El Messies i els messies

Almenys des de fa tres segles, però segurament des d’abans, periòdicament apareixen persones que estan tant segures de la seva originalitat i de la bondat d’aquesta que es pensen capaces de canviar la humanitat. No parlo de la voluntat de millorar el món, de fer-lo més just modificant institucions convencionals, parlo d’aquella estranya convicció que algú de tant en tant té i comunica, que la mateixa condició humana es pot i s’ha de modificar artificialment en un determinat sentit.
Els desastres que aquestes idees han provocat, sota el signe polític que sigui, quan s’han produït a gran escala, són d’una tal magnitud que semblen impossibles. A menor magnitud, familiar, local, comunitària… els desastres són igualment profunds però menys notoris.
Els homes tenim un desig messiànic, en el sentit que ens agrada esperar un canvi radical que canviï la mateixa natura de l’home, i ens agrada tant d’esperar-lo que a vegades volem provocar-lo. Qui fa això tendeix a presentar-se com una persona forta, i tendeix a envoltar-se de persones disposades a creure-ho i a seguir-lo; alhora, tendeix a considerar tots els qui no el segueixen com uns éssers mediocres i de poca altura moral.
Potser per l’horror que em causen aquesta mena de iniciatives des de menut, m’impressiona especialment el fet que el Messies no va voler canviar l’home, el va voler alliberar per l’amor. Va ser feble, un home, i va fer d’aquesta feblesa el camí de la reconciliació. La reconciliació, que és el projecte del Messies, és el contrari de la victòria/derrota, que és el projecte habitual dels messies aquests que van i vénen. El Messies, la seva humanitat reconciliada del tot, estar en Ell, és el que dóna lloc a la pau de que parlava fa un parell de setmanes comentant la icona del Crist Anapeson, la pau de la humanitat reconciliada.
Espero no voler canviar mai ningú, i espero que al meu voltant hi hagi tant pocs messies com sigui possible. Avui que és Sta. Teresa de Lisieux, tant de bo que el seu exemple m’hi ajudi.

La senyoreta Rosina

Aquest matí, era a Berga, he anat a visitar la senyoreta Rosina, la primera mestra de la qual guardo memòria. La senyoreta Rosina es va jubilar fa anys, en deu fer cap a vint, però fins l’any passat feia classes particulars i assegura que, si fos a fer ara, tornaria a ser mestra. La senyoreta Rosina era de les últimes mestres que ens feia dir el Parenostre cada matí (en una escola on no es podia fer religió, ni ho demanava ningú). Abans que a mi, la senyoreta Rosina havia tingut milers de nens i nenes de Berga i tots tots en guardem un record agraït. Aquest matí, amb la senyoreta Rosina, hem parlat de l’educació, de l’Església, d'ella i de mi… i hem recordat els qui anàvem a classe junts, i abans de marxar, m’ha permès que li fes alguna fotografia per il·lustrar aquest escrit.
Jo no sé que em va ensenyar a fer la senyoreta Rosina, la recordo a ella. A cinc anys em sembla que no li vaig donar massa problemes, però és que no es pot donar problemes a qui en tot cerca d’estimar.
La senyoreta Rosina és una de les persones més belles que conec, viu en un àmbit de llum clara. Té la bellesa de la bondat, de l’amabilitat, de l’afecte sincer i de les coses fetes pensant-les i a consciència. Des que va estudiar magisteri fins avui, durant els tres anys que va passar a l’escola unitària d’Avià fent que les nenes més avançades ajudessin les més petites, i després, quan es va especialitzar en pàrvuls durant molts anys a Berga, ha sabut que els programes són per a les persones i no les persones per als programes, que als nens no es tracta de deixar-los fer sinó de fer-los ser i que l’amor no passarà mai. Hi ha persones que fan de la seva vida una gran obra d’art, i ella n’és una. La seva obra es veu en tots els qui en podem parlar amb afecte.

Els bodegons de Velázquez

Velázquez no va pintar mai bodegons, em sembla. Diria que en tota la seva no massa extensa obra no hi ha ni una sola composició basada només en objectes inanimats. Tanmateix, en els racons dels seus quadres, damunt les taules, per terra, hom hi troba els més bells exemples de bodegó que el barroc ha produït, amb el permís dels codonys de Zurbarán.
Velázquez no era pintor, o sigui, no cobrava per ser pintor. Era acomodador de su Majestad. Aquest càrrec consistia en tenir cura dels palaus i era signe de gran confiança per part del rei. Velázquez feia, de vegades, feina de diplomàtic. Velázquez no era noble tampoc, i la confiança del rei li va dur més d’un problema amb els nobles que no la tenien. A Velázquez el rei el va fer Cavaller de Sant Jaume, tot i que molts murmuraven que tenia arrels jueves
Per a mi, en aquests petits bodegons hi ha quelcom que explica com un sevillà amb probables arrels jueves va acabar essent home de confiança de Felip IV. Primer de tot, cal dir que aquells reis no eren tant rucs com ens ha agradat d’imaginar-nos de vegades, i quan triaven col·laboradors no ho feien perquè sí, però aquí parlem dels bodegons.
Els bodegons de Velázquez són equilibrats, serens, nets, harmònics, són petites meravelles situades als angles i racons de les composicions, i ens parlen d’un gust pels detalls que no és enfarfegament sinó equilibri, són bodegons de cortesà i diplomàtic, en el millor sentit dels termes, petites composicions que revelen el caràcter reposat i atent als detalls que cal per a aquestes feines. Són composicions secundàries, pròpies de qui sap que no és el protagonista, però cuidades i serenes, pròpies de qui sap que els millors es distingeixen per fer bé les coses petites.
Com a exemple, he pres un dels més simples; els dos llibres que hi ha als peus d’aquest Joan Evangelista a Patmos. Només són dos llibres i un tros de roba, però per si sols, deixant de banda tota la resta, podrien ser un quadre que s’aguantaria.
A vegades em pregunto quins bodegons pintarien els nostres polítics.

Una altra imatge del Crist

Fa un parell de mesos escrivia sobre la icona de Joan Baptista, Àngel del Desert; avui parlo d’una altra icona que a nosaltres, acostumats com estem a les representacions de Crist barbat i seriós, no pot sinó sorprendre’ns: es tracta de la icona de Crist "Reclinat".
Aquesta imatge de Crist ens el presenta com un noi reclinat tranquil·lament damunt d’un gran coixí, a vegades adormit, a vegades despert i amb un lleu somriure, com a la fotografia d’aquí al costat.
No és una icona que es refereixi a cap moment de la vida de Jesús, sinó al tema que apareix al Gènesi (49,9-10) i que reprèn l’Apocalipsi dient “Mira, ha vençut el lleó de Judà, el rebrot de David”. El Messies, el lleó de Judà, que prendrà el ceptre que li pertany i reconciliarà la humanitat amb Déu vencent el mal.
Al costat de les conegudes imatges del Crist a la creu, concentrant tot el dolor de la humanitat, aquesta relativament estranya icona ens parla de Crist immortal, victoriós de la mort i del maligne; ens parla del Crist valent, com un cadell de lleó, que ha retornat la humanitat a la pau, i que és Ell mateix la pau.
És cert que representem el Crist segons què volem dir-ne, i em sembla que aquesta icona, pràcticament desconeguda a l’occident sempre tant historicista, pot parlar del Crist a molta gent a qui, per les seves circumstàncies vitals, és molt difícil de identificar-se amb la imatge del Crist sofrent i pobre.
Al nostre entorn encara hi ha molta gent que, afortunadament, no pateix ni la fam, ni la violència, ni la malaltia, i també en ells i per a ells és el Crist, ja que en Ell resideix la plenitud de tot l’univers. En el Crist hi ha un misteri de dolor, però també de bellesa; un misteri d’anorreament, però també de victòria (davant la Creu és que diem “Sant Déu, Sant fort, Sant immortal”); i tal com ningú no n’és exclòs, tothom ha de poder trobar en Ell un referent, tant els febles com els forts, ja que és la reconciliació de tots que hi ha la plenitud.
Quan ens preguntem perquè bona part del nostre jovent no creu, potser és que hauríem de predicar-los Crist de manera que s’hi poguéssin identificar, una imatge de Jesús que, essent certa, com ho és aquesta, fos un principi de camí per als qui se senten forts i valents.

La civilitzacio

Anglaterra és un país civilitzat, la qual cosa vol dir, suposo, que els qui hi viuen es comporten segons unes normes que els eviten haver de recórrer a la violència per solucionar l’esdevenir del dia a dia. Tot amb tot, llegint els seus diaris, hom s’adona que cada dia hi recorren mes sovint a la violència, sobretot la gent més jove. En el que portem de 2008, vint-i-cinc joves han mort a Londres en baralles al carrer o agressions, i no recordo el nombre total del país.
Diversos cops per setmana els diaris parlen de nois de menys de vint anys morts a ganivetades, però com que seguidament parlen de les desgràcies de l’Amy Winehouse, la notícia passa com qui no vol la cosa. Per cert, si algú sap què fa aquesta noia, que m’ho expliqui; en un mes he sabut moltes coses d'ella, però no he arribat a saber què fa, o què és.
L’altra cosa que han dit els diaris últimament és que un nen nascut avui a una barriada de Glasgow té vuit anys menys d’esperança de vida que un nen nascut a la Índia, però vint-i-vuit anys menys que un nen nascut a un barri ric del mateix Glasgow. La conclusió del informe que explicava això era que també al primer món les desigualtats econòmiques fan estralls en la vida de les persones.
Hom pot llegir les dues notícies, pensar que són dues notícies, i ja està, però si les creuem (el creuament de dades és allò que t’ensenyen a fer amb l´SPSS a primer de polítiques, el creuament d’idees, no de cables, sol ser més interessant, però), si les creuem podem pensar que potser tenen relació.
Si en una barriada de Glasgow es viu tant malament que l’esperança de vida es menor que la mitjana de la Índia, és lògic que la gent d’aquesta barriada se senti poc cridada a respectar aquelles normes civils que fan d’aquest un país civilitzat. Si això augmenta massa i passa de minoria a massa, hom pot començar a dubtar de que es tracti d’un país civilitzat i pot començar a parlar de país amb una part important de població civilitzada.
Avui que és St. Gregori Magne, un home que va fer molt per civilitzar Europa, diria que ens cal posar-hi ganes, no deixar que la barbàrie ens guanyi i fer tot el possible, comencant per votar be, per no crear barbars.

Els pintors i els museus

Els museus, com les biblioteques, tenen la virtut, no sempre apreciada, de posar de costat pintors, autors, que mai no van estar de costat en vida, separats per segles d’història, per centenars de quilòmetres, per ideologies aparentment irreconciliables…
Un cop dins del museu, les seves obres son posades en ordre, en un ordre o altre, i per tant en relació les unes amb les altres, de manera que relacions impossibles en vida s’estableixen, entre les obres, molt després de la mort. Aquestes relacions poden ser buscades pel propi museu, o poden ser creades i recreades per l’observador, o el lector (m’agrada especialment la idea ortodoxa que les icones s’escriuen, i es llegeixen per tant…).
En aquest joc d’ordres i desordres successius, diria que hi ha alguns pintors, autors, que només son comprensibles, valorables, classificables, en el seu context històric, només són relacionables amb la gent de la seva època i, sovint, del seu entorn social i polític. Aleshores, dins d’aquest seu context, hom pot valorar si son més o menys bons, si tenen una tècnica més o menys acurada…
Hi ha, però, una altra mena de pintors, autors, que son valorables per si mateixos i en relació amb els altres pintors que tenen aquesta mateixa qualitat, malgrat que els separin segles, quilòmetres, ideologies, classes, religions… Fent servir un terme que, em sembla, fa servir el pintor Tàpies, potser diria que són els pintors moderns. No és que la paraula m’entusiasmi, és decimonònica i te un component polític que no em sembla adequat, avui que la idea de la funció política de l’art està més aviat fora d’ús.
Per posar un exemple, i potser n’aniré posant més en setmanes a venir, perquè és un tema que m’agrada, vegeu si no hi ha diferència entre Vermeer i la resta de pintors holandesos que feien els mateixos interiors i paisatges a la mateixa època. Tots aquests pintors estan en relació els uns amb els altres, i amb Vermeer, es clar, però Vermeer s’escapa d’aquesta relació i és al costat de Pollock, de Monet, de Velázquez, de Rublev, de Turner… I la pregunta següent és: aquests mestres són realment classificables dins de la seva època o bé tenen un estatus propi que els deslliga del seu i de tots els temps? I, si és així, què els caracteritza? No comparteixen classe, ni religió, ni manera de pensar, però hom diria que hi ha quelcom que els uneix.

St. Bartholomew the Great

No sabria dir quantes n’hi ha, però realment són moltes. Londres és una ciutat plena d’esglésies, per diverses raons. La primera és que és una ciutat multiconfessional, la segona que són esglésies petites, de barri… i n’hi ha d’altres, com una Llei del Parlament que manava construir setanta-una noves esglésies anglicanes per evitar el creixement excessiu d’esglésies luteranes.
Aquesta tarda he visitat St. Bartholomew the Great, la més antiga de les esglésies de la ciutat que segueix dempeus i activa. La veritat és que, com moltes d’altres esglésies de la ciutat, St. Bartholomew costa de trobar. Com que al s.XVI Enric VIII va manar tirar a terra la gran nau de l’església, el que avui queda com a parròquia és només el que havia estat el cor dels canonges, i és al mig d’un pati al qual s’accedeix per un arc que dona a un carrer estret a la part del darrere d’un hospital.
St. Bartholomew és un espai antic, un d’aquells espais, com el santuari de St. Eduard a Westminster, que impressionen, malgrat el seu estat, o potser pel seu estat, en una ciutat tant nova i brillant com aquesta. És un d’aquells lloc amb segles al damunt en el qual et pots asseure i estar mirant, més que les parets, l’espai que hi ha entremig. No totes les esglésies tenen aquesta qualitat, no totes les esglésies permeten fer això, i no sabria dir perquè n’hi ha algunes que sí. Són aquesta mena d’espais on fa segles que es prega i on, malgrat l’anar i venir dels fets, malgrat els edificis plens de pedaços, sempre s'ha pregat. En aquesta mateixa església, des dels canonges agustinians fins als actuals anglicans filollatins, passant pels anglicans més filoprotestants d’altres èpoques o els pocs frares dominics que hi van haver en temps de la Reina Maria I, tots han lloat Déu en aquella nau, i això fa impressió.
St. Bartholomew the Great és una bonica església normanda, la única que queda a la ciutat, del temps d’Enric I, però és una pel·lícula de la història religiosa d’aquest país, sense maquillatge. Passar una estona entre els seus murs et deixa amb una sensació de profunditat.