Distància per a comprendre

En aquest cap de l’any, entre Tots Sants i Cap d’Any, és segurament quan s’acumulen la major part de petits rituals familiars i grupals de l’any, almenys els que són comuns a tot arreu. Aquests dies he tingut l’ocasió de pensar en el participar o no participar d’aquests rituals, d’aquestes celebracions en que ja sabem què passarà (i per això hi anem).
La majoria de nosaltres hem estat introduïts en aquesta mena de celebracions de petits, n’hem après els simbolismes dels nostres avis, dels nostres pares, els germans grans... i segurament ha estat en aquells anys que n’hem participat més de cor. Amb tot, aquesta participació arriba ineludiblement a la crisi, a l’avorriment de tota aquesta mena de coses. Temps després, normalment, hom acaba recuperant una il•lusió diferent per aquestes coses, i hom torna a participar-hi ben de cor, però ja no amb un cor de nen, sinó amb un cor d’home.
Pensant en això em va venir al cap dos autors. D’una banda Unamuno, que en un magnífic article parla de la importància de la distància per a una profunda comprensió. Unamuno en parla en el cas de relacions interpersonals tot dient: «Los hombres sólo se sienten de veras hermanos cuando se oyen unos a otros en el silencio de las cosas a través de la soledad.»; i realment, és en la distància que podem valorar les postres relacions correctament, sempre que la distància sigui real i no ens refugiem en una falsa proximitat. De la mateixa manera, és quan ens allunyem d’aquests petits ritus que els podem arribar a valorar. I encara, els ritus i les relacions, en aquests casos, estan íntimament relacionats.
L’altra autor en qui vaig pensar és Sta. Teresa de l’Infant Jesús, que en els seus escrits autobiogràfics parla de la gràcia de Nadal, que va descobrir el dia que va abandonar la il•lusió que de nena tenia per aquesta festa per decidir conscientment de participar-hi.
En definitiva, i seguint amb les meves tedioses reflexions sobre els ritus, sembla que un cert apartament d’aquests és necessari per valorar el pes que tenen a la nostra vida, el pes afectiu, moral, existencial... Sembla que és necessari marxar-ne per tornar-hi d’una altra manera.

Donar-se la mà

Quan saludo algú, acostumo a donar-li la mà, fins en el cas de persones ben conegudes o de nens petits. Sovint m’he adonat que aquest gest sorprèn a algunes persones; hi ha qui se sorprèn perquè considera que aquest gest és més aviat formal per a segons quines ocasions, hi ha qui se sorprèn simplement perquè no hi està acostumat.
Son ben sabuts els significats que tradicionalment s’han donat a aquest gest. D’una banda, es diu que donar-se la mà dreta significa la voluntat de no agressió, ja que mentre l’altre et té la ma agafada, no pots desembeinar l’espasa. D’una altra, el fet que la mà es doni de costat i es rebi de costat significaria el reconeixement d’igualtat entre els qui se saluden. Diria que hi ha d’haver més interpretacions possibles d’aquest gest tant senzill, que jo desconec.
Per a mi, però, el gest de donar-se la mà té un significat que va més enllà d’aquests dos.
He llegit en algun lloc que deia Kafka que pregar és estendre la mà en la foscor, esperant de trobar una altra mà. Sempre que dono la mà a algú, en certa manera, faig una experiència d’això. Cada vegada que dono la mà a algú allargo la mà esperant de trobar una persona, algú a qui reconec i que em reconeix.
Més enllà encara, és un gest que em recorda una de les imatges cristianes que més m’agrada, la imatge de la Dextera Domini, com la que hi ha a Tahull just al cim de l’arc que uneix la nau i l’absis, el lloc de trobada amb la divinitat. Allà la mà de Déu beneeix, però és també una mà estesa, una ma estesa com la que espero trobar en tothom a qui estenc la meva, com la que intento estendre envers tots aquells qui m’apropo.

Retorn a la Tàpies

Ahir, després de molts anys de no fer-ho, vaig anar a la Fundació Tàpies. Volia veure la reforma de que tant es va parlar fa un any.
Ara no parlaré de la reforma, perquè, en termes generals, no m’acaba de convèncer.
L’altre motiu per anar-hi era veure d’una vegada la realització del famós Mitjó. Quan es va presentar el projecte d’aquesta obra, pels qui no ho recordin, es va crear una gran polèmica. La polèmica va ser tant gran que el projecte es va retirar. Ja en aquell moment, quan tenia dotze anys, va ser una cosa que no vaig entendre. A mi m’agradava, i m’imaginava aquella gran peça al mig del Saló Oval del MNAC, un espai que, d’altra banda, encara no han solucionat i que encara no ha deixat de semblar un magatzem gran i buit.
Uns anys després vaig començar a visitar la Fundació Tàpies. No diré que m’agradi tot el que hi he vist, perquè seria faltar a la veritat, però aquestes visites, sobretot, em van posar en contacte amb l’obra d’aquest artista. I de veure l’obra plàstica, vaig passar a llegir l’obra teòrica, i aquí va ser on vaig començar a estimar la manera de veure les coses d’aquest pintor.
Ara, una versió més petita del mitjó és al terrat de la Fundació. Em agradar de veure’l, és una victòria relativa d’un home que ha treballat anys i anys, sense fer cas de les bromes que s’han fet sobre el seu art i que, sobretot, ha desenvolupat una manera de comprendre l’art molt rica.
Ahir, després de nou o deu anys que no en veia res, la veritat és que m’hi vaig trobar com a casa. Vaig retrobar aquells quadres matèrics foscos, aquells vernissos subtils, les cadires, les creus... i vaig retrobar aquest ancià venerable parlant a través d’un reportatge que passen contínuament. M’hi vaig estar una bona estona passejant, parant-me davant d’una peça, davant d’una altra...
Visitar la permanent de la Fundació Tàpies és gairebé un exercici de meditació. Apropar-se a alguns d’aquells quadres és com apropar-se a una venerable icona o posar-se sota el Crist de Taüll, hi ha una qualitat... espiritual.

No prenguem mal

“Sense opinió no hi ha possibilitat de fer-se mal. Sense possibilitat de fer-se mal, no hi ha mal”Aquesta altra sentència de Marc Aureli recorda determinades afirmacions budistes. Si suspenem el judici, certament, no considerarem res com a dolent i, en conseqüència, no hi haurà la possibilitat que res dolent ens afecti.
Marc Aureli, es clar, parteix del estoïcisme, i considera que hi ha una llei natural universal a la qual ens hem d’adaptar, i que no constitueix una opinió, sinó un fet irrefutable. Adaptar-se a aquesta llei provoca la pacificació i la felicitat, mentre que apartar-se’n provoca el desassossec i la infelicitat.
Sembla que estem molt lluny d’aquestes consideracions. Hem après a considerar-ho tot com a relativament bo i relativament dolent i, encara més, sembla que a les nostres latituds la bondat i la maldat són relatives a cada persona, i només a cada persona (salvant les lleis estatals, que són d’obligat compliment per mor de la pena que comporta el seu incompliment).
Aquest relativisme preocupa molt a algunes persones i col•lectius, i potser és certament preocupant. La resposta acostuma a ser proposar una regressió a algun dels sistemes de valors que han agrupat a grans masses de persones, o almenys a moltes persones.
Tot plegat em fa la impressió que, si bé aquests revivals morals tenen una certa força en determinats ambients i moments, cadascun al seu, a la llarga no solucionen el problema, sinño que potser el multiplica, ja que allò que uns consideren bé, els altres ho consideren mal, i tots en resten afectats i no assoleixen la pau ni l’equilibri.
Potser una resposta sigui aquesta de Marc Aureli. És evident que aquesta frase no resumeix tot el seu pensament al voltant d’això, s’hauria de complementar amb, per exemple, la suposició de bona fe per part dels altres, a la qual dedica molts pensaments.
Ens cal, sens dubte una norma moral a l’hora d’actuar, i potser l’evangèlica sigui la més adequada (Fes als altres el que voldries que ells et fessin), però a l’hora d’emetre judicis, potser sigui millor ésser caut, no sigui que ens fem mal, considerant mal allò que tal vegada no ho sigui...

Keep calm and carry on

¿Què és el mal? És el que veus tot sovint. Davant dels esdeveniments, recorda immediatament aquesta observació: els que has vist sovint. Resumint, tant a dalt com a baix, trobaràs sempre les mateixes coses de les quals les històries antigues, les menys antigues i les actuals van plenes. No hi ha res de nou. Tot és conegut i passatger.

Així comença el llibre VII de les Meditacions de Marc Aureli que, en l’edició que consulto sovint, apareix sota l’epígraf “Recull-te en tu mateix”. D’aquesta meditació m’agrada, sobretot, l’inici i el final.
L’inici ens situa: El mal és allò que veiem sovint, no ens n’estranyem doncs...
El final ens ho aclareix: Tranquils, tot és conegut, i tot passa.
El mal, és cert, ja el coneixem, ja ens ho han explicat des que erem petits i ja ho hem vist, ho hem experimentat, ho hem conegut de prop i de lluny. Acceptar-ho no ens duu a la inacció, o no ens hi ha de dur; només ens hauria de dur a la pau de saber que el mal és passatger.
I el bé? Del bé no en parla aquí. El bé, jo diria que el veiem tant sovint com el mal, el coneixem tant bé com el mal, ens n’han parlat fins i tot més que del mal. Però el mal no és conegut i passatger, el bé depèn de nosaltres, i cal que ens hi dediquem.
Tenir, doncs, pau davant del mal i treballar pel bé.

Solidaritat

El Mestre digué: “Només els solidaris són capaços d’estimar els homes i capaços d’odiar-los.”
El Mestre digué: “Si un hom aspira a la solidaritat humana, no odia”

Aquestes dues sentències van juntes, tal com les he posades, i ho he fet perquè he pensat que la segona aclareix la primera.
La solidaritat, el sentiment d’unitat amb algú altre, permet d’estimar, sens dubte. La solidaritat en un sentit ampli, tal com s’entén aquí, deu ser necessària per a estimar, perquè hom difícilment pot estimar algú al qual no se sent unit, algú en les alegries i penes del qual no vulgui participar d’alguna manera. Però aquest mateix sentiment d’unió, mal dirigit, també ens fa capaços d’odi. Certament, si hom se sent tant partícip de la vida d’algú que acaba confonent la solidaritat amb la manca de respecte a la llibertat de cadascú, dient que estima, pot acabar odiant, perquè la coartació de la llibertat potser sigui la forma més fina d’odi.
La solidaritat tota sola, com la majoria de coses d’aquest món, per no dir totes, és ambigua, es mou en la immensa gamma, no diré de grisos, sinó de colors, que formen la vida de l’home en aquest món.
Confuci, però, ho equilibra d’alguna manera amb la segona sentència, on no parla de solidaritat, sinó d’aspiració a la solidaritat humana. Pot semblar una menudesa, ja que la solidaritat, si no és humana... ja em direu què és. Salvant la Santíssima Trinitat i el cas de l’Encarnació de nostre Senyor Jesucrist i les seves conseqüències, que aquí no tinc espai per detallar (llegiu el Catecisme), en el qual podríem parlar de solidaritat divina, la solidaritat en principi pertany a la humanitat.
Jo diria que si aquí parla de la solidaritat humana com aquella que evita l’odi és perquè amb aquest nom vol indicar que hi ha una mena de solidaritat amb la humanitat entera, a la qual només es pot aspirar, però que aquesta aspiració és la que evita que la nostra solidaritat ens pugui dur a l’odi.
La nostra solidaritat ha de ser amb persones concretes, però ha de mirar la humanitat sencera, per ser respectuosa amb la llibertat de cadascú, començant per la nostra, per no perdre-la i acabar-nos odiant. Alhora, ha de ser concreta, ha de dur-nos a estimar persones. Com he dit, com tot en aquesta vida, és ambigu i complicat, carregat de matisos... però bé, suposo que això és viure, fins que arribem a la summa simplicitat de Déu...

Ritualitat i llibertat

El duc Dìng preguntà: “El senyor empra els súbdits i els súbdits serveixen el senyor: ¿de quina manera ha de ser això?” Confuci respongué: “Que el senyor empri els súbdits usant ritualitat; que els súbdits serveixin el senyor usant lleialtat”
Tornant a les sentències de Confuci... aquesta sembla parlar de la utilitat del ritual. Sóc conscient que visc en un món, i sobretot en un entorn cultural, en el qual la ritualitat està molt abandonada. Públicament no s’observa gairebé cap mena de ritual i tenim uns governs que fan gala de saltar-se a la torera tota la ritualitat. Estic temptat de pensar que és una forma de fer creure falsament als ciutadans que gràcies a això tots som més lliures, però ara no hi entraré.
Confuci sembla parlar del ritual com a garantia, precisament, del dret dels súbdits, i trobo que la idea no està mal plantejada. Allò que priva verament de llibertat és estar sotmès a l’arbitrarietat del superior, i res no és més llunyà de l’arbitrarietat que el ritual. Si actuem segons el ritual, els nostres drets estan assegurats, el nostre servei serà just, evitarem l’abús i el servilisme i contribuirem al bé. Per contra, quan manca el ritual es pot caure en els abusos i en el servilisme, podem passar de la justa humilitat de tots a la humiliació de l’inferior.
Se que visc en un mal moment per defensar la ritualitat com a element de la justícia, però no deixo de veure que la seva absència dóna lloc fenòmens d’allò més curiosos a tots els nivells, des de la manipulació i l’abús utilitzant els sentiments fins el servilisme més llagoter que es troba en algunes organitzacions que s’han alliberat del ritual, fins a la general manca de cura en el comportament públic de molts ciutadans i de molts polítics. Tot plegat sembla que és per pensar-hi...