La via de la justa mesura

“La via de la justa mesura no pot ser ben practicada; en sé la raó: els intel•ligents actuen amb exageració i els rucs amb insuficiència. La via de la justa mesura no pot ser ben compresa; en sé la raó: els savis parlen massa i els indignes massa poc. Tothom menja i beu, però són molt pocs els qui coneixen de debò el gust d’allò que mengen i beuen.”

És una sentència curiosa aquesta, una sentència que sembla oposada a l’ideal de la virtut, tal i com la comprenem normalment. Que els savis actuïn més i parlin més sembla, a primer cop d’ull allò més adequat.
Suposo que aquí Confuci vol dir que un savi que vulgui practicar la via de la justa mesura, una via que en una altra màxima diu que és la millor, però que molt pocs la poden posar en pràctica, haurà de trobar la justa mesura en l’actuar i en el parlar… i el mateix pel que fa als rucs. Jo no m’atreviria a fer una definició de savi i de ruc, però si que veig que aquell savi que sàpiga mesurar el que diu, i aquell ruc que sàpiga parlar quan cal, segurament poden donar l’equilibri necessari a la societat. En certa manera em recorda allò que diu N.P. St. Benet, que l’abat ha d’escoltar el parer de tots, del degà al més jove.
Més curiosa encara és la conclusió de la sentència. Atrevint-me a fer una interpretació per a la qual em sé insuficient, sembla que vulgui dir que els qui practiquen i comprenen la via de la justa mesura coneixeran el gust d’allò que mengen i beuen, o sigui, tindran la capacitat de comprendre el món tal i com és.
Aquesta sentència, com deia, sembla que vagi en contra de l’ideal aristocràtic, en sentit estricte, que moltes vegades tenim (el tenim perquè sovint pensem que som d’entre els millors, s’entén…), però ben mirat descriu un ideal més harmònic i fins democràtic.
Benaurats els savis que saben actuar sense exageració i els rucs que saben fer-ho suficientment.