La setmana passada citava la necessitat d’una harmonia que doni unitat al nostre món. La idea mateixa d’unitat ens agrada als humans, hi anem com sense proposar-nos-ho, i el mal deu venir quan ens proposem de fer-la nosaltres a partir del que nosaltres podem fer. És com si poguéssim entendre i valorar l’harmonia però no la poguéssim produir. Diríem que és quelcom que necessita l’home per realitzar-se, perquè es realitza al món, però que no sembla venir de l’home, perquè sempre que l’home deliberadament ho ha intentat, el resultat ha estat catastròfic. De les catàstrofes dels sistemes filosòfico-religioso-político-econòmico-antropològico-socio… creats sota el guiatge de “ments preclares” que havien de guiar la humanitat, els llibres d’història en van plens, i cap no va acabar bé.
Algun professor meu ja fa temps que diu que em manca rigor intel·lectual, però a hores d’ara ja no m’entenc ni jo. Per fer-ho breu: sembla que la humanitat tendeix a una certa harmonia entre tots els aspectes de la seva vida al món, una harmonia totalitzant. Aquesta harmonia sembla que es deu, en la concreció dels seus aspectes, a l’home, però en cap cas no sembla que pugui venir d’una individualitat humana, ni tant sols d’un projecte pensat i preparat (i la història, mestra de vida, ens ensenya els desastres dels qui ho han intentat). Alhora, sembla que aquesta harmonia sigui molt necessària per al manteniment de la mateixa vida humana, i tenint en compte la capacitat destructora de la humanitat dels nostres dies, sembla que actualment sigui encara més necessària.
És força obvi que, en èpoques en que aquesta harmonia entre ciència, humanitats, ètica, política… es donava més, no és pas que la humanitat visqués en un règim de pau perpètua, sovint era el contrari, però les estructures culturals i socials del moment permetien l’existència de diverses harmonies estanques, que es podien enfrontar entre elles, on podien mirar d’expandir-se costa de les altres… Avui això és més complicat, per no dir impossible, perquè la nostra circumstància fa que hom no pugui viure en una harmonia local, o de grup, estanca, si no és que en un exercici d’oclusió mental es tanca en la seva pròpia harmonia, afirma que és la única i es nega a veure’n cap més. I d’aquests n’hi ha…
Així doncs, la cosa és complicada, perquè ens veiem abocats a trobar, i potser la cosa sigui aquesta… trobar, una harmonia global… (Continuarà)
Algun professor meu ja fa temps que diu que em manca rigor intel·lectual, però a hores d’ara ja no m’entenc ni jo. Per fer-ho breu: sembla que la humanitat tendeix a una certa harmonia entre tots els aspectes de la seva vida al món, una harmonia totalitzant. Aquesta harmonia sembla que es deu, en la concreció dels seus aspectes, a l’home, però en cap cas no sembla que pugui venir d’una individualitat humana, ni tant sols d’un projecte pensat i preparat (i la història, mestra de vida, ens ensenya els desastres dels qui ho han intentat). Alhora, sembla que aquesta harmonia sigui molt necessària per al manteniment de la mateixa vida humana, i tenint en compte la capacitat destructora de la humanitat dels nostres dies, sembla que actualment sigui encara més necessària.
És força obvi que, en èpoques en que aquesta harmonia entre ciència, humanitats, ètica, política… es donava més, no és pas que la humanitat visqués en un règim de pau perpètua, sovint era el contrari, però les estructures culturals i socials del moment permetien l’existència de diverses harmonies estanques, que es podien enfrontar entre elles, on podien mirar d’expandir-se costa de les altres… Avui això és més complicat, per no dir impossible, perquè la nostra circumstància fa que hom no pugui viure en una harmonia local, o de grup, estanca, si no és que en un exercici d’oclusió mental es tanca en la seva pròpia harmonia, afirma que és la única i es nega a veure’n cap més. I d’aquests n’hi ha…
Així doncs, la cosa és complicada, perquè ens veiem abocats a trobar, i potser la cosa sigui aquesta… trobar, una harmonia global… (Continuarà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada