Una crisi econòmica es pot deure, diuen els historiadors de l’economia, a diverses causes. En passades centúries, l’escassetat o l’abundància de pluges, les guerres, o una política especialment desgraciada en solien ésser les causes més habituals. Les crisis derivaven en caresties i en una fallada general del sistema econòmic, el qual es recuperava tant bon punt la situació s’estabilitzava, més que res perquè no deixaven de ser unes economies molt simples i molt lligades a la realitat física (si hi ha blat podem menjar, si no, no; si tenim or podem pagar, si no, no).
L’actual crisi, aquesta que ho ha de canviar tot, i tant de bo que sigui així, però, sembla que es deu a una mena de gran engany en el qual una pila de senyors s’han fet caure amb una confiança desmesurada en que la caiguda sempre seria cap amunt. Ja sé que sona estrany, però el verb caure es difícil de conjugar en reflexiu, de tant estranya com és l’operació que han fet… Ells mateixos han fet el forat i s’hi han anat empentant, creient, potser, que si l’omplien de cadàvers econòmics, els últims podrien passar per sobre, però al final resulta que el forat és tant gros que hi pot caure tot plegat, ells i nosaltres. I nosaltres, els nostres estats, han fet santament d’intervenir-hi, perquè al capdavall de la seva riquesa en depèn la riquesa de tots, i ja veurem com en sortim.
Ara, però, cal que hi pensem una mica. A tot arreu del món, més o menys traumàticament, s’han hagut d’aplicar polítiques econòmiques nefastes per a l’equilibri natural i per a la supervivència d’una pila de gent, amb l’excusa que aquest sistema, que ens ho havia de salvar tot, ho requeria. I ara resulta que, precisament els qui més havien perdut en aquesta onada són els més perjudicats, resulta que tenim la gàbia plena de porqueria i els beneficis de permetre-ho resulta que no existeixen.
La cosa és tant global que res no fa pensar en una revolta a escala planetària, més que res perquè els beneficis d’una cosa així no són gens clars, i probablement ningú no respondrà de res, però potser començaria a ser hora que tots plegats penséssim quina visió tenim de la realitat i de nosaltres mateixos, perquè és aquest, i no un altre, l’origen dels mals que passem i passarem.
(Tal vegada segueixi)
L’actual crisi, aquesta que ho ha de canviar tot, i tant de bo que sigui així, però, sembla que es deu a una mena de gran engany en el qual una pila de senyors s’han fet caure amb una confiança desmesurada en que la caiguda sempre seria cap amunt. Ja sé que sona estrany, però el verb caure es difícil de conjugar en reflexiu, de tant estranya com és l’operació que han fet… Ells mateixos han fet el forat i s’hi han anat empentant, creient, potser, que si l’omplien de cadàvers econòmics, els últims podrien passar per sobre, però al final resulta que el forat és tant gros que hi pot caure tot plegat, ells i nosaltres. I nosaltres, els nostres estats, han fet santament d’intervenir-hi, perquè al capdavall de la seva riquesa en depèn la riquesa de tots, i ja veurem com en sortim.
Ara, però, cal que hi pensem una mica. A tot arreu del món, més o menys traumàticament, s’han hagut d’aplicar polítiques econòmiques nefastes per a l’equilibri natural i per a la supervivència d’una pila de gent, amb l’excusa que aquest sistema, que ens ho havia de salvar tot, ho requeria. I ara resulta que, precisament els qui més havien perdut en aquesta onada són els més perjudicats, resulta que tenim la gàbia plena de porqueria i els beneficis de permetre-ho resulta que no existeixen.
La cosa és tant global que res no fa pensar en una revolta a escala planetària, més que res perquè els beneficis d’una cosa així no són gens clars, i probablement ningú no respondrà de res, però potser començaria a ser hora que tots plegats penséssim quina visió tenim de la realitat i de nosaltres mateixos, perquè és aquest, i no un altre, l’origen dels mals que passem i passarem.
(Tal vegada segueixi)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada