De la ciutat invisible (II)

…segueixo amb la reflexió sobre la ciutat invisible.

Deia que les relacions que hi establim són tant reals com les que establim fora. Quan parlem de relacions, pensem de seguida en amistats, amor… però relacions són moltes coses, i, per exemple, les relacions comercials que s’estableixen en aquesta ciutat invisible són d’una veritat tal que, al nostre temps ja ens costaria d’imaginar una economia que no se servís de les dues ciutats per funcionar, i, diguem-ho clar, l’economia sempre és capdavantera en les innovacions.

Així doncs, em sembla que ara ja es pot dir que, potser per primera vegada a un nivell massiu, som capaços de superar la nostra corporalitat i establir relacions i vincles a un nivell… com dir-ho… perquè no és ben bé metafísic, ni és ben bé de pur llenguatge, ni és que prescindeixi del tot de la corporalitat (si no fos pel context algú podria pensar que parlo de la natura dels cossos ressuscitats…). No ho sé… no sé com dir-ho (podria inventar una paraula, però ja n’hi ha prous de paraules inútils en aquest món) però em fa pensar.

Per primera vegada, a nivell massiu, una part important de la humanitat vivim dues realitats complementàries, una de física i una de immaterial, basada només en estructures de llenguatge, sense suport físic. Això ens pot dur a una mena de navegació sense nord, però ens pot dur a un coneixement més profund de la nostra realitat si som capaços de reflexionar sobre el que ens passa. Aquí només m’atreveixo a escriure allò que em sembla menys descabellat, però, vist en perspectiva és un canvi de proporcions inimaginables, no tan sols per les possibilitats que comporta, sinó també per l’autocomprensió de la humanitat que en pot venir.

Finalment, un apunt catòlic. Al Credo professem creure en Déu creador visibilium omnia et invisibilium, una afirmació que ha estat objecte de gran sospita, per la impossibilitat de molts de concebre res d’invisible. Salvant totes les distàncies, tots els aclariments, d’una banda i de l’altra, sabent que són coses incommensurables; ara que hem creat un món, que funciona i que existeix, i que no té res de físic, malgrat que se sustenta en el món físic (perquè una cosa són els aparells que fan possible aquesta ciutat i una altra la ciutat món en si); qui pot negar, amb la mateixa seguretat del s.XIX l’existència d’allò que no és físic?

(només és un apunt... coses que et passen pel cap...)

Patum

Aquesta setmana aparco, de moment, el tema de la ciutat invisible perquè cal que parli de la Patum.

Avui són molts els que parlen dels orígens religiosos de la Patum, sense veure que l’actualitat de la patum és essencialment religiosa, almenys en un sentit antropològic, i potser en d’altres. A Montserrat, que veiem diàriament la religiositat líquida del nostre temps, potser ens és més fàcil de identificar aquests comportaments religiosos difusos i poc tematitzats que, malgrat això, o potser per això, no deixen de ser-ho, perquè el mite i el culte autèntics, aquells que fan la seva funció, són els que es viuen, no el que s’estudien com a mite, i la Patum és el mite d’un poble, que construeix el mite de les seves persones i que les fa situar-se en el món. Un mite i un culte precisos que s’executen de manera automàtica, sense que calgui explicació i que creen lligams, identitat i costum… la religió en essència.

Més enllà d’això la cristianitat de la Patum em sembla que es dubta només perquè es creu, erròniament, que tot el que pugui donar de si el cristianisme ha de ser sec, dur i estret. Això és parcialment veritat només des del s.XVI al protestantisme i des del s.XIX en la catòlica; i a Berga, per aquelles coses de la història (ser lluny de tot a vegades salva de moltes coses), no és veritat encara avui durant aquests cinc dies, durant cinc dies en els quals els berguedans celebrem Aquell que en la festa, en l’àpat, es revela i s’amaga, Aquell de la glòria del qual hem rebut la sobreabundància de l’amor… tant, que tot ens el manifesta i res no el pot contenir.

La catòlica, de sempre, ha privilegiat la festa, la vitalitat, l’alegria, la bellesa, l’eufòria, la riquesa de mitjans... com a lloc de la lloança de Déu. Fem Patum, i fem Patum davant de Déu, ballem davant la presència de Déu en el pa de l’Eucaristia, com David ballava i feia festa davant la presència de Déu en l’arca. Acabo amb una confessió, molt abans de dur-ho a terme, la primera vegada que vaig dir que volia ser monjo, va ser fent Patum, perquè allà hi ha Déu... i en tinc almenys un testimoni.

De la ciutat invisible (I)

Potser perquè sóc cristià, m’atrauen especialment les realitats immaterials amb efectes terrenals, i no parlo dels àngels. Parlo d’això que alguns anomenen la ciutat virtual, d’aquest medi en el qual escric això, d’això que, parafrasejant Italo Calvino, m’agradaria dir-ne una ciutat invisible.
Sento sovint veus que parlen d’aquesta ciutat invisible dient que si és fiar-se d’allò que no és real, que si ens durà al desastre o que si no en pot sortir res de bo (això també ho deien de Natzaret).
Ben mirat, però, malgrat que en sé molt poc, em sembla que es pot dir que es tracta d’això, d’una ciutat invisible, però real, tremendament real, que crea realitat i en el qual es viu realment, amb l’ambigüitat que comporta la vida.
La ciutat invisible, com la ciutat visible, està basada sobre llenguatge. Això és un pèl complicat, però, si ens hi fixem, la nostra realitat palpable al capdavall és gestionable perquè se sustenta en una estructura de paraules. Podem objectar que les coses són coses i són allà fora, i que les paraules són paraules i són aquí dins… però són tant indestriables que no sabem si les coses seguirien essent-ho sense paraules.
Les nostres ciutats són habitables, doncs, perquè tots sabem un llenguatge, que sovint fem servir insconscientment. Aquesta ciutat invisible també està formada, en la seva estructura més interna, per un codi, o sigui, per un llenguatge, que, hàbilment teixit, fa que tot funcioni i que, només que en toquem una lletra, té algun error, alguna disfunció.
Alhora, les dues ciutats, la visible i la invisible, se serveixen d’aquesta estructura de llenguatge no només per sostenir-se i perdurar, sinó que ens serveixen per conèixer i per relacionar-nos. Tal com la terrassa d’un cafè, una biblioteca, un pas de vianants… serveixen per conèixer i relacionar-nos, les estructures de la ciutat invisible fan aquesta funció. N’hi ha que diuen que aquestes estructures de la ciutat invisible donen més camp per a l’error i l’engany, i sempre hi ha qui en tot veu degeneració, però si ens ho mirem bé, l’error i l’engany mai no han estat absents del món palpable.
No plantejo una alternativa, no és això o allò, perquè és veritat que la ciutat invisible no permet un coneixement tant intens, però la intensitat no sempre ve de la presència física, i trobades que físicament serien molt complicades allà són possibles… (continuarà)

Sobre un quadre de Rembrandt, preguntes i respostes

Un vell assegut al costat d’una finestra oberta, en un àmbit blau i espaiós d’aire oriental, cobert amb volta, llegint un gros llibre, obert sobre una taula rodona coberta amb un ric drap de brocat.
Què volia pintar Rembrandt? Què perseguia amb un quadre aparentment gratuït, sense un argument, que no és una escena bíblica, ni un sant… ni tan sols un quadre de costums? Qui és aquest vell i on és?
Les notes erudites diuen si es tracta de St. Anastasi, o d’un savi en general. En tot cas és un vell que llegeix mira sense massa interès, de gairell, un llibre obert i que, malgrat el fred, perquè va abrigat i s’aïlla de terra, ha obert la finestra per deixar entrar una llum blanquíssima.
Aquest quadre m’ha fet pensar des que el vaig veure. Sé per experiència que no pintem perquè sí; en un quadre pensat, cada objecte, cada reflex de llum, té un perquè, un perquè formal de línies i taques que s’equilibren, i un perquè profund que moltes vegades queda en el cap del pintor.
Som en una casa d’àmbits grans i amb moltes portes petites, una casa ben il·luminada amb un pati però amb finestres més aviat petites, una casa feta de dins cap enfora… som en un palau antic o en una basílica, i de color blau, no de qualsevol color, i un vell ha obert una llibreria, dessota de la qual hi ha una mena de mussol esculpit, un mussol, no qualsevol ocell, per rellegir un llibre que ja coneix al costat d’una finestra oberta en la solitud d’una volta.
La pregunta subsisteix. Qui és aquest home? On és? Per què va pintar això Rembrandt als vint-i-cinc anys? I potser també, per què m’hi he fixat ara jo, que en tinc vint-i-set?
Aquest vell és un savi, és el savi es podria dir. El savi que és aquell que re-llegeix, re-elabora, allò que ja sap, obre la finestra malgrat el fred, perquè s’han de tenir les finestres obertes, i que viu en aquest immens espai buit, oriental, que és la casa de la saviesa, perquè la saviesa ve d’orient. El savi és allò que algú de vint-i-cinc anys no és, encara hi ha massa coses que s’han de llegir per primer cop… per molt que hagi estudiat, però potser és allò que vol ser… i per això ho pinta… i per això s’hi fixa…

El curiós interès per l'esoterisme

Sovint en sorprèn de veure que hi ha un interès creixent per l’esoterisme, sobretot en gent jove que ha crescut sense un referent religiós clar i distint. No deixa d’ésser sorprenent que, en un entorn que abomina la religió i que desconfia sistemàticament de les institucions religioses, un nombre creixent de persones doni crèdit, amb un esperit acrític, als plantejaments més estranys i de propòsits més sospitosos que hom es pugui imaginar.

La desintegració de la religió respecte de la vida de les persones, des del treball a l’oci, ha dut, em sembla, a aquesta estranya situació. És cert que si hi ha hagut aquesta desintegració és, també, perquè les institucions religioses occidentals han deixat de respondre les preguntes de la gent i han començat a respondre a les preguntes de no ningú; més enllà d’alguns intents estatals d’assumir el rol de la religió, que també hi han estat.

El problema de l’esoterisme és que, per la seva mateixa natura, està desintegrat de la resta de la vida, de manera que només “tapa els forats” de les necessitats religioses puntuals, sense poder calar a fons en l’ésser de les persones. Satisfà un sentiment religiós superficial, però no s’involucra en la resta dels aspectes de la vida, de manera que, el capdavall, no integra, no relliga, per seguir amb una etimologia coneguda del mot religió, ni és catòlica, un terme que sovint es tradueix per universal, però que es pot traduir per que abasta tota la persona.

Tal com ho veig, l’únic camí de solució és una reconstitució de la unitat de l’ésser humà, acceptant que la religió en forma part com la respiració, la sexualitat o la capacitat de judici. En certa manera, partint del més fonamental, que és que som, que som u i que hem de viure com a unitat, integrant en un tot els aspectes de la nostra vida.

Sabem que aquesta unitat no és assolible d’avui per demà, que no hi podrem arribar mai del tot perquè estem subjectes a canvis continus i perquè afortunadament no tenim control sobre tota la nostra vida. Malgrat això, però, hi podem caminar, integrant amb un esperit obert i positiu tots els aspectes de la nostra existència, per no acabar que ho tinguem tot, però tot desconnectat. La religió, precisament, ha de ser també això a la nostra vida, l’agent de unificació de la resta, una cosa que els “misteris” esotèrics no fan, sinó que més aviat desfan.

Sobre Sant Jordi Megalomàrtir, patró dels catalans

Deia Auden en un poema que “Els fèmurs d’animals/ atribuïts a Sants/ que mai no han existit/ són molt més sagrats que els retrats/ de tants conqueridors que, per/ desgràcia, han existit.” Entenguem-nos, jo no dubto que, entre els molts soldats que van ser morir per ser cristians durant la persecució de Dioclecià, n’hi hagués un que es digués Jordi, però trobo que l’interès del sant per a nosaltres no està en la materialitat dels dracs i les princeses, que de St. Jordi en podem treure quelcom més.

Un sant soldat romà és, per començar, una contradicció, encara que n’hi hagi molts. I, que n’hi hagi molts, ens diu que la vida cristiana, i la vida en general, sempre ha estat plena de contradiccions, i que aquestes no ens han d’espantar. Els soldats, per la seva mateixa feina, no es podien batejar, eren gent mal acceptada pels primers cristians i per la gent en general, un home amb una espasa sempre és un perill. Ells, però eren gent que vivien molt al límit, lluny de casa, lluny de tot, i el Crist els era proper, les inscripcions cristianes abunden als campaments militars.
També avui, hi ha molta gent que viu a d’altres límits, i que per això, per la seva feina, les seves opcions, el seu aspecte... d’entrada no és ben acceptada socialment, i tampoc a les comunitats cristianes, que, siguin conservadores o progres (ara que ja surt al diccionari no cal dir més) es redueixen en uns determinats tipus.

Avui que fem memòria d’un home que tenia per ofici la guerra, i que malgrat no ésser acceptat per la comunitat es va fer tant seu el Crist, es va fer ell mateix tant del Crist, el va estimar tant, que s’hi va configurar fins la mort, i això, si més no, ens hauria de fer pensar abans de tancar la porta a ningú.

Per tots, pels acceptats i els que no ho són, el Crist en ell mateix ha reconciliat l’univers, i als cristians ens ha confiat el ministeri de la reconciliació, ens ha confiat la superació per l’amor de tota contradicció. St. Jordi és un bon exemple que en el Crist tots hi tenim entrada, només cal creure en Ell, viure en Ell i no desesperar-ne mai, malgrat tot, com St. Jordi.

La veritat, és al passat o és ara?

La proliferació de literatura i cinema, i fins de historiografia més o menys ben documentada, amb el a tema de fons que hem estat objecte d’un engany històric, és una cosa tant evident com curiosa en un moment en el qual semblaria que vivim a ròssec de la idea de innovació. La literatura, i el cinema no deixa de ser literatura, parla de la societat que l’engendra i que la consumeix, i la nostra literatura de masses, plena de relats que parlen d’uns orígens on el dolent era bo i el bo era dolent, em fa pensar en una societat estranyament fascinada per la idea que tot el que veu, en el fons, és fals, que el món que coneix, les seves institucions i els seus valors són fruit d’un engany o fins d’una conspiració. És literatura, però indica un pensament, ja que normalment llegim, escoltem i mirem allò que ens certifica les idees que tenim, més que no pas allò que ens les contradiu.
Aquest procés és subtil, perquè ningú no admetria que creu sincerament el que diu una novel·la, però la idea va conformant una manera de pensar, va creant una mitologia, en la qual tot és mentida i tot està tant pervertit que ja no val la pena ficar-s’hi.
Creure, perquè no deixa de ser una creença indemostrable, que el bo i l’autèntic és en el passat, i que tot avança inexorablement per un camí de depravació, duu a menystenir el present i a mirar amb desdeny el futur possible.
En el fons, però, em sembla que allò que ens espanta no és que el nostre present sigui fruit d’una mentida, perquè això, de fet, ens disculparia d’actuar-hi. El que ens espanta és que sigui veritat i que en siguem veritablement responsables. I tanmateix, és només assumint que el món és veritat i que en som responsables, assumint que el nostre present no és més dolent que cap passat i que no és fruit de cap mentida, que hi podrem fer alguna cosa; és només assumint que la veritat és aquesta que tenim i no cap misteri arcà, que la podrem canviar.

En termes cristians, no ens espanta que els Evangelis hagin modificat el missatge de Jesús, el que ens espanta és que amb aquesta excusa no fem cas del que diuen, tot i saber que és bo.