Aquesta setmana segueixo amb tema bizantí, mal que sigui per fer honor al nom del blog… i a la meva fama...
Hom podria dir que hi ha hagut molts més que tres teòlegs bizantins, alguns fins i tot de gran importància, i tindria raó, des de la nostra òptica si més no. Tot i això, la tradició bizantina només ha volgut donar el nom de teòleg a St. Joan el Teòleg (l’Evangelista a occident), St. Gregori el Teòleg (de Nazianz) i St. Simeó el Nou Teòleg, i això és quelcom que, ara que em toca estudiar la sacra doctrina, em fa pensar força.
Malgrat les distàncies temporals, les seves experiències concretes, la fiabilitat de les biografies, la dispersió de tradicions… hi ha alguns punts de comú en aquests tres personatges que duen a agrupar-los en aquesta selecta categoria de teòlegs. La dades, evidentment, són molt escasses en el cas del primer, i seriosament més abundants en el cas del tercer
La més important és segurament que tots tres van aprendre la teologia per una mena d’experiència inefable i que amb moltes dificultats van poder explicar allò que sabien. De St. Joan diu l’Evangeli que li és atribuït que va reclinar el cap sobre el pit de Jesús, una afirmació que, interpretada a la bizantina (i a la llatina durant segles) implica un coneixement que ve del contacte físic, material. Aquesta consciència d’haver rebut un coneixement que no són capaços d’explicar és un tema recorrent en tots tres, i la gosadia de les seves expressions, amb les quals intentaven donar una idea del que tenien dins, els va dur problemes.
Aquest caràcter experiencial i transcendent de la seva teologia els duu també a un cert caràcter, que podem conèixer només en la mesura que les biografies ens donen alguna dada al respecte del caràcter. És un caràcter particular, amb una tirada a la malenconia, a sentir-se derrotats per un entorn que no els comprèn, però alhora, en d’altres moments, un caràcter expansiu i enèrgic que els fa atractius per a uns i odiosos per a d’altres.
Tot plegat ens retrata tres personalitats controvertides, sempre incòmodes per als seus contemporanis, mogudes per una experiència vital i inenarrable de Déu, font d’una gran llibertat a l’hora de parlar i de relacionar-se que es fa insuportable per als qui volen ficar tant Déu com els homes, perquè això sempre va junt, en un esquema lògico-moral, però que és lluminosa per als qui cerquen Déu i els homes de veritat. Realment un plantejament interessant de la teologia…
Hom podria dir que hi ha hagut molts més que tres teòlegs bizantins, alguns fins i tot de gran importància, i tindria raó, des de la nostra òptica si més no. Tot i això, la tradició bizantina només ha volgut donar el nom de teòleg a St. Joan el Teòleg (l’Evangelista a occident), St. Gregori el Teòleg (de Nazianz) i St. Simeó el Nou Teòleg, i això és quelcom que, ara que em toca estudiar la sacra doctrina, em fa pensar força.
Malgrat les distàncies temporals, les seves experiències concretes, la fiabilitat de les biografies, la dispersió de tradicions… hi ha alguns punts de comú en aquests tres personatges que duen a agrupar-los en aquesta selecta categoria de teòlegs. La dades, evidentment, són molt escasses en el cas del primer, i seriosament més abundants en el cas del tercer
La més important és segurament que tots tres van aprendre la teologia per una mena d’experiència inefable i que amb moltes dificultats van poder explicar allò que sabien. De St. Joan diu l’Evangeli que li és atribuït que va reclinar el cap sobre el pit de Jesús, una afirmació que, interpretada a la bizantina (i a la llatina durant segles) implica un coneixement que ve del contacte físic, material. Aquesta consciència d’haver rebut un coneixement que no són capaços d’explicar és un tema recorrent en tots tres, i la gosadia de les seves expressions, amb les quals intentaven donar una idea del que tenien dins, els va dur problemes.
Aquest caràcter experiencial i transcendent de la seva teologia els duu també a un cert caràcter, que podem conèixer només en la mesura que les biografies ens donen alguna dada al respecte del caràcter. És un caràcter particular, amb una tirada a la malenconia, a sentir-se derrotats per un entorn que no els comprèn, però alhora, en d’altres moments, un caràcter expansiu i enèrgic que els fa atractius per a uns i odiosos per a d’altres.
Tot plegat ens retrata tres personalitats controvertides, sempre incòmodes per als seus contemporanis, mogudes per una experiència vital i inenarrable de Déu, font d’una gran llibertat a l’hora de parlar i de relacionar-se que es fa insuportable per als qui volen ficar tant Déu com els homes, perquè això sempre va junt, en un esquema lògico-moral, però que és lluminosa per als qui cerquen Déu i els homes de veritat. Realment un plantejament interessant de la teologia…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada