El conflicte...

El mestre digué: “Oint causes judicials, jo sóc igual que un altre. El que cal és que fer que no hi hagi causes”

L’home just no busca tant de solucionar problemes com que no n’hi hagi... sembla evident, però sovint valorem més allò que no pas això, i invertim grans esforços en una cosa sense ocupar-nos de l’altra.
Allò que cal, certament, és afavorir una ètica que no dugui al conflicte, una certa ètica de la reconciliació diria jo. Evitar el conflicte sempre és l’opció tinguda per dèbil, és l’opció poc vistosa, potser perquè al món ens movem molt pel conflicte, però si, en la mesura del possible, hom comença a valorar més l’absència de conflicte que la victòria, i això es dugués a nivell social... Bé, la veritat és que no sé què passaria, perquè no ho hem provat mai (si més no des que tenim escriptura per anotar els resultats)... ni Confuci ho va veure, i és per això que la frase té un punt de lamentació.
El conflicte potser sigui inevitable a la nostra vida, però tant com el conflicte em sembla que ho és, i ho serà sempre, la lamentació pel conflicte. I això, ja deu voler dir alguna cosa.

La via de la justa mesura

“La via de la justa mesura no pot ser ben practicada; en sé la raó: els intel•ligents actuen amb exageració i els rucs amb insuficiència. La via de la justa mesura no pot ser ben compresa; en sé la raó: els savis parlen massa i els indignes massa poc. Tothom menja i beu, però són molt pocs els qui coneixen de debò el gust d’allò que mengen i beuen.”

És una sentència curiosa aquesta, una sentència que sembla oposada a l’ideal de la virtut, tal i com la comprenem normalment. Que els savis actuïn més i parlin més sembla, a primer cop d’ull allò més adequat.
Suposo que aquí Confuci vol dir que un savi que vulgui practicar la via de la justa mesura, una via que en una altra màxima diu que és la millor, però que molt pocs la poden posar en pràctica, haurà de trobar la justa mesura en l’actuar i en el parlar… i el mateix pel que fa als rucs. Jo no m’atreviria a fer una definició de savi i de ruc, però si que veig que aquell savi que sàpiga mesurar el que diu, i aquell ruc que sàpiga parlar quan cal, segurament poden donar l’equilibri necessari a la societat. En certa manera em recorda allò que diu N.P. St. Benet, que l’abat ha d’escoltar el parer de tots, del degà al més jove.
Més curiosa encara és la conclusió de la sentència. Atrevint-me a fer una interpretació per a la qual em sé insuficient, sembla que vulgui dir que els qui practiquen i comprenen la via de la justa mesura coneixeran el gust d’allò que mengen i beuen, o sigui, tindran la capacitat de comprendre el món tal i com és.
Aquesta sentència, com deia, sembla que vagi en contra de l’ideal aristocràtic, en sentit estricte, que moltes vegades tenim (el tenim perquè sovint pensem que som d’entre els millors, s’entén…), però ben mirat descriu un ideal més harmònic i fins democràtic.
Benaurats els savis que saben actuar sense exageració i els rucs que saben fer-ho suficientment.

Solidaritat i partidisme

Seguint amb les sentències de Confuci:
“L’home virtuós és solidari però no partidari, mentre que l’home pusil•lànime és partidari però no solidari”

Continuem amb la virtut. Característiques de la virtut... la solidaritat no partidària...
Més o menys tot n’hem fet l’experiència d’això. Hi ha gent que té la capacitat de fer-se solidari amb les dificultats, o les il•lusions d’altri, que se’n fa partícip, i que pot arribar a fer-se solidari fins dels seus enemics.
Ser partidari és diferent, ja que no podem ser partidaris dels nostres enemics; i més encara qui només pot ser partidari i no pot ser solidari, és més un perill que una ajuda.
Des del meu pobre punt de vista, la vida pública del nostre moment i espai té massa partidisme i poca solidaritat. Potser sempre és així a tot arreu, però jo ho veig ara i aquí. És cert que ser solidari duu a menys acció que ser partidari, perquè la solidaritat vol ajudar sense perjudicar, mentre que el partidisme no en veu la necessitat.
En certa manera, la solidaritat és el pas següent de fer de l’altre proïsme. Si faig de l’altre el meu proïsme, m’hi hauré de fer solidari, perquè l’entendré com una sola cosa amb mi. Això duu a poques victòries, però a molts èxits.
Com a detall, per a Confuci, la solidaritat és pròpia del fort, virtuós, mentre que el partidisme és propi del feble, pusil•lànime. I tanmateix de cara al món, sembla fort el partidari i feble el solidari... Tindrà a veure amb allò de St. Pau, que quan sóc feble és quan sóc realment fort? Tot plegat m’ha fet recordar quan cantem “Sant Fort, tingueu pietat de nosaltres”, davant de l’home més feble i humil que hi ha hagut, i més profundament solidari amb tothom.

De nou Confuci

Fa uns mesos que, una mica com puc, he llegit algunes coses sobre Confuci i el confucianisme. El que més m’ha interessat és que sigui una filosofia tant antiga i tant viva ( http://news.bbc.co.uk/hi/spanish/misc/newsid_7171000/7171432.stm ), que ha estat l’ànima d’una cultura tant important, que busca de procurar una vida bona tant a nivell personal com social, i que no presenta cap problema alhora de fer-la servir en la pròpia vida cristiana. Comprenc que considerar la longevitat com una virtut pot sorprendre, però jo sóc dels que seguim creient que si quelcom fa 2500 anys que va endavant i no està en crisi, cal prendre-ho en consideració seriosament.
Com que havia pres la determinació d’escriure cada setmana alguna cosa al blog, però, últimament, la inventiva em fallava, he pensat reflexionar cada setmana sobre un aforisme de Confuci; reflexionar sobre un aforisme de Confuci per escrit, que no vol dir comentar-lo, només vol dir llegir-lo des de la meva cadira…

“Els homes virtuosos mai no estan isolats, estan veritablement voltats de proïsme”

Malgrat que em costa entendre amb exactitud què devia voler dir virtut per a Confuci, si penso, i crec que puc pensar, que alguna cosa a veure deu tenir amb el que entenc jo per virtut, ja que el traductor ho ha dit així… doncs em ve al cap que, segurament, ser virtuós deu incloure saber convertir els del voltant en proïsme. El virtuós no està mai sol perquè reconeix en els del voltant un altre significatiu.
Molta gent es queixa de solitud, d’experimentar una gran solitud, fins i tot amb una vida social animada. Potser sigui la manca d’aprofundiment en la virtut que ens fa estar tant sols, i no perquè estiguem aïllats, sinó perquè no sabem reconèixer els altres… i no és que no els sapiguem reconèixer, és que no els podem reconèixer per manca de virtut. Estar envoltats de proïsme, ço és, estar envoltats d’homes significatius per a mi, és quelcom desitjable, sens dubte, és el contrari del homo homini lupus, és un inici del Regne del Cel…