El Centre Ismailita de Londres

Ahir a la tarda vaig visitar un lloc tant curiós i poc conegut com el Centre Ismaïlita de Londres. De fet, diria que a casa nostra sabem poc en general sobre l’Islam, menys sobre els xiisme i menys encara sobre les seves branques, però bé, aquí no tinc pas espai per parlar de tot això, si més no de moment. Avui només volia parlar d’aquesta edifici i d’un parell d’impressions que me’n vaig endur.
La guia em deia que aquell edifici modern de davant del V&A Museum era el centre ismaïlita. Divendres passat vaig entrar-hi, una mica sense saber què. A la porta un conserge molt amable em va dir que podia visitar l’edifici dimarts a les dues, i em vaig apuntar.
Ahir a la tarda, començant pel vestíbul i acabant pel jardí de la terrassa, acompanyat d’un grup d’ancianes venerables, vaig visitar un edifici que m’és difícil de definir. És realment una casa per a aquesta comunitat, amb una gran sala d’oració i diversos grans espais on poden reunir-se (sembla ser que el divendres n’hi van cap a un miler, entre els deu mil que són a Londres). Tot és simple, elegant i modern, no hi ha cap concessió al folklore, i les idees que es van reproduint en l’austera decoració dels espais és que hi ha correlació entre el cel i la terra i que la llum venç la tenebra. Quan hom en surt té la impressió d’haver estat en un espai de Déu realment, però radicalment modern i al mig de South Kensignton.
A vegades m’he preguntat, i he comentat amb altres, si l’Islam podrà mai realment esdevenir una religió actual per a occident o si sempre serà una religió pròpia d’Aràbia, més o menys ben trasplantada arreu del món. Havent visitat aquest Centre Ismaïlita diria aquesta branca de l’Islam podia ser una possible resposta a la meva pregunta. La comunitat ismaïlita és una comunitat plenament anglesa, que prega en anglès, que es reuneix a hores fixes, en la qual les dones tenen un paper equivalent al que tenen en la resta de la societat… en definitiva, és una comunitat musulmana i plenament europea i del nostre temps.
La veritat és que encara sé poques coses dels ismaïlites, la guia no parlava gaire de religió, però la visita al centre de South Kensington em va donar idea d’una Islam occidental que no coneixia gens.

Whitehall, els cavalls, els guardes i els turistes

L’endemà d’arribar a Londres, com a bon estranger informat, em vaig dirigir vers dos quarts de dotze cap a Whitehall, on els Horse Guards fan el canvi de guàrdia. El primer que em vaig preguntar va ser què guardaven, perquè tot plegat es desenvolupa en una porta on els turistes podem passar i traspassar sense cap dificultat. Mes tard vaig descobrir que guarden el seu propi quarter.
Més enllà del canvi, em vaig fixar en allò que trobo més curiós en tot això: Un cop acabat el canvi, tot plegat vint minuts, durant la resta del dia, una multitud de turistes es fan fotos amb els guardes, els segueixen mentre van d’una banda a l’altra… de manera que aquests han d’anar avançant com poden entre una pila de gent poc respectuosa amb la dignitat del lloc i que, sense tenir en compte per res que sota aquell uniforme hi ha un pobre xicot, esgaripa (la gent, no el guarda) per tal que algú altre d’entre la multitud interpreti l’esgarip correctament i els faci una foto. I els guardes aguanten amb gran dignitat aquesta ignominiosa situació, la qual cosa em va fer pensar que deuen haver arribat molt lluny en el camí vers la pacificació de l’ànima.
Jo anava sol i, evidentment, no vaig demanar a ningú que em fes una foto amb un guàrdia, però sí que vaig fer fotos, a banda de la cerimònia, de l’espectacle resultant, i vaig mirar de fixar-me en la cara que posen aquests pobres guàrdies. Si, després del canvi de guàrdia, hom es pren la molèstia de visitar el bonic museu dedicat als Horse Guards que hi ha allà mateix i s’entreté en els cartells (amb el que costa l’entrada val la pena passar-hi una estona), veurà que aquesta gent són molt seriosos, que participen en missions de pau… bé, que són soldats de veritat. Déu sap que la milícia no és el meu fort, però realment trobo que es mereixen més respecte que el que els turistes els manifestem. Potser m’equivoco, però si hom s’ha fet soldat per uns alts ideals, per anar en missions de pau, perquè és una vida que manté un cert vigor en aquests temps d’indolència, per romanticisme… o encara que sigui pel sou, suposo que esdevenir, malgrat que sigui unes hores, una mena d’ós de circ no deu ser massa agradable. És normal que fem fer fotos, però hi ha maneres i maneres, i cal respectar la dignitat de les persones.

De maletes i altres coses

Demà marxo a Londres i m’he passat la setmana fent i desfent maletes, per la qual cosa aquesta setmana només se m’acut parlar de maletes. Una maleta és, bàsicament, una caixa on posem les coses que ens han de ser útils quan som fora de casa, per un període més o menys llarg. Normalment representa que a la gent ens agrada fer maletes, perquè vol que sortim del nostre àmbit habitual durant un cert temps, i això, en el nostre entorn, és una cosa molt valorada... més que res perquè es valora tot allò que és diferent, fins al punt que diem diferent al que no ho és per fer-ho més agradable, tal com temps enrera es deia igual al que no ho era, perquè es valorava més aviat l’absència de canvi. Malgrat això, constato que a mi no m’agrada pas gaire de fer maletes, potser perquè no valoro tant el canvi com alguns dels meus congèneres, potser perquè tendeixo a veure amb poca simpatia la reducció a l’essencial, potser per totes dues coses.
Aquest matí algú em recordava que jo em vaig fer monjo de molt jove, almenys en termes actuals, i que, per tant, no havia experimentat massa la vida quotidiana del nostre món. No li ho nego, però pensant-hi veig que segurament és una opció positiva això que he fet, i potser l'he feta perquè un món que et duu a una vida seduïda pel canvi i per la reducció a l’essencial no m’acaba de convèncer del tot. No vull pas dir que fugi de tot, qui em coneix sap que no és pas així, però la permanència i el matís que ofereix el viure com a monjo trobo que dóna un cert equilibri a la cosa.
Em temo que estic massa autobiogràfic i que això pot derivar perillosament, per tant, ho deixarem aquí. Veig que, parlant de maletes he acabat parlant del que canvia i del que roman... Diria que fa segles que és l’obsessió humana en general...i les motivacions per a les opcions de cadascú se m’escapen. Potser és que Déu, que ho coneix tot, en la seva providència ho ha volgut així per tal que, no posant-nos mai d’acord del tot, vegem que Ell és canvi i permanència alhora...

La Seo de Saragossa

La Seo de Saragossa, la catedral de la ciutat, força més petita que la mola del Pilar, que durant molts anys va estar tancada a causa d’una llarga restauració, és una de les esglésies més boniques que hi ha per aquestes terres. Entenguem-nos, és una església medieval amb molts afegits renaixentistes i barrocs, pensada com es pensaven les esglésies en aquell temps, com un seguit d’altars per tal que els canonges hi poguessin celebrar les seves misses privades; no és, per tant, una església massa útil per a la celebració de la Missa tal i com ara la celebrem, amb una gran nau on el poble s’aplega per participar-hi. Tot i això, sabent que no és un bon espai per a la litúrgia del nostre temps, és un espai que impressiona per la lluminositat, augmentada per la blancor de les parets, per l’elevació general del sostre i perquè és gairebé quadrada, de manera que no dóna, com acostumen a donar les esglésies, sensació de espai centrar en un punt posat en un extrem, sinó d’espai centrat en si mateix i simètric. Per entendre’ns, és el pla en forma de saló dut al seu extrem, molt elevat i molt lluminós. La visita tendeix a destacar els detalls, i n’hi ha molts, tendeix a destacar la diferència entre les diverses capelles laterals, totes riquíssimes, tendeix a fer notar el preciosisme d’algunes decoracions, però oblida de fer notar la bellesa de l’espai en si, en la seva globalitat
Aleshores, allà al mig, hom es pregunta el per què d’allò, i es recorda instintivament de la música sacra hispànica del s.XVI i de com s’havia de sentir la gent envoltada d’aquella polifonia lluminosa i d’aquesta lluminositat polifònica; i hom s’adona que la sensació que té en aquesta nau de Saragossa és la mateixa que té a Santa Sofia o a alguna mesquita otomana, i encara, hom es pregunta si aquesta sensació de plenitud, aquesta sensació de Déu, no és, o no hauria de ser, el perquè de les esglésies. Esglésies com La Seo, litúrgies com la bizantina, o la catòlica al s.XVI, contenen multitud d’imatges, de paraules, de sons; contenen molts elements, tants, que si els vols assumir tots et mareges, però apropen a Déu, perquè totes aquestes imatges són per a la llum, i totes aquelles paraules són per al silenci. La llum i el silenci de Déu.

Sant Pau i occident

Diumenge passat era la festa de St. Pere i St. Pau, i començava un any dedicat a aquest últim. Malgrat la seva importància, diria que, pel fet de dur el “sant” davant del nom és un autor no massa tingut en compte quan es parla de la història d’occident, reservat per a la sagristia.
He de confessar que no em puc considerar ni tant sols un coneixedor mitjà de Sant Pau, només en sóc un lector amb una certa assiduïtat, i encara, normalment, amb la sensació de quedar-me a les caixes. Sant Pau és immens, parla de tot, sovint no saps de què parla i a vegades tens la sensació que ni ell mateix no ho acaba de veure clar, però amb tot i això, o potser per tot això, em sembla que caldria que se’l reconegués com a un pare d’occident. El seu pensament en matèria de la relació entre l’individu i l’estat, de les relacions familiars, de les relacions en el treball… són a la base d’occident, també de l’occident d’avui. I per damunt de tot això, la seva idea de què és un home, una idea que es troba de tantes maneres en les seves cartes i que és la concepció occidental de l’home com a individu en una col·lectivitat, en una societat, però sobretot com un home que és tal i que és més, perquè és en Déu.
Es pot objectar a aquesta idea de Sant Pau com autèntic pare d’occident que moltes coses les treu de la cultura del seu moment i de la curiosa barreja que suposa un jueu hel·lenitzat; es pot objectar que el tret clau d’occident és la racionalitat i aquesta ens ve només dels grecs; però el que no es pot dubtar és que les obres dels grecs han estat durant segles absolutament reservades als savis, i Sant Pau, mal que fos en llatí, es cridava des de les trones. Per il·lustrar-ho: no tinc gaire clar que els qui van fer la Revolució Francesa, molts d’ells clergues, haguessin llegit mai autors grecs, però estic segur que havien sentit Sant Pau.
Llegir Sant Pau no és fàcil, sovint les traduccions no li fan justícia, però trobo que, tant com els nostres estudiants acostumen a saber què en deia Plató de la societat i de l’home, també fora bo que sabessin que en deia Sant Pau, i que tots plegats, fóssim més sensibles a reconèixer els nostres orígens.

Una icona

Ahir vam celebrar St. Joan, Baptista i Precursor del Senyor, una festa assenyalada, tant del calendari de l’Església com del de la societat civil, que acostuma a celebrar-la. A l’orient, i per seguir amb la tendència bizantinitzant del blog, hi ha una gran varietat d’icones de St. Joan, algunes de més reeixides que d’altres. De totes, la que de sempre m’ha cridat més l’atenció és la que presenta St. Joan com l’Àngel del Desert, una foto d’una de les quals il·lustra el text. S’hi acostuma a veure St. Joan sense context material, només envoltat de llum, amb una creu, beneint i amb ales, amb unes grans ales d’àngel.
Per nosaltres, que des del gòtic estem acostumats a la representació “realista” dels sants, i de les persones en general, ens resulta xocant que presentin Joan el Baptista, un personatge històricament documentat, amb dues grans ales i en un marc de llum pura. Tot amb tot, aquesta imatge del Baptista està pensada per dir més veritat sobre el sant que no pas les representacions més “realistes” de les nostres latituds.
Fa unes setmanes, un professor ens parlava de la metàfora com a una figura que força la veritat que coneixem a primera vista per fer-nos arribar a una veritat més profunda. El professor parlava de paraules, però per entendre una icona va bé tenir-ho al cap. La icona del Baptista com a Àngel del Desert el presenta en la seva veritat, almenys en un estadi de veritat que d’altra manera és irrepresentable, i alhora que ens parla d’una realitat del Baptista, ens qüestiona sobre la pròpia realitat. Som com som, o som com les icones, o som totes dues coses, o som així i serem d’aquella manera. Jo no ho sé dir, però és una pregunta que em faig i que em penso que és bona de fer. Què som les persones, què sóc jo, deu ser una d’aquelles grans preguntes que cal fer-se sempre; però no deu ser bo de respondre-la a partir del no res, o a partir de qualsevol cosa, sinó a partir d’una reflexió de segles, d’una reflexió positiva sobre l’home, que en valora per damunt de tot la semblança amb Déu i la llibertat que la hi dóna.
Que St. Joan Baptista ens hi ajudi des de la seva autèntica imatge, la que té per haver-se apropat a Déu del tot, malgrat no tenir-les totes.

Com és que crec en Déu?

Sovint em pregunto per què a mi creure en Déu em resulta tant evident, mentre que a molta gent de la meva generació els resulta tant difícil, malgrat que no poden deixar de pensar-hi. No vaig ser educat en escola religiosa, a casa no erem “de Missa” i mai no em van agradar les activitats per a nens que feien a la Parròquia. Podria dir que tot allò que vindria a ser “fer el cristianisme divertit” em provocava un cert desconcert. Desconcert perquè, en la comparació amb el Déu Santíssim i proper alhora que les meves àvies m’explicaven, amb les imatges que jo veia en els llibres d’art; especialment del romànic, i en d’altres manifestacions de cultura religiosa que sí que m’atreien aquell Déu “amic divertit”, em quedava entre desdibuixat i gairebé còmic; és molt complicat conjugar la imatge de Crist al Sepulcre, la que hi ha a la Capella de la Pietat de Berga, on anava amb l’àvia, i que de petit em donava una gran pau, amb una festa de pallassos.
Diria que, per a mi, una criatura de pocs anys, encara amb el cap sense engavanyar per aquest racionalisme primari que assola les nostres ments occidentals, conjugar Déu transcendent amb Jesús crucificat no va ser complicat (És evident que aleshores tenia encara menys clares que ara les relacions intratrinitàries). Amb tota naturalitat vaig incorporar Déu a la meva vida per la via dels sentits, veient imatges, escoltant música, sentint l’olor de cera de les esglésies (a Berga l’encens sempre ha anat escàs).
Després, es clar, ho he anat posant tot al seu lloc, però encara sento de tant en tant aquella sensació de sagrat, aquella sensació de Déu que, maltractat i mort a la creu, m’estima. És una cosa molt primària, molt bàsica, però va ser l’inici de tot plegat.
M’adono que això m’ha quedat una mica devot, però bé, no m’espanta. Per acabar, una oració per abans de ficar-se al llit que em van ensenyar de molt molt petit i que m’agradava per la sensació de protecció que em donava:
En aquest llit em ficaré,
set angels hi trobaré,
tres als peus i quatre al cap,
la Verge Maria al meu costat
que em diu: “Dorm i reposa,
no temis cap mala cosa.
si cap mala cosa hi ha
l’Àngel de la Guarda te la traurà.