Els pintors i els museus

Els museus, com les biblioteques, tenen la virtut, no sempre apreciada, de posar de costat pintors, autors, que mai no van estar de costat en vida, separats per segles d’història, per centenars de quilòmetres, per ideologies aparentment irreconciliables…
Un cop dins del museu, les seves obres son posades en ordre, en un ordre o altre, i per tant en relació les unes amb les altres, de manera que relacions impossibles en vida s’estableixen, entre les obres, molt després de la mort. Aquestes relacions poden ser buscades pel propi museu, o poden ser creades i recreades per l’observador, o el lector (m’agrada especialment la idea ortodoxa que les icones s’escriuen, i es llegeixen per tant…).
En aquest joc d’ordres i desordres successius, diria que hi ha alguns pintors, autors, que només son comprensibles, valorables, classificables, en el seu context històric, només són relacionables amb la gent de la seva època i, sovint, del seu entorn social i polític. Aleshores, dins d’aquest seu context, hom pot valorar si son més o menys bons, si tenen una tècnica més o menys acurada…
Hi ha, però, una altra mena de pintors, autors, que son valorables per si mateixos i en relació amb els altres pintors que tenen aquesta mateixa qualitat, malgrat que els separin segles, quilòmetres, ideologies, classes, religions… Fent servir un terme que, em sembla, fa servir el pintor Tàpies, potser diria que són els pintors moderns. No és que la paraula m’entusiasmi, és decimonònica i te un component polític que no em sembla adequat, avui que la idea de la funció política de l’art està més aviat fora d’ús.
Per posar un exemple, i potser n’aniré posant més en setmanes a venir, perquè és un tema que m’agrada, vegeu si no hi ha diferència entre Vermeer i la resta de pintors holandesos que feien els mateixos interiors i paisatges a la mateixa època. Tots aquests pintors estan en relació els uns amb els altres, i amb Vermeer, es clar, però Vermeer s’escapa d’aquesta relació i és al costat de Pollock, de Monet, de Velázquez, de Rublev, de Turner… I la pregunta següent és: aquests mestres són realment classificables dins de la seva època o bé tenen un estatus propi que els deslliga del seu i de tots els temps? I, si és així, què els caracteritza? No comparteixen classe, ni religió, ni manera de pensar, però hom diria que hi ha quelcom que els uneix.

St. Bartholomew the Great

No sabria dir quantes n’hi ha, però realment són moltes. Londres és una ciutat plena d’esglésies, per diverses raons. La primera és que és una ciutat multiconfessional, la segona que són esglésies petites, de barri… i n’hi ha d’altres, com una Llei del Parlament que manava construir setanta-una noves esglésies anglicanes per evitar el creixement excessiu d’esglésies luteranes.
Aquesta tarda he visitat St. Bartholomew the Great, la més antiga de les esglésies de la ciutat que segueix dempeus i activa. La veritat és que, com moltes d’altres esglésies de la ciutat, St. Bartholomew costa de trobar. Com que al s.XVI Enric VIII va manar tirar a terra la gran nau de l’església, el que avui queda com a parròquia és només el que havia estat el cor dels canonges, i és al mig d’un pati al qual s’accedeix per un arc que dona a un carrer estret a la part del darrere d’un hospital.
St. Bartholomew és un espai antic, un d’aquells espais, com el santuari de St. Eduard a Westminster, que impressionen, malgrat el seu estat, o potser pel seu estat, en una ciutat tant nova i brillant com aquesta. És un d’aquells lloc amb segles al damunt en el qual et pots asseure i estar mirant, més que les parets, l’espai que hi ha entremig. No totes les esglésies tenen aquesta qualitat, no totes les esglésies permeten fer això, i no sabria dir perquè n’hi ha algunes que sí. Són aquesta mena d’espais on fa segles que es prega i on, malgrat l’anar i venir dels fets, malgrat els edificis plens de pedaços, sempre s'ha pregat. En aquesta mateixa església, des dels canonges agustinians fins als actuals anglicans filollatins, passant pels anglicans més filoprotestants d’altres èpoques o els pocs frares dominics que hi van haver en temps de la Reina Maria I, tots han lloat Déu en aquella nau, i això fa impressió.
St. Bartholomew the Great és una bonica església normanda, la única que queda a la ciutat, del temps d’Enric I, però és una pel·lícula de la història religiosa d’aquest país, sense maquillatge. Passar una estona entre els seus murs et deixa amb una sensació de profunditat.

Westminster Abbey, una esglesia benedictina

Diumenge passat, havent anat de bon matí a Missa, vaig adreçar-me a Westmisnter Abbey per assistir a les Matins (10h) i a la Sung Eucharist subsegüent. Els dos oficis van aplegar un bon nombre de persones, l’abadia era plena.
Pels qui no coneguin el ritus anglicà cal dir que, en la seva última reforma, va incorporar una gran quantitat d’elements del ritu llatí segons el Missal de 1970, de manera que, fora d’haver eliminat la majoria de referències a la Mare de Déu i tot signe d’adoració al Crist en l’Eucaristia (la relació dels anglicans i l’Eucaristia és una cosa que encara no he arribat a comprendre bé), la resta semblava igual que en el ritu llatí actual.
El que volia dir, però, i aquest és el tema del post, és que em va impressionar les moltes referències als monjos i a St. Benet que es fan en aquesta església. Per posar un parell d’exemples:
-Tant al sermó de les Matins com al sermó de la Eucharist, els predicadors van començar fent referència als monjos que durant sis-cents anys havien lloat Déu en aquella nau.
-Abans de sortir, tot posant una candela a les dues icones que hi ha vora l’entrada, em vaig trobar amb una targeta en la qual es diu que Westminster fou fundat com a abadia benedictina i que avui volen seguir amb l’estil benedictí de fer pregària de tot el seu treball (l’expressió anglesa és "we follow Benedict’s style of prayerfulness in all our work"). Després d’això hi ha una breu i bella pregària atribuida a St. Benet, pel que sembla molt coneguda a Anglaterra i molt desconeguda a les nostres terres:
Pare Sant, donador de la gràcia, doneu-nos saviesa per percebre-us, diligència per buscar-vos, paciència per esperar-vos, ulls per contemplar-vos, un cor per meditar sobre Vós, i vida per proclamar-vos, pel poder de l’Esperit de Jesús el Crist, nostre Senyor. Amen.
Si comento això és perquè, a banda de fer-me sentir content de ser benedictí, vaig trobar interessant que una església que va tenir prohibit el monaquisme durant segles, als nostres dies valori tant el fet monàstic i que, malgrat no esser ja un monestir, se segueixi dient abadia i es proclami hereva d’aquells monjos. I realment se’n surten bé, perquè les celebracions són ben bé allò que hom esperaria en una abadia benedictina, tant per la bellesa, com per l’ordre en tot, com pel silenci i l’esperit de pregària que hi ha.

Els anglesos i el seu pais

Deixeu-me posar patriota... Ahir a la tarda vaig visitar la National Portrait Gallery, un curiós museu que reuneix, en un espai molt modern darrere la National Gallery, tot de retrats de reis i reines i altres persones principals del regne, des de l’època dels Tudor fins als nostres dies. Mentre em passejava per aquelles galeries em va venir al cap que els anglesos son realment un poble orgullós de si mateix. Perdoneu-me, però no m’imagino un museu a Barcelona amb tot de retrats de catalans il·lustres. Amb prou feines si tenim un Museu d’Història de Catalunya, i encara diria que no hi ha gaire ningú que hi vagi.
Anglaterra no té ni un passat ni un patrimoni que la distingeixin gaire de la resta de nacions europees amb molta història i molt patrimoni, però els anglesos n’estan tant orgullosos, que han aconseguit que tothom en aquest món hagi sentit a parlar de Ricard Cor de Lleó, de la Cadira de la Coronació que hi ha a Westminster, de Cromwell… mentre que gairebé ningú no ha sentit parlar de Pere el Gran, de la cadira (de plata) de Martí l’Humà o de Pau Claris. I que consti que aixo ho dic en elogi dels anglesos.
Si els catalans fóssim capaços d’ensenyar el Palau Reial Major de Barcelona, la Generalitat, la Catedral, les Tombes Reials de Poblet i el Parlament (per no parlar de Ripoll i Montserrat…) no només a grups escolars, sinó a tothom qui ens visita, amb les ganes i l’interès que ho fan els anglesos, i amb el sentit de nació orgullosa de si mateixa que hi posen… potser m’equivoco, però diria que altre gall ens cantaria.
És cert que els anglesos compten amb un imperi que va acabar, en termes històrics, fa quatre dies, i encara els dura l’aire, mentre que el nostre imperi… diguem que va acabar fa més dies…, és cert… I és cert que per moltes ganes que hi posem a Madrid no ens pensen donar un duro… també és cert… però un país és fa per una mística, per un somni, no per diners, siguin pocs o molts. Aquests anglesos han sabut crear la mística de ser anglès, com nosaltres la van “refer” al s.XIX (el cerimonial britànic és mes decimonònic que medieval…), però ells se la creuen i la promouen.

El Centre Ismailita de Londres

Ahir a la tarda vaig visitar un lloc tant curiós i poc conegut com el Centre Ismaïlita de Londres. De fet, diria que a casa nostra sabem poc en general sobre l’Islam, menys sobre els xiisme i menys encara sobre les seves branques, però bé, aquí no tinc pas espai per parlar de tot això, si més no de moment. Avui només volia parlar d’aquesta edifici i d’un parell d’impressions que me’n vaig endur.
La guia em deia que aquell edifici modern de davant del V&A Museum era el centre ismaïlita. Divendres passat vaig entrar-hi, una mica sense saber què. A la porta un conserge molt amable em va dir que podia visitar l’edifici dimarts a les dues, i em vaig apuntar.
Ahir a la tarda, començant pel vestíbul i acabant pel jardí de la terrassa, acompanyat d’un grup d’ancianes venerables, vaig visitar un edifici que m’és difícil de definir. És realment una casa per a aquesta comunitat, amb una gran sala d’oració i diversos grans espais on poden reunir-se (sembla ser que el divendres n’hi van cap a un miler, entre els deu mil que són a Londres). Tot és simple, elegant i modern, no hi ha cap concessió al folklore, i les idees que es van reproduint en l’austera decoració dels espais és que hi ha correlació entre el cel i la terra i que la llum venç la tenebra. Quan hom en surt té la impressió d’haver estat en un espai de Déu realment, però radicalment modern i al mig de South Kensignton.
A vegades m’he preguntat, i he comentat amb altres, si l’Islam podrà mai realment esdevenir una religió actual per a occident o si sempre serà una religió pròpia d’Aràbia, més o menys ben trasplantada arreu del món. Havent visitat aquest Centre Ismaïlita diria aquesta branca de l’Islam podia ser una possible resposta a la meva pregunta. La comunitat ismaïlita és una comunitat plenament anglesa, que prega en anglès, que es reuneix a hores fixes, en la qual les dones tenen un paper equivalent al que tenen en la resta de la societat… en definitiva, és una comunitat musulmana i plenament europea i del nostre temps.
La veritat és que encara sé poques coses dels ismaïlites, la guia no parlava gaire de religió, però la visita al centre de South Kensington em va donar idea d’una Islam occidental que no coneixia gens.

Whitehall, els cavalls, els guardes i els turistes

L’endemà d’arribar a Londres, com a bon estranger informat, em vaig dirigir vers dos quarts de dotze cap a Whitehall, on els Horse Guards fan el canvi de guàrdia. El primer que em vaig preguntar va ser què guardaven, perquè tot plegat es desenvolupa en una porta on els turistes podem passar i traspassar sense cap dificultat. Mes tard vaig descobrir que guarden el seu propi quarter.
Més enllà del canvi, em vaig fixar en allò que trobo més curiós en tot això: Un cop acabat el canvi, tot plegat vint minuts, durant la resta del dia, una multitud de turistes es fan fotos amb els guardes, els segueixen mentre van d’una banda a l’altra… de manera que aquests han d’anar avançant com poden entre una pila de gent poc respectuosa amb la dignitat del lloc i que, sense tenir en compte per res que sota aquell uniforme hi ha un pobre xicot, esgaripa (la gent, no el guarda) per tal que algú altre d’entre la multitud interpreti l’esgarip correctament i els faci una foto. I els guardes aguanten amb gran dignitat aquesta ignominiosa situació, la qual cosa em va fer pensar que deuen haver arribat molt lluny en el camí vers la pacificació de l’ànima.
Jo anava sol i, evidentment, no vaig demanar a ningú que em fes una foto amb un guàrdia, però sí que vaig fer fotos, a banda de la cerimònia, de l’espectacle resultant, i vaig mirar de fixar-me en la cara que posen aquests pobres guàrdies. Si, després del canvi de guàrdia, hom es pren la molèstia de visitar el bonic museu dedicat als Horse Guards que hi ha allà mateix i s’entreté en els cartells (amb el que costa l’entrada val la pena passar-hi una estona), veurà que aquesta gent són molt seriosos, que participen en missions de pau… bé, que són soldats de veritat. Déu sap que la milícia no és el meu fort, però realment trobo que es mereixen més respecte que el que els turistes els manifestem. Potser m’equivoco, però si hom s’ha fet soldat per uns alts ideals, per anar en missions de pau, perquè és una vida que manté un cert vigor en aquests temps d’indolència, per romanticisme… o encara que sigui pel sou, suposo que esdevenir, malgrat que sigui unes hores, una mena d’ós de circ no deu ser massa agradable. És normal que fem fer fotos, però hi ha maneres i maneres, i cal respectar la dignitat de les persones.

De maletes i altres coses

Demà marxo a Londres i m’he passat la setmana fent i desfent maletes, per la qual cosa aquesta setmana només se m’acut parlar de maletes. Una maleta és, bàsicament, una caixa on posem les coses que ens han de ser útils quan som fora de casa, per un període més o menys llarg. Normalment representa que a la gent ens agrada fer maletes, perquè vol que sortim del nostre àmbit habitual durant un cert temps, i això, en el nostre entorn, és una cosa molt valorada... més que res perquè es valora tot allò que és diferent, fins al punt que diem diferent al que no ho és per fer-ho més agradable, tal com temps enrera es deia igual al que no ho era, perquè es valorava més aviat l’absència de canvi. Malgrat això, constato que a mi no m’agrada pas gaire de fer maletes, potser perquè no valoro tant el canvi com alguns dels meus congèneres, potser perquè tendeixo a veure amb poca simpatia la reducció a l’essencial, potser per totes dues coses.
Aquest matí algú em recordava que jo em vaig fer monjo de molt jove, almenys en termes actuals, i que, per tant, no havia experimentat massa la vida quotidiana del nostre món. No li ho nego, però pensant-hi veig que segurament és una opció positiva això que he fet, i potser l'he feta perquè un món que et duu a una vida seduïda pel canvi i per la reducció a l’essencial no m’acaba de convèncer del tot. No vull pas dir que fugi de tot, qui em coneix sap que no és pas així, però la permanència i el matís que ofereix el viure com a monjo trobo que dóna un cert equilibri a la cosa.
Em temo que estic massa autobiogràfic i que això pot derivar perillosament, per tant, ho deixarem aquí. Veig que, parlant de maletes he acabat parlant del que canvia i del que roman... Diria que fa segles que és l’obsessió humana en general...i les motivacions per a les opcions de cadascú se m’escapen. Potser és que Déu, que ho coneix tot, en la seva providència ho ha volgut així per tal que, no posant-nos mai d’acord del tot, vegem que Ell és canvi i permanència alhora...