dimecres, 25 de febrer del 2009

De l'harmonia necessària


La setmana passada citava la necessitat d’una harmonia que doni unitat al nostre món. La idea mateixa d’unitat ens agrada als humans, hi anem com sense proposar-nos-ho, i el mal deu venir quan ens proposem de fer-la nosaltres a partir del que nosaltres podem fer. És com si poguéssim entendre i valorar l’harmonia però no la poguéssim produir. Diríem que és quelcom que necessita l’home per realitzar-se, perquè es realitza al món, però que no sembla venir de l’home, perquè sempre que l’home deliberadament ho ha intentat, el resultat ha estat catastròfic. De les catàstrofes dels sistemes filosòfico-religioso-político-econòmico-antropològico-socio… creats sota el guiatge de “ments preclares” que havien de guiar la humanitat, els llibres d’història en van plens, i cap no va acabar bé.
Algun professor meu ja fa temps que diu que em manca rigor intel·lectual, però a hores d’ara ja no m’entenc ni jo. Per fer-ho breu: sembla que la humanitat tendeix a una certa harmonia entre tots els aspectes de la seva vida al món, una harmonia totalitzant. Aquesta harmonia sembla que es deu, en la concreció dels seus aspectes, a l’home, però en cap cas no sembla que pugui venir d’una individualitat humana, ni tant sols d’un projecte pensat i preparat (i la història, mestra de vida, ens ensenya els desastres dels qui ho han intentat). Alhora, sembla que aquesta harmonia sigui molt necessària per al manteniment de la mateixa vida humana, i tenint en compte la capacitat destructora de la humanitat dels nostres dies, sembla que actualment sigui encara més necessària.
És força obvi que, en èpoques en que aquesta harmonia entre ciència, humanitats, ètica, política… es donava més, no és pas que la humanitat visqués en un règim de pau perpètua, sovint era el contrari, però les estructures culturals i socials del moment permetien l’existència de diverses harmonies estanques, que es podien enfrontar entre elles, on podien mirar d’expandir-se costa de les altres… Avui això és més complicat, per no dir impossible, perquè la nostra circumstància fa que hom no pugui viure en una harmonia local, o de grup, estanca, si no és que en un exercici d’oclusió mental es tanca en la seva pròpia harmonia, afirma que és la única i es nega a veure’n cap més. I d’aquests n’hi ha…
Així doncs, la cosa és complicada, perquè ens veiem abocats a trobar, i potser la cosa sigui aquesta… trobar, una harmonia global… (Continuarà)

dimecres, 18 de febrer del 2009

El cristianisme barroc


Per una benaurada circumstància, aquests dies, i durant unes setmanes, tindré l’oportunitat de conèixer en bloc els Responsoris de Setmana Santa del P. Narcís Casanoves, compostos per a les Matines de dijous, divendres i dissabte sants. Parlant-ne amb alguns germans de comunitat, hem convingut que es tracta d’una obra d’una gran bellesa, però que molt dificilment pot casar amb la vivència que els cristians d’avui tenen de la Setmana Santa.
Els responsoris de Setmana Santa del P. Casanoves són alhora una oportunitat i un repte per a la nostra comprensió del Misteri Pasqual. La música del P. Casanoves va ser escrita en l'últim estadi del món de sentit (cosmos) cristià que venia de l'edat mitjana. Aquest cosmos que, per posar una data, va començar d’acabar-se amb la Revolució Francesa, era un món que avui ens costa molt d'entendre perquè partia de la idea que entre Déu i el món hi havia una continuitat, de manera que no hi havia música cristiana i no-cristiana, perquè tota la música era cristiana, perquè Déu era a tot arreu, tal com no hi havia art cristià i no-cristià. Era un món on l'Església promovia la ciència i l'art d'última generació (es diu poc que era el Cardenal del Monte qui pagava els telescopis a Galileu i els quadres a Caravaggio) i això era el més normal del món, perquè en un món que es concebia creat i mantingut per Déu, i Déu no havia d’estar reduït a un àmbit religiós del món, com un element entre molts altres. En aquest món, la música del P. Casanoves era perfectament comprensible: es podia cantar la Passió i la mort del Crist amb una música així, no perquè es vanalitzés, ni perquè no s'entengués, sinó precisament perquè s'entenia que Crist havia mort, però el que celebrem és que per aquesta mort tots tenim Vida, i aquesta Vida no només serà al cel en el futur, aquesta vida té a veure amb aquest món, que és bell i bo perquè expressa la bellesa i la bondat de Déu.
La veritat és que diria que aquell final encara no ha acabat, i tinc l’esperança que el món dividit que en va sortir, i que entre revolucions, ideologies i desastres diversos ha arribat fins avui, ben aviat tindrà de nou una harmonia, que no serà aquella, sinó una altra. Gairebé diria que d’això en depèn la supervivència humana.

dimecres, 11 de febrer del 2009

La crisi del llenguatge (II)


Només per posar un exemple d’allò que comentava la setmana passada, m’he recordat d’una cosa que, quan va passar, ja em va cridar l’atenció, malgrat que jo en aquell moment poc sabia, o no res, d’aquestes qüestions.
Resulta que, quan tenia més o menys setze anys, i per televisió es van començar a posar molt de moda aquests programes on gent “famosa” es dedica ventilar misèries pròpies i d’altri, algunes senyores que en aquell moment eren “famoses” van començar a fer servir la paraula incierto per dir que alguna cosa era mentida, i arribaven a dir coses com ara que “Esto es absolutamente incierto”. A mi això em sorprenia molt, perquè era evident que estaven dir que la cosa en qüestió era mentida i, sense entrar a considerar si el que deien era veritat o mentida, trobava molt perillós que en medis de comunicació de masses es comencés a confondre dues nocions tant diferents com la mentida i la incertesa.
Cal que hom es fixi en que afirmar que alguna cosa es incerta, de fet, dóna a la tal cosa una certa possibilitat de veritat que, d’entrada, no es pot menystenir, mentre que afirmar que alguna cosa es mentida implica negar-la de cap a peus i no admetre, sota cap concepte, que pugui ésser. Confondre aquestes dues nocions pot ésser fatal. Imaginem-nos que algú és acusat públicament d’un crim i que quan algú afirma que és culpable, l’acusat respon que allò és incert. El qui ho escolta pot entendre diverses coses: que l’acusat no sap parlar pròpiament, però també que té una percepció molt deficient de la veritat (perquè no sap si va fer una cosa o no), o que es riu d’ell. En un judici no es podria donar aquesta circumstància perquè caldria aclarir-ho, però en la vida pública l’afirmació podria donar lloc a tota mena de confusions.
És evident que aquest no és el millor exemple possible, tant per l’abast que té com per la mena de gent que va donar-hi lloc, però m’ha semblat que il·lustrava força el que volia dir. Quan un país confon la incertesa amb la mentida, i no sembla que estiguem lliures d’un tal perill, les coses es poden complicar molt.

dimecres, 4 de febrer del 2009

La crisi del llenguatge


Ara que es parla tant de crisi, econòmica sobretot, però també cultural, cal tenir en compte una crisi més fonda, més complicada de solucionar fins i tot que l’econòmica, malgrat que algú hagi dit que els problemes econòmics són insolubles, tant com els polítics incomprensibles. Em refereixo a la crisi en el significat de les paraules, sobre la qual ja s’ha escrit molt, almenys des de Confuci, i d’això ja fa algun dia.
La crisi del significat de les paraules es produeix quan cadascú comença a donar a cada paraula el valor que vol, sense tenir en compte quin ha estat el valor de la paraula abans o quin és el consens al respecte. Això duu a la impossibilitat de qualsevol mena de discussió seriosa, però no només això, duu al caos. Per evitar aquest caos, durant segles s’han elaborat diccionaris, etimologies, i fins diccionaris que precisen quins significats han anat tenint les paraules al llarg dels segles. La seguretat de les paraules s’expressa especialment en les lleis i en els ritus, en els quals el valor de les paraules està fixat per una tradició que en dóna fe. No sabria dir si la crisi del llenguatge i la crisi del ritus, i, per què no, la crisi de les lleis, perquè la llei es compleix cada dia més per la por, tenen molt o poc a veure, però alguna cosa hi ha.
En tot cas, per a pensar-hi, una història de Confuci:
“Quan els seus deixebles van preguntar-li per on s’havia de començar a governar un país, Confuci digué: “Jo voldria millorar el llenguatge.”
Estranyats, els deixebles li digueren que la resposta no tenia res a veure amb la pregunta, què tenia a veure una cosa amb l’altra? Aleshores, Confuci va dir:
“Si el llenguatge no és precís, el que es diu, no és el que es pensa. Si el que es diu no es el que es pensa, aleshores no hi ha obres veritables. Si no hi ha obres veritables, no floreix ni l’art ni la moral. Si no floreixen l’art ni la moral, aleshores no existeix la justícies. Si no existeix la justícia, el país no sap quin és el camí i esdevé una nau en flames i a la deriva. És per això que no es pot permetre l’arbitrarietat en les paraules. Si es tracta de governar un país, el més important és la precisió del llenguatge.
(Continuarà)

Comptador

Estadisticas y contadores web gratis
Estadisticas Gratis