No sabria dir quantes n’hi ha, però realment són moltes. Londres és una ciutat plena d’esglésies, per diverses raons. La primera és que és una ciutat multiconfessional, la segona que són esglésies petites, de barri… i n’hi ha d’altres, com una Llei del Parlament que manava construir setanta-una noves esglésies anglicanes per evitar el creixement excessiu d’esglésies luteranes.
Aquesta tarda he visitat St. Bartholomew the Great, la més antiga de les esglésies de la ciutat que segueix dempeus i activa. La veritat és que, com moltes d’altres esglésies de la ciutat, St. Bartholomew costa de trobar. Com que al s.XVI Enric VIII va manar tirar a terra la gran nau de l’església, el que avui queda com a parròquia és només el que havia estat el cor dels canonges, i és al mig d’un pati al qual s’accedeix per un arc que dona a un carrer estret a la part del darrere d’un hospital.
St. Bartholomew és un espai antic, un d’aquells espais, com el santuari de St. Eduard a Westminster, que impressionen, malgrat el seu estat, o potser pel seu estat, en una ciutat tant nova i brillant com aquesta. És un d’aquells lloc amb segles al damunt en el qual et pots asseure i estar mirant, més que les parets, l’espai que hi ha entremig. No totes les esglésies tenen aquesta qualitat, no totes les esglésies permeten fer això, i no sabria dir perquè n’hi ha algunes que sí. Són aquesta mena d’espais on fa segles que es prega i on, malgrat l’anar i venir dels fets, malgrat els edificis plens de pedaços, sempre s'ha pregat. En aquesta mateixa església, des dels canonges agustinians fins als actuals anglicans filollatins, passant pels anglicans més filoprotestants d’altres èpoques o els pocs frares dominics que hi van haver en temps de la Reina Maria I, tots han lloat Déu en aquella nau, i això fa impressió.
St. Bartholomew the Great és una bonica església normanda, la única que queda a la ciutat, del temps d’Enric I, però és una pel·lícula de la història religiosa d’aquest país, sense maquillatge. Passar una estona entre els seus murs et deixa amb una sensació de profunditat.
Aquesta tarda he visitat St. Bartholomew the Great, la més antiga de les esglésies de la ciutat que segueix dempeus i activa. La veritat és que, com moltes d’altres esglésies de la ciutat, St. Bartholomew costa de trobar. Com que al s.XVI Enric VIII va manar tirar a terra la gran nau de l’església, el que avui queda com a parròquia és només el que havia estat el cor dels canonges, i és al mig d’un pati al qual s’accedeix per un arc que dona a un carrer estret a la part del darrere d’un hospital.
St. Bartholomew és un espai antic, un d’aquells espais, com el santuari de St. Eduard a Westminster, que impressionen, malgrat el seu estat, o potser pel seu estat, en una ciutat tant nova i brillant com aquesta. És un d’aquells lloc amb segles al damunt en el qual et pots asseure i estar mirant, més que les parets, l’espai que hi ha entremig. No totes les esglésies tenen aquesta qualitat, no totes les esglésies permeten fer això, i no sabria dir perquè n’hi ha algunes que sí. Són aquesta mena d’espais on fa segles que es prega i on, malgrat l’anar i venir dels fets, malgrat els edificis plens de pedaços, sempre s'ha pregat. En aquesta mateixa església, des dels canonges agustinians fins als actuals anglicans filollatins, passant pels anglicans més filoprotestants d’altres èpoques o els pocs frares dominics que hi van haver en temps de la Reina Maria I, tots han lloat Déu en aquella nau, i això fa impressió.
St. Bartholomew the Great és una bonica església normanda, la única que queda a la ciutat, del temps d’Enric I, però és una pel·lícula de la història religiosa d’aquest país, sense maquillatge. Passar una estona entre els seus murs et deixa amb una sensació de profunditat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada