Perdonar, un miracle que tots podem fer

Homilia del 20 de novembre de 2018

El nostre món, germans i germanes, tot sovint disculpa, però gairebé mai no perdona; Jesús, en canvi, mai no disculpa, però sempre perdona.
Disculpar i perdonar són dues coses molt diferents.
Disculpar és útil quan l’interessat creu sincerament que és innocent, i ho és, podríem dir, perquè la disculpa el que fa és reconèixer aquesta innocència. El problema ve quan sabem en el fons del nostre cor que som culpables, perquè aleshores, la disculpa esdevé com una cobertura que posem damunt del nostre mal, que l’amaga, però no el resol.
Perdonar, en canvi, parteix d’assumir el mal que hem fet, d’assumir el mal que ens han fet, com a mal; parteix de reconèixer allò que s’ha trencat. El perdó, però, no cobreix simplement aquest mal, sinó que l’esborra, el guareix, el fa desaparèixer.
Fent un símil mèdic, podríem dir que la disculpa és un tractament, que en alguns casos pot anar bé i en d’altres no, tot depèn de la natura del mal, però no esborra les cicatrius ni elimina les seqüeles. El perdó, en canvi, és un miracle, i ho dic, perquè els miracles es reconeixen com a tal, no perquè simplement guareixen una malaltia, sinó perquè retornen el malalt a la situació originària, com si mai no ho hagués estat. Un miracle és molt més que una guarició extraordinària, igualment que el perdó és molt més que una simple disculpa.
Això és el que veiem avui a l’Evangeli, que ens parla de Zaqueu, aquest cobrador d’impostos que corre a enfilar-se a un arbre per veure Jesús a passar, i que després el rep a casa seva, per acabar essent perdonat de les seves faltes per Jesús i, gràcies al perdó que ha rebut, reparar el mal que havia fet, i fins i tot revertir-lo en bé.
Zaqueu és l’home que ha estat perdonat. Ja abans de rebre el perdó, fa una cosa extravagant: puja a un arbre, perquè intueix, perquè ha sentit, perquè pensa, que aquest Jesús el podrà perdonar, i ésser perdonat és allò que ell més desitja. Ni ell ni Jesús no s’enganyen: Zaqueu és culpable, ha extorsionat, ha provocat la pobresa de molta gent, i aquesta culpa li pesa al cor. I Jesús, no el disculpa, no analitza les seves condicions socials i psicològiques, no intenta desculpabilitzar-lo... Jesús el perdona, el perdona de veritat, el perdona com només Déu pot perdonar.
Els fruits del perdó són immediats: l’alegria desbordant, la generositat, la bondat. El perdó no duu a la simple compensació del mal comès, no duu a la restitució: el perdó duu a Zaqueu a l’esclat de la vida nova que brolla del seu cor, i que li fa repartir els seus bens; el perdó converteix Zaqueu en un home nou segons l’Evangeli.
Jesús, germans i germanes, va perdonar Zaqueu entrant a casa seva, va esborrar el mal que hi havia en la vida d’aquell home amb la seva sola presència. En contrast amb els qui volien salvar-se tot aïllant-se del mal, i que el criticaven per barrejar-se amb pecadors, Jesús entra a casa d’aquest home malvat i li dóna el perdó que desitjava, el retorna a la innocència original, i això desencadena l’autèntica conversió de Zaqueu, que es tradueix en caritat en vers els germans.
Com el riu de que ens parla Ezequiel, que, sortint del temple travessa el desert i saneja les aigües del Mar Mort, Jesús saneja les aigües del nostre cor amb el perdó de totes les nostres faltes, si, com Zaqueu, anem cap a Ell i el busquem. Jesús ens ofereix el perdó que només pot venir de Déu per mitjà de la seva Església, i ens urgeix també a ser agents de perdó i de reconciliació envers el nostre proïsme.
Germans i germanes, reconeguem en Jesús l’amor de Déu que se’ns apropa, sortim al seu encontre com Zaqueu, i, ja que hem estat units a Ell pel nostre baptisme, demanem-li de saber ésser portadors de perdó sincer al món. Aquest és el miracle que tots podem fer en la nostra vida quotidiana: perdonar com hem estat perdonats. Que ens hi ajudin les pregàries de la benaurada Verge Maria, que ens precedeix i ens il•lumina en aquest camí vers el Crist.

A què s'assembla el Regne de Déu?

Homilia del 30 d’octubre de 2018



«A què s'assembla el Regne de Déu?» ¿Què hi diríeu, germans i germanes?
Jesús va fer servir moltes comparacions per explicar, per fer-nos entendre, en què consisteix aquest Regne de Déu, que és un dels punts fonamentals del que Ell volia dir als qui l’escoltaven. No us sabria dir si va tenir gaire èxit en el seu propòsit de fer-se entendre per aquella generació i, per tot el que ha vingut darrere, tampoc no estic gaire segur que ho haguem acabat de tenir mai gaire clar.
I és que el Regne de Déu, és una cosa difícil d’explicar, perquè, d’una banda, s’anomena regne, però de seguida es deixa clar que no té res a veure amb el que en aquest món generalment s’entén per regnar. Malgrat l’èxit més aviat discret de que gaudeix la monarquia com a règim polític als nostres dies a molts llocs, tots tenim força clar què vol dir regnar, és un concepte que, curiosament, assumim des de ben petits. En el cas del Regne de Déu, però, el concepte se’ns posa del revés, i tot allò que teníem entès que significava regnar, aquí no serveix.
Però, aleshores, ¿què té en comú amb els regnes d’aquest món, perquè Jesús l’anomenés igual?
A les dues comparacions que avui hem sentit, la del gra de mostassa que, plantat, es converteix en un gran arbre, i la del llevat dins la pasta que la fa fermentar tota, moltes vegades ens fixem en la primera part de la comparació: ens fixem en com de petit és un gra de mostassa, ens fixem en que el llevat, barrejat a la pasta, és invisible. No és cap error fixar-se en aquest aspecte, i destacar la petitesa, la pobresa o la discreció. Amb tot, la naturalesa de regne d’aquestes realitats, s’expressa precisament en la segona part de la comparació: en un gran arbre on els ocells del cel es poden ajocar; en la pasta que ha fermentat tota; s’expressa sobretot en la força interna que transforma allò invisible i petit, en quelcom gran i generós.
Les dues comparacions de l’Evangeli d’avui, a més, semblen indicar dues característiques força notables d’aquest regne:
D’una banda, el Regne de Déu és radicalment obert i acollidor. Com un gran arbre de mostassa, crea espais en els quals tothom pot aturar-se, refugiar-se, viure.
De l’altra, el Regne té una força transformadora que abraça tot el que toca, no només una part. Com el llevat que fa fermentar a pasta, la fa fermentar tota, no només una mica, o la meitat, sinó tota.
I, finalment, el Regne de Déu és quelcom que cal voler: és com una llavor que un home planta al seu hort, no que cau per casualitat a terra; és com el llevat que una dona amaga a la pasta per a fer el pa, no que hi va a parar sense saber com. El Regne neix perquè el volem fer néixer, perquè ens hi posem i hi creiem, malgrat la petitesa inicial.
El Regne de Déu, per tant, sí que és petit i fins invisible en el començament, però ha de donar grans fruits, fruits visibles, i fruits per a tothom. És diferent dels regnes d’aquest món, perquè no cerca el poder ni el domini, però s’hi assembla en allò de transformador, de potent, de dinamitzador, de gran, que té una força que regna en allò que l’envolta.
Germans i germanes, ¿a què s’assembla el Regne de Déu? S’assembla a quelcom, que hom desitja amb tot el cor, i que es desitja per amor, per amor de Déu, i per amor dels germans. S’assembla a quelcom que per amor neix, i que es tradueix en amor real, pràctic, present, en amor que no s’exhaureix en si mateix, sinó que fa el bé a tothom.
Demanem a Déu, el nostre Pare, que vingui a nosaltres el seu Regne, que el desig d’un món on ell regni transformi les nostres vides, la nostra quotidianitat, per tal que a l’hort de la nostra vida neixin arbres capaços d’acollir tots els ocells del cel, perquè la pasta del nostre fer fermenti i es converteixi en pa per a tothom. Que ens hi ajudi l’exemple i la pregària de la benaurada Verge Maria que va rebre i encarnar en la seva vida aquest Regne de pau i de benaurança.

Deixar-se estimar pels qui no es deixen

Homilia de l’1 d’octubre de 2018 – Sta. Teresa de l’Infant Jesús



És una feliç coincidència, germans i germanes, que avui, que celebrem la memòria de Santa Teresa de l’Infant Jesús, sentim a l’evangeli que, el més petit de tots vosaltres, és el més gran.
Els deixebles no estaven segurs de quin era el més gran d’entre ells, i aquesta era una qüestió que els tenia preocupats. Jesús, per tota resposta, els posa davant una persona que no compta, un noi diu el text. De nois, n’hi ha de moltes maneres, però aquí hem d’entendre un noi dels que no compten gaire, un servent, o un pobre que seguia Jesús i hi confiava. Jesús el posa al mig, i diu als deixebles que qui l’aculli perquè porta el nom d’ell, l’acull a ell, i que qui l’acull a ell, acull el qui l’ha enviat.
Podem convenir que nostre Senyor, de vegades, deia les coses de manera un xic rebuscades, però aquí el punt essencial és que el noi en qüestió és posat com a exemple dels que són els més grans entre els deixebles de Jesús, precisament perquè no és gran de per si mateix i perquè ho rep tot, perquè és acollit, per amor del nom de Jesús. I encara va més enllà: acollint-lo, malgrat la seva petitesa, perquè porta el nom de Jesús, s’acull el Pare de cel.
Només en aquestes poques frases, doncs, hi trobem dibuixat el mapa fonamental d’una vida segons l’Evangeli: sigui quin sigui el nostre lloc, les nostres responsabilitats, la nostra riquesa, el nostre prestigi, hem de deixar-nos acollir pels altres com un acte de generositat i d’amor a Déu; i hem d’acollir els altres, sense mirar les seves característiques externes, només perquè són de Déu i acollint-los a ells l’acollim a Ell.
Santa Teresa de l’Infant Jesús, aquesta noia, que va morir a només vint-i-quatre anys el 1897, va deixar per a l’Església del s. XX, i per a la del s. XXI, tant perseguida i tant lloada, tant gran i tant feble, unes reflexions sobre aquest misteri de la petitesa i de l’amor que, més enllà de la seva manera d’explicar-se, a vegades tant dolça que enfarfega, han il•luminat la vida de molts cristians.
Hi ha tres aspectes de la seva vida, que ens poden ajudar a portar a terme aquest camí de vida segons l’Evangeli. No són tres aspectes en forma d’escala, sinó interconnectats entre ells, necessaris l’un per a l’altre.
El primer, seria el que ella anomena la gràcia de Nadal, que és l’opció d’estimar de manera volguda, i comprendre aquest amor com un donar-se als altres, més enllà dels propis gustos.
El segon, seria la confiança filial, la confiança de l’infant, respecte de Déu, que ens donarà tot el que necessitem.
El tercer, que és la gran intuïció de Teresa, és el donar-se cada dia més a l’amor de Déu. En un temps en que era ben vist que els bons catòlics fessin obres d’expiació, i s’oferissin a sofrir pels pecats del món, aquesta carmelita, que va copsar el missatge amagat entre els fils de tota l’Escriptura, va comprendre que la única cosa que Déu volia era que ens deixéssim estimar, i que retornéssim amor amb amor: es va oferir a Déu per deixar-se estimar en lloc de tots els qui no es deixaven; i va esforçar-se fins al final en estimar d’una manera conscient i seriosa el proïsme.
Ens cal, germans i germanes, d’aprofundir sempre en l’Evangeli, i ens cal, una vegada i una altra, retornar a aquests primers principis de la nostra fe, no sigui que un dia ens trobem dient-nos dins nostre allò de deixem l’Evangeli, i tornem a la realitat. Teresa de l’Infant Jesús va comprendre bé l’Evangeli i va saber fer-lo realitat en el seu viure. Seguim el seu exemple i demanem la seva intercessió per tal que, sigui quina sigui la nostra circumstància, sapiguem ser petits davant de Déu, forts en la confiança en Ell i oberts al seu amor, que no deixa mai de venir al nostre encontre.

Quines ulleres ens posem per anar pel món?

Homilia del 10 de setembre de 2018



Jesús guareix un home, i els seus enemics es fixen en quin dia és.
Escoltant aquest Evangeli, hom es pregunta, germanes i germans, però, caram, ¿que no se n’havien adonat que acabava de guarir una persona? Més enllà de l’opinió que Jesús els pogués merèixer d’entrada, ¿que no veien el que acabava de passar davant mateix dels seus ulls? ¿Com és que davant de la meravella de l’obra de Déu, davant de la grandesa d’una curació miraculosa, davant d’un fet tant extraordinari, es van a fixar en si era dimecres o era dissabte?
Podem respondre d’una manera fàcil, és clar, a aquestes preguntes, tot dient una vegada més allò de que els fariseus i els mestres de la Llei tenien una visió estreta i fixista de la religió, que per ells només comptava l’observança dels manaments, i que Jesús, que predicava una religió lliure d’aquests fixismes, desbordava la seva capacitat d’adaptació. Com n’eren, d’estrets de mires, aquests fariseus els mestres de la Llei... I nosaltres... tant tranquils... perquè ja ho hem entès.
Amb tot, hi ha, diria, alguna cosa més, perquè l’Evangeli no el van pas escriure per als fariseus, sinó per a mi, per a tots nosaltres.
El punt clau, germans, és com mirem el món; quines ulleres ens posem, podríem dir, per circular per aquesta vida.
A l’Evangeli que hem escoltat n’hi veiem dues, de visions, la de Jesús, i la dels seus enemics.
La visió dels enemics de Jesús és, per dir-ho d’alguna manera, una visió ideològica del món, una visió en la qual, de fet, el que veiem compta més aviat poc. D’ideologies n’hi ha moltes, normalment pensem en les polítiques, però tots nosaltres podem convertir en ideologia qualsevol cosa, i el que és pitjor, qualsevol cosa bona. Per un monjo, la vida monàstica pot ser una ideologia; per un pare o una mare, ho pot ser la família; per un treballador pot ser la feina... El propi país i la desaparició de les fronteres; la pobresa, i el tenir diners; l’estudi i l’evitar l’intel•lectualisme, l’estètica i el no donar importància als aspectes estètics... tot són coses que, si hom no va amb compte, es poden convertir en una ideologia, i perdre immediatament la capacitat d’ajudar, de fer créixer, perquè un cop convertides en ideologia, totes les coses es converteixen en criteri de judici i, per tant, possiblement de condemna.
La visió de Jesús, i la dels seus amics, la de l’home amb la mà paralitzada en l’Evangeli que hem escoltat, és, per contra, la visió segons Déu; la visió de la fe que reconeix Déu quan el té davant, i la visió de Déu que es commou davant de l’home que se li adreça amb humilitat. Aquesta és una visió, germans, que no ens ve tant del pensar-hi com del posar en pràctica, tot simplement i discreta, l’ensenyament de l’Evangeli. Jesús mateix ens indica també el gran criteri d’aquesta visió: no hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents, ni cap arbre dolent que doni fruits bons. Aquesta és la visió del món, i de nosaltres mateixos, que ens convé, germans, la que Déu ens ensenya per Jesucrist, la que ens fa buscar els bons fruits, no els més bonics, ni els més grans, ni els més originals, sinó els bons; la visió que no judica els altres, sinó que busca allò que porta la pau i edifica la comunitat, tal com ho diu Sant Pau.
Germans i germanes, aquestes dues visions del món subsisteixen en el món, i hi subsistiran mentre hi hagi món. Recordem-nos, però, d’anar adquirint aquesta visió que Jesús ens va ensenyar per la pràctica quotidiana del seu Evangeli. Recordem-nos d’estimar també els enemics, com va fer ell, i de no judicar-los, tampoc a ells, segons una ideologia que els condemni. Fixem-nos que Jesús no va criticar el Dissabte ni les seves normes, només va reclamar el fer el bé, el curar, l’alliberar, l’estimar el pròxim, com una obra pura i santa als ulls de Déu.
L’Evangeli acaba dient que els seus enemics, ofuscats, discutien els uns amb els altres què podien fer contra ell. No ho fem, això germans, amb ningú. No ens ofusquem, no enfosquim la nostra visió, sinó caminem en la llum.
Que ens hi ajudin les pregàries de Santa Maria, alba naixent del Crist, que vetlla per nosaltres com a mare i patrona.

Autoritat, per a què?

Homilia del 4 de setembre de 2018



L’autoritat de Jesús és, germans i germanes, un tema molt present a l’Evangeli.
Des de la primera vegada que veiem a Jesús parlant, al Temple quan tenia dotze anys, i llegim que “Tots els qui el sentien es meravellaven de la seva intel•ligència i de les seves respostes”, fins a l’última conversa, amb Pilat, que li pregunta qui és ell i se sorprèn de les seves respostes, la qüestió de la seva autoritat sobrevola tota la seva vida.
Diverses vegades seran els fariseus i els mestres de la Llei els qui li faran la pregunta explícita de per quina autoritat s’atreveix a discutir la interpretació més habitual del Dissabte, o les lleis sobre l’alimentació, o amb quina autoritat intervé al Temple de Jerusalem i es dóna a si mateix l’autoritat que només el Gran Sacerdot tenia. Al mateix temps, persones senzilles del poble, i fins i tot diversos gentils, com la dona cananea, o el centurió, reconeixeran en els fets l’autoritat de Jesús.
Als uns i als altres, als qui li neguen, o si més no li discuteixen, l’autoritat, i als qui la hi reconeixen, Jesús no els donarà mai una explicació d’on li ve; només als deixebles, molt de tard en tard, i de manera sovint velada, els en dirà alguna cosa, i encara com a concessió a la seva poca fe.
L’autoritat de Jesús, doncs, podem dir que va ser una qüestió controvertida, potser la més controvertida de totes les de la seva vida. La seva autoritat fou la que va atraure els deixebles i els seguidors cap a Ell, i la que li va procurar els més aspres enemics, els que el van dur a la mort.
Per a nosaltres, cristians de seixantena o setantena generació, l’autoritat de Jesús és l’autoritat de Déu mateix, que en Ell es va fer home, per tal que nosaltres tornéssim a Déu d’una manera definitiva.
Amb tot, segurament ens serà útil, per a la nostra fe i per al nostre viure, d’observar una mica més com era l’autoritat de Jesús, com s’expressava, i això, perquè de a qui reconeixem autoritat i de si som dignes de que ens en reconeguin els altres, en depèn bona part de com serà la nostra vida.
A l’Evangeli que hem escoltat se’ns diuen dues coses de l’autoritat de Jesús: que sorprenia i que efectivament canviava, per a bé, les coses.
Malgrat que no se’ns detalla en aquest fragment concret què va dir Jesús a la sinagoga de Cafarnaüm, sí que se’ns diu que la gent restava estranyada de com ell ensenyava, a causa de l’autoritat amb que ho feia. Jesús, en definitiva, no ensenyava a partir de coses ja sabudes i d’interpretacions d’interpretacions, sinó que explicava l’Escriptura directament, i d’una manera que donava respostes concretes als problemes i als dubtes de la gent corrent.
Seguidament, s’explica l’alliberament d’un home que, estant a la mateixa sinagoga, tenia un esperit maligne d’un dimoni. Aquest moment és especialment interessant. Sense entrar en què és un esperit maligne i què pugui significar tenir un esperit maligne a dins, és evident que això implica una situació desordenada, fora de l’orde volgut per Déu, i provocada per un agent extern. Aquest esperit maligne, per dir-ho resumidament, reconeix Jesús, l’anomena Sant de Déu; i Jesús el fa callar i el fa fora d’aquell home. El punt, doncs, es pot resumir dient que l’autoritat de Jesús, que sorprèn als habitants de Cafarnaüm, es confirma de manera definitiva perquè és una autoritat no només capaç d’ensenyar, de mostrar un camí nou, sinó també de resoldre situacions concretes de desordre.
L’autoritat de Jesús ho és perquè ensenya i fa alhora, i es distingeix de l’autoritat d’altres personatges del seu temps, i d’altres temps també, perquè efectivament millora de manera concreta i real la vida dels qui la reconeixen.
Germans i germanes, prenguem nota de tot això, i no siguem com aquells que busquen problemes teòrics a les solucions pràctiques. Com els habitants de Cafarnaüm, reconeguem l’autoritat de Jesús, i l’autoritat, cadascú en el seu camp, de tots els qui efectivament en tenen; i com a seguidors de Jesús, procurem avançar en el seu exemple, mirant, especialment quan parlem en nom seu, de resoldre situacions, d’alliberar persones.
Que ens hi ajudi l’exemple i la intercessió de Santa Maria, coneixedora com cap altra persona, pel seu amor, de qui era Jesús. Amén.

Créixer per fer-nos com nens

Homilia del 14 d’agost de 2018.



Tota una vida, germans i germanes, mirant de ser cada dia més madurs, més conscients dels nostres límits i del món que ens envolta, més conseqüents amb aquesta consciència, més estables emocionalment i psicològica, més autònoms personalment; tota una vida aprenent a dir les coses d’una manera políticament correcta, esforçant-nos per matisar, i per comprendre les innombrables variables de la complexa realitat del nostre món i del nostre ésser... I ara ve nostre Senyor a dir-nos que, si no ens fem com nens, no entrarem pas al Regne de Cel.
Aquest punt de l’ensenyament de Jesús, el de la infància espiritual, de la petitesa en general, de la simplicitat de cor, podríem dir, germanes i germans, no es pot pas dir que hagi triomfat mai gaire en el nostre món. En el nostre parlar comú, si diem d’un adult que és com un nen, no ho diem pas, generalment, com un elogi, sinó més aviat com una crítica, o, en el millor dels casos, com una disculpa d’actituds i de maneres de pensar que considerem impròpies.

Ens cal, doncs, superar la infància, o fer-nos com nens? Què vol dir Jesús quan parla d’aquesta manera? La resposta la podem buscar en els nens que trobem a la Bíblia. Com són els nens de la Bíblia?

L’Escriptura, en primer lloc, no té gaires nens com a protagonistes. Malgrat que n’hi apareixen força, els que hi surten, normalment, ho fan perquè els passen coses, i no pas perquè ells les fan. Moisès, o David són exemples d’aquesta infància en la qual Déu actua, d’aquesta feblesa en la qual el Senyor pot mostrar la seva força. Al mateix Evangeli, Jesús els posa com a exemple, fa miracles damunt d’ells, diu que els deixin apropar-se a ell... però els nens no diuen mai res. Hi ha, per tant, en aquests nens bíblics, una actitud de no protagonisme, o més aviat, són protagonistes només en tant que Déu obra en ells.

En segon lloc, aquests nens que trobem a les pàgines de la Bíblia, es caracteritzen per una obertura al que ve de part de Déu i una honestedat sense càlculs d’oportunitat en rebre-ho i en comunicar-ho. Segurament el millor exemple d’això sigui el petit Samuel, que rep de Déu la paraula segons la qual el Senyor destruirà la família del sacerdot Elí, i l’endemà al matí ho explica clarament al mateix Elí.
No protagonisme, obertura i honestedat en el rebre i el donar. Aquestes són les característiques dels nens que l’Escriptura ens presenta; i són, segurament, les característiques que l’Evangeli ens recomana que tinguem en el nostre tracte amb Déu.

I és que Jesús, germans i germanes, no podem pas pensar que ens volgués immadurs, ni ignorants de la complexitat de la vida, ni tampoc que ens volgués temeraris, com només un nen, que desconeix el perill real, ho pot ser. No. Jesús ens vol com nens respecte de Déu i del seu Regne, ja que és pel Regne de Déu que ens n’hem de fer.

Si no us torneu com els nens, no entrareu al Regne del cel. Ens cal, doncs, créixer, i deixar de ser nens, per aprendre després a tornar-nos com ells en el tracte amb les coses de Déu; perquè el nen no és mai l’amo de la casa, ni la governa, com nosaltres no som amos de la casa de Déu ni la podem voler governar. És Déu qui ho fa, i a nosaltres ens pertoca deixar-nos fer per Ell. Tal com, des de nens, ens hem esforçat a ser adults, treballem com a adults per fer-nos com nens davant de Déu.

Que Santa Maria, a qui el poeta va cantar com a filla del teu fill, pregui per nosaltres, per tal que, sense perdre la vista la complexitat del món, sapiguem ser simples davant del seu Fill; per tal que la nostra maduresa no sigui causa d’enduriment ni de desencís pel nostre Déu i pel seu Regne que s’apropa.

Sant Eloi és un bon sant...

Homilia del 22 de juliol de 2018 – Festa de St. Eloi a Berga

Sant Aloy es un bouon sant, si fèsto dous coup l’an, explica una dita provençal. Efectivament, germans i germanes, Sant Eloi, que avui celebrem a Berga, té dues festes: l’u de desembre, quan se’l celebra, a tot el món, com a patró dels joiers i els orfebres; i diversos dies entre el vint-i-cinc de juny i la meitat de setembre, quan se’l celebra, en una regió que abraçaria la Provença i la Catalunya Vella, com a patró dels cavalls i, més genèricament, dels animals que porten ferradura.
La primera és la festa eclesiàstica, més regular i formal, fonamentada en la vida de Sant Eloi, que va ser monetari, ministre de finances, del rei merovingi Dagobert I, bisbe de Noyon, fundador del bisbat de Dunkerke i dels monestirs de Solignac i de Mont-Saint-Eloi, a Arras. Un clàssic sant d’època merovíngia, de família romana, exemple de vida moral, al qual es venera i es fa bisbe, i que mor amb fama de sant.
La segona és la festa més popular, nascuda sobretot a partir d’una sèrie de llegendes, de històries que calia llegir, sobre St. Eloi, i que fa d’aquest personatge el patró dels cavalls i dels oficis que hi ha al voltant d’aquest animal: ferrers, traginers, mossos de quadra.
Sant Eloi, doncs, és patró de dues coses, de dos aspectes, en els quals podem resumir tota la vida humana. És patró del tresor interior i també el patró de la força exterior.
El tresor interior és el tresor que amb treball i amb cura tots anem construint en el nostre cor. La nostra vida personal, més íntima, és realment com un tresor, com una joia delicada que al llarg de la nostra vida anem elaborant, tot purificant els nostres sentiments, polint el nostre comportament, per fer de la nostra vida una bella obra d’art. Tot l’amor que podem donar, tot el bé que podem fer són com les pedres precioses que decoren aquesta obra que és el nostre viure, aquest regal, que som nosaltres mateixos, i que podem fer al món.
La nostra força exterior, que podria representar el cavall, és tot el que projectem cap enfora: els intercanvis, els esforços, les construccions, les batalles que emprenem, i que són el que, personalment i com a ciutat, movem en aquest món.
De totes dues coses, de la joia que fem en el nostre cor i de tot el que movem en el nostre exterior, St. Eloi ens n’és, molt especialment als berguedans, que el celebrem des de tant antic, sant i patró.
¿I què és un sant? Algú que ens porta, com un mirall que reflecteix, la llum del Sant amb majúscules, que és el nostre Déu. ¿I què és un patró? Doncs un sant al qual ens encomanem especialment perquè pregui nosaltres davant de Déu.
Sant Eloi, doncs, patró no oficial de Berga m’atreviria a dir, ens és, al mateix temps, exemple de com hem de viure, i intercessor nostre davant de Déu, tant en la nostra vida interior, com en la nostra projecció exterior.
Que, com ell va fer, sapiguem treballar de tal manera en aquest món que el nostre fer quotidià ens porti a créixer i a millorar segons l’exemple de Jesús i, al mateix temps, a saber acollir i donar-nos als altres també com el mateix Jesús va fer, i com Sant Eloi, amb tots els altres sants, ens ensenya que es pot fer.
Preguem Sant Eloi i diguem-li:
Per la potencia de les vostres pregàries,
oh sant Eloi, bisbe i orfebre de Crist,
intercediu davant del Senyor misericordiós,
per tal que protegeixi Berga i els seus ciutadans
de tot mal, i els guardi en pau.
Que la gràcia de Déu treballi els nostres cors,
com vós veu treballar les vostres obres precioses,
per tal que, per l’afinament de superar dificultats i límits personals
i per la flama pura de la vostra pregària,
esdevinguem dignes del Regne del Cel.