dimarts, 30 d’octubre de 2018

A què s'assembla el Regne de Déu?

Homilia del 30 d’octubre de 2018



«A què s'assembla el Regne de Déu?» ¿Què hi diríeu, germans i germanes?
Jesús va fer servir moltes comparacions per explicar, per fer-nos entendre, en què consisteix aquest Regne de Déu, que és un dels punts fonamentals del que Ell volia dir als qui l’escoltaven. No us sabria dir si va tenir gaire èxit en el seu propòsit de fer-se entendre per aquella generació i, per tot el que ha vingut darrere, tampoc no estic gaire segur que ho haguem acabat de tenir mai gaire clar.
I és que el Regne de Déu, és una cosa difícil d’explicar, perquè, d’una banda, s’anomena regne, però de seguida es deixa clar que no té res a veure amb el que en aquest món generalment s’entén per regnar. Malgrat l’èxit més aviat discret de que gaudeix la monarquia com a règim polític als nostres dies a molts llocs, tots tenim força clar què vol dir regnar, és un concepte que, curiosament, assumim des de ben petits. En el cas del Regne de Déu, però, el concepte se’ns posa del revés, i tot allò que teníem entès que significava regnar, aquí no serveix.
Però, aleshores, ¿què té en comú amb els regnes d’aquest món, perquè Jesús l’anomenés igual?
A les dues comparacions que avui hem sentit, la del gra de mostassa que, plantat, es converteix en un gran arbre, i la del llevat dins la pasta que la fa fermentar tota, moltes vegades ens fixem en la primera part de la comparació: ens fixem en com de petit és un gra de mostassa, ens fixem en que el llevat, barrejat a la pasta, és invisible. No és cap error fixar-se en aquest aspecte, i destacar la petitesa, la pobresa o la discreció. Amb tot, la naturalesa de regne d’aquestes realitats, s’expressa precisament en la segona part de la comparació: en un gran arbre on els ocells del cel es poden ajocar; en la pasta que ha fermentat tota; s’expressa sobretot en la força interna que transforma allò invisible i petit, en quelcom gran i generós.
Les dues comparacions de l’Evangeli d’avui, a més, semblen indicar dues característiques força notables d’aquest regne:
D’una banda, el Regne de Déu és radicalment obert i acollidor. Com un gran arbre de mostassa, crea espais en els quals tothom pot aturar-se, refugiar-se, viure.
De l’altra, el Regne té una força transformadora que abraça tot el que toca, no només una part. Com el llevat que fa fermentar a pasta, la fa fermentar tota, no només una mica, o la meitat, sinó tota.
I, finalment, el Regne de Déu és quelcom que cal voler: és com una llavor que un home planta al seu hort, no que cau per casualitat a terra; és com el llevat que una dona amaga a la pasta per a fer el pa, no que hi va a parar sense saber com. El Regne neix perquè el volem fer néixer, perquè ens hi posem i hi creiem, malgrat la petitesa inicial.
El Regne de Déu, per tant, sí que és petit i fins invisible en el començament, però ha de donar grans fruits, fruits visibles, i fruits per a tothom. És diferent dels regnes d’aquest món, perquè no cerca el poder ni el domini, però s’hi assembla en allò de transformador, de potent, de dinamitzador, de gran, que té una força que regna en allò que l’envolta.
Germans i germanes, ¿a què s’assembla el Regne de Déu? S’assembla a quelcom, que hom desitja amb tot el cor, i que es desitja per amor, per amor de Déu, i per amor dels germans. S’assembla a quelcom que per amor neix, i que es tradueix en amor real, pràctic, present, en amor que no s’exhaureix en si mateix, sinó que fa el bé a tothom.
Demanem a Déu, el nostre Pare, que vingui a nosaltres el seu Regne, que el desig d’un món on ell regni transformi les nostres vides, la nostra quotidianitat, per tal que a l’hort de la nostra vida neixin arbres capaços d’acollir tots els ocells del cel, perquè la pasta del nostre fer fermenti i es converteixi en pa per a tothom. Que ens hi ajudi l’exemple i la pregària de la benaurada Verge Maria que va rebre i encarnar en la seva vida aquest Regne de pau i de benaurança.

dilluns, 1 d’octubre de 2018

Deixar-se estimar pels qui no es deixen

Homilia de l’1 d’octubre de 2018 – Sta. Teresa de l’Infant Jesús



És una feliç coincidència, germans i germanes, que avui, que celebrem la memòria de Santa Teresa de l’Infant Jesús, sentim a l’evangeli que, el més petit de tots vosaltres, és el més gran.
Els deixebles no estaven segurs de quin era el més gran d’entre ells, i aquesta era una qüestió que els tenia preocupats. Jesús, per tota resposta, els posa davant una persona que no compta, un noi diu el text. De nois, n’hi ha de moltes maneres, però aquí hem d’entendre un noi dels que no compten gaire, un servent, o un pobre que seguia Jesús i hi confiava. Jesús el posa al mig, i diu als deixebles que qui l’aculli perquè porta el nom d’ell, l’acull a ell, i que qui l’acull a ell, acull el qui l’ha enviat.
Podem convenir que nostre Senyor, de vegades, deia les coses de manera un xic rebuscades, però aquí el punt essencial és que el noi en qüestió és posat com a exemple dels que són els més grans entre els deixebles de Jesús, precisament perquè no és gran de per si mateix i perquè ho rep tot, perquè és acollit, per amor del nom de Jesús. I encara va més enllà: acollint-lo, malgrat la seva petitesa, perquè porta el nom de Jesús, s’acull el Pare de cel.
Només en aquestes poques frases, doncs, hi trobem dibuixat el mapa fonamental d’una vida segons l’Evangeli: sigui quin sigui el nostre lloc, les nostres responsabilitats, la nostra riquesa, el nostre prestigi, hem de deixar-nos acollir pels altres com un acte de generositat i d’amor a Déu; i hem d’acollir els altres, sense mirar les seves característiques externes, només perquè són de Déu i acollint-los a ells l’acollim a Ell.
Santa Teresa de l’Infant Jesús, aquesta noia, que va morir a només vint-i-quatre anys el 1897, va deixar per a l’Església del s. XX, i per a la del s. XXI, tant perseguida i tant lloada, tant gran i tant feble, unes reflexions sobre aquest misteri de la petitesa i de l’amor que, més enllà de la seva manera d’explicar-se, a vegades tant dolça que enfarfega, han il•luminat la vida de molts cristians.
Hi ha tres aspectes de la seva vida, que ens poden ajudar a portar a terme aquest camí de vida segons l’Evangeli. No són tres aspectes en forma d’escala, sinó interconnectats entre ells, necessaris l’un per a l’altre.
El primer, seria el que ella anomena la gràcia de Nadal, que és l’opció d’estimar de manera volguda, i comprendre aquest amor com un donar-se als altres, més enllà dels propis gustos.
El segon, seria la confiança filial, la confiança de l’infant, respecte de Déu, que ens donarà tot el que necessitem.
El tercer, que és la gran intuïció de Teresa, és el donar-se cada dia més a l’amor de Déu. En un temps en que era ben vist que els bons catòlics fessin obres d’expiació, i s’oferissin a sofrir pels pecats del món, aquesta carmelita, que va copsar el missatge amagat entre els fils de tota l’Escriptura, va comprendre que la única cosa que Déu volia era que ens deixéssim estimar, i que retornéssim amor amb amor: es va oferir a Déu per deixar-se estimar en lloc de tots els qui no es deixaven; i va esforçar-se fins al final en estimar d’una manera conscient i seriosa el proïsme.
Ens cal, germans i germanes, d’aprofundir sempre en l’Evangeli, i ens cal, una vegada i una altra, retornar a aquests primers principis de la nostra fe, no sigui que un dia ens trobem dient-nos dins nostre allò de deixem l’Evangeli, i tornem a la realitat. Teresa de l’Infant Jesús va comprendre bé l’Evangeli i va saber fer-lo realitat en el seu viure. Seguim el seu exemple i demanem la seva intercessió per tal que, sigui quina sigui la nostra circumstància, sapiguem ser petits davant de Déu, forts en la confiança en Ell i oberts al seu amor, que no deixa mai de venir al nostre encontre.

Comptador

Estadisticas y contadores web gratis
Estadisticas Gratis