Podem néixer de nou?

Homilia del 30 d’abril de 2019

(Jn 3, 7b-15)

Heu de néixer de nou… Com pot ser tot això?

A l’Evangeli, germans i germanes, hi ha preguntes que travessen la història de la humanitat; preguntes que les persones ens hem fet i ens farem sempre.

Pot, una persona que ja és gran, néixer de nou? Podem néixer mai de nou els qui ja hem viscut tantes coses, els qui ja hem hagut de veure tantes coses, els qui portem sobre nostre un fardell tant gran d’errors, de fallades, de pors? Podem néixer altra vegada els qui tantes vegades hem fet mal als germans i, alhora, tenim al cor les ferides que la vida ens ha infligit?

Tots, em sembla, en un moment o altre de la nostra vida, ho hem desitjat, ho hem volgut amb tota la força. Tots hem volgut tornar a començar, tornar-ho a provar, perquè al més íntim de nosaltres mateixos hi ha un desig de bé, un desig de plenitud, un desig d’innocència que, quan mirem entre les teles del nostre cor, veiem a brillar enmig de la foscor, perquè la llum brilla en la tenebra, i la tenebra no ha pogut arrabassar-la. Però, com Nicodem, aquell home que de nit anava a veure Jesús, quan ens mirem al mirall, pensem que això no pot ser, que hi ha el que hi ha, que no podem pas tornar a néixer.

I tanmateix, Jesús ens diu que hem de néixer de nou.

L’Església, ho sabem, ha interpretat molt sovint teològicament aquest nou naixement en un sentit baptismal, i el temps de Pasqua que estem celebrant és ple de referències als qui hem renascut pel Baptisme. I és ben cert que els cristians creiem que el Baptisme és un segon naixement a la vida en Crist, que ens allibera del pecat i ens prepara per a viure en gràcia de Déu. Tot això ho creiem, i ho confessem cada diumenge, perquè és veritat, però moltes vegades no en fem una experiència personal, i més aviat seguim pensant que, sí que hem estat batejats, sí que vivim en Jesucrist, sí... però al fardell de les nostres ombres segueix allà, i, com a molt, esperem la misericòrdia de Déu quan deixarem aquest món. Fixem-nos, però, germans, que a l’Evangeli que hem llegit, quan Jesús s’explica més llargament, diu que, en parlar d’això, està parlant de les coses de la terra, no de les del cel, és a dir, està parlant de quelcom que ha de donar-se en aquest món, en aquesta carn.

I com ho fem, doncs, germans i germanes, per néixer de nou?

Jo no us sé parlar de gaires elevacions espirituals, i tanmateix sé, perquè ho experimento, que els meus germans m’ajuden a néixer de nou cada dia, i sé encara que puc ajudar als qui m’envolten a néixer de nou cada dia; és a dir, a llevar-se del damunt el pes del passat, a guardar-ne només l’aprenentatge, però no la tenebra.

I com? Per l’amor, cercant simplement de fer el que el nostre Salvador, a l’Evangeli, ens diu que fem: Us dono un manament nou, que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. És en l’amor quotidià que podem néixer de nou, l’amor que tot ho disculpa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta, i que cada dia recomença.

Jesús, parlant a un home, li diu Heu de néixer de nou, en plural, perquè només en plural ho podem fer, en l’amor, aquell amor que a ningú que és estimat perdona l’estimar, com deia el poeta, i que és el que ens fa avançar cap a Déu, que en Jesucrist ens ha estimat infinitament, i ens ha donat entrada a aquest amor.

Per a caminar en aquest sentit, però, ens cal l’esforç, ens cal l’exercici diari de l’amor, en el qual moltes vegades fallarem, però per això ho fem entre tots, en l’amor compartit de la família, de la comunitat, dels amics, de tothom qui trobem, en un cert sentit.
Que en aquest esforç, ens hi ajudin les pregàries i l’exemple de Santa Maria, que ens precedeix en aquest camí, ella que per l’amor del seu fill va esdevenir mare de tots els cristians. Amén.

Creure que Jesús és

HOMILIA DEL 9 D’ABRIL DE 2019



(Jn 8, 21-30)

Som, germans i germanes, a l’últim revolt de la Quaresma, i Jesús, que fa unes setmanes s’ens mostrava en la seva glòria a la Transfiguració, Jesús, que se’ns ha revelat en els seus miracles per buscar la nostra conversió i ens ha ensenyat l’amor de Déu amb el seu perdó, ara ens diu que el buscarem i no el trobarem. La tenebra, que a la creu serà total, va fent-se cada cop més fosca en aquest captard, que ha d’allargar-se fins que la majestat de Déu es manifesti en l’esclat de vida de la nova humanitat que neix a la Pasqua.

Jesús, diu el text, parla als fariseus, i podríem pensar, doncs, que això no va per nosaltres, perquè des de petits ens han explicat que els fariseus eren contraris a Jesús, i que nosaltres, en canvi, érem deixebles. Tanmateix, ben mirat, Jesús, parlant als fariseus, parlava als seus, al seu poble; i a l’hora de la Passió, no hi haurà pas massa diferència entre els fariseus, que sempre havien rebutjat Jesús, i els apòstols, que, havent-lo estimat, negaran de conèixer-lo i s’amagaran.

Per als uns i per als altres, per als qui havien seguit Jesús presos de l’entusiasme que les seves paraules els havien provocat, i per als qui l’havien rebutjat ja d’entrada, s’acosta l’hora de decidir. Els diu Jesús: Us he dit que morireu amb totes les vostres culpes perquè si no creieu que jo sóc, no us en podreu pas alliberar; i això val per tots, per als fariseus, per als apòstols i per a tots nosaltres, germans i germanes. Els cal, ens cal, doncs, decidir si creiem en Jesús com a Messies Salvador, o si només l’escoltem com s’escolta a qui ens fa una proposta, més o menys ambiciosa.

Al final de la conversa, Jesús parla de la seva Pasqua, del seu enlairament, i explica que serà llavors que entendrem qui és; que serà aleshores que comprendrem que les paraules que ell diu són les paraules del Pare del cel.

Nosaltres sabem que la Pasqua de Jesús va tenir lloc, va passar realment, a Jerusalem, en un moment determinat del temps, però Déu, en la seva misericòrdia, espera encara de molts de nosaltres que decidim, i seguirà esperant fins al final dels nostres dies; perquè aquest negoci de portar la humanitat cap a Ell no tanca mai, sempre és obert per al qui s’hi apropa.

El text acaba dient que, després de les paraules de Jesús, molts van creure en ell, és a dir: molts van decidir de creure que Jesús és i van decidir confiar el seu propi ésser a aquest ésser de Jesús.

Jesús ens deia al començament que el buscaríem i no el trobaríem. Els qui van creure en ell, els qui en els segles hi han cregut, els qui hi creiem avui, l’hem trobat, perquè trobar-lo només és creure en ell amb tot el cor i tota l’ànima, i treballar perquè la nostra vida vagi cada dia més d’acord amb aquest coneixement.

Tant de bo en aquesta Pasqua que s’apropa puguem contemplar aquell qui han traspassat i reconèixer-hi l’amor infinit de Déu que ens vol alliberar de tots els nostres pecats, i que ho fa realment; que puguem trobar Jesús, que ens vol curar de tot el que ens oprimeix el cor, de tot el mal que hem fet i que ens pesa. Només ens cal creure en Ell, creure que Jesús és, tal com és Déu, i confiar-nos al seu amor.

Que ens hi ajudin les pregàries i l’exemple de Santa Maria, que al peu de la creu va creure en el fill que Déu havia engendrat a les seves entranyes, i el va recuperar, viu per sempre més. Amén.

Menjar i beure, segons Jesús

Homilia del 8 de gener de 2019.
(Mc 6, 34-44)

El miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos és, molt probablement, germans i germanes, una de les imatges evangèliques més conegudes, més populars. El prat ple de gent que segueix Jesús, ell que se’n compadeix, mana als deixebles que els alimentin amb el poquíssim menjar que tenen, prega i beneeix el Pare del cel i, d’una manera inexplicable, tots en poden menjar i encara que queden dotze coves. Es tracta d’una manifestació, d’una epifania, de Jesús, que el revela al seu poble com a enviat del Pare, que l’acredita davant d’aquell poble que avançava a les fosques i que, en ell, ha vist una gran llum.
I és que la qüestió del menjar, de la misèria, de l’abundància, del necessari, del permès... etcètera, és un dels grans temes que travessen la Bíblia, i un dels elements més presents en l’Evangeli.
Com digué un abat benedictí contemporani: l’abundància, a la Bíblia, sempre és un do de Déu, i la misèria sempre és culpa de la cobdícia de l’home. Déu és sempre generós, i el seu projecte per a l’home és la generositat, però la seva cobdícia, el seu pecat, l’aparten d’aquesta generositat, des del moment en que defineix els límits del meu i del teu.
Jesús, per la seva banda, manifesta, en l’Evangeli, una gran despreocupació per la qüestió del menjar, una gran autonomia. Segurament és dels punts en els quals es manifesta més com a Senyor, ja que, si d’una banda alimenta multituds, sadolla de vi els convidats a un casament, o permet que els seus deixebles espigolin en dissabte, de l’altra, és taxatiu en afirmar davant del diable que l’home no viu només de pa, i en manar als qui el volen seguir que: no es preocupin per la seva vida, pensant què menjareu o què beureu, ni pel vostre cos, pensant com us vestireu.
Jesús, doncs, afegeix quelcom a la qüestió del menjar i del beure en la Bíblia, quan proposa una nova relació amb l’alimentació, que en el fons vol dir una nova configuració de l’ésser humà en aquest món. El que Jesús proposa és una actitud confiada en la bondat del Pare del cel, i que alhora doni a la relació amb les coses d’aquest món la seva justa mesura, i l’alimentació és de les primeres, perquè és de les més bàsiques per a sobreviure-hi. El que Jesús ens proposa, el que Jesús ens manifesta, alimentant les multituds, negant-se al xantatge del diable, dient-nos que hem de viure com els ocells del cel, és que la nostra vida tal com Déu la vol és possible. Jesús, el nou Adam, té amb el menjar la mateixa relació que hi tenien Adam i Eva al Paradís, i ens convida a prendre aquest ideal en la nostra vida en aquest món.
Germans i germanes, l’ideal de Jesús, ho sabem tots, és molt lluny encara de realitzar-se en aquest món. En certa manera, diríem que, malgrat el temps que ha passat, som encara com infants tot just nats, que desitgem el bé però molt sovint no som capaços de fer-lo. Als nostres dies mateix, veiem com per a molts la dieta, l’alimentació, s’ha convertit en una qüestió central i definitiva en les seves vides, fins i tot en ocasió de conflicte, molt lluny de la llibertat que Jesús ens ensenya que hem de tenir respecte de nosaltres mateixos. Amb tot, aquest nostre desig, i la força que ens ve de l’amor ens hi ajuden i, alimentats per l’Eucaristia, hem de seguir caminant, com aquella multitud que Jesús va alimentar multiplicant cinc pans i dos peixos.
Que ens hi ajudin les pregàries de la Mare de Déu, la primera cristiana i mare de tots els cristians, que va aprendre a viure l’Evangeli del seu fill i ens precedeix en aquest camí.

Pastors i ovelles? De què parlem?

Homilia del 11 de desembre de 2018



Quan Jesús ens parla d’ovelles i pastors, què hem d’entendre, germans i germanes?
Molt sovint anem de dret a la interpretació en clau de comportament personal, i, malgrat que la majoria de nosaltres no tenim gaire experiència en això de tractar amb ovelles, no cap, en el cas del qui us parla, aquesta metàfora evangèlica ha fet fortuna, de manera que tots, absolutament tots, sabem què és una ovella esgarriada. És més, probablement li posem cara i tot.
Les ovelles esgarriades, al nostre món, sembla que tinguin un estatus propi: si ets ovella esgarriada, ets ovella esgarriada, i per més que tornis... la marca de l’esgarriament resta. Per entendre’ns, el nostre fer moltes vegades ve a dir: a tot ramat hi ha les ovelles que pasturen per on han de pasturar, i les que s’esgarrien... i si Déu ho ha volgut així, nosaltres no hi podem fer res. És veritat que sovint ens esforcem a ser generosos, i, si l’ovella torna, la deixem tornar, mirant-la, això, sí, amb commiseració. Així és com, em sembla, tot sovint ens agafem aquestes paràboles d’ovelles i pastors: les fem servir per justificar el nostre comportament envers els qui, en aquesta vida, van per camins que no ens semblen recomanables, camins que no voldríem per als qui estimem.
Jesús, però, no ho diu pas tot això. Ell diu que Déu, que fa com un pastor eficient, no vol que ningú es perdi, és a dir, que no hi ha cap persona que sigui tant poca cosa com perquè Déu pugui obviar-la.
Consoleu, consoleu el meu poble ens deia Isaïes. I com l’hem de consolar?
Quan el profeta pregunta què ha de cridar, Déu li diu que els homes són tots com l’herba... L’herba s’asseca i la flor es marceix, però la Paraula del Senyor dura per sempre.
I quina és aquesta Paraula del Senyor que dura per sempre? El vostre Pare del cel no vol que es perdi ni un sol d'aquests, per petit que sigui.
Germans i germanes, tots nosaltres som com l’herba, que avui és verda i demà és seca, tots nosaltres som flors d’un dia, com ovelles que es poden esgarriar, com fills que poden prodigar-se malgastant l’herència... Però el nostre Pare del cel no vol que ni un de nosaltres es perdi.
Aquest és el gran missatge de l’Advent, que és, sí, preparació per a celebrar el Nadal, però també record agraït de totes les promeses que en Jesús, i en el seu Evangeli, es van acomplir.
Nosaltres podem esgarriar-nos, o podem ser de les ovelles que es queden sempre al ramat, però la seva Paraula, la seva promesa dura per sempre, i això és el que celebrem en aquestes setmanes, plenes d’esperança.
Quan sentim parlar Jesús d’ovelles i pastors, doncs, germanes i germans, fixem-nos més en el pastor que en les ovelles i, sobretot, no ens pensem que li podem explicar al pastor què ha de fer amb les altres ovelles, siguin o no esgarriades als nostres ulls, més aviat col•laborem amb Ell, com a racionals ovelles, que deia Romà el Melode, en fer que cap no es perdi.
Que ens hi ajudin les pregàries i l’exemple de la humil Verge Maria, la mare d’aquell qui és alhora anyell i pastor, i que venerem en aquest seu santuari de Montserrat.

Perdonar, un miracle que tots podem fer

Homilia del 20 de novembre de 2018

El nostre món, germans i germanes, tot sovint disculpa, però gairebé mai no perdona; Jesús, en canvi, mai no disculpa, però sempre perdona.
Disculpar i perdonar són dues coses molt diferents.
Disculpar és útil quan l’interessat creu sincerament que és innocent, i ho és, podríem dir, perquè la disculpa el que fa és reconèixer aquesta innocència. El problema ve quan sabem en el fons del nostre cor que som culpables, perquè aleshores, la disculpa esdevé com una cobertura que posem damunt del nostre mal, que l’amaga, però no el resol.
Perdonar, en canvi, parteix d’assumir el mal que hem fet, d’assumir el mal que ens han fet, com a mal; parteix de reconèixer allò que s’ha trencat. El perdó, però, no cobreix simplement aquest mal, sinó que l’esborra, el guareix, el fa desaparèixer.
Fent un símil mèdic, podríem dir que la disculpa és un tractament, que en alguns casos pot anar bé i en d’altres no, tot depèn de la natura del mal, però no esborra les cicatrius ni elimina les seqüeles. El perdó, en canvi, és un miracle, i ho dic, perquè els miracles es reconeixen com a tal, no perquè simplement guareixen una malaltia, sinó perquè retornen el malalt a la situació originària, com si mai no ho hagués estat. Un miracle és molt més que una guarició extraordinària, igualment que el perdó és molt més que una simple disculpa.
Això és el que veiem avui a l’Evangeli, que ens parla de Zaqueu, aquest cobrador d’impostos que corre a enfilar-se a un arbre per veure Jesús a passar, i que després el rep a casa seva, per acabar essent perdonat de les seves faltes per Jesús i, gràcies al perdó que ha rebut, reparar el mal que havia fet, i fins i tot revertir-lo en bé.
Zaqueu és l’home que ha estat perdonat. Ja abans de rebre el perdó, fa una cosa extravagant: puja a un arbre, perquè intueix, perquè ha sentit, perquè pensa, que aquest Jesús el podrà perdonar, i ésser perdonat és allò que ell més desitja. Ni ell ni Jesús no s’enganyen: Zaqueu és culpable, ha extorsionat, ha provocat la pobresa de molta gent, i aquesta culpa li pesa al cor. I Jesús, no el disculpa, no analitza les seves condicions socials i psicològiques, no intenta desculpabilitzar-lo... Jesús el perdona, el perdona de veritat, el perdona com només Déu pot perdonar.
Els fruits del perdó són immediats: l’alegria desbordant, la generositat, la bondat. El perdó no duu a la simple compensació del mal comès, no duu a la restitució: el perdó duu a Zaqueu a l’esclat de la vida nova que brolla del seu cor, i que li fa repartir els seus bens; el perdó converteix Zaqueu en un home nou segons l’Evangeli.
Jesús, germans i germanes, va perdonar Zaqueu entrant a casa seva, va esborrar el mal que hi havia en la vida d’aquell home amb la seva sola presència. En contrast amb els qui volien salvar-se tot aïllant-se del mal, i que el criticaven per barrejar-se amb pecadors, Jesús entra a casa d’aquest home malvat i li dóna el perdó que desitjava, el retorna a la innocència original, i això desencadena l’autèntica conversió de Zaqueu, que es tradueix en caritat en vers els germans.
Com el riu de que ens parla Ezequiel, que, sortint del temple travessa el desert i saneja les aigües del Mar Mort, Jesús saneja les aigües del nostre cor amb el perdó de totes les nostres faltes, si, com Zaqueu, anem cap a Ell i el busquem. Jesús ens ofereix el perdó que només pot venir de Déu per mitjà de la seva Església, i ens urgeix també a ser agents de perdó i de reconciliació envers el nostre proïsme.
Germans i germanes, reconeguem en Jesús l’amor de Déu que se’ns apropa, sortim al seu encontre com Zaqueu, i, ja que hem estat units a Ell pel nostre baptisme, demanem-li de saber ésser portadors de perdó sincer al món. Aquest és el miracle que tots podem fer en la nostra vida quotidiana: perdonar com hem estat perdonats. Que ens hi ajudin les pregàries de la benaurada Verge Maria, que ens precedeix i ens il•lumina en aquest camí vers el Crist.

A què s'assembla el Regne de Déu?

Homilia del 30 d’octubre de 2018



«A què s'assembla el Regne de Déu?» ¿Què hi diríeu, germans i germanes?
Jesús va fer servir moltes comparacions per explicar, per fer-nos entendre, en què consisteix aquest Regne de Déu, que és un dels punts fonamentals del que Ell volia dir als qui l’escoltaven. No us sabria dir si va tenir gaire èxit en el seu propòsit de fer-se entendre per aquella generació i, per tot el que ha vingut darrere, tampoc no estic gaire segur que ho haguem acabat de tenir mai gaire clar.
I és que el Regne de Déu, és una cosa difícil d’explicar, perquè, d’una banda, s’anomena regne, però de seguida es deixa clar que no té res a veure amb el que en aquest món generalment s’entén per regnar. Malgrat l’èxit més aviat discret de que gaudeix la monarquia com a règim polític als nostres dies a molts llocs, tots tenim força clar què vol dir regnar, és un concepte que, curiosament, assumim des de ben petits. En el cas del Regne de Déu, però, el concepte se’ns posa del revés, i tot allò que teníem entès que significava regnar, aquí no serveix.
Però, aleshores, ¿què té en comú amb els regnes d’aquest món, perquè Jesús l’anomenés igual?
A les dues comparacions que avui hem sentit, la del gra de mostassa que, plantat, es converteix en un gran arbre, i la del llevat dins la pasta que la fa fermentar tota, moltes vegades ens fixem en la primera part de la comparació: ens fixem en com de petit és un gra de mostassa, ens fixem en que el llevat, barrejat a la pasta, és invisible. No és cap error fixar-se en aquest aspecte, i destacar la petitesa, la pobresa o la discreció. Amb tot, la naturalesa de regne d’aquestes realitats, s’expressa precisament en la segona part de la comparació: en un gran arbre on els ocells del cel es poden ajocar; en la pasta que ha fermentat tota; s’expressa sobretot en la força interna que transforma allò invisible i petit, en quelcom gran i generós.
Les dues comparacions de l’Evangeli d’avui, a més, semblen indicar dues característiques força notables d’aquest regne:
D’una banda, el Regne de Déu és radicalment obert i acollidor. Com un gran arbre de mostassa, crea espais en els quals tothom pot aturar-se, refugiar-se, viure.
De l’altra, el Regne té una força transformadora que abraça tot el que toca, no només una part. Com el llevat que fa fermentar a pasta, la fa fermentar tota, no només una mica, o la meitat, sinó tota.
I, finalment, el Regne de Déu és quelcom que cal voler: és com una llavor que un home planta al seu hort, no que cau per casualitat a terra; és com el llevat que una dona amaga a la pasta per a fer el pa, no que hi va a parar sense saber com. El Regne neix perquè el volem fer néixer, perquè ens hi posem i hi creiem, malgrat la petitesa inicial.
El Regne de Déu, per tant, sí que és petit i fins invisible en el començament, però ha de donar grans fruits, fruits visibles, i fruits per a tothom. És diferent dels regnes d’aquest món, perquè no cerca el poder ni el domini, però s’hi assembla en allò de transformador, de potent, de dinamitzador, de gran, que té una força que regna en allò que l’envolta.
Germans i germanes, ¿a què s’assembla el Regne de Déu? S’assembla a quelcom, que hom desitja amb tot el cor, i que es desitja per amor, per amor de Déu, i per amor dels germans. S’assembla a quelcom que per amor neix, i que es tradueix en amor real, pràctic, present, en amor que no s’exhaureix en si mateix, sinó que fa el bé a tothom.
Demanem a Déu, el nostre Pare, que vingui a nosaltres el seu Regne, que el desig d’un món on ell regni transformi les nostres vides, la nostra quotidianitat, per tal que a l’hort de la nostra vida neixin arbres capaços d’acollir tots els ocells del cel, perquè la pasta del nostre fer fermenti i es converteixi en pa per a tothom. Que ens hi ajudi l’exemple i la pregària de la benaurada Verge Maria que va rebre i encarnar en la seva vida aquest Regne de pau i de benaurança.

Deixar-se estimar pels qui no es deixen

Homilia de l’1 d’octubre de 2018 – Sta. Teresa de l’Infant Jesús



És una feliç coincidència, germans i germanes, que avui, que celebrem la memòria de Santa Teresa de l’Infant Jesús, sentim a l’evangeli que, el més petit de tots vosaltres, és el més gran.
Els deixebles no estaven segurs de quin era el més gran d’entre ells, i aquesta era una qüestió que els tenia preocupats. Jesús, per tota resposta, els posa davant una persona que no compta, un noi diu el text. De nois, n’hi ha de moltes maneres, però aquí hem d’entendre un noi dels que no compten gaire, un servent, o un pobre que seguia Jesús i hi confiava. Jesús el posa al mig, i diu als deixebles que qui l’aculli perquè porta el nom d’ell, l’acull a ell, i que qui l’acull a ell, acull el qui l’ha enviat.
Podem convenir que nostre Senyor, de vegades, deia les coses de manera un xic rebuscades, però aquí el punt essencial és que el noi en qüestió és posat com a exemple dels que són els més grans entre els deixebles de Jesús, precisament perquè no és gran de per si mateix i perquè ho rep tot, perquè és acollit, per amor del nom de Jesús. I encara va més enllà: acollint-lo, malgrat la seva petitesa, perquè porta el nom de Jesús, s’acull el Pare de cel.
Només en aquestes poques frases, doncs, hi trobem dibuixat el mapa fonamental d’una vida segons l’Evangeli: sigui quin sigui el nostre lloc, les nostres responsabilitats, la nostra riquesa, el nostre prestigi, hem de deixar-nos acollir pels altres com un acte de generositat i d’amor a Déu; i hem d’acollir els altres, sense mirar les seves característiques externes, només perquè són de Déu i acollint-los a ells l’acollim a Ell.
Santa Teresa de l’Infant Jesús, aquesta noia, que va morir a només vint-i-quatre anys el 1897, va deixar per a l’Església del s. XX, i per a la del s. XXI, tant perseguida i tant lloada, tant gran i tant feble, unes reflexions sobre aquest misteri de la petitesa i de l’amor que, més enllà de la seva manera d’explicar-se, a vegades tant dolça que enfarfega, han il•luminat la vida de molts cristians.
Hi ha tres aspectes de la seva vida, que ens poden ajudar a portar a terme aquest camí de vida segons l’Evangeli. No són tres aspectes en forma d’escala, sinó interconnectats entre ells, necessaris l’un per a l’altre.
El primer, seria el que ella anomena la gràcia de Nadal, que és l’opció d’estimar de manera volguda, i comprendre aquest amor com un donar-se als altres, més enllà dels propis gustos.
El segon, seria la confiança filial, la confiança de l’infant, respecte de Déu, que ens donarà tot el que necessitem.
El tercer, que és la gran intuïció de Teresa, és el donar-se cada dia més a l’amor de Déu. En un temps en que era ben vist que els bons catòlics fessin obres d’expiació, i s’oferissin a sofrir pels pecats del món, aquesta carmelita, que va copsar el missatge amagat entre els fils de tota l’Escriptura, va comprendre que la única cosa que Déu volia era que ens deixéssim estimar, i que retornéssim amor amb amor: es va oferir a Déu per deixar-se estimar en lloc de tots els qui no es deixaven; i va esforçar-se fins al final en estimar d’una manera conscient i seriosa el proïsme.
Ens cal, germans i germanes, d’aprofundir sempre en l’Evangeli, i ens cal, una vegada i una altra, retornar a aquests primers principis de la nostra fe, no sigui que un dia ens trobem dient-nos dins nostre allò de deixem l’Evangeli, i tornem a la realitat. Teresa de l’Infant Jesús va comprendre bé l’Evangeli i va saber fer-lo realitat en el seu viure. Seguim el seu exemple i demanem la seva intercessió per tal que, sigui quina sigui la nostra circumstància, sapiguem ser petits davant de Déu, forts en la confiança en Ell i oberts al seu amor, que no deixa mai de venir al nostre encontre.