dimecres, 18 de juny del 2008

Com és que crec en Déu?


Sovint em pregunto per què a mi creure en Déu em resulta tant evident, mentre que a molta gent de la meva generació els resulta tant difícil, malgrat que no poden deixar de pensar-hi. No vaig ser educat en escola religiosa, a casa no erem “de Missa” i mai no em van agradar les activitats per a nens que feien a la Parròquia. Podria dir que tot allò que vindria a ser “fer el cristianisme divertit” em provocava un cert desconcert. Desconcert perquè, en la comparació amb el Déu Santíssim i proper alhora que les meves àvies m’explicaven, amb les imatges que jo veia en els llibres d’art; especialment del romànic, i en d’altres manifestacions de cultura religiosa que sí que m’atreien aquell Déu “amic divertit”, em quedava entre desdibuixat i gairebé còmic; és molt complicat conjugar la imatge de Crist al Sepulcre, la que hi ha a la Capella de la Pietat de Berga, on anava amb l’àvia, i que de petit em donava una gran pau, amb una festa de pallassos.
Diria que, per a mi, una criatura de pocs anys, encara amb el cap sense engavanyar per aquest racionalisme primari que assola les nostres ments occidentals, conjugar Déu transcendent amb Jesús crucificat no va ser complicat (És evident que aleshores tenia encara menys clares que ara les relacions intratrinitàries). Amb tota naturalitat vaig incorporar Déu a la meva vida per la via dels sentits, veient imatges, escoltant música, sentint l’olor de cera de les esglésies (a Berga l’encens sempre ha anat escàs).
Després, es clar, ho he anat posant tot al seu lloc, però encara sento de tant en tant aquella sensació de sagrat, aquella sensació de Déu que, maltractat i mort a la creu, m’estima. És una cosa molt primària, molt bàsica, però va ser l’inici de tot plegat.
M’adono que això m’ha quedat una mica devot, però bé, no m’espanta. Per acabar, una oració per abans de ficar-se al llit que em van ensenyar de molt molt petit i que m’agradava per la sensació de protecció que em donava:
En aquest llit em ficaré,
set angels hi trobaré,
tres als peus i quatre al cap,
la Verge Maria al meu costat
que em diu: “Dorm i reposa,
no temis cap mala cosa.
si cap mala cosa hi ha
l’Àngel de la Guarda te la traurà.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

A mi també me l´havia resat l´àvia, amb alguna paraula canviada, però la mateixa. Devia ser l´oració de Bona Nit de principis de segle. Després de dues setmanes de textos difícils, gràcies pel tema, proper i exposat amb una riquesa de llenguatge que em deixa la boca oberta.

Montse

Anònim ha dit...

Jo també tinc la sort de tenir fe i sovint també em questiono perque als homes i dones del nostre món els costa tant creure en Déu, en la mateixa línia que comentaves, al gún cop m'han respós que trobaven un missatge "descafeinat" es a dir que amb l'afany d'apropar a Déu i a Jesucrist als joves dels 60-70, l'havien desproveït del que precisament es inherent a Déu i l'havien deixat com un personatgemés dins l'història de la humanitat...
Bon Any i felicitats pel teu Blog!!

Comptador

Estadisticas y contadores web gratis
Estadisticas Gratis