De Caravaggio m’agrada tot, però potser de les coses que més m’agraden és com pinta els ancians i els nens petits, perquè no en fa caricatures. A la història de la pintura, els ancians normalment són objecte gairebé de ridícul, exagerant-ne les trets i reduint-los a objecte, si no és que es tracta del retrat d’una personalitat. Igualment els nens són moltes vegades una caricatura ensucrada. Caravaggio, en canvi, encerta a pintar els ancians conferint-los una dignitat que va més enllà del cànon de bellesa, i els nens, donant-los una personalitat pròpia, lluny del tòpic edulcorat.
Aquest quadre, Santa Anna amb la Mare de Déu i el nen Jesús, que havia de presidir la capella dels palafreners del Papa, fou rebutjat pels qui l’havien encarregat precisament perquè la protagonista, Santa Anna, apareixia com una vella sense dents i mal vestida, una vella corrent, com les que podien trobar pels carrers de Roma; i perquè nostre Senyor apareixia com un nen poc seràfic, fixeu-vos en les faccions gens idealitzades de la cara, incapaç de caminar tot sol, ajudat per una Mare de Déu, la model de la qual era ben coneguda per la seva condició de cortesana.
Deixant de banda aquestes anècdotes, que no passen d’això, hem d’agrair a Caravaggio, un home que ens és d’altra banda molt desconegut, la vida del qual només coneixem per mà dels seus enemics, hem d’agrair-li, deia, almenys dues coses: que dugués la simple condició humana a l’art, que ens fes veure la bellesa de la sola humanitat, de tota humanitat, després de l’empatx manierista que va de Michelangelo a ell; i, especialment els cristians, que dugués tant enllà conseqüències les disposicions del Concili II de Nicea sobre les icones, ço és, que ja que Déu es va fer home en aquesta carn i la va salvar, aquesta carn pot ésser representada i és digna de veneració, la humanitat pot ésser venerada perquè és de Déu.
Mirant els quadres de Caravaggio hom s’hi reconeix, reconeix els propis parents, reconeix la humanitat i, a través del seu pinzell, reconeix la humanitat com a bella en ella mateixa, i més encara, reconeix la humanitat tractada amb la dignitat que li és pròpia.
Els seus quadres de sants van ser rebutjats sovint…no hi veien la divinitat… Ja en parlaré un altre dia, però fixeu-vos en el buit que envolta els sants de Caravaggio…
Aquest quadre, Santa Anna amb la Mare de Déu i el nen Jesús, que havia de presidir la capella dels palafreners del Papa, fou rebutjat pels qui l’havien encarregat precisament perquè la protagonista, Santa Anna, apareixia com una vella sense dents i mal vestida, una vella corrent, com les que podien trobar pels carrers de Roma; i perquè nostre Senyor apareixia com un nen poc seràfic, fixeu-vos en les faccions gens idealitzades de la cara, incapaç de caminar tot sol, ajudat per una Mare de Déu, la model de la qual era ben coneguda per la seva condició de cortesana.
Deixant de banda aquestes anècdotes, que no passen d’això, hem d’agrair a Caravaggio, un home que ens és d’altra banda molt desconegut, la vida del qual només coneixem per mà dels seus enemics, hem d’agrair-li, deia, almenys dues coses: que dugués la simple condició humana a l’art, que ens fes veure la bellesa de la sola humanitat, de tota humanitat, després de l’empatx manierista que va de Michelangelo a ell; i, especialment els cristians, que dugués tant enllà conseqüències les disposicions del Concili II de Nicea sobre les icones, ço és, que ja que Déu es va fer home en aquesta carn i la va salvar, aquesta carn pot ésser representada i és digna de veneració, la humanitat pot ésser venerada perquè és de Déu.
Mirant els quadres de Caravaggio hom s’hi reconeix, reconeix els propis parents, reconeix la humanitat i, a través del seu pinzell, reconeix la humanitat com a bella en ella mateixa, i més encara, reconeix la humanitat tractada amb la dignitat que li és pròpia.
Els seus quadres de sants van ser rebutjats sovint…no hi veien la divinitat… Ja en parlaré un altre dia, però fixeu-vos en el buit que envolta els sants de Caravaggio…
