diumenge, 21 de febrer del 2010

Sobre ser monjo, arran de la meva professió (I)


Ser monjo al s.XXI té, al meu entendre, el mateix sentit que ha tingut des que un home va ser el primer monjo. Segons Mn. Ballarín explica en un llibre dedicat als monjos, el primer monjo va ser el primer home que es va embadalir mirant una posta de sol i va saber que, veient allò, veia més que allò que veia. El monjo era, i és, aquest home que s’embadaleix davant la meravella de Déu, i se’n meravella tant, que pensa dedicar-se només a servir humilment la seva font. El monjo és l’home que és cridat a aquesta meravella amb una força tal que no pot resistir i, seguint aquesta crida, emprèn una forma de vida diferent de la del seu entorn, buscant de seguir aquesta crida.
Aquesta base és comuna a tots els monjos de totes les èpoques i de totes les menes, i va acompanyada d’un fort i doble compromís. El monjo es compromet, en primer lloc, a créixer segons Jesucrist, es revesteix de l’home nou segons Jesucrist diu el ritual, el monjo es compromet a seguir i configurar-se a Jesucrist. Però es compromet, immediatament, a servir els seus germans en aquest camí, a ajudar-los en el seu creixement.
Per mi, aquestes són les dues bases de la vida monàstica en tot temps i en tot lloc, en totes les seves concrecions històriques, tant les que segueixen vigents avui en dia, com les que s’han extingit i les que han de venir. Meravella i compromís són la pedra sobre la qual es pot construir la vida d’un monjo.

1 comentari:

manel ha dit...

Enhorabona G. Gabriel. Sovint he sentit parlar de la renuncia monàstica, del sacrifici. M’agrada el que has escrit perquè apropes a l’altra realitat, la del compromís i la realització, que sovint són ignorades en una societat abocada al materialisme i la individualitat. Gràcies, i novament enhorabona!

Comptador

Estadisticas y contadores web gratis
Estadisticas Gratis