dimarts, 17 de juliol de 2018

Creure segons allò que hem experimentat

Homilia del 17 de juliol de 2018 – Dimarts XV per annum



Se’ns fa difícil, germans i germanes, fins i tot diria molt difícil, de sentir dir que Jesús amenaçà les poblacions on havia fet els seus miracles i no s’havien convertit; no s’ajusta a la imatge d’Ell que sovint ens hem format: un mestre jove, bondadós, comprensiu, que va predicar una doctrina moral integradora dels qui eren menystinguts, que va avantposar la caritat al culte, etc..., no podia amenaçar uns poblets només perquè no havien cregut en Ell... No és propi d’Ell, això d’amenaçar... I tanmateix, les expressions que fa servir en l’Evangeli que acabem d’escoltar són ben explícites: «Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Bet-Saida!...jo us asseguro que el dia del judici la sort de Tir i de Sidó serà més suportable que la vostra. I tu, Cafar-Naüm, et creus que t'aixecaràs fins al cel? T'enfonsaràs fins al país dels morts!» Deixeu-m’ho dir, germans, se’ns fa difícil perquè, poc o molt, ens sentim identificats amb els habitants d’aquests pobles. És cert que no hem vist ressuscitar morts, ni pans i peixos multiplicar-se, però fa molts anys que escoltem l’Evangeli, i que rebem els sagraments, i, molt sovint, el nostre cor manifesta ben poca fe... És per això, que se’ns fa difícil de sentir.
Aquesta estranyesa, aquesta dificultat, diria, té un component molt positiu, i és que demostra fins a quin punt estimem Jesús; fins a quin punt hem escoltat la seva paraula i l’hem convertida en quelcom central a la nostra vida. Aquesta estranyesa mostra, en definitiva, fins a quin punt són veritat aquelles paraules de Jesús: «... assenyalant amb la mà els seus deixebles, digué: --Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare.»
Efectivament, els qui ens esforcem cada dia a fer la voluntat del Pare, a dur l’Evangeli en aquest món, som els familiars de Jesús, i és per això que, quan llegim en boca seva algunes expressions més dures, més severes, però, en el fons, més clares i directes, ens sentim incòmodes. En aquesta vida no tothom ens pot fer sentir incòmodes, només aquells en qui creiem, només aquells que tenen autoritat sobre nosaltres. Quan Jesús amenaça els qui, havent-lo conegut, no hi ha cregut, és fins i tot bo, per tant, que ens sentim incòmodes.

I, tanmateix, quan Jesús reprèn obertament els qui no han cregut en Ell, què fa sinó el mateix que havien fet tots els profetes amb el poble d’Israel? Per què Ell, que és el “profeta com jo” que Moisès havia anunciat, havia de fer diferentment? Jesús, ho veiem en la narració evangèlica de la Transfiguració, quan es mostra en la seva glòria, ho fa acompanyat de Moisès i d’Elies, amb els quals conversa. Jesús, quan ensenya quelcom del que realment és, s’acompanya dels qui l’han precedit, el missatge dels quals Ell duu a acompliment. Què té d’estrany que Jesús parli com ho van fer Moisès i Elies, tots dos incansables en l’exhortar, fins en amenaçar al poble, que tant sovint, tot i haver vist l’obra de Déu i d’haver fet solemnes promeses, s’apartava dels seus camins i anava rere qualsevol superstició?
Jesús és el Messies, Ell ens ha vingut a ensenyar d’una manera definitiva el camí que Déu vol per a la humanitat, i ens exhorta com ho fa un pare amb els seus fills. Com Moisès, com Elies, com tots els profetes, Jesús ens vol dur pel camí de Déu, i ens reprèn quan, tot i haver-lo conegut, ens fem enrere per conveniències personals.
Amb tot, Jesús ens ensenya també que la fe és avançar en aquest camí, i que creure té més d’un significat. Creure en Ell és confiar en Ell, és adoptar el punt de vista que Ell té de les coses i és fer-li cas, seguir els ses manaments. Se’ns fa difícil entendre que ens amenaci, però tots hem experimentat les advertències dels nostres pares, i sabem que, malgrat la dificultat en que ens posaven, estaven guiades per l’amor i volien el nostre bé.
Germans i germanes, preguem el Senyor que es doni un cor net per comprendre les seves paraules, fins i tot quan són difícils; preguem-li que ens doni un esperit diligent per creure en Ell a fons, de pensament, sentiment i acció, superant, una mica cada dia, els nostres límits, fins a córrer un dia, amb el cor eixamplat, pels camins de l’Evangeli.
Un cor i un esperit com els que tingué la benaurada Verge Maria, a qui venerem en aquest santuari. Que ella ens sigui model i guia en aquest camí i intercedeixi per nosaltres davant el tron de la glòria de Déu.

diumenge, 24 de juny de 2018

CRÉIXER: SORTIR D’UN MATEIX PER ARRIBAR A LA LLIBERTAT

LLIÇÓ CONCLUSIVA PER ALS ALUMNES DE QUART D’ESO DE L’INSTITUT SERRA DE NOET
PROMOCIÓ DEL 2018
Berga, 22 de juny de 2018

Senyora Directora i cos docent de l’Institut, alumnes de quart d’ESO i famílies:
En primer lloc, vull agrair a l’institut que m’hagi ofert de fer aquesta intervenció. Intentaré no parlar tant en nom propi com fer-me portaveu, fins on la simpatia em permet, del que professors i pares, jo que no sóc ni una cosa ni l’altra, poden tenir al cap en un dia així.
Crec que tots som conscients que som davant d’una qüestió greu. M’explico: pràcticament des que veu néixer, o en tot cas des dels tres anys d’edat, fins al dia d’avui, heu estat sota una doble tutela. La dels vostres pares, i la de l’estat (i quan dic estat em refereixo al conjunt d’institucions que exerceixen el poder públic, no a una determinada estructura en particular).
D’una banda, com a nens que éreu, estàveu normalment sota la tutela dels vostres pares o, si aquests no haguessin pogut ocupar-vos de vosaltres, d’un familiar proper, els quals eren responsables de la vostra educació i del vostre benestar.
En l’exercici d’aquesta responsabilitat, però, ells, i per tant també vosaltres, tenien una llibertat força limitada, ja que la societat, impersonada en l’estat, havia decidit que havíeu de seguir uns determinats estudis, amb unes determinades matèries, explicades d’una determinada manera i en un ordre concret, que se us havien d’inculcar uns determinats valors cívics bàsics, una determinada visió de la història, etc etc... Tot això era absolutament obligatori, com ho demostra el fet que, si no haguéssiu anat a classe d’una manera reiterada, el mateix estat s’hauria preocupat de saber quin era el problema, i posar-hi, possiblement, solució.
Fins ara, per tant, tota la societat, en la qual em compto, ha decidit per vosaltres en què havíeu de gastar la major part del vostre temps útil, per donar-vos els coneixements bàsics que es creuen necessaris per a sobreviure en aquest entorn. En canvi, l’aprofitament que vosaltres hagueu fet d’aquests estudis és més aviat cosa vostra, i dels mestres i professors que hagueu tingut.
Fins ara, heu estat sota la doble tutela de l’estat i de la vostra família, que en bona part posava en pràctica el que l’estat havia disposat.
Fins ara. Avui tot això canvia.

A partir de demà no teniu més l’obligació d’estudiar res, i la societat deixa de decidir què us cal fer. A partir de demà, amb l’acord dels vostres pares durant dos anys més i després ja sense la tutela de ningú, heu de començar a prendre la vostra vida a les vostres pròpies mans. A partir de demà, en definitiva, el camí que normalment anomenem créixer, canvia de paisatge; podríem dir que deixeu de caminar per les vies escolars, preestablertes, marcades amb tanques i franges de color a terra, i comenceu a anar pels carrers on circula tothom.
Créixer són moltes coses, té molts noms, i és fa, bé o malament, d’una manera o altra, però es fa. Si em preguntéssiu, però, quin és per mi l’element central del créixer, us diria que és caminar cap a la llibertat plena; o més ben dit, caminar cap a una llibertat cada vegada més plena.
L’ésser humà és un animal, quina característica més original és que trenca amb allò que és immediat i natural; cap de nosaltres no és el que és perquè ho hagi de ser, sinó que en allò que som hi juga un paper molt important el que desitgem ser, el que decidim ser, el que som perquè treballem per ser-ho. L’ésser humà és un animal que anomenem racional, o espiritual, perquè no segueix instints naturals, malgrat que els té, sinó que els pot gestionar segons criteris diferents de la supervivència.
Vosaltres no sou ni sereu mai el que sigueu per una imposició de la natura: l’amistat, la paternitat, l’amor, la ciutadania, la solidaritat, la generositat, la música, l’art, la ciència, l’esport, la religió, la filosofia, la política, el lleure... i tot el que vulgueu, estarà present a la vostra vida, o no, perquè decidireu que hi sigui, i perquè treballareu perquè sigui així.
Viure humanament, doncs, podem dir que és fer camí enmig d’una galàxia de possibilitats, entre les quals haurem de dibuixar un nostre camí, sempre acompanyats de la incertesa. Viure bé, en bona part, serà gestionar bé aquesta incertesa.
Fins avui, entre tots ens hem esforçat a donar-vos el que, en el nostre ara i aquí, es considera la informació bàsica a nivell d’usuari que tothom ha de tenir per no perdre’s absolutament. L’estat, com deia, ha dissenyat uns plans d’estudis que us ensenyessin la porta de diverses opcions. Ara és a les vostres mans començar a fer ús d’aquesta informació bàsica per dibuixar el vostre camí.
Arribats a aquest punt, i ja que m’han demanat que escrigui aquesta lliçó final dels vostres estudis, deixeu-me donar-vos tres o quatre indicacions, no per dir-vos on heu d’arribar, que això és cosa vostra, sinó per indicar-vos algunes formes per arribar-hi. Per fer-ho, em baso en un escrit d’un filòsof contemporani, un dels més importants de la segona part del s. XX, que es deia Hans-Georg Gadamer, les idees del qual prenc, però, lliurement. Aquest autor, pensant sobre quina ha estat la contribució de la tradició humanística a les ciències de l’esperit (el que nosaltres en diem ciències humanes), diu que aquesta contribució és la idea de formació, la de sentit comú, la capacitat de judici, i el gust. Totes quatre tenen una mateixa finalitat, treure la nostra humanitat personal del jo tancat en si mateix, que realment ens esclavitzaria, ens convertiria en idiotes, per dur-nos a posar el focus d’atenció en el nosaltres. El camí de la nostra vida, doncs, és, com deia en el títol d’aquesta intervenció, un sortir de nosaltres mateixos, per arribar a la llibertat.
Per tant, sigui quin sigui el camí de vida que prendreu, us cal estar atents a aquests quatre punts:
1-Us cal formar-vos, que no vol dir necessàriament estudiar més, per poder-vos obrir al que és fora de vosaltres, i poder-ho comprendre per treballar-hi;
2-Amb això, podreu adquirir el sentit comú, que no és seguir el que sempre s’ha fet, com es podria pensar, sinó comprendre el sentit global, comú, del que fem tots. El sentit comú té un punt molt important en la paraula: parlar bé, que vol dir saber dir bé el que pensem, d’acord amb la manera comuna de parlar.
3-Creixent en el sentit comú, adquirireu capacitat de judici del que està bé i el que està malament, del que és bell i del que no ho és, del que és just i del que no ho és. Sempre hi haurà el dubte, sempre hi haurà la incertesa, però la podrem gestionar si estem formats i hem adquirit el sentit comú.
4-Finalment, com una capacitat de judici a la inversa, el gust ens permetrà crear coses bones, justes i belles. Sabent el que hem jutjat bo, adquirirem el gust de fer coses bones.
Tot això, ho podreu fer en qualsevol opció de vida que feu; sigui que us dediqueu a l’estudi, o que vulgueu començar des de demà mateix a treballar, que us dediqueu a l’art, o a la ciència, o a l’esport, o a totes aquestes coses alhora, combinant activitat professional i afició. L’èxit que hi tindreu es valorarà d’una manera molt simple: per la vostra llibertat i per la vostra felicitat, perquè no hi ha persona més feliç i lliure que la que entén i se sap fer entendre en el seu entorn.

Tal com deia al començament, som en una hora greu, som en una hora de pes. Fins ara, el vostre dia a dia ha estat en gran part predeterminat per la voluntat de la societat de donar-vos, a nivell intel•lectual, el manual d’usuari d’aquest món, el qual s’ha acompanyat, a un altre nivell, molt més important, per l’educació dels vostres pares i del vostre entorn en general en temes afectius i de valors bàsics. A partir d’ara, amb aquest manual bàsic, i totes les opcions que teniu davant, heu de fer el vostre camí. Sens dubte, les vostres famílies i els qui us coneixem, seguirem essent aquí per ajudar-vos, però les coses, d’ara endavant, depenen en gran part de vosaltres. Sigui quin sigui el camí que aneu fent, però, recordeu-vos que la felicitat de l’ésser humà es dóna quan amb allò que fem ens anem coneixent més profundament a nosaltres mateixos, per anar-nos alliberant del nostre jo tancat en si mateix, i avançar vers la vida en plenitud de vida. I per avançar en aquest camí, tingueu presents aquests principis de l’humanisme: formació, sentit comú, capacitat de judici i gust; o bé, dit d’una altra manera: aprendre, per comprendre, per saber valorar el que tenim davant, i saber crear quelcom de bo, no per a mi, sinó per a nosaltres. Per posar-vos un exemple molt bàsic, l’ésser humà va començar a ser feliç el dia que va deixar de caçar i recollir per menjar, i va començar a cuinar per a tots els que havien participat a la caça/recol•lecció.

Espero no haver-me allargat massa. Només em queda desitjar-vos un bon camí, i dir-vos que compteu amb l’ajuda, el consell i l’amistat dels qui som al costat vostre, i que de ja fa uns anys anem gestionant la nostra incertesa, mirant d’aprendre quelcom que ens ajudi a comprendre el món, per valorar el que tenim davant, i crear alguna cosa que valgui la pena. Vosaltres mateixos, en bona part, sou el fruit dels nostres esforços, i per això estem contents de veure-us fer camí. Des d’ara sou una mica menys rere nostre i una mica més al costat, fins que un dia ens passareu davant definitivament. Mentrestant, compteu amb la nostra amistat.

Moltes gràcies.

dimecres, 20 de juny de 2018

El camí per anar acabant amb la violència

Homilia del 18 de juny



El recurs a la violència i la noció privativa de l’ús dels béns; el tornar-s’hi, i el tenir quelcom com a meu en sentit radical; són dos matisos, potser els més estesos, de la gamma d’ombres amb què el pecat enfosqueix la nostra vida.
És per això, perquè són molt presents al nostre fer diari, que els homes hem arribat a una colla de pactes per posar-los límits. Per limitar la violència hem escrit lleis que estableixen quan i com es pot exercir. Per limitar l’ús privat dels béns d’aquest món, n’hem fet d’altres, de lleis, que ens diuen què és exactament de qui, com ho podem fer perquè passi a una altra persona, i quins límits i quines obligacions té el que les posseeix.
Resseguint l’Escriptura, podríem trobar moltíssims punts en que aquesta veritat se’ns aclareix: quan la Llei limita el dret dels propietaris de terres a favor dels pobres; quan els profetes ens anuncien el regne del Messies, on fins la pau regnarà fins i tot entre els animals; quan als Salms l’impiu és caracteritzat, precisament, com a cobdiciós i violent, mentre que el just és humil i pacífic.
Jesús, en aquest punt, hereu i Senyor d’aquesta tradició d’Israel, és d’una claredat que desarma: No us hi torneu contra els qui us fan mal; dóna a tothom qui et demani, no et desentenguis del qui et vol manllevar. En dues frases resumeix i dóna vitalitat a tots els manaments i les promeses de Déu al seu poble, en referència a la violència i a la propietat. Però, com ens cal comprendre aquestes seves paraules?
En el nostre viure ordinari, tots podem conèixer situacions que ens posen davant la necessitat de prendre una decisió en aquests dos camps, i sovint, posats davant la necessitat de protegir la nostra vida o de garantir el benestar dels qui estimem, potser no sabrem trobar la força per evitar del tot la violència o per ser tant absolutament generosos amb els nostres béns com Jesús ens demana. Què podem fer?
Primer de tot, i en això Jesús també ens és un mestre, podem fer ús de la paraula per reclamar justícia, per intentar parar la violència, per explicar quina és la nostra situació. Ell mateix, quan el criat del Gran Sacerdot el pega, no dubta a preguntar per què ho fa; quan algú li demana quelcom que ell creu injustificat, demana explicacions.
En segon lloc, ens cal recordar una doble veritat: que sempre, fins en la situació més extrema, però, i això és molt més important, en cadascuna de les petites situacions de conflicte amb què ens podem trobar en el nostre dia a dia, tenim la possibilitat d’optar, ni que sigui en perjudici nostre, a favor de la pau; i al mateix temps, que si no ho fem, l’amor de Déu és més gran que els nostres límits, i que podem confiar en que Ell ens sabrà perdonar. I és que quan els deixebles, espantats de l’ideal que els proposava Jesús, li preguntaren: Qui podrà salvar-se?, ell els respongué: Als homes els és impossible, però Déu ho pot tot.
Preguem, germans i germanes, la Immaculada Verge Maria, en qui Déu va obrar la meravella d’una generositat sense límits, que pregui per nosaltres, per tal que en tota ocasió cresquem en la pau i en la generositat; que, sempre que puguem, sapiguem posar fi a la violència, i comprenguem que els béns que Déu ha posat al nostre abast, siguin molts o pocs, són per al bé de tots els seus fills.

dissabte, 2 de juny de 2018

L'honestedat davant de Déu

Homilia del 2 de juny de 2018.



No ho sabem, li responen els grans sacerdots, els escribes i els mestres de la Llei a Jesús, quan ell els pregunta sobre el baptisme de Joan. Són mestres, però no responen.
Jesús havia acomplert el dia abans un acte punyent: havia entrat al recinte del Temple i n’havia expulsat els canvistes i els venedors d’animals per al sacrifici, els quals sostenien un sistema abusiu per als fidels que, obligatòriament, havien d’anar al Temple. Havia fet ús d’una autoritat que només el Gran Sacerdot tenia, i és per això que, ara, li pregunten per quina autoritat ho havia fet.
Jesús, per tota resposta, els fa una pregunta: Joan el Baptista era una profeta autèntic, o no? Jesús, doncs, no posa en qüestió, d’entrada, l’autoritat que els sacerdots i dels mestres de la Llei tenen per preguntar-li per l’origen de la seva autoritat; més encara, els dóna la llibertat de respondre en consciència. Ells, per la seva banda, haurien pogut dir: No, Joan el Baptista era una eixelebrat, i eixelebrats eren tots els seus seguidors. Nosaltres som els intèrprets autèntics de la Llei i només la nostra paraula és vàlida en matèria de religió. Hi tenien tot el dret, però no ho fan, i aquí rau el seu mal. Actuen d’una manera capciosa, intentant d’amagar allò que pensen per obtenir un millor resultat. I és per això, que Jesús no els respon.
Germans i germanes, siguem francs, en el nostre dia a dia, també nosaltres, diria fins i tot des de molt joves, actuem sovint d’una manera calculada, fent jugar el que sabem, el que suposem, el que pensem que els altres pensen que sabem, per obtenir un millor resultat. Els qui hem passat anys d’estudi, sabem molt bé que, a vegades, en un examen, hom va dient coses més o menys vagues, esperant que sigui el professor qui es respongui a si mateix, per nosaltres poder dir finalment: Sí, això mateix volia dir jo, però no em sortien les paraules. I, tota vegada que en aquest món no tractem amb àngels (ni amb dimonis, afortunadament), sinó amb persones com nosaltres, aquesta conducta és comprensible, sempre que no provoqui un perjudici en un altre, o no ens dugui a construir el nostre viure sobre simples mentides.
Hi ha, però, un àmbit en el qual aquesta manera de fer no és possible: quan som davant de Déu i davant de la nostra consciència, i això és el que Jesús ens diu amb la seva resposta als sacerdots.
Tal i com, purificant el Temple, Jesús no volia pas dir que tota mena de comerç sigui injust, ni negava que haguem de dedicar al culte una part del que tenim; sinó que amb el seu gest manifestava que la bondat de Déu no es compra ni es ven, i que tot el que té a veure amb el seu culte ha d’estar molt especialment lliure de qualsevol mena d’engany i d’explotació; de la mateixa manera, amb la seva resposta als sacerdots i als mestres de la Llei, ens fa veure que, quan parlem amb Déu, i quan parlem de Déu, hem d’estar molt atents a no deixar-hi entrar la dissimulació, el càlcul, o la voluntat de quedar bé.
Sant Benet diu als monjos que, quan cantem els Salms a l’església, hem de fer que el nostre cor vagi d’acord amb el que diuen els llavis; i que quan preguem Déu privadament, la pregària ha de ser pura i breu. Aquests dos ensenyaments benedictins ens seran ben útils a tots, a l’hora de comprendre, de posar a la pràctica, el que Jesús ens volia dir. Quan haguem de parlar de Déu, fem-ho tot acordant el nostre cor amb la seva Paraula; i quan haguem de parlar amb Déu, fem-ho amb tota la honestedat.
Demanem al Senyor que, pel seu Esperit Sant, ens faci el do d’un cor ben pur, d’un cor com el de Jesús, perquè, humils i sincers davant de Déu, tota la nostra vida es vagi il•luminant de la seva claredat, i donem fruits de d’amor, que duguin pau al món.

dimecres, 2 de maig de 2018

Treballar segons la justicia de l'Evangeli

Homilia de l'1 de maig de 2018



L’Església ha fet de St. Josep, germans i germanes, el patró dels treballadors, motiu pel qual avui en fem memòria. Amb tot, l’Evangeli que hem llegit no ens en parla pas de treball; cita, només com de passada, que la gent de Natzaret no confiava massa en el que Jesús els pogués ensenyar, perquè el tenien per fill del fuster. D’aquí, nosaltres n’hem de deduir que Josep era fuster, i que, per tant era el que comunament s’anomena un treballador. St. Josep és patró dels treballadors, perquè treballava, podríem dir. I ja està.
La qüestió del treball, tanmateix, és un dels grans temes de preocupació de l’ésser humà, i la tradició bíblica, de la qual Jesús és coronament, i St. Josep última anella d’una cadena forjada per Déu, hi ha reflexionat abastament. I és que, al voltant del treball, germans i germanes, es conjuguen algunes de les qüestions més centrals en la vida de l’home sobre la terra: la dignitat de l’ésser humà; la igualtat entre tots nosaltres; el desafiament a aquesta igualtat que suposa la riquesa i la pobresa; la justícia que cal que regni en les nostres relacions; la possibilitat de fer realitat una vida familiar; però també els límits de la humanitat i de la tecnologia; o la relació amb el medi ambient.
És ben conegut el relat del Gènesi que explica l’origen del treball com una conseqüència del que normalment s’anomena el pecat d’Adam i Eva: “...la terra serà maleïda per culpa teva: tota la vida passaràs fatigues per treure'n l'aliment. La terra et produirà cards i espines, i t'hauràs d'alimentar d'allò que donin els camps. Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornis a la terra d'on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs.”
D’entrada, sembla, doncs, que el treball és quelcom que la Bíblia entén com a conseqüència negativa del pecat per a l’home. Amb tot, si ens hi fixem, aquesta frase de Déu a Adam no anul•la pas el que havia dit abans: Déu els beneí dient-los: --Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s'arrosseguen per terra.
Déu digué encara: --Mireu, us dono totes les herbes que fan llavor arreu de la terra i tots els arbres que donen fruit amb la seva llavor, perquè siguin el vostre aliment. I va ser així. Déu veié que tot el que havia fet era molt bo.
El món, en definitiva, fou posat en mans de l’ésser humà perquè en tingués cura, i el seu treball, ni que existeixi com a conseqüència d’un error de l’home, s’insereix en l’harmonia del cosmos.
Aquesta lectura és la que trobem en el Salm 104, que, lloant Déu per la bellesa i l’harmonia del món, ens diu: I l’home se’n va al seu treball, a la seva tasca fins al vespre. Que en són, de variades, Senyor, les vostres obres, totes les heu fetes amb saviesa. La terra és plena de les vostres criatures.
El treball, doncs, queda integrat en el món com el que l’home hi fa, per tenir-ne cura i per alimentar-se’n. Quin és, doncs, el treball de l’home segons la justícia de Déu? És el treball que li permet menar una vida segons la seva dignitat, i que alhora respecta el medi. No és, per tant, el treball que explota les persones i les coses, sense tenir-ne en compte la dignitat. Més encara, prenent l’Evangeli com a criteri, el treball just segons Déu és el treball que està al servei del manament nou de Jesús, el treball que permet fer realitat, realitat econòmica podríem dir, el manament d’estimar-se els uns als altres.
I ara, permeteu-me, germans i germanes, una brevíssima reflexió sobre el nostre ara i aquí: És aquesta la visió del treball que tenim? El treball precari, i cada cop més precari, tant corrent als nostres dies, que esclafa la dignitat de l’home, que no permet una vida familiar digna, és acceptable, segons la Bíblia? Més encara, el fet que acceptem aquesta situació sense reflexionar-hi d’una manera seriosa, no revela una preocupant despreocupació sobre la nostra pròpia dignitat? Són preguntes que deixo a la vostra reflexió.
I tornem, germans i germanes, a St. Josep. Un dels noms més antics que els cristians van donar-li va ser el de nutritor Domini, nodridor (o educador, segons la traducció) del Senyor. Josep ens és un exemple de treballador perquè va posar el seu treball al servei de l’obra de Déu, acollint el seu fill i esforçant-se per alimentar-lo i ajudar-lo a créixer; perquè va posar el seu treball, en definitiva, al servei de l’amor.
Donem gràcies a Déu, germans, per tots els qui han sabut posar el seu treball al servei de l’amor i han fet possible que arribem fins aquí; i preguem, i impliquem-nos, en fer la nostra vida, la de tots, més justa segons l’Evangeli, cadascú des d’on es troba.

dimecres, 11 d’abril de 2018

"Com pot ser tot això?"

Homilia del Dimarts II de Pasqua (10 d’abril de 2018)



Jesús, ho hem de reconèixer, germans i germanes, parlava sovint d’una manera ben estranya. Els Evangelis són plens de referències a la sorpresa, la incomprensió, i fins l’enuig, que les seves paraules provocaven en els qui l’escoltaven.
«Heu de néixer de nou. El buf del vent va allà on ell vol; en sents la remor, però no saps ni d'on ve ni on va. Una cosa semblant passa amb el qui neix del buf de l'Esperit»
Amb una frase com aquesta, no és gens estrany que Nicodem preguntés, per més que fos un mestre famós d’Israel, un bon coneixedor, per tant, de l’Escriptura, “Com pot ser tot això?”
“Com pot ser tot això?”.
Moltes vegades, germans, pensem que la religió, més encara, que la fe és una qüestió de certeses i de seguretats. Els creients fins i tot ens hem de sentir dir tot sovint que som massa crèduls, que ens fan combregar amb rodes de molí, que tots aquests misteris i miracles que es llegeixen a les nostres esglésies són fenòmens naturals mal explicats, o faules encaminades a controlar el nostre comportament.
Altres, més benèvols, ens envegen la innocència. Els agradaria de creure, perquè els sembla que, creient, estarien més tranquils i consolats davant de les dificultats de la vida, davant dels drames del món, en fi, davant de la mort. Els sembla que els creients tenim la sort de ser babaus, de no veure la dimensió real dels problemes i, per tant, de viure en una tranquil•litat, falsa, però tranquil•litat.
Els creients, en canvi, sabem que molt sovint ens passa com Nicodem, que no entenem res; que les paraules de l’Evangeli ens deixen perplexos, o que fins i tot ens produeixen una mena de rebuig, com a Pere li produïa rebuig de pensar que Jesús havia de morir.
Si anem a llegir l’Escriptura, veiem que el dubte, que el no-entendre, i fins que el no voler fer el que Déu ens demana, forma sempre part de l’experiència dels creients.
“Com pot ser tot això?”, pregunta Nicodem. Com podrà ser això, si no tinc marit?, pregunta la Mare de Déu a l’àngel.
Josep dubta davant l’embaràs virginal de Maria; Zacaries davant l’anunci d’un fill, igual que Abraham havia dubtat, i tal com havia de dubtar Anna, la mare de Samuel. El mateix Samuel sent la veu de Déu i la confón per la d’Elí, i més tard va s’oposa al que Déu vol en l’elecció de David. Molts profetes parlen de dubtes, i alguns, com Jonàs, es neguen en rodó a fer la voluntat de Déu, perquè els provoca un gran enuig. El mateix Moisès es mostra ple de dubtes quan Déu l’envia a anunciar-lo als israelites, i en té fins ben al final de la seva vida. Finalment, potser el cas més conegut: Balaam és incapaç de veure la voluntat de Déu, quan la seva somera l’ha vista ja fa estona.
El dubte, la sorpresa o l’enuig, doncs, germans i germanes, apareixen tot al llarg de l’Escriptura sempre que Déu irromp en la història. No ens ha d’estranyar, doncs, que els qui parlaven amb Jesús en restessin estranyats. No ens ha d’estranyar, en definitiva, si nosaltres mateixos no entenem, o fins tenim una reacció defensiva, quan llegim l’Evangeli.
Jesús és el mateix Verb de Déu encarnat; és la irrupció definitiva de Déu a la història dels homes. El seu misteri pasqual, que estem celebrant i que culmina amb la vinguda de l’Esperit Sant sobre tots els qui creiem en Jesucrist, és l’esdeveniment central en la història d’amor de Déu amb la humanitat. ¿Com voleu no tenir dubtes, com voleu no restar perplexos, davant d’un esdeveniment tant intrísecament inexplicable?
La nostra resposta, però, no és ni la del que ens acusa de mesells, ni la del que ens titlla de babaus. La nostra resposta és la de Nicodem, la de Maria, la de Samuel, la de Moisès, la d’Abraham: la nostra resposta és la confiança d’amor que no exigeix explicacions. No confiem perquè entenem; entenem perquè confiem; i confiem perquè fem, perquè vivim, perquè la nostra fe es fonamenta en la vivència compartida d’un amor capaç de vèncer la mort.
“Heu de néixer de nou” digué Jesús a Nicodem. “Com pot ser tot això?” li preguntà ell; “Com pot ser tot això?” ens preguntem encara ara, quan llegim l’Evangeli i veiem la nostra petitesa, quan veiem les dificultats que ens envolten.
La resposta ens la dóna el mateix Jesús: Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Tot això serà, com ha estat pels qui ens han precedit, en la mesura en que ens donem plenament a aquest manament.
Això us mano: que us estimeu els uns als altres. Posem-nos-hi, germans, amb confiança, i tot el nostre món naixerà de nou.

dimarts, 27 de març de 2018

No tinguem por de la llum

Homilia del 27 de març de 2018. Dimarts Sant



Ell es menjà aquell tros de pa i sortí de seguida. Era de nit.

Dos mil anys no ens han bastat, germans i germanes, per fer llum al misteri d’una persona, o més aviat, al misteri d’una relació, la que tingueren Jesús i Judes, l’apòstol que el va trair. Hi ha qui ha fet de Judes l’emblema de la maldat; hi ha qui ha dit que la seva traïció, en el fons, era innecessària; hi ha, finalment, qui ha destacat tant el seu paper que l’ha volgut presentar com una mena de col•laborador necessari de la Redempció. Són coses, aquestes, germans, que aquí no tractarem.

Judes és per nosaltres l’home que surt de nit, l’home que va cap a la nit, l’home que s’endinsa, que s’enfonsa, diríem, en la nit. És l’home que fa el contrari del que ensenya Jesús. Ell ens diu: Camineu mentre teniu la llum, perquè no us sorprengui la fosca: qui camina a les fosques no sap on va.

I quina és aquesta llum de que ens parla? Jo sóc la llum del món. El qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida, ens diu el Senyor.

Hi ha homes i dones, per tant, que segueixen la llum. Hi ha homes i dones com Nicodem, presentat amb aquesta frase: Aquest home va anar de nit a trobar Jesús. Homes i dones, vull dir, que, fins i tot de nit, van a trobar Jesús.

Però hi ha homes i dones com Judes, que fugen de Jesús i van cap a la nit; homes i dones, la llum dels quals s’ofega en la nit.

Són dues les coses que aprenem de tot això: Qui és Jesús; i qui som nosaltres.

Quan uns li pregunten a Jesús: Qui és aquest Fill de l'home? Jesús els respon: Per poc temps encara la llum és entre vosaltres. Camineu mentre teniu la llum, perquè no us sorprengui la fosca: qui camina a les fosques no sap on va. Creieu en la llum, mentre la teniu, i sereu fills de la llum.

Jesús és la llum, Jesús és el Messies, Jesús és la presència de Déu entre els homes i, per tant, Jesús és inamovible, és el punt d’orientació. Jesús és aquell en el qual hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. La llum que resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la. Jesús és, en definitiva, el punt de llum de tot el creat.

Penso que no cal donar moltes voltes a què significa la llum a la nostra vida de cada dia, ni a què significa estar a les fosques. Són dues experiències que tots hem fet des de ben petits, i que coneixem perfectament. Dir que Jesús és la llum és una metàfora que no necessita gaires explicacions.

Qui som, però nosaltres? Podríem caure fàcilment en preguntar-nos si som Nicodem, o bé si som Judes... Nosaltres, però, som Nicodem i som Judes: nosaltres podem anar de la nit a la llum, i de la llum a la nit. Aquesta situació d’itinerància, aquesta situació d’inestabilitat, és la que defineix el nostre ser i el nostre fer. Tanmateix, no som com una partícula boja que va i ve; podem escollir, ni que sigui molt fonamentalment, cap on volem anar.

Jesús ens explica aquesta situació. Precisament en la seva conversa amb Nicodem, Jesús diu: quan la llum ha vingut al món, els homes s'han estimat més la foscor que la llum, ja que les seves obres eren dolentes.

¿Per què caminem cap a la llum o cap a la nit? ¿Per què, quan la llum ha vingut al món, ens hem estimat més la foscor? Per por, germans i germanes, per por que la llum posés al descobert la nostra feblesa, les nostres obres dolentes; perquè hem pensat que la nostra fosca podia macular la seva llum; perquè no hem reconegut aquella llum que la humanitat no veia des dels dies Paradís. En definitiva, perquè no hem sabut fer l’experiència del salmista que diu:¿Diré, doncs, que m'amaguin les tenebres i tingui per llum la negra nit? Per a vos no són fosques les tenebres i la nit és tan clara com el dia: llum o fosca us són igual.

Era de nit, germans, és de nit, no hi veiem clar, a vegades no hi veiem gens, sovint tenim por, i moltes vegades, com Judes, ens escapem de la llum, i fem el mal. Però de nit, també de nit, podem fer com Nicodem, i anar a trobar el Jesús.

No tinguem por de la llum de Crist, germans i germanes, i si mai en tenim, i comencem a caminar cap a la fosca, fem mitja volta, convertim-nos, i tornem cap a la llum que mai no s’apaga: La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la.

Comptador

Estadisticas y contadores web gratis
Estadisticas Gratis