Mt 8, 23-27
Poques coses son tant suggestives per a la imaginació humana, germans i germanes, com el control sobre la natura. Les nostres rondalles, els nostres contes, però també les pel•lícules o els videojocs són plens de personatges capaços de parlar amb els animals, dominar els elements, fer créixer o fer empetitir les coses a voluntat. El nostre món és el que és, i sabem perfectament que estem sotmesos a les lleis de la física i de la biologia, però quan somiem, i això és quelcom que ens fa ser persones, quan somiem, deia, moltes vegades somiem en la superació d’aquestes lleis inamovibles.
Però aquí, no hi som per parlar de pel•lícules ni de rondalles, hi som per parlar de l’Evangeli, i avui, a l’Evangeli, Jesús demostra que té control sobre la natura, aturant una tempesta, i provoca la meravella dels seus deixebles. Ells, els deixebles, com nosaltres, havien somiat poder controlar la natura, havien sentit contar històries d’homes extraordinaris que eren capaços de fer-ho, però quan es troben davant d’un home com ells que renya els vents i l’aigua i l’obeeixen, no saben com reaccionar, i els surt natural la pregunta: Què és aquest?
Fixem-nos, però, més aviat en la paraula de Jesús, abans de la seva actuació, diu: Per què us esvereu? Quina poca fe!
Allò que en els deixebles oscil•la entre la por a sucumbir a les lleis de la natura i morir ofegats en la tempesta, i la sorpresa meravellada per les capacitats d’un mestre, el seu mestre, que és capaç de dominar els elements i salvar-los; allò que en nosaltres es conjuga entre la por que ens aclapara i la imaginació que ens evadeix; en Jesús es resol per la fe, que és l’element central d’aquest Evangeli.
I l’ensenyament de Jesús en aquest sentit és únic, i sempre el mateix: la fe és el que ens permetria ordenar-li a una muntanya llançar-se al mar; la fe del centurió, de la dona cananea o d’aquella que tenia pèrdues de sang són els que realment fan possible les guaricions que s’expliquen en aquests episodis; i la fe, finalment, és el que permet als mateixos deixebles, al final de l’Evangeli, de comprendre què ha passat, que Jesucrist ha ressuscitat.
Dèiem a l’inici, germans i germanes, que la nostra imaginació, aquesta capacitat extraordinària que tenim tots nosaltres, ens permet crear mons sense por, sense feblesa, on no envellim, on som capaços de controlar els elements naturals, o generar menjar del no-res; som capaços d’idear un món on totes aquelles pors fonamentals de la nostra vida, la fam, la pobresa, la mort..., se superen; i dèiem que, malgrat que al nostre avui, precisament, la producció de ficcions de fantasia que ens parlen d’aquests mons és molt abundant, aquestes pors romanen al nostre cor.
La proposta de Déu, la proposta de Jesús, és la fe; la fe en el Déu altíssim, que ens deslliura de la por i la desesperança i ens allibera, alhora, de la imaginació desbocada de futurs ideals i irrealitzables; la fe que ens ajuda a afrontar les situacions com són, i alhora a admetre que allò que ens sembla ara impossible, es pot esdevenir si Déu ho vol.
No tinguem por, ni vulguem superar-la a cop de fantasies, germans i germanes, tinguem fe, com Abraham que, esperant contra tota esperança, va creure i va esdevenir pare d’un gran poble; com Jesús, que confiant en l’amor del seu Pare del cel va ressuscitar i viu per sempre.
Que ens hi ajudin les pregàries i l’exemple de Santa Maria que, quan tot semblava perdut, ens va ser donada com a mare a tots nosaltres, i que per la seva fe i la seva generositat amb Déu ens ha precedit allí on tots estem cridats a arribar. Amen.
