensem en les polítiques, però tots nosaltres podem convertir en ideologia qualsevol cosa, i el que és pitjor, qualsevol cosa bona. Per un monjo, la vida monàstica pot ser una ideologia; per un pare o una mare, ho pot ser la família; per un treballador pot ser la feina... El propi país i la desaparició de les fronteres; la pobresa, i el tenir diners; l’estudi i l’evitar l’intel•lectualisme, l’estètica i el no donar importància als aspectes estètics... tot són coses que, si hom no va amb compte, es poden convertir en una ideologia, i perdre immediatament la capacitat d’ajudar, de fer créixer, perquè un cop convertides en ideologia, totes les coses es converteixen en criteri de judici i, per tant, possiblement de condemna.
La visió de Jesús, i la dels seus amics, la de l’home amb la mà paralitzada en l’Evangeli que hem escoltat, és, per contra, la visió segons Déu; la visió de la fe que reconeix Déu quan el té davant, i la visió de Déu que es commou davant de l’home que se li adreça amb humilitat. Aquesta és una visió, germans, que no ens ve tant del pensar-hi com del posar en pràctica, tot simplement i discreta, l’ensenyament de l’Evangeli. Jesús mateix ens indica també el gran criteri d’aquesta visió: no hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents, ni cap arbre dolent que doni fruits bons. Aquesta és la visió del món, i de nosaltres mateixos, que ens convé, germans, la que Déu ens ensenya per Jesucrist, la que ens fa buscar els bons fruits, no els més bonics, ni els més grans, ni els més originals, sinó els bons; la visió que no judica els altres, sinó que busca allò que porta la pau i edifica la comunitat, tal com ho diu Sant Pau.
Germans i germanes, aquestes dues visions del món subsisteixen en el món, i hi subsistiran mentre hi hagi món. Recordem-nos, però, d’anar adquirint aquesta visió que Jesús ens va ensenyar per la pràctica quotidiana del seu Evangeli. Recordem-nos d’estimar també els enemics, com va fer ell, i de no judicar-los, tampoc a ells, segons una ideologia que els condemni. Fixem-nos que Jesús no va criticar el Dissabte ni les seves normes, només va reclamar el fer el bé, el curar, l’alliberar, l’estimar el pròxim, com una obra pura i santa als ulls de Déu.
L’Evangeli acaba dient que els seus enemics, ofuscats, discutien els uns amb els altres què podien fer contra ell. No ho fem, això germans, amb ningú. No ens ofusquem, no enfosquim la nostra visió, sinó caminem en la llum.
Que ens hi ajudin les pregàries de Santa Maria, alba naixent del Crist, que vetlla per nosaltres com a mare i patrona.

Autoritat, per a què?

Homilia del 4 de setembre de 2018



L’autoritat de Jesús és, germans i germanes, un tema molt present a l’Evangeli.
Des de la primera vegada que veiem a Jesús parlant, al Temple quan tenia dotze anys, i llegim que “Tots els qui el sentien es meravellaven de la seva intel•ligència i de les seves respostes”, fins a l’última conversa, amb Pilat, que li pregunta qui és ell i se sorprèn de les seves respostes, la qüestió de la seva autoritat sobrevola tota la seva vida.
Diverses vegades seran els fariseus i els mestres de la Llei els qui li faran la pregunta explícita de per quina autoritat s’atreveix a discutir la interpretació més habitual del Dissabte, o les lleis sobre l’alimentació, o amb quina autoritat intervé al Temple de Jerusalem i es dóna a si mateix l’autoritat que només el Gran Sacerdot tenia. Al mateix temps, persones senzilles del poble, i fins i tot diversos gentils, com la dona cananea, o el centurió, reconeixeran en els fets l’autoritat de Jesús.
Als uns i als altres, als qui li neguen, o si més no li discuteixen, l’autoritat, i als qui la hi reconeixen, Jesús no els donarà mai una explicació d’on li ve; només als deixebles, molt de tard en tard, i de manera sovint velada, els en dirà alguna cosa, i encara com a concessió a la seva poca fe.
L’autoritat de Jesús, doncs, podem dir que va ser una qüestió controvertida, potser la més controvertida de totes les de la seva vida. La seva autoritat fou la que va atraure els deixebles i els seguidors cap a Ell, i la que li va procurar els més aspres enemics, els que el van dur a la mort.
Per a nosaltres, cristians de seixantena o setantena generació, l’autoritat de Jesús és l’autoritat de Déu mateix, que en Ell es va fer home, per tal que nosaltres tornéssim a Déu d’una manera definitiva.
Amb tot, segurament ens serà útil, per a la nostra fe i per al nostre viure, d’observar una mica més com era l’autoritat de Jesús, com s’expressava, i això, perquè de a qui reconeixem autoritat i de si som dignes de que ens en reconeguin els altres, en depèn bona part de com serà la nostra vida.
A l’Evangeli que hem escoltat se’ns diuen dues coses de l’autoritat de Jesús: que sorprenia i que efectivament canviava, per a bé, les coses.
Malgrat que no se’ns detalla en aquest fragment concret què va dir Jesús a la sinagoga de Cafarnaüm, sí que se’ns diu que la gent restava estranyada de com ell ensenyava, a causa de l’autoritat amb que ho feia. Jesús, en definitiva, no ensenyava a partir de coses ja sabudes i d’interpretacions d’interpretacions, sinó que explicava l’Escriptura directament, i d’una manera que donava respostes concretes als problemes i als dubtes de la gent corrent.
Seguidament, s’explica l’alliberament d’un home que, estant a la mateixa sinagoga, tenia un esperit maligne d’un dimoni. Aquest moment és especialment interessant. Sense entrar en què és un esperit maligne i què pugui significar tenir un esperit maligne a dins, és evident que això implica una situació desordenada, fora de l’orde volgut per Déu, i provocada per un agent extern. Aquest esperit maligne, per dir-ho resumidament, reconeix Jesús, l’anomena Sant de Déu; i Jesús el fa callar i el fa fora d’aquell home. El punt, doncs, es pot resumir dient que l’autoritat de Jesús, que sorprèn als habitants de Cafarnaüm, es confirma de manera definitiva perquè és una autoritat no només capaç d’ensenyar, de mostrar un camí nou, sinó també de resoldre situacions concretes de desordre.
L’autoritat de Jesús ho és perquè ensenya i fa alhora, i es distingeix de l’autoritat d’altres personatges del seu temps, i d’altres temps també, perquè efectivament millora de manera concreta i real la vida dels qui la reconeixen.
Germans i germanes, prenguem nota de tot això, i no siguem com aquells que busquen problemes teòrics a les solucions pràctiques. Com els habitants de Cafarnaüm, reconeguem l’autoritat de Jesús, i l’autoritat, cadascú en el seu camp, de tots els qui efectivament en tenen; i com a seguidors de Jesús, procurem avançar en el seu exemple, mirant, especialment quan parlem en nom seu, de resoldre situacions, d’alliberar persones.
Que ens hi ajudi l’exemple i la intercessió de Santa Maria, coneixedora com cap altra persona, pel seu amor, de qui era Jesús. Amén.

Créixer per fer-nos com nens

Homilia del 14 d’agost de 2018.



Tota una vida, germans i germanes, mirant de ser cada dia més madurs, més conscients dels nostres límits i del món que ens envolta, més conseqüents amb aquesta consciència, més estables emocionalment i psicològica, més autònoms personalment; tota una vida aprenent a dir les coses d’una manera políticament correcta, esforçant-nos per matisar, i per comprendre les innombrables variables de la complexa realitat del nostre món i del nostre ésser... I ara ve nostre Senyor a dir-nos que, si no ens fem com nens, no entrarem pas al Regne de Cel.
Aquest punt de l’ensenyament de Jesús, el de la infància espiritual, de la petitesa en general, de la simplicitat de cor, podríem dir, germanes i germans, no es pot pas dir que hagi triomfat mai gaire en el nostre món. En el nostre parlar comú, si diem d’un adult que és com un nen, no ho diem pas, generalment, com un elogi, sinó més aviat com una crítica, o, en el millor dels casos, com una disculpa d’actituds i de maneres de pensar que considerem impròpies.

Ens cal, doncs, superar la infància, o fer-nos com nens? Què vol dir Jesús quan parla d’aquesta manera? La resposta la podem buscar en els nens que trobem a la Bíblia. Com són els nens de la Bíblia?

L’Escriptura, en primer lloc, no té gaires nens com a protagonistes. Malgrat que n’hi apareixen força, els que hi surten, normalment, ho fan perquè els passen coses, i no pas perquè ells les fan. Moisès, o David són exemples d’aquesta infància en la qual Déu actua, d’aquesta feblesa en la qual el Senyor pot mostrar la seva força. Al mateix Evangeli, Jesús els posa com a exemple, fa miracles damunt d’ells, diu que els deixin apropar-se a ell... però els nens no diuen mai res. Hi ha, per tant, en aquests nens bíblics, una actitud de no protagonisme, o més aviat, són protagonistes només en tant que Déu obra en ells.

En segon lloc, aquests nens que trobem a les pàgines de la Bíblia, es caracteritzen per una obertura al que ve de part de Déu i una honestedat sense càlculs d’oportunitat en rebre-ho i en comunicar-ho. Segurament el millor exemple d’això sigui el petit Samuel, que rep de Déu la paraula segons la qual el Senyor destruirà la família del sacerdot Elí, i l’endemà al matí ho explica clarament al mateix Elí.
No protagonisme, obertura i honestedat en el rebre i el donar. Aquestes són les característiques dels nens que l’Escriptura ens presenta; i són, segurament, les característiques que l’Evangeli ens recomana que tinguem en el nostre tracte amb Déu.

I és que Jesús, germans i germanes, no podem pas pensar que ens volgués immadurs, ni ignorants de la complexitat de la vida, ni tampoc que ens volgués temeraris, com només un nen, que desconeix el perill real, ho pot ser. No. Jesús ens vol com nens respecte de Déu i del seu Regne, ja que és pel Regne de Déu que ens n’hem de fer.

Si no us torneu com els nens, no entrareu al Regne del cel. Ens cal, doncs, créixer, i deixar de ser nens, per aprendre després a tornar-nos com ells en el tracte amb les coses de Déu; perquè el nen no és mai l’amo de la casa, ni la governa, com nosaltres no som amos de la casa de Déu ni la podem voler governar. És Déu qui ho fa, i a nosaltres ens pertoca deixar-nos fer per Ell. Tal com, des de nens, ens hem esforçat a ser adults, treballem com a adults per fer-nos com nens davant de Déu.

Que Santa Maria, a qui el poeta va cantar com a filla del teu fill, pregui per nosaltres, per tal que, sense perdre la vista la complexitat del món, sapiguem ser simples davant del seu Fill; per tal que la nostra maduresa no sigui causa d’enduriment ni de desencís pel nostre Déu i pel seu Regne que s’apropa.

Sant Eloi és un bon sant...

Homilia del 22 de juliol de 2018 – Festa de St. Eloi a Berga

Sant Aloy es un bouon sant, si fèsto dous coup l’an, explica una dita provençal. Efectivament, germans i germanes, Sant Eloi, que avui celebrem a Berga, té dues festes: l’u de desembre, quan se’l celebra, a tot el món, com a patró dels joiers i els orfebres; i diversos dies entre el vint-i-cinc de juny i la meitat de setembre, quan se’l celebra, en una regió que abraçaria la Provença i la Catalunya Vella, com a patró dels cavalls i, més genèricament, dels animals que porten ferradura.
La primera és la festa eclesiàstica, més regular i formal, fonamentada en la vida de Sant Eloi, que va ser monetari, ministre de finances, del rei merovingi Dagobert I, bisbe de Noyon, fundador del bisbat de Dunkerke i dels monestirs de Solignac i de Mont-Saint-Eloi, a Arras. Un clàssic sant d’època merovíngia, de família romana, exemple de vida moral, al qual es venera i es fa bisbe, i que mor amb fama de sant.
La segona és la festa més popular, nascuda sobretot a partir d’una sèrie de llegendes, de històries que calia llegir, sobre St. Eloi, i que fa d’aquest personatge el patró dels cavalls i dels oficis que hi ha al voltant d’aquest animal: ferrers, traginers, mossos de quadra.
Sant Eloi, doncs, és patró de dues coses, de dos aspectes, en els quals podem resumir tota la vida humana. És patró del tresor interior i també el patró de la força exterior.
El tresor interior és el tresor que amb treball i amb cura tots anem construint en el nostre cor. La nostra vida personal, més íntima, és realment com un tresor, com una joia delicada que al llarg de la nostra vida anem elaborant, tot purificant els nostres sentiments, polint el nostre comportament, per fer de la nostra vida una bella obra d’art. Tot l’amor que podem donar, tot el bé que podem fer són com les pedres precioses que decoren aquesta obra que és el nostre viure, aquest regal, que som nosaltres mateixos, i que podem fer al món.
La nostra força exterior, que podria representar el cavall, és tot el que projectem cap enfora: els intercanvis, els esforços, les construccions, les batalles que emprenem, i que són el que, personalment i com a ciutat, movem en aquest món.
De totes dues coses, de la joia que fem en el nostre cor i de tot el que movem en el nostre exterior, St. Eloi ens n’és, molt especialment als berguedans, que el celebrem des de tant antic, sant i patró.
¿I què és un sant? Algú que ens porta, com un mirall que reflecteix, la llum del Sant amb majúscules, que és el nostre Déu. ¿I què és un patró? Doncs un sant al qual ens encomanem especialment perquè pregui nosaltres davant de Déu.
Sant Eloi, doncs, patró no oficial de Berga m’atreviria a dir, ens és, al mateix temps, exemple de com hem de viure, i intercessor nostre davant de Déu, tant en la nostra vida interior, com en la nostra projecció exterior.
Que, com ell va fer, sapiguem treballar de tal manera en aquest món que el nostre fer quotidià ens porti a créixer i a millorar segons l’exemple de Jesús i, al mateix temps, a saber acollir i donar-nos als altres també com el mateix Jesús va fer, i com Sant Eloi, amb tots els altres sants, ens ensenya que es pot fer.
Preguem Sant Eloi i diguem-li:
Per la potencia de les vostres pregàries,
oh sant Eloi, bisbe i orfebre de Crist,
intercediu davant del Senyor misericordiós,
per tal que protegeixi Berga i els seus ciutadans
de tot mal, i els guardi en pau.
Que la gràcia de Déu treballi els nostres cors,
com vós veu treballar les vostres obres precioses,
per tal que, per l’afinament de superar dificultats i límits personals
i per la flama pura de la vostra pregària,
esdevinguem dignes del Regne del Cel.

Creure segons allò que hem experimentat

Homilia del 17 de juliol de 2018 – Dimarts XV per annum



Se’ns fa difícil, germans i germanes, fins i tot diria molt difícil, de sentir dir que Jesús amenaçà les poblacions on havia fet els seus miracles i no s’havien convertit; no s’ajusta a la imatge d’Ell que sovint ens hem format: un mestre jove, bondadós, comprensiu, que va predicar una doctrina moral integradora dels qui eren menystinguts, que va avantposar la caritat al culte, etc..., no podia amenaçar uns poblets només perquè no havien cregut en Ell... No és propi d’Ell, això d’amenaçar... I tanmateix, les expressions que fa servir en l’Evangeli que acabem d’escoltar són ben explícites: «Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Bet-Saida!...jo us asseguro que el dia del judici la sort de Tir i de Sidó serà més suportable que la vostra. I tu, Cafar-Naüm, et creus que t'aixecaràs fins al cel? T'enfonsaràs fins al país dels morts!» Deixeu-m’ho dir, germans, se’ns fa difícil perquè, poc o molt, ens sentim identificats amb els habitants d’aquests pobles. És cert que no hem vist ressuscitar morts, ni pans i peixos multiplicar-se, però fa molts anys que escoltem l’Evangeli, i que rebem els sagraments, i, molt sovint, el nostre cor manifesta ben poca fe... És per això, que se’ns fa difícil de sentir.
Aquesta estranyesa, aquesta dificultat, diria, té un component molt positiu, i és que demostra fins a quin punt estimem Jesús; fins a quin punt hem escoltat la seva paraula i l’hem convertida en quelcom central a la nostra vida. Aquesta estranyesa mostra, en definitiva, fins a quin punt són veritat aquelles paraules de Jesús: «... assenyalant amb la mà els seus deixebles, digué: --Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare.»
Efectivament, els qui ens esforcem cada dia a fer la voluntat del Pare, a dur l’Evangeli en aquest món, som els familiars de Jesús, i és per això que, quan llegim en boca seva algunes expressions més dures, més severes, però, en el fons, més clares i directes, ens sentim incòmodes. En aquesta vida no tothom ens pot fer sentir incòmodes, només aquells en qui creiem, només aquells que tenen autoritat sobre nosaltres. Quan Jesús amenaça els qui, havent-lo conegut, no hi ha cregut, és fins i tot bo, per tant, que ens sentim incòmodes.

I, tanmateix, quan Jesús reprèn obertament els qui no han cregut en Ell, què fa sinó el mateix que havien fet tots els profetes amb el poble d’Israel? Per què Ell, que és el “profeta com jo” que Moisès havia anunciat, havia de fer diferentment? Jesús, ho veiem en la narració evangèlica de la Transfiguració, quan es mostra en la seva glòria, ho fa acompanyat de Moisès i d’Elies, amb els quals conversa. Jesús, quan ensenya quelcom del que realment és, s’acompanya dels qui l’han precedit, el missatge dels quals Ell duu a acompliment. Què té d’estrany que Jesús parli com ho van fer Moisès i Elies, tots dos incansables en l’exhortar, fins en amenaçar al poble, que tant sovint, tot i haver vist l’obra de Déu i d’haver fet solemnes promeses, s’apartava dels seus camins i anava rere qualsevol superstició?
Jesús és el Messies, Ell ens ha vingut a ensenyar d’una manera definitiva el camí que Déu vol per a la humanitat, i ens exhorta com ho fa un pare amb els seus fills. Com Moisès, com Elies, com tots els profetes, Jesús ens vol dur pel camí de Déu, i ens reprèn quan, tot i haver-lo conegut, ens fem enrere per conveniències personals.
Amb tot, Jesús ens ensenya també que la fe és avançar en aquest camí, i que creure té més d’un significat. Creure en Ell és confiar en Ell, és adoptar el punt de vista que Ell té de les coses i és fer-li cas, seguir els ses manaments. Se’ns fa difícil entendre que ens amenaci, però tots hem experimentat les advertències dels nostres pares, i sabem que, malgrat la dificultat en que ens posaven, estaven guiades per l’amor i volien el nostre bé.
Germans i germanes, preguem el Senyor que es doni un cor net per comprendre les seves paraules, fins i tot quan són difícils; preguem-li que ens doni un esperit diligent per creure en Ell a fons, de pensament, sentiment i acció, superant, una mica cada dia, els nostres límits, fins a córrer un dia, amb el cor eixamplat, pels camins de l’Evangeli.
Un cor i un esperit com els que tingué la benaurada Verge Maria, a qui venerem en aquest santuari. Que ella ens sigui model i guia en aquest camí i intercedeixi per nosaltres davant el tron de la glòria de Déu.

CRÉIXER: SORTIR D’UN MATEIX PER ARRIBAR A LA LLIBERTAT

LLIÇÓ CONCLUSIVA PER ALS ALUMNES DE QUART D’ESO DE L’INSTITUT SERRA DE NOET
PROMOCIÓ DEL 2018
Berga, 22 de juny de 2018

Senyora Directora i cos docent de l’Institut, alumnes de quart d’ESO i famílies:
En primer lloc, vull agrair a l’institut que m’hagi ofert de fer aquesta intervenció. Intentaré no parlar tant en nom propi com fer-me portaveu, fins on la simpatia em permet, del que professors i pares, jo que no sóc ni una cosa ni l’altra, poden tenir al cap en un dia així.
Crec que tots som conscients que som davant d’una qüestió greu. M’explico: pràcticament des que veu néixer, o en tot cas des dels tres anys d’edat, fins al dia d’avui, heu estat sota una doble tutela. La dels vostres pares, i la de l’estat (i quan dic estat em refereixo al conjunt d’institucions que exerceixen el poder públic, no a una determinada estructura en particular).
D’una banda, com a nens que éreu, estàveu normalment sota la tutela dels vostres pares o, si aquests no haguessin pogut ocupar-vos de vosaltres, d’un familiar proper, els quals eren responsables de la vostra educació i del vostre benestar.
En l’exercici d’aquesta responsabilitat, però, ells, i per tant també vosaltres, tenien una llibertat força limitada, ja que la societat, impersonada en l’estat, havia decidit que havíeu de seguir uns determinats estudis, amb unes determinades matèries, explicades d’una determinada manera i en un ordre concret, que se us havien d’inculcar uns determinats valors cívics bàsics, una determinada visió de la història, etc etc... Tot això era absolutament obligatori, com ho demostra el fet que, si no haguéssiu anat a classe d’una manera reiterada, el mateix estat s’hauria preocupat de saber quin era el problema, i posar-hi, possiblement, solució.
Fins ara, per tant, tota la societat, en la qual em compto, ha decidit per vosaltres en què havíeu de gastar la major part del vostre temps útil, per donar-vos els coneixements bàsics que es creuen necessaris per a sobreviure en aquest entorn. En canvi, l’aprofitament que vosaltres hagueu fet d’aquests estudis és més aviat cosa vostra, i dels mestres i professors que hagueu tingut.
Fins ara, heu estat sota la doble tutela de l’estat i de la vostra família, que en bona part posava en pràctica el que l’estat havia disposat.
Fins ara. Avui tot això canvia.

A partir de demà no teniu més l’obligació d’estudiar res, i la societat deixa de decidir què us cal fer. A partir de demà, amb l’acord dels vostres pares durant dos anys més i després ja sense la tutela de ningú, heu de començar a prendre la vostra vida a les vostres pròpies mans. A partir de demà, en definitiva, el camí que normalment anomenem créixer, canvia de paisatge; podríem dir que deixeu de caminar per les vies escolars, preestablertes, marcades amb tanques i franges de color a terra, i comenceu a anar pels carrers on circula tothom.
Créixer són moltes coses, té molts noms, i és fa, bé o malament, d’una manera o altra, però es fa. Si em preguntéssiu, però, quin és per mi l’element central del créixer, us diria que és caminar cap a la llibertat plena; o més ben dit, caminar cap a una llibertat cada vegada més plena.
L’ésser humà és un animal, quina característica més original és que trenca amb allò que és immediat i natural; cap de nosaltres no és el que és perquè ho hagi de ser, sinó que en allò que som hi juga un paper molt important el que desitgem ser, el que decidim ser, el que som perquè treballem per ser-ho. L’ésser humà és un animal que anomenem racional, o espiritual, perquè no segueix instints naturals, malgrat que els té, sinó que els pot gestionar segons criteris diferents de la supervivència.
Vosaltres no sou ni sereu mai el que sigueu per una imposició de la natura: l’amistat, la paternitat, l’amor, la ciutadania, la solidaritat, la generositat, la música, l’art, la ciència, l’esport, la religió, la filosofia, la política, el lleure... i tot el que vulgueu, estarà present a la vostra vida, o no, perquè decidireu que hi sigui, i perquè treballareu perquè sigui així.
Viure humanament, doncs, podem dir que és fer camí enmig d’una galàxia de possibilitats, entre les quals haurem de dibuixar un nostre camí, sempre acompanyats de la incertesa. Viure bé, en bona part, serà gestionar bé aquesta incertesa.
Fins avui, entre tots ens hem esforçat a donar-vos el que, en el nostre ara i aquí, es considera la informació bàsica a nivell d’usuari que tothom ha de tenir per no perdre’s absolutament. L’estat, com deia, ha dissenyat uns plans d’estudis que us ensenyessin la porta de diverses opcions. Ara és a les vostres mans començar a fer ús d’aquesta informació bàsica per dibuixar el vostre camí.
Arribats a aquest punt, i ja que m’han demanat que escrigui aquesta lliçó final dels vostres estudis, deixeu-me donar-vos tres o quatre indicacions, no per dir-vos on heu d’arribar, que això és cosa vostra, sinó per indicar-vos algunes formes per arribar-hi. Per fer-ho, em baso en un escrit d’un filòsof contemporani, un dels més importants de la segona part del s. XX, que es deia Hans-Georg Gadamer, les idees del qual prenc, però, lliurement. Aquest autor, pensant sobre quina ha estat la contribució de la tradició humanística a les ciències de l’esperit (el que nosaltres en diem ciències humanes), diu que aquesta contribució és la idea de formació, la de sentit comú, la capacitat de judici, i el gust. Totes quatre tenen una mateixa finalitat, treure la nostra humanitat personal del jo tancat en si mateix, que realment ens esclavitzaria, ens convertiria en idiotes, per dur-nos a posar el focus d’atenció en el nosaltres. El camí de la nostra vida, doncs, és, com deia en el títol d’aquesta intervenció, un sortir de nosaltres mateixos, per arribar a la llibertat.
Per tant, sigui quin sigui el camí de vida que prendreu, us cal estar atents a aquests quatre punts:
1-Us cal formar-vos, que no vol dir necessàriament estudiar més, per poder-vos obrir al que és fora de vosaltres, i poder-ho comprendre per treballar-hi;
2-Amb això, podreu adquirir el sentit comú, que no és seguir el que sempre s’ha fet, com es podria pensar, sinó comprendre el sentit global, comú, del que fem tots. El sentit comú té un punt molt important en la paraula: parlar bé, que vol dir saber dir bé el que pensem, d’acord amb la manera comuna de parlar.
3-Creixent en el sentit comú, adquirireu capacitat de judici del que està bé i el que està malament, del que és bell i del que no ho és, del que és just i del que no ho és. Sempre hi haurà el dubte, sempre hi haurà la incertesa, però la podrem gestionar si estem formats i hem adquirit el sentit comú.
4-Finalment, com una capacitat de judici a la inversa, el gust ens permetrà crear coses bones, justes i belles. Sabent el que hem jutjat bo, adquirirem el gust de fer coses bones.
Tot això, ho podreu fer en qualsevol opció de vida que feu; sigui que us dediqueu a l’estudi, o que vulgueu començar des de demà mateix a treballar, que us dediqueu a l’art, o a la ciència, o a l’esport, o a totes aquestes coses alhora, combinant activitat professional i afició. L’èxit que hi tindreu es valorarà d’una manera molt simple: per la vostra llibertat i per la vostra felicitat, perquè no hi ha persona més feliç i lliure que la que entén i se sap fer entendre en el seu entorn.

Tal com deia al començament, som en una hora greu, som en una hora de pes. Fins ara, el vostre dia a dia ha estat en gran part predeterminat per la voluntat de la societat de donar-vos, a nivell intel•lectual, el manual d’usuari d’aquest món, el qual s’ha acompanyat, a un altre nivell, molt més important, per l’educació dels vostres pares i del vostre entorn en general en temes afectius i de valors bàsics. A partir d’ara, amb aquest manual bàsic, i totes les opcions que teniu davant, heu de fer el vostre camí. Sens dubte, les vostres famílies i els qui us coneixem, seguirem essent aquí per ajudar-vos, però les coses, d’ara endavant, depenen en gran part de vosaltres. Sigui quin sigui el camí que aneu fent, però, recordeu-vos que la felicitat de l’ésser humà es dóna quan amb allò que fem ens anem coneixent més profundament a nosaltres mateixos, per anar-nos alliberant del nostre jo tancat en si mateix, i avançar vers la vida en plenitud de vida. I per avançar en aquest camí, tingueu presents aquests principis de l’humanisme: formació, sentit comú, capacitat de judici i gust; o bé, dit d’una altra manera: aprendre, per comprendre, per saber valorar el que tenim davant, i saber crear quelcom de bo, no per a mi, sinó per a nosaltres. Per posar-vos un exemple molt bàsic, l’ésser humà va començar a ser feliç el dia que va deixar de caçar i recollir per menjar, i va començar a cuinar per a tots els que havien participat a la caça/recol•lecció.

Espero no haver-me allargat massa. Només em queda desitjar-vos un bon camí, i dir-vos que compteu amb l’ajuda, el consell i l’amistat dels qui som al costat vostre, i que de ja fa uns anys anem gestionant la nostra incertesa, mirant d’aprendre quelcom que ens ajudi a comprendre el món, per valorar el que tenim davant, i crear alguna cosa que valgui la pena. Vosaltres mateixos, en bona part, sou el fruit dels nostres esforços, i per això estem contents de veure-us fer camí. Des d’ara sou una mica menys rere nostre i una mica més al costat, fins que un dia ens passareu davant definitivament. Mentrestant, compteu amb la nostra amistat.

Moltes gràcies.

El camí per anar acabant amb la violència

Homilia del 18 de juny



El recurs a la violència i la noció privativa de l’ús dels béns; el tornar-s’hi, i el tenir quelcom com a meu en sentit radical; són dos matisos, potser els més estesos, de la gamma d’ombres amb què el pecat enfosqueix la nostra vida.
És per això, perquè són molt presents al nostre fer diari, que els homes hem arribat a una colla de pactes per posar-los límits. Per limitar la violència hem escrit lleis que estableixen quan i com es pot exercir. Per limitar l’ús privat dels béns d’aquest món, n’hem fet d’altres, de lleis, que ens diuen què és exactament de qui, com ho podem fer perquè passi a una altra persona, i quins límits i quines obligacions té el que les posseeix.
Resseguint l’Escriptura, podríem trobar moltíssims punts en que aquesta veritat se’ns aclareix: quan la Llei limita el dret dels propietaris de terres a favor dels pobres; quan els profetes ens anuncien el regne del Messies, on fins la pau regnarà fins i tot entre els animals; quan als Salms l’impiu és caracteritzat, precisament, com a cobdiciós i violent, mentre que el just és humil i pacífic.
Jesús, en aquest punt, hereu i Senyor d’aquesta tradició d’Israel, és d’una claredat que desarma: No us hi torneu contra els qui us fan mal; dóna a tothom qui et demani, no et desentenguis del qui et vol manllevar. En dues frases resumeix i dóna vitalitat a tots els manaments i les promeses de Déu al seu poble, en referència a la violència i a la propietat. Però, com ens cal comprendre aquestes seves paraules?
En el nostre viure ordinari, tots podem conèixer situacions que ens posen davant la necessitat de prendre una decisió en aquests dos camps, i sovint, posats davant la necessitat de protegir la nostra vida o de garantir el benestar dels qui estimem, potser no sabrem trobar la força per evitar del tot la violència o per ser tant absolutament generosos amb els nostres béns com Jesús ens demana. Què podem fer?
Primer de tot, i en això Jesús també ens és un mestre, podem fer ús de la paraula per reclamar justícia, per intentar parar la violència, per explicar quina és la nostra situació. Ell mateix, quan el criat del Gran Sacerdot el pega, no dubta a preguntar per què ho fa; quan algú li demana quelcom que ell creu injustificat, demana explicacions.
En segon lloc, ens cal recordar una doble veritat: que sempre, fins en la situació més extrema, però, i això és molt més important, en cadascuna de les petites situacions de conflicte amb què ens podem trobar en el nostre dia a dia, tenim la possibilitat d’optar, ni que sigui en perjudici nostre, a favor de la pau; i al mateix temps, que si no ho fem, l’amor de Déu és més gran que els nostres límits, i que podem confiar en que Ell ens sabrà perdonar. I és que quan els deixebles, espantats de l’ideal que els proposava Jesús, li preguntaren: Qui podrà salvar-se?, ell els respongué: Als homes els és impossible, però Déu ho pot tot.
Preguem, germans i germanes, la Immaculada Verge Maria, en qui Déu va obrar la meravella d’una generositat sense límits, que pregui per nosaltres, per tal que en tota ocasió cresquem en la pau i en la generositat; que, sempre que puguem, sapiguem posar fi a la violència, i comprenguem que els béns que Déu ha posat al nostre abast, siguin molts o pocs, són per al bé de tots els seus fills.

L'honestedat davant de Déu

Homilia del 2 de juny de 2018.



No ho sabem, li responen els grans sacerdots, els escribes i els mestres de la Llei a Jesús, quan ell els pregunta sobre el baptisme de Joan. Són mestres, però no responen.
Jesús havia acomplert el dia abans un acte punyent: havia entrat al recinte del Temple i n’havia expulsat els canvistes i els venedors d’animals per al sacrifici, els quals sostenien un sistema abusiu per als fidels que, obligatòriament, havien d’anar al Temple. Havia fet ús d’una autoritat que només el Gran Sacerdot tenia, i és per això que, ara, li pregunten per quina autoritat ho havia fet.
Jesús, per tota resposta, els fa una pregunta: Joan el Baptista era una profeta autèntic, o no? Jesús, doncs, no posa en qüestió, d’entrada, l’autoritat que els sacerdots i dels mestres de la Llei tenen per preguntar-li per l’origen de la seva autoritat; més encara, els dóna la llibertat de respondre en consciència. Ells, per la seva banda, haurien pogut dir: No, Joan el Baptista era una eixelebrat, i eixelebrats eren tots els seus seguidors. Nosaltres som els intèrprets autèntics de la Llei i només la nostra paraula és vàlida en matèria de religió. Hi tenien tot el dret, però no ho fan, i aquí rau el seu mal. Actuen d’una manera capciosa, intentant d’amagar allò que pensen per obtenir un millor resultat. I és per això, que Jesús no els respon.
Germans i germanes, siguem francs, en el nostre dia a dia, també nosaltres, diria fins i tot des de molt joves, actuem sovint d’una manera calculada, fent jugar el que sabem, el que suposem, el que pensem que els altres pensen que sabem, per obtenir un millor resultat. Els qui hem passat anys d’estudi, sabem molt bé que, a vegades, en un examen, hom va dient coses més o menys vagues, esperant que sigui el professor qui es respongui a si mateix, per nosaltres poder dir finalment: Sí, això mateix volia dir jo, però no em sortien les paraules. I, tota vegada que en aquest món no tractem amb àngels (ni amb dimonis, afortunadament), sinó amb persones com nosaltres, aquesta conducta és comprensible, sempre que no provoqui un perjudici en un altre, o no ens dugui a construir el nostre viure sobre simples mentides.
Hi ha, però, un àmbit en el qual aquesta manera de fer no és possible: quan som davant de Déu i davant de la nostra consciència, i això és el que Jesús ens diu amb la seva resposta als sacerdots.
Tal i com, purificant el Temple, Jesús no volia pas dir que tota mena de comerç sigui injust, ni negava que haguem de dedicar al culte una part del que tenim; sinó que amb el seu gest manifestava que la bondat de Déu no es compra ni es ven, i que tot el que té a veure amb el seu culte ha d’estar molt especialment lliure de qualsevol mena d’engany i d’explotació; de la mateixa manera, amb la seva resposta als sacerdots i als mestres de la Llei, ens fa veure que, quan parlem amb Déu, i quan parlem de Déu, hem d’estar molt atents a no deixar-hi entrar la dissimulació, el càlcul, o la voluntat de quedar bé.
Sant Benet diu als monjos que, quan cantem els Salms a l’església, hem de fer que el nostre cor vagi d’acord amb el que diuen els llavis; i que quan preguem Déu privadament, la pregària ha de ser pura i breu. Aquests dos ensenyaments benedictins ens seran ben útils a tots, a l’hora de comprendre, de posar a la pràctica, el que Jesús ens volia dir. Quan haguem de parlar de Déu, fem-ho tot acordant el nostre cor amb la seva Paraula; i quan haguem de parlar amb Déu, fem-ho amb tota la honestedat.
Demanem al Senyor que, pel seu Esperit Sant, ens faci el do d’un cor ben pur, d’un cor com el de Jesús, perquè, humils i sincers davant de Déu, tota la nostra vida es vagi il•luminant de la seva claredat, i donem fruits de d’amor, que duguin pau al món.

Treballar segons la justicia de l'Evangeli

Homilia de l'1 de maig de 2018



L’Església ha fet de St. Josep, germans i germanes, el patró dels treballadors, motiu pel qual avui en fem memòria. Amb tot, l’Evangeli que hem llegit no ens en parla pas de treball; cita, només com de passada, que la gent de Natzaret no confiava massa en el que Jesús els pogués ensenyar, perquè el tenien per fill del fuster. D’aquí, nosaltres n’hem de deduir que Josep era fuster, i que, per tant era el que comunament s’anomena un treballador. St. Josep és patró dels treballadors, perquè treballava, podríem dir. I ja està.
La qüestió del treball, tanmateix, és un dels grans temes de preocupació de l’ésser humà, i la tradició bíblica, de la qual Jesús és coronament, i St. Josep última anella d’una cadena forjada per Déu, hi ha reflexionat abastament. I és que, al voltant del treball, germans i germanes, es conjuguen algunes de les qüestions més centrals en la vida de l’home sobre la terra: la dignitat de l’ésser humà; la igualtat entre tots nosaltres; el desafiament a aquesta igualtat que suposa la riquesa i la pobresa; la justícia que cal que regni en les nostres relacions; la possibilitat de fer realitat una vida familiar; però també els límits de la humanitat i de la tecnologia; o la relació amb el medi ambient.
És ben conegut el relat del Gènesi que explica l’origen del treball com una conseqüència del que normalment s’anomena el pecat d’Adam i Eva: “...la terra serà maleïda per culpa teva: tota la vida passaràs fatigues per treure'n l'aliment. La terra et produirà cards i espines, i t'hauràs d'alimentar d'allò que donin els camps. Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornis a la terra d'on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs.”
D’entrada, sembla, doncs, que el treball és quelcom que la Bíblia entén com a conseqüència negativa del pecat per a l’home. Amb tot, si ens hi fixem, aquesta frase de Déu a Adam no anul•la pas el que havia dit abans: Déu els beneí dient-los: --Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s'arrosseguen per terra.
Déu digué encara: --Mireu, us dono totes les herbes que fan llavor arreu de la terra i tots els arbres que donen fruit amb la seva llavor, perquè siguin el vostre aliment. I va ser així. Déu veié que tot el que havia fet era molt bo.
El món, en definitiva, fou posat en mans de l’ésser humà perquè en tingués cura, i el seu treball, ni que existeixi com a conseqüència d’un error de l’home, s’insereix en l’harmonia del cosmos.
Aquesta lectura és la que trobem en el Salm 104, que, lloant Déu per la bellesa i l’harmonia del món, ens diu: I l’home se’n va al seu treball, a la seva tasca fins al vespre. Que en són, de variades, Senyor, les vostres obres, totes les heu fetes amb saviesa. La terra és plena de les vostres criatures.
El treball, doncs, queda integrat en el món com el que l’home hi fa, per tenir-ne cura i per alimentar-se’n. Quin és, doncs, el treball de l’home segons la justícia de Déu? És el treball que li permet menar una vida segons la seva dignitat, i que alhora respecta el medi. No és, per tant, el treball que explota les persones i les coses, sense tenir-ne en compte la dignitat. Més encara, prenent l’Evangeli com a criteri, el treball just segons Déu és el treball que està al servei del manament nou de Jesús, el treball que permet fer realitat, realitat econòmica podríem dir, el manament d’estimar-se els uns als altres.
I ara, permeteu-me, germans i germanes, una brevíssima reflexió sobre el nostre ara i aquí: És aquesta la visió del treball que tenim? El treball precari, i cada cop més precari, tant corrent als nostres dies, que esclafa la dignitat de l’home, que no permet una vida familiar digna, és acceptable, segons la Bíblia? Més encara, el fet que acceptem aquesta situació sense reflexionar-hi d’una manera seriosa, no revela una preocupant despreocupació sobre la nostra pròpia dignitat? Són preguntes que deixo a la vostra reflexió.
I tornem, germans i germanes, a St. Josep. Un dels noms més antics que els cristians van donar-li va ser el de nutritor Domini, nodridor (o educador, segons la traducció) del Senyor. Josep ens és un exemple de treballador perquè va posar el seu treball al servei de l’obra de Déu, acollint el seu fill i esforçant-se per alimentar-lo i ajudar-lo a créixer; perquè va posar el seu treball, en definitiva, al servei de l’amor.
Donem gràcies a Déu, germans, per tots els qui han sabut posar el seu treball al servei de l’amor i han fet possible que arribem fins aquí; i preguem, i impliquem-nos, en fer la nostra vida, la de tots, més justa segons l’Evangeli, cadascú des d’on es troba.

"Com pot ser tot això?"

Homilia del Dimarts II de Pasqua (10 d’abril de 2018)



Jesús, ho hem de reconèixer, germans i germanes, parlava sovint d’una manera ben estranya. Els Evangelis són plens de referències a la sorpresa, la incomprensió, i fins l’enuig, que les seves paraules provocaven en els qui l’escoltaven.
«Heu de néixer de nou. El buf del vent va allà on ell vol; en sents la remor, però no saps ni d'on ve ni on va. Una cosa semblant passa amb el qui neix del buf de l'Esperit»
Amb una frase com aquesta, no és gens estrany que Nicodem preguntés, per més que fos un mestre famós d’Israel, un bon coneixedor, per tant, de l’Escriptura, “Com pot ser tot això?”
“Com pot ser tot això?”.
Moltes vegades, germans, pensem que la religió, més encara, que la fe és una qüestió de certeses i de seguretats. Els creients fins i tot ens hem de sentir dir tot sovint que som massa crèduls, que ens fan combregar amb rodes de molí, que tots aquests misteris i miracles que es llegeixen a les nostres esglésies són fenòmens naturals mal explicats, o faules encaminades a controlar el nostre comportament.
Altres, més benèvols, ens envegen la innocència. Els agradaria de creure, perquè els sembla que, creient, estarien més tranquils i consolats davant de les dificultats de la vida, davant dels drames del món, en fi, davant de la mort. Els sembla que els creients tenim la sort de ser babaus, de no veure la dimensió real dels problemes i, per tant, de viure en una tranquil•litat, falsa, però tranquil•litat.
Els creients, en canvi, sabem que molt sovint ens passa com Nicodem, que no entenem res; que les paraules de l’Evangeli ens deixen perplexos, o que fins i tot ens produeixen una mena de rebuig, com a Pere li produïa rebuig de pensar que Jesús havia de morir.
Si anem a llegir l’Escriptura, veiem que el dubte, que el no-entendre, i fins que el no voler fer el que Déu ens demana, forma sempre part de l’experiència dels creients.
“Com pot ser tot això?”, pregunta Nicodem. Com podrà ser això, si no tinc marit?, pregunta la Mare de Déu a l’àngel.
Josep dubta davant l’embaràs virginal de Maria; Zacaries davant l’anunci d’un fill, igual que Abraham havia dubtat, i tal com havia de dubtar Anna, la mare de Samuel. El mateix Samuel sent la veu de Déu i la confón per la d’Elí, i més tard va s’oposa al que Déu vol en l’elecció de David. Molts profetes parlen de dubtes, i alguns, com Jonàs, es neguen en rodó a fer la voluntat de Déu, perquè els provoca un gran enuig. El mateix Moisès es mostra ple de dubtes quan Déu l’envia a anunciar-lo als israelites, i en té fins ben al final de la seva vida. Finalment, potser el cas més conegut: Balaam és incapaç de veure la voluntat de Déu, quan la seva somera l’ha vista ja fa estona.
El dubte, la sorpresa o l’enuig, doncs, germans i germanes, apareixen tot al llarg de l’Escriptura sempre que Déu irromp en la història. No ens ha d’estranyar, doncs, que els qui parlaven amb Jesús en restessin estranyats. No ens ha d’estranyar, en definitiva, si nosaltres mateixos no entenem, o fins tenim una reacció defensiva, quan llegim l’Evangeli.
Jesús és el mateix Verb de Déu encarnat; és la irrupció definitiva de Déu a la història dels homes. El seu misteri pasqual, que estem celebrant i que culmina amb la vinguda de l’Esperit Sant sobre tots els qui creiem en Jesucrist, és l’esdeveniment central en la història d’amor de Déu amb la humanitat. ¿Com voleu no tenir dubtes, com voleu no restar perplexos, davant d’un esdeveniment tant intrísecament inexplicable?
La nostra resposta, però, no és ni la del que ens acusa de mesells, ni la del que ens titlla de babaus. La nostra resposta és la de Nicodem, la de Maria, la de Samuel, la de Moisès, la d’Abraham: la nostra resposta és la confiança d’amor que no exigeix explicacions. No confiem perquè entenem; entenem perquè confiem; i confiem perquè fem, perquè vivim, perquè la nostra fe es fonamenta en la vivència compartida d’un amor capaç de vèncer la mort.
“Heu de néixer de nou” digué Jesús a Nicodem. “Com pot ser tot això?” li preguntà ell; “Com pot ser tot això?” ens preguntem encara ara, quan llegim l’Evangeli i veiem la nostra petitesa, quan veiem les dificultats que ens envolten.
La resposta ens la dóna el mateix Jesús: Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Tot això serà, com ha estat pels qui ens han precedit, en la mesura en que ens donem plenament a aquest manament.
Això us mano: que us estimeu els uns als altres. Posem-nos-hi, germans, amb confiança, i tot el nostre món naixerà de nou.

No tinguem por de la llum

Homilia del 27 de març de 2018. Dimarts Sant



Ell es menjà aquell tros de pa i sortí de seguida. Era de nit.

Dos mil anys no ens han bastat, germans i germanes, per fer llum al misteri d’una persona, o més aviat, al misteri d’una relació, la que tingueren Jesús i Judes, l’apòstol que el va trair. Hi ha qui ha fet de Judes l’emblema de la maldat; hi ha qui ha dit que la seva traïció, en el fons, era innecessària; hi ha, finalment, qui ha destacat tant el seu paper que l’ha volgut presentar com una mena de col•laborador necessari de la Redempció. Són coses, aquestes, germans, que aquí no tractarem.

Judes és per nosaltres l’home que surt de nit, l’home que va cap a la nit, l’home que s’endinsa, que s’enfonsa, diríem, en la nit. És l’home que fa el contrari del que ensenya Jesús. Ell ens diu: Camineu mentre teniu la llum, perquè no us sorprengui la fosca: qui camina a les fosques no sap on va.

I quina és aquesta llum de que ens parla? Jo sóc la llum del món. El qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida, ens diu el Senyor.

Hi ha homes i dones, per tant, que segueixen la llum. Hi ha homes i dones com Nicodem, presentat amb aquesta frase: Aquest home va anar de nit a trobar Jesús. Homes i dones, vull dir, que, fins i tot de nit, van a trobar Jesús.

Però hi ha homes i dones com Judes, que fugen de Jesús i van cap a la nit; homes i dones, la llum dels quals s’ofega en la nit.

Són dues les coses que aprenem de tot això: Qui és Jesús; i qui som nosaltres.

Quan uns li pregunten a Jesús: Qui és aquest Fill de l'home? Jesús els respon: Per poc temps encara la llum és entre vosaltres. Camineu mentre teniu la llum, perquè no us sorprengui la fosca: qui camina a les fosques no sap on va. Creieu en la llum, mentre la teniu, i sereu fills de la llum.

Jesús és la llum, Jesús és el Messies, Jesús és la presència de Déu entre els homes i, per tant, Jesús és inamovible, és el punt d’orientació. Jesús és aquell en el qual hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. La llum que resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la. Jesús és, en definitiva, el punt de llum de tot el creat.

Penso que no cal donar moltes voltes a què significa la llum a la nostra vida de cada dia, ni a què significa estar a les fosques. Són dues experiències que tots hem fet des de ben petits, i que coneixem perfectament. Dir que Jesús és la llum és una metàfora que no necessita gaires explicacions.

Qui som, però nosaltres? Podríem caure fàcilment en preguntar-nos si som Nicodem, o bé si som Judes... Nosaltres, però, som Nicodem i som Judes: nosaltres podem anar de la nit a la llum, i de la llum a la nit. Aquesta situació d’itinerància, aquesta situació d’inestabilitat, és la que defineix el nostre ser i el nostre fer. Tanmateix, no som com una partícula boja que va i ve; podem escollir, ni que sigui molt fonamentalment, cap on volem anar.

Jesús ens explica aquesta situació. Precisament en la seva conversa amb Nicodem, Jesús diu: quan la llum ha vingut al món, els homes s'han estimat més la foscor que la llum, ja que les seves obres eren dolentes.

¿Per què caminem cap a la llum o cap a la nit? ¿Per què, quan la llum ha vingut al món, ens hem estimat més la foscor? Per por, germans i germanes, per por que la llum posés al descobert la nostra feblesa, les nostres obres dolentes; perquè hem pensat que la nostra fosca podia macular la seva llum; perquè no hem reconegut aquella llum que la humanitat no veia des dels dies Paradís. En definitiva, perquè no hem sabut fer l’experiència del salmista que diu:¿Diré, doncs, que m'amaguin les tenebres i tingui per llum la negra nit? Per a vos no són fosques les tenebres i la nit és tan clara com el dia: llum o fosca us són igual.

Era de nit, germans, és de nit, no hi veiem clar, a vegades no hi veiem gens, sovint tenim por, i moltes vegades, com Judes, ens escapem de la llum, i fem el mal. Però de nit, també de nit, podem fer com Nicodem, i anar a trobar el Jesús.

No tinguem por de la llum de Crist, germans i germanes, i si mai en tenim, i comencem a caminar cap a la fosca, fem mitja volta, convertim-nos, i tornem cap a la llum que mai no s’apaga: La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la.

La fraternitat és l'horitzó de tota relació (homilia 1)

Homilia del 27 de febrer de 2018. Dimarts II de Quaresma ( Mt 23,1-12)

Quin goig, germans i germanes, d’escoltar aquestes paraules de l’Evangeli: “...tots vosaltres sou germans...”; “...de pare, només en teniu un, que és el del cel...”; “...de guia, només en teniu un, que és el Crist...”.

Quin goig poder sentir de nou aquest ensenyament del nostre guia en els camins d’aquest món, que ens obre a una visió absolutament nova del nostre viure. És una visió tant nova, germans, que van fer falta entre 1800 i 1900 anys perquè la fraternitat formés part dels ideals de molts països, i gairebé 2000 per aconseguir que gairebé tots els països signessin un paper on es deia que tots els homes som iguals. Imagineu-vos si n’era, Jesús, d’innovador.

Quin goig, germans, de saber-nos germans, però al mateix temps, quin esforç tant gran hem de fer per creure-ho no només de paraula, sinó també de fet. I és que això de ser pares, i mestres, i guies ens és tant llaminer, a nivell personal, o de grup. Això de tenir algú, o fins i tot un grupet, o un grup molt gran si es pot, al qual estimar, al qual ensenyar, al qual guiar pels camins d’aquest món ens és molt reconfortant, perquè esperem rebre aquell mateix afecte que donem, i l’admiració que engendrem en els altres, ens fa sentir bé, ens fa sentir valorats, i tots volem ser valorats, i val a dir que és raonable que ho siguem quan fem bé les coses.

Com ens cal interpretar, doncs, aquest ensenyament de Jesucrist? No podem pas pensar que nostre Senyor ens volgués humiliats i baixos d’autoestima. I, d’altra banda, tots sabem com en són d’importants, sobretot als primers anys de la nostra vida, o quan comencem qualsevol cosa, els pares, els mestres i els guies que des de la càtedra de Moisès, amb l’autoritat del qui sap el que cal fer perquè ho ha experimentat, vull dir, ens eduquin, ens ensenyin i ens guiïn.

Amb tot, ni pares, ni mestres ni guies, i tots en som en un moment o altre de la vida, han d’oblidar que aquests fills i deixebles, abans que ser fills i deixebles són germans, i estan cridats a ser-ho plenament. Que l’horitzó de qualsevol relació entre nosaltres és aquesta fraternitat en Déu, que ha de ser real, viscuda. Perquè la paternitat rep la seva glòria el dia que el fill esdevé germà.

El mestratge rep la seva glòria el dia que el deixeble esdevé col•lega. El guiatge rep la seva glòria el dia que el guiat sap arribar sol. La joia més gran d’un pare, d’un mestre, d’un guia, ve el dia que pot demanar consell al que fou fill o deixeble, perquè hi confia com a germà, com a col•lega, com a amic.

Germans: tots som germans; només tenim un Pare, que és el del cel; només tenim un guia, que és el Crist. És cert que en aquest món tots som fills i pares, deixebles i mestre, guiats i guies, en diferents moments i circumstàncies de la nostra vida. Qualsevol relació humana, però, posada sota la llum de l’Evangeli ha de progressar cap a la fraternitat, la qual no ens cansarem mai de buscar i perseguir, simplement perquè, al fons del nostre cor, sabem que és la única relació entre nosaltres que ens duu a la felicitat. La felicitat benaurada que visqué Jesús i a la qual, amb la seva paraula i els seus exemples, ens crida.

Donem gràcies pels pares i pels mestres que ens han ajudat a saber ser fills de Déu, i que s’han sabut fer germans i col•legues nostres, i demanem-li a Déu la gràcia de trobar les paraules i les actituds per a poder-ho fer també nosaltres, perquè aquest camí, el de la fraternitat sincera, és el que ens duu al Regne de Déu. Que aquest sigui també el fruit de la nostra conversió en aquesta Quaresma.