Malgrat els advertiments de St. Pau al respecte, hom a vegades està temptat de pensar que els cristians hem fet de l’Escriptura lletra morta. Si hom mira la lectura pública que en fem a les celebracions, envoltada de silenci, que sovint no vol dir de comprensió, i la lectura pública que en fan a les sinagogues, que per ritual no deixa de ser dinàmica, la comparació ja és descoratjadora; però si hom compara l’ús personal que en fem generalment els cristians, amb l’ús personal que en fan els jueus, la comparació esdevé tant contrastada que no sembla que estiguem parlant del mateix text.
Desconec les circumstàncies que han dut als cristians a tenir una relació tant freda amb l’Escriptura, ja que l’excusa de la incomprensibilitat de la versió oficial llatina només és aplicable a occident. El fet és que, mentre per a un infant jueu la formació religiosa comença i s’estructura per l’estudi de la Bíblia, la majoria dels nostres cristians adults rarament l’han oberta; que, mentre que per a un jueu l’estudi i la discussió sobre un verset forma part de la vida des de l’adolescència, per als cristians, fins els més eclesialment implicats, aquesta mateixa discussió és d’una raresa infinita; que, mentre que per al jueu la BèthaMidrach, la casa d’estudi, és un lloc habitual, per al cristià no existeix ni tan sols un equivalent. I això té conseqüències en com comprenem la religió.
Cert és que de fa uns anys hi ha hagut iniciatives per a una re-biblització dels cristians, però normalment no han passat de la publicació del text bíblic en volums econòmics, i com a molt, per l’organització de cursets i grups bíblics, que acostumen a semblar més una lliçó que una sessió d’estudi bíblic a l’hebraica.
Suposo que hi ha una idea molt diferent de la religió, però, entre entendre-la com una font de respostes incomprensibles que jo m’adapto al meu gust i manera, o bé com una font infinita de preguntes que en duen sempre a estudiar més, a preguntar més, a veure què diu l’un i l’altre… fins a intuir Déu, em quedo amb la segona, té més mordent. No serà que la feblesa actual del cristianisme ens ha vingut de deixar sistemàticament l’estudi bíblic en mans de clergues, i encara molt limitat? Ser cristià implica una praxi, però no hem deixat massa de banda l’estudi? I això no ho va predicar el bon Jesús…
Desconec les circumstàncies que han dut als cristians a tenir una relació tant freda amb l’Escriptura, ja que l’excusa de la incomprensibilitat de la versió oficial llatina només és aplicable a occident. El fet és que, mentre per a un infant jueu la formació religiosa comença i s’estructura per l’estudi de la Bíblia, la majoria dels nostres cristians adults rarament l’han oberta; que, mentre que per a un jueu l’estudi i la discussió sobre un verset forma part de la vida des de l’adolescència, per als cristians, fins els més eclesialment implicats, aquesta mateixa discussió és d’una raresa infinita; que, mentre que per al jueu la BèthaMidrach, la casa d’estudi, és un lloc habitual, per al cristià no existeix ni tan sols un equivalent. I això té conseqüències en com comprenem la religió.
Cert és que de fa uns anys hi ha hagut iniciatives per a una re-biblització dels cristians, però normalment no han passat de la publicació del text bíblic en volums econòmics, i com a molt, per l’organització de cursets i grups bíblics, que acostumen a semblar més una lliçó que una sessió d’estudi bíblic a l’hebraica.
Suposo que hi ha una idea molt diferent de la religió, però, entre entendre-la com una font de respostes incomprensibles que jo m’adapto al meu gust i manera, o bé com una font infinita de preguntes que en duen sempre a estudiar més, a preguntar més, a veure què diu l’un i l’altre… fins a intuir Déu, em quedo amb la segona, té més mordent. No serà que la feblesa actual del cristianisme ens ha vingut de deixar sistemàticament l’estudi bíblic en mans de clergues, i encara molt limitat? Ser cristià implica una praxi, però no hem deixat massa de banda l’estudi? I això no ho va predicar el bon Jesús…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada