La Quaresma sembla que tingui avui en dia molt poc significat, fins i tot en la vida de molts cristians. Hi ha raons socials i de concepció de la religió que ho expliquen, i també, segurament, una mala pràctica pastoral de segles que, pensada amb bona intenció, va prendre sovint una forma mercantilista que la traïa i que l’allunyava d’allò que cercava. Aquesta poca afecció a la pràctica quaresmal que ja de segles existia, basada, en aquesta mala pràctica pastoral, sumada a la progressiva secularització d’Europa, ha dut a una vivència molt reduïda de la Quaresma, que alguns han volgut suplir fent notar, per exemple, les virtuts terapèutiques del dejuni. Sense negar la veritat d’aquesta pràctica, així com d’altres típicament quaresmals, diria que cal una reinterpretació de la Quaresma en un pla més espiritualitzat i més ètic, que la faci comprensible als cristians occidentals d’avui i no només comprensible, sinó també atractiva.
Pensant-hi, diria que hi ha alguns aspectes que s’han destacat poc en la predicació quaresmal, però que poden ser realment un exercici notable a l’hora de dedicar aquests dies a un retorn a Déu, a una conversió. El primer seria el compromís que els cristians hauríem de prendre per evitar el pensament negatiu respecte dels qui viuen al nostre entorn. Si durant quaranta dies som capaços de mirar de pensar positivament en tothom qui tenim al voltant, i cada vegada que pensem negativament en algú, mirar de corregir-ho i buscar allò positiu de l’altre, ¿quina no serà la millora de la nostra vida, i com més a prop de Déu no serem?
Una segona pràctica quaresmal possible als nostres dies, i comprensible sense massa hermenèutica fins per un nen petit, podria ser mirar de ser amable amb tothom durant aquests dies sants, i encara, pels més avançats espiritualment i en l’art de conèixer-se ells mateixos, mirar de no carregar els altres amb els propis fantasmes i pors i mirar de veure amb justícia, això és amb bondat, tothom qui veiem.
Tots tenim un desig d’un món millor, però el desig no ens fa avançar per ell mateix, cal que ens impliquem en el desig i que el convertim en esperança certa, de la certesa que dóna veure el principi d’allò que desitgem. La Quaresma ha de ser això, una prova de l’esperança certa que tenim en aquell que va dir: “Veniu a mi, que sóc dolç i de cor senzill”
Pensant-hi, diria que hi ha alguns aspectes que s’han destacat poc en la predicació quaresmal, però que poden ser realment un exercici notable a l’hora de dedicar aquests dies a un retorn a Déu, a una conversió. El primer seria el compromís que els cristians hauríem de prendre per evitar el pensament negatiu respecte dels qui viuen al nostre entorn. Si durant quaranta dies som capaços de mirar de pensar positivament en tothom qui tenim al voltant, i cada vegada que pensem negativament en algú, mirar de corregir-ho i buscar allò positiu de l’altre, ¿quina no serà la millora de la nostra vida, i com més a prop de Déu no serem?
Una segona pràctica quaresmal possible als nostres dies, i comprensible sense massa hermenèutica fins per un nen petit, podria ser mirar de ser amable amb tothom durant aquests dies sants, i encara, pels més avançats espiritualment i en l’art de conèixer-se ells mateixos, mirar de no carregar els altres amb els propis fantasmes i pors i mirar de veure amb justícia, això és amb bondat, tothom qui veiem.
Tots tenim un desig d’un món millor, però el desig no ens fa avançar per ell mateix, cal que ens impliquem en el desig i que el convertim en esperança certa, de la certesa que dóna veure el principi d’allò que desitgem. La Quaresma ha de ser això, una prova de l’esperança certa que tenim en aquell que va dir: “Veniu a mi, que sóc dolç i de cor senzill”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada