dimecres, 2 d’abril del 2008

Prendre consciència d'ésser


Sabem que som perquè sentim i fem coses. Si no sentíssim i no féssim, no sabríem que som; i per això una vida inactiva, desocupada materialment i emocional, dóna lloc a un coneixement deficient d’un mateix, amb els desastres que se’n deriven. Tot amb tot, havent posat occident el fer, i avui potser el sentir, tant per damunt del saber, del conèixer, temo que no sigui l’origen d’aquesta mena de tristesa que s’allargassa per les nostres ciutats. L’origen, perquè arriba un moment en que només fem i sentim, però, mancats de moments d’introspecció, mancats de reelaboració de tot això en paraules, ens oblidem que som, que som el subjecte d’aquests fets i sentiments, i ens acabem identificant amb els fets i els sentiments, que, així, esdevenen més aviat font d’alienació.
Recordar conscientment que som algú, algú amb entitat pròpia a qui passen coses, aturar-se i pensar-hi, trobo que és una cosa que tots hauríem de fer, almenys un cop per setmana. Ja sé que sembla evident, però la pràctica a vegades demostra que no ho és tant. Recordar que som implica recordar la dignitat d’ésser, aquella dignitat que res no ens pot prendre i que és fonamental per tirar endavant. Recordar que som el subjecte de les coses que fem i que sentim ens ajuda a veure que, si d’una banda no som responsables del que ens passa, sí que ho som de com ho gestionem, que som, i som lliures i capaços de conduir les coses.
Aquesta tristesa de la qual parlava és més greu que no sembla a les ciutats d’occident, plenes de gent que fa i sent contínuament, però que sovint no te temps de reelaborar, d’integrar i de recordar que és, gent que viu a mercè d’allò que li passa. Aturar-se a pensar en un mateix com a subjecte actiu de la pròpia vida, subjecte capaç de veure la pròpia veritat i fer-hi quelcom, ens salva de la desgana que ens ve de sentir que les nostres activitats i els nostres sentiments ens superen. En definitiva, només si ens recordem que som i mirem com som, podem decidir què hem de ser; només amb consciència de ser podem arribar a la plenitud, i per tenir consciència de ser, hem d’ajuntar la reflexió al que fem i al que sentim.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

En jean Guitton convidaba a saber pensar la vida. Cerquem viue, experimentar, engolir-nos moments i sutuacions... Sentim fascinació per la novetat. I no és que aixó estigui malament, desperta l'instint d'investigar, de conèixer. Però si maca la reflexió, el transformar en experiència própia el que m'ha arriba d'enfora, llavors tot queda en una gran "fartada" molt indigesta. I les indigestions amarguen!...
Gabriel endevant amb el bloc. En la mesura que pugui l'aniré seguint, i en la mesura que en sigui capaç hi afegirè comentari. Gràcies.
Axel

Anònim ha dit...

Weee..!!!

molt b això, e??
no se pas com ho fas per que amb una setmana tinguis tema de que actualitzar.. jeje k crack!!!

weno.... ja aniré passant!!

per cert, el dia 19 i 20 estic a Montserrat... km el tens el 20?

apa....

records!!

deew

Xavi Palà

Comptador

Estadisticas y contadores web gratis
Estadisticas Gratis