dilluns, 1 d’octubre de 2018

Deixar-se estimar pels qui no es deixen

Homilia de l’1 d’octubre de 2018 – Sta. Teresa de l’Infant Jesús



És una feliç coincidència, germans i germanes, que avui, que celebrem la memòria de Santa Teresa de l’Infant Jesús, sentim a l’evangeli que, el més petit de tots vosaltres, és el més gran.
Els deixebles no estaven segurs de quin era el més gran d’entre ells, i aquesta era una qüestió que els tenia preocupats. Jesús, per tota resposta, els posa davant una persona que no compta, un noi diu el text. De nois, n’hi ha de moltes maneres, però aquí hem d’entendre un noi dels que no compten gaire, un servent, o un pobre que seguia Jesús i hi confiava. Jesús el posa al mig, i diu als deixebles que qui l’aculli perquè porta el nom d’ell, l’acull a ell, i que qui l’acull a ell, acull el qui l’ha enviat.
Podem convenir que nostre Senyor, de vegades, deia les coses de manera un xic rebuscades, però aquí el punt essencial és que el noi en qüestió és posat com a exemple dels que són els més grans entre els deixebles de Jesús, precisament perquè no és gran de per si mateix i perquè ho rep tot, perquè és acollit, per amor del nom de Jesús. I encara va més enllà: acollint-lo, malgrat la seva petitesa, perquè porta el nom de Jesús, s’acull el Pare de cel.
Només en aquestes poques frases, doncs, hi trobem dibuixat el mapa fonamental d’una vida segons l’Evangeli: sigui quin sigui el nostre lloc, les nostres responsabilitats, la nostra riquesa, el nostre prestigi, hem de deixar-nos acollir pels altres com un acte de generositat i d’amor a Déu; i hem d’acollir els altres, sense mirar les seves característiques externes, només perquè són de Déu i acollint-los a ells l’acollim a Ell.
Santa Teresa de l’Infant Jesús, aquesta noia, que va morir a només vint-i-quatre anys el 1897, va deixar per a l’Església del s. XX, i per a la del s. XXI, tant perseguida i tant lloada, tant gran i tant feble, unes reflexions sobre aquest misteri de la petitesa i de l’amor que, més enllà de la seva manera d’explicar-se, a vegades tant dolça que enfarfega, han il•luminat la vida de molts cristians.
Hi ha tres aspectes de la seva vida, que ens poden ajudar a portar a terme aquest camí de vida segons l’Evangeli. No són tres aspectes en forma d’escala, sinó interconnectats entre ells, necessaris l’un per a l’altre.
El primer, seria el que ella anomena la gràcia de Nadal, que és l’opció d’estimar de manera volguda, i comprendre aquest amor com un donar-se als altres, més enllà dels propis gustos.
El segon, seria la confiança filial, la confiança de l’infant, respecte de Déu, que ens donarà tot el que necessitem.
El tercer, que és la gran intuïció de Teresa, és el donar-se cada dia més a l’amor de Déu. En un temps en que era ben vist que els bons catòlics fessin obres d’expiació, i s’oferissin a sofrir pels pecats del món, aquesta carmelita, que va copsar el missatge amagat entre els fils de tota l’Escriptura, va comprendre que la única cosa que Déu volia era que ens deixéssim estimar, i que retornéssim amor amb amor: es va oferir a Déu per deixar-se estimar en lloc de tots els qui no es deixaven; i va esforçar-se fins al final en estimar d’una manera conscient i seriosa el proïsme.
Ens cal, germans i germanes, d’aprofundir sempre en l’Evangeli, i ens cal, una vegada i una altra, retornar a aquests primers principis de la nostra fe, no sigui que un dia ens trobem dient-nos dins nostre allò de deixem l’Evangeli, i tornem a la realitat. Teresa de l’Infant Jesús va comprendre bé l’Evangeli i va saber fer-lo realitat en el seu viure. Seguim el seu exemple i demanem la seva intercessió per tal que, sigui quina sigui la nostra circumstància, sapiguem ser petits davant de Déu, forts en la confiança en Ell i oberts al seu amor, que no deixa mai de venir al nostre encontre.

dimarts, 11 de setembre de 2018

Quines ulleres ens posem per anar pel món?


Homilia del 10 de setembre de 2018



Jesús guareix un home, i els seus enemics es fixen en quin dia és.
Escoltant aquest Evangeli, hom es pregunta, germanes i germans, però, caram, ¿que no se n’havien adonat que acabava de guarir una persona? Més enllà de l’opinió que Jesús els pogués merèixer d’entrada, ¿que no veien el que acabava de passar davant mateix dels seus ulls? ¿Com és que davant de la meravella de l’obra de Déu, davant de la grandesa d’una curació miraculosa, davant d’un fet tant extraordinari, es van a fixar en si era dimecres o era dissabte?
Podem respondre d’una manera fàcil, és clar, a aquestes preguntes, tot dient una vegada més allò de que els fariseus i els mestres de la Llei tenien una visió estreta i fixista de la religió, que per ells només comptava l’observança dels manaments, i que Jesús, que predicava una religió lliure d’aquests fixismes, desbordava la seva capacitat d’adaptació. Com n’eren, d’estrets de mires, aquests fariseus els mestres de la Llei... I nosaltres... tant tranquils... perquè ja ho hem entès.
Amb tot, hi ha, diria, alguna cosa més, perquè l’Evangeli no el van pas escriure per als fariseus, sinó per a mi, per a tots nosaltres.
El punt clau, germans, és com mirem el món; quines ulleres ens posem, podríem dir, per circular per aquesta vida.
A l’Evangeli que hem escoltat n’hi veiem dues, de visions, la de Jesús, i la dels seus enemics.
La visió dels enemics de Jesús és, per dir-ho d’alguna manera, una visió ideològica del món, una visió en la qual, de fet, el que veiem compta més aviat poc. D’ideologies n’hi ha moltes, normalment pensem en les polítiques, però tots nosaltres podem convertir en ideologia qualsevol cosa, i el que és pitjor, qualsevol cosa bona. Per un monjo, la vida monàstica pot ser una ideologia; per un pare o una mare, ho pot ser la família; per un treballador pot ser la feina... El propi país i la desaparició de les fronteres; la pobresa, i el tenir diners; l’estudi i l’evitar l’intel•lectualisme, l’estètica i el no donar importància als aspectes estètics... tot són coses que, si hom no va amb compte, es poden convertir en una ideologia, i perdre immediatament la capacitat d’ajudar, de fer créixer, perquè un cop convertides en ideologia, totes les coses es converteixen en criteri de judici i, per tant, possiblement de condemna.
La visió de Jesús, i la dels seus amics, la de l’home amb la mà paralitzada en l’Evangeli que hem escoltat, és, per contra, la visió segons Déu; la visió de la fe que reconeix Déu quan el té davant, i la visió de Déu que es commou davant de l’home que se li adreça amb humilitat. Aquesta és una visió, germans, que no ens ve tant del pensar-hi com del posar en pràctica, tot simplement i discreta, l’ensenyament de l’Evangeli. Jesús mateix ens indica també el gran criteri d’aquesta visió: no hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents, ni cap arbre dolent que doni fruits bons. Aquesta és la visió del món, i de nosaltres mateixos, que ens convé, germans, la que Déu ens ensenya per Jesucrist, la que ens fa buscar els bons fruits, no els més bonics, ni els més grans, ni els més originals, sinó els bons; la visió que no judica els altres, sinó que busca allò que porta la pau i edifica la comunitat, tal com ho diu Sant Pau.
Germans i germanes, aquestes dues visions del món subsisteixen en el món, i hi subsistiran mentre hi hagi món. Recordem-nos, però, d’anar adquirint aquesta visió que Jesús ens va ensenyar per la pràctica quotidiana del seu Evangeli. Recordem-nos d’estimar també els enemics, com va fer ell, i de no judicar-los, tampoc a ells, segons una ideologia que els condemni. Fixem-nos que Jesús no va criticar el Dissabte ni les seves normes, només va reclamar el fer el bé, el curar, l’alliberar, l’estimar el pròxim, com una obra pura i santa als ulls de Déu.
L’Evangeli acaba dient que els seus enemics, ofuscats, discutien els uns amb els altres què podien fer contra ell. No ho fem, això germans, amb ningú. No ens ofusquem, no enfosquim la nostra visió, sinó caminem en la llum.
Que ens hi ajudin les pregàries de Santa Maria, alba naixent del Crist, que vetlla per nosaltres com a mare i patrona.

dijous, 6 de setembre de 2018

Autoritat, per a què?

Homilia del 4 de setembre de 2018



L’autoritat de Jesús és, germans i germanes, un tema molt present a l’Evangeli.
Des de la primera vegada que veiem a Jesús parlant, al Temple quan tenia dotze anys, i llegim que “Tots els qui el sentien es meravellaven de la seva intel•ligència i de les seves respostes”, fins a l’última conversa, amb Pilat, que li pregunta qui és ell i se sorprèn de les seves respostes, la qüestió de la seva autoritat sobrevola tota la seva vida.
Diverses vegades seran els fariseus i els mestres de la Llei els qui li faran la pregunta explícita de per quina autoritat s’atreveix a discutir la interpretació més habitual del Dissabte, o les lleis sobre l’alimentació, o amb quina autoritat intervé al Temple de Jerusalem i es dóna a si mateix l’autoritat que només el Gran Sacerdot tenia. Al mateix temps, persones senzilles del poble, i fins i tot diversos gentils, com la dona cananea, o el centurió, reconeixeran en els fets l’autoritat de Jesús.
Als uns i als altres, als qui li neguen, o si més no li discuteixen, l’autoritat, i als qui la hi reconeixen, Jesús no els donarà mai una explicació d’on li ve; només als deixebles, molt de tard en tard, i de manera sovint velada, els en dirà alguna cosa, i encara com a concessió a la seva poca fe.
L’autoritat de Jesús, doncs, podem dir que va ser una qüestió controvertida, potser la més controvertida de totes les de la seva vida. La seva autoritat fou la que va atraure els deixebles i els seguidors cap a Ell, i la que li va procurar els més aspres enemics, els que el van dur a la mort.
Per a nosaltres, cristians de seixantena o setantena generació, l’autoritat de Jesús és l’autoritat de Déu mateix, que en Ell es va fer home, per tal que nosaltres tornéssim a Déu d’una manera definitiva.
Amb tot, segurament ens serà útil, per a la nostra fe i per al nostre viure, d’observar una mica més com era l’autoritat de Jesús, com s’expressava, i això, perquè de a qui reconeixem autoritat i de si som dignes de que ens en reconeguin els altres, en depèn bona part de com serà la nostra vida.
A l’Evangeli que hem escoltat se’ns diuen dues coses de l’autoritat de Jesús: que sorprenia i que efectivament canviava, per a bé, les coses.
Malgrat que no se’ns detalla en aquest fragment concret què va dir Jesús a la sinagoga de Cafarnaüm, sí que se’ns diu que la gent restava estranyada de com ell ensenyava, a causa de l’autoritat amb que ho feia. Jesús, en definitiva, no ensenyava a partir de coses ja sabudes i d’interpretacions d’interpretacions, sinó que explicava l’Escriptura directament, i d’una manera que donava respostes concretes als problemes i als dubtes de la gent corrent.
Seguidament, s’explica l’alliberament d’un home que, estant a la mateixa sinagoga, tenia un esperit maligne d’un dimoni. Aquest moment és especialment interessant. Sense entrar en què és un esperit maligne i què pugui significar tenir un esperit maligne a dins, és evident que això implica una situació desordenada, fora de l’orde volgut per Déu, i provocada per un agent extern. Aquest esperit maligne, per dir-ho resumidament, reconeix Jesús, l’anomena Sant de Déu; i Jesús el fa callar i el fa fora d’aquell home. El punt, doncs, es pot resumir dient que l’autoritat de Jesús, que sorprèn als habitants de Cafarnaüm, es confirma de manera definitiva perquè és una autoritat no només capaç d’ensenyar, de mostrar un camí nou, sinó també de resoldre situacions concretes de desordre.
L’autoritat de Jesús ho és perquè ensenya i fa alhora, i es distingeix de l’autoritat d’altres personatges del seu temps, i d’altres temps també, perquè efectivament millora de manera concreta i real la vida dels qui la reconeixen.
Germans i germanes, prenguem nota de tot això, i no siguem com aquells que busquen problemes teòrics a les solucions pràctiques. Com els habitants de Cafarnaüm, reconeguem l’autoritat de Jesús, i l’autoritat, cadascú en el seu camp, de tots els qui efectivament en tenen; i com a seguidors de Jesús, procurem avançar en el seu exemple, mirant, especialment quan parlem en nom seu, de resoldre situacions, d’alliberar persones.
Que ens hi ajudi l’exemple i la intercessió de Santa Maria, coneixedora com cap altra persona, pel seu amor, de qui era Jesús. Amén.

dimarts, 14 d’agost de 2018

Créixer per fer-nos com nens

Homilia del 14 d’agost de 2018.



Tota una vida, germans i germanes, mirant de ser cada dia més madurs, més conscients dels nostres límits i del món que ens envolta, més conseqüents amb aquesta consciència, més estables emocionalment i psicològica, més autònoms personalment; tota una vida aprenent a dir les coses d’una manera políticament correcta, esforçant-nos per matisar, i per comprendre les innombrables variables de la complexa realitat del nostre món i del nostre ésser... I ara ve nostre Senyor a dir-nos que, si no ens fem com nens, no entrarem pas al Regne de Cel.
Aquest punt de l’ensenyament de Jesús, el de la infància espiritual, de la petitesa en general, de la simplicitat de cor, podríem dir, germanes i germans, no es pot pas dir que hagi triomfat mai gaire en el nostre món. En el nostre parlar comú, si diem d’un adult que és com un nen, no ho diem pas, generalment, com un elogi, sinó més aviat com una crítica, o, en el millor dels casos, com una disculpa d’actituds i de maneres de pensar que considerem impròpies.

Ens cal, doncs, superar la infància, o fer-nos com nens? Què vol dir Jesús quan parla d’aquesta manera? La resposta la podem buscar en els nens que trobem a la Bíblia. Com són els nens de la Bíblia?

L’Escriptura, en primer lloc, no té gaires nens com a protagonistes. Malgrat que n’hi apareixen força, els que hi surten, normalment, ho fan perquè els passen coses, i no pas perquè ells les fan. Moisès, o David són exemples d’aquesta infància en la qual Déu actua, d’aquesta feblesa en la qual el Senyor pot mostrar la seva força. Al mateix Evangeli, Jesús els posa com a exemple, fa miracles damunt d’ells, diu que els deixin apropar-se a ell... però els nens no diuen mai res. Hi ha, per tant, en aquests nens bíblics, una actitud de no protagonisme, o més aviat, són protagonistes només en tant que Déu obra en ells.

En segon lloc, aquests nens que trobem a les pàgines de la Bíblia, es caracteritzen per una obertura al que ve de part de Déu i una honestedat sense càlculs d’oportunitat en rebre-ho i en comunicar-ho. Segurament el millor exemple d’això sigui el petit Samuel, que rep de Déu la paraula segons la qual el Senyor destruirà la família del sacerdot Elí, i l’endemà al matí ho explica clarament al mateix Elí.
No protagonisme, obertura i honestedat en el rebre i el donar. Aquestes són les característiques dels nens que l’Escriptura ens presenta; i són, segurament, les característiques que l’Evangeli ens recomana que tinguem en el nostre tracte amb Déu.

I és que Jesús, germans i germanes, no podem pas pensar que ens volgués immadurs, ni ignorants de la complexitat de la vida, ni tampoc que ens volgués temeraris, com només un nen, que desconeix el perill real, ho pot ser. No. Jesús ens vol com nens respecte de Déu i del seu Regne, ja que és pel Regne de Déu que ens n’hem de fer.

Si no us torneu com els nens, no entrareu al Regne del cel. Ens cal, doncs, créixer, i deixar de ser nens, per aprendre després a tornar-nos com ells en el tracte amb les coses de Déu; perquè el nen no és mai l’amo de la casa, ni la governa, com nosaltres no som amos de la casa de Déu ni la podem voler governar. És Déu qui ho fa, i a nosaltres ens pertoca deixar-nos fer per Ell. Tal com, des de nens, ens hem esforçat a ser adults, treballem com a adults per fer-nos com nens davant de Déu.

Que Santa Maria, a qui el poeta va cantar com a filla del teu fill, pregui per nosaltres, per tal que, sense perdre la vista la complexitat del món, sapiguem ser simples davant del seu Fill; per tal que la nostra maduresa no sigui causa d’enduriment ni de desencís pel nostre Déu i pel seu Regne que s’apropa.

dilluns, 23 de juliol de 2018

Sant Eloi és un bon sant...


Homilia del 22 de juliol de 2018 – Festa de St. Eloi a Berga

Sant Aloy es un bouon sant, si fèsto dous coup l’an, explica una dita provençal. Efectivament, germans i germanes, Sant Eloi, que avui celebrem a Berga, té dues festes: l’u de desembre, quan se’l celebra, a tot el món, com a patró dels joiers i els orfebres; i diversos dies entre el vint-i-cinc de juny i la meitat de setembre, quan se’l celebra, en una regió que abraçaria la Provença i la Catalunya Vella, com a patró dels cavalls i, més genèricament, dels animals que porten ferradura.
La primera és la festa eclesiàstica, més regular i formal, fonamentada en la vida de Sant Eloi, que va ser monetari, ministre de finances, del rei merovingi Dagobert I, bisbe de Noyon, fundador del bisbat de Dunkerke i dels monestirs de Solignac i de Mont-Saint-Eloi, a Arras. Un clàssic sant d’època merovíngia, de família romana, exemple de vida moral, al qual es venera i es fa bisbe, i que mor amb fama de sant.
La segona és la festa més popular, nascuda sobretot a partir d’una sèrie de llegendes, de històries que calia llegir, sobre St. Eloi, i que fa d’aquest personatge el patró dels cavalls i dels oficis que hi ha al voltant d’aquest animal: ferrers, traginers, mossos de quadra.
Sant Eloi, doncs, és patró de dues coses, de dos aspectes, en els quals podem resumir tota la vida humana. És patró del tresor interior i també el patró de la força exterior.
El tresor interior és el tresor que amb treball i amb cura tots anem construint en el nostre cor. La nostra vida personal, més íntima, és realment com un tresor, com una joia delicada que al llarg de la nostra vida anem elaborant, tot purificant els nostres sentiments, polint el nostre comportament, per fer de la nostra vida una bella obra d’art. Tot l’amor que podem donar, tot el bé que podem fer són com les pedres precioses que decoren aquesta obra que és el nostre viure, aquest regal, que som nosaltres mateixos, i que podem fer al món.
La nostra força exterior, que podria representar el cavall, és tot el que projectem cap enfora: els intercanvis, els esforços, les construccions, les batalles que emprenem, i que són el que, personalment i com a ciutat, movem en aquest món.
De totes dues coses, de la joia que fem en el nostre cor i de tot el que movem en el nostre exterior, St. Eloi ens n’és, molt especialment als berguedans, que el celebrem des de tant antic, sant i patró.
¿I què és un sant? Algú que ens porta, com un mirall que reflecteix, la llum del Sant amb majúscules, que és el nostre Déu. ¿I què és un patró? Doncs un sant al qual ens encomanem especialment perquè pregui nosaltres davant de Déu.
Sant Eloi, doncs, patró no oficial de Berga m’atreviria a dir, ens és, al mateix temps, exemple de com hem de viure, i intercessor nostre davant de Déu, tant en la nostra vida interior, com en la nostra projecció exterior.
Que, com ell va fer, sapiguem treballar de tal manera en aquest món que el nostre fer quotidià ens porti a créixer i a millorar segons l’exemple de Jesús i, al mateix temps, a saber acollir i donar-nos als altres també com el mateix Jesús va fer, i com Sant Eloi, amb tots els altres sants, ens ensenya que es pot fer.
Preguem Sant Eloi i diguem-li:
Per la potencia de les vostres pregàries,
oh sant Eloi, bisbe i orfebre de Crist,
intercediu davant del Senyor misericordiós,
per tal que protegeixi Berga i els seus ciutadans
de tot mal, i els guardi en pau.
Que la gràcia de Déu treballi els nostres cors,
com vós veu treballar les vostres obres precioses,
per tal que, per l’afinament de superar dificultats i límits personals
i per la flama pura de la vostra pregària,
esdevinguem dignes del Regne del Cel.

dimarts, 17 de juliol de 2018

Creure segons allò que hem experimentat

Homilia del 17 de juliol de 2018 – Dimarts XV per annum



Se’ns fa difícil, germans i germanes, fins i tot diria molt difícil, de sentir dir que Jesús amenaçà les poblacions on havia fet els seus miracles i no s’havien convertit; no s’ajusta a la imatge d’Ell que sovint ens hem format: un mestre jove, bondadós, comprensiu, que va predicar una doctrina moral integradora dels qui eren menystinguts, que va avantposar la caritat al culte, etc..., no podia amenaçar uns poblets només perquè no havien cregut en Ell... No és propi d’Ell, això d’amenaçar... I tanmateix, les expressions que fa servir en l’Evangeli que acabem d’escoltar són ben explícites: «Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Bet-Saida!...jo us asseguro que el dia del judici la sort de Tir i de Sidó serà més suportable que la vostra. I tu, Cafar-Naüm, et creus que t'aixecaràs fins al cel? T'enfonsaràs fins al país dels morts!» Deixeu-m’ho dir, germans, se’ns fa difícil perquè, poc o molt, ens sentim identificats amb els habitants d’aquests pobles. És cert que no hem vist ressuscitar morts, ni pans i peixos multiplicar-se, però fa molts anys que escoltem l’Evangeli, i que rebem els sagraments, i, molt sovint, el nostre cor manifesta ben poca fe... És per això, que se’ns fa difícil de sentir.
Aquesta estranyesa, aquesta dificultat, diria, té un component molt positiu, i és que demostra fins a quin punt estimem Jesús; fins a quin punt hem escoltat la seva paraula i l’hem convertida en quelcom central a la nostra vida. Aquesta estranyesa mostra, en definitiva, fins a quin punt són veritat aquelles paraules de Jesús: «... assenyalant amb la mà els seus deixebles, digué: --Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare.»
Efectivament, els qui ens esforcem cada dia a fer la voluntat del Pare, a dur l’Evangeli en aquest món, som els familiars de Jesús, i és per això que, quan llegim en boca seva algunes expressions més dures, més severes, però, en el fons, més clares i directes, ens sentim incòmodes. En aquesta vida no tothom ens pot fer sentir incòmodes, només aquells en qui creiem, només aquells que tenen autoritat sobre nosaltres. Quan Jesús amenaça els qui, havent-lo conegut, no hi ha cregut, és fins i tot bo, per tant, que ens sentim incòmodes.

I, tanmateix, quan Jesús reprèn obertament els qui no han cregut en Ell, què fa sinó el mateix que havien fet tots els profetes amb el poble d’Israel? Per què Ell, que és el “profeta com jo” que Moisès havia anunciat, havia de fer diferentment? Jesús, ho veiem en la narració evangèlica de la Transfiguració, quan es mostra en la seva glòria, ho fa acompanyat de Moisès i d’Elies, amb els quals conversa. Jesús, quan ensenya quelcom del que realment és, s’acompanya dels qui l’han precedit, el missatge dels quals Ell duu a acompliment. Què té d’estrany que Jesús parli com ho van fer Moisès i Elies, tots dos incansables en l’exhortar, fins en amenaçar al poble, que tant sovint, tot i haver vist l’obra de Déu i d’haver fet solemnes promeses, s’apartava dels seus camins i anava rere qualsevol superstició?
Jesús és el Messies, Ell ens ha vingut a ensenyar d’una manera definitiva el camí que Déu vol per a la humanitat, i ens exhorta com ho fa un pare amb els seus fills. Com Moisès, com Elies, com tots els profetes, Jesús ens vol dur pel camí de Déu, i ens reprèn quan, tot i haver-lo conegut, ens fem enrere per conveniències personals.
Amb tot, Jesús ens ensenya també que la fe és avançar en aquest camí, i que creure té més d’un significat. Creure en Ell és confiar en Ell, és adoptar el punt de vista que Ell té de les coses i és fer-li cas, seguir els ses manaments. Se’ns fa difícil entendre que ens amenaci, però tots hem experimentat les advertències dels nostres pares, i sabem que, malgrat la dificultat en que ens posaven, estaven guiades per l’amor i volien el nostre bé.
Germans i germanes, preguem el Senyor que es doni un cor net per comprendre les seves paraules, fins i tot quan són difícils; preguem-li que ens doni un esperit diligent per creure en Ell a fons, de pensament, sentiment i acció, superant, una mica cada dia, els nostres límits, fins a córrer un dia, amb el cor eixamplat, pels camins de l’Evangeli.
Un cor i un esperit com els que tingué la benaurada Verge Maria, a qui venerem en aquest santuari. Que ella ens sigui model i guia en aquest camí i intercedeixi per nosaltres davant el tron de la glòria de Déu.

diumenge, 24 de juny de 2018

CRÉIXER: SORTIR D’UN MATEIX PER ARRIBAR A LA LLIBERTAT

LLIÇÓ CONCLUSIVA PER ALS ALUMNES DE QUART D’ESO DE L’INSTITUT SERRA DE NOET
PROMOCIÓ DEL 2018
Berga, 22 de juny de 2018

Senyora Directora i cos docent de l’Institut, alumnes de quart d’ESO i famílies:
En primer lloc, vull agrair a l’institut que m’hagi ofert de fer aquesta intervenció. Intentaré no parlar tant en nom propi com fer-me portaveu, fins on la simpatia em permet, del que professors i pares, jo que no sóc ni una cosa ni l’altra, poden tenir al cap en un dia així.
Crec que tots som conscients que som davant d’una qüestió greu. M’explico: pràcticament des que veu néixer, o en tot cas des dels tres anys d’edat, fins al dia d’avui, heu estat sota una doble tutela. La dels vostres pares, i la de l’estat (i quan dic estat em refereixo al conjunt d’institucions que exerceixen el poder públic, no a una determinada estructura en particular).
D’una banda, com a nens que éreu, estàveu normalment sota la tutela dels vostres pares o, si aquests no haguessin pogut ocupar-vos de vosaltres, d’un familiar proper, els quals eren responsables de la vostra educació i del vostre benestar.
En l’exercici d’aquesta responsabilitat, però, ells, i per tant també vosaltres, tenien una llibertat força limitada, ja que la societat, impersonada en l’estat, havia decidit que havíeu de seguir uns determinats estudis, amb unes determinades matèries, explicades d’una determinada manera i en un ordre concret, que se us havien d’inculcar uns determinats valors cívics bàsics, una determinada visió de la història, etc etc... Tot això era absolutament obligatori, com ho demostra el fet que, si no haguéssiu anat a classe d’una manera reiterada, el mateix estat s’hauria preocupat de saber quin era el problema, i posar-hi, possiblement, solució.
Fins ara, per tant, tota la societat, en la qual em compto, ha decidit per vosaltres en què havíeu de gastar la major part del vostre temps útil, per donar-vos els coneixements bàsics que es creuen necessaris per a sobreviure en aquest entorn. En canvi, l’aprofitament que vosaltres hagueu fet d’aquests estudis és més aviat cosa vostra, i dels mestres i professors que hagueu tingut.
Fins ara, heu estat sota la doble tutela de l’estat i de la vostra família, que en bona part posava en pràctica el que l’estat havia disposat.
Fins ara. Avui tot això canvia.

A partir de demà no teniu més l’obligació d’estudiar res, i la societat deixa de decidir què us cal fer. A partir de demà, amb l’acord dels vostres pares durant dos anys més i després ja sense la tutela de ningú, heu de començar a prendre la vostra vida a les vostres pròpies mans. A partir de demà, en definitiva, el camí que normalment anomenem créixer, canvia de paisatge; podríem dir que deixeu de caminar per les vies escolars, preestablertes, marcades amb tanques i franges de color a terra, i comenceu a anar pels carrers on circula tothom.
Créixer són moltes coses, té molts noms, i és fa, bé o malament, d’una manera o altra, però es fa. Si em preguntéssiu, però, quin és per mi l’element central del créixer, us diria que és caminar cap a la llibertat plena; o més ben dit, caminar cap a una llibertat cada vegada més plena.
L’ésser humà és un animal, quina característica més original és que trenca amb allò que és immediat i natural; cap de nosaltres no és el que és perquè ho hagi de ser, sinó que en allò que som hi juga un paper molt important el que desitgem ser, el que decidim ser, el que som perquè treballem per ser-ho. L’ésser humà és un animal que anomenem racional, o espiritual, perquè no segueix instints naturals, malgrat que els té, sinó que els pot gestionar segons criteris diferents de la supervivència.
Vosaltres no sou ni sereu mai el que sigueu per una imposició de la natura: l’amistat, la paternitat, l’amor, la ciutadania, la solidaritat, la generositat, la música, l’art, la ciència, l’esport, la religió, la filosofia, la política, el lleure... i tot el que vulgueu, estarà present a la vostra vida, o no, perquè decidireu que hi sigui, i perquè treballareu perquè sigui així.
Viure humanament, doncs, podem dir que és fer camí enmig d’una galàxia de possibilitats, entre les quals haurem de dibuixar un nostre camí, sempre acompanyats de la incertesa. Viure bé, en bona part, serà gestionar bé aquesta incertesa.
Fins avui, entre tots ens hem esforçat a donar-vos el que, en el nostre ara i aquí, es considera la informació bàsica a nivell d’usuari que tothom ha de tenir per no perdre’s absolutament. L’estat, com deia, ha dissenyat uns plans d’estudis que us ensenyessin la porta de diverses opcions. Ara és a les vostres mans començar a fer ús d’aquesta informació bàsica per dibuixar el vostre camí.
Arribats a aquest punt, i ja que m’han demanat que escrigui aquesta lliçó final dels vostres estudis, deixeu-me donar-vos tres o quatre indicacions, no per dir-vos on heu d’arribar, que això és cosa vostra, sinó per indicar-vos algunes formes per arribar-hi. Per fer-ho, em baso en un escrit d’un filòsof contemporani, un dels més importants de la segona part del s. XX, que es deia Hans-Georg Gadamer, les idees del qual prenc, però, lliurement. Aquest autor, pensant sobre quina ha estat la contribució de la tradició humanística a les ciències de l’esperit (el que nosaltres en diem ciències humanes), diu que aquesta contribució és la idea de formació, la de sentit comú, la capacitat de judici, i el gust. Totes quatre tenen una mateixa finalitat, treure la nostra humanitat personal del jo tancat en si mateix, que realment ens esclavitzaria, ens convertiria en idiotes, per dur-nos a posar el focus d’atenció en el nosaltres. El camí de la nostra vida, doncs, és, com deia en el títol d’aquesta intervenció, un sortir de nosaltres mateixos, per arribar a la llibertat.
Per tant, sigui quin sigui el camí de vida que prendreu, us cal estar atents a aquests quatre punts:
1-Us cal formar-vos, que no vol dir necessàriament estudiar més, per poder-vos obrir al que és fora de vosaltres, i poder-ho comprendre per treballar-hi;
2-Amb això, podreu adquirir el sentit comú, que no és seguir el que sempre s’ha fet, com es podria pensar, sinó comprendre el sentit global, comú, del que fem tots. El sentit comú té un punt molt important en la paraula: parlar bé, que vol dir saber dir bé el que pensem, d’acord amb la manera comuna de parlar.
3-Creixent en el sentit comú, adquirireu capacitat de judici del que està bé i el que està malament, del que és bell i del que no ho és, del que és just i del que no ho és. Sempre hi haurà el dubte, sempre hi haurà la incertesa, però la podrem gestionar si estem formats i hem adquirit el sentit comú.
4-Finalment, com una capacitat de judici a la inversa, el gust ens permetrà crear coses bones, justes i belles. Sabent el que hem jutjat bo, adquirirem el gust de fer coses bones.
Tot això, ho podreu fer en qualsevol opció de vida que feu; sigui que us dediqueu a l’estudi, o que vulgueu començar des de demà mateix a treballar, que us dediqueu a l’art, o a la ciència, o a l’esport, o a totes aquestes coses alhora, combinant activitat professional i afició. L’èxit que hi tindreu es valorarà d’una manera molt simple: per la vostra llibertat i per la vostra felicitat, perquè no hi ha persona més feliç i lliure que la que entén i se sap fer entendre en el seu entorn.

Tal com deia al començament, som en una hora greu, som en una hora de pes. Fins ara, el vostre dia a dia ha estat en gran part predeterminat per la voluntat de la societat de donar-vos, a nivell intel•lectual, el manual d’usuari d’aquest món, el qual s’ha acompanyat, a un altre nivell, molt més important, per l’educació dels vostres pares i del vostre entorn en general en temes afectius i de valors bàsics. A partir d’ara, amb aquest manual bàsic, i totes les opcions que teniu davant, heu de fer el vostre camí. Sens dubte, les vostres famílies i els qui us coneixem, seguirem essent aquí per ajudar-vos, però les coses, d’ara endavant, depenen en gran part de vosaltres. Sigui quin sigui el camí que aneu fent, però, recordeu-vos que la felicitat de l’ésser humà es dóna quan amb allò que fem ens anem coneixent més profundament a nosaltres mateixos, per anar-nos alliberant del nostre jo tancat en si mateix, i avançar vers la vida en plenitud de vida. I per avançar en aquest camí, tingueu presents aquests principis de l’humanisme: formació, sentit comú, capacitat de judici i gust; o bé, dit d’una altra manera: aprendre, per comprendre, per saber valorar el que tenim davant, i saber crear quelcom de bo, no per a mi, sinó per a nosaltres. Per posar-vos un exemple molt bàsic, l’ésser humà va començar a ser feliç el dia que va deixar de caçar i recollir per menjar, i va començar a cuinar per a tots els que havien participat a la caça/recol•lecció.

Espero no haver-me allargat massa. Només em queda desitjar-vos un bon camí, i dir-vos que compteu amb l’ajuda, el consell i l’amistat dels qui som al costat vostre, i que de ja fa uns anys anem gestionant la nostra incertesa, mirant d’aprendre quelcom que ens ajudi a comprendre el món, per valorar el que tenim davant, i crear alguna cosa que valgui la pena. Vosaltres mateixos, en bona part, sou el fruit dels nostres esforços, i per això estem contents de veure-us fer camí. Des d’ara sou una mica menys rere nostre i una mica més al costat, fins que un dia ens passareu davant definitivament. Mentrestant, compteu amb la nostra amistat.

Moltes gràcies.

Comptador

Estadisticas y contadores web gratis
Estadisticas Gratis