De l'harmonia necessària

La setmana passada citava la necessitat d’una harmonia que doni unitat al nostre món. La idea mateixa d’unitat ens agrada als humans, hi anem com sense proposar-nos-ho, i el mal deu venir quan ens proposem de fer-la nosaltres a partir del que nosaltres podem fer. És com si poguéssim entendre i valorar l’harmonia però no la poguéssim produir. Diríem que és quelcom que necessita l’home per realitzar-se, perquè es realitza al món, però que no sembla venir de l’home, perquè sempre que l’home deliberadament ho ha intentat, el resultat ha estat catastròfic. De les catàstrofes dels sistemes filosòfico-religioso-político-econòmico-antropològico-socio… creats sota el guiatge de “ments preclares” que havien de guiar la humanitat, els llibres d’història en van plens, i cap no va acabar bé.
Algun professor meu ja fa temps que diu que em manca rigor intel·lectual, però a hores d’ara ja no m’entenc ni jo. Per fer-ho breu: sembla que la humanitat tendeix a una certa harmonia entre tots els aspectes de la seva vida al món, una harmonia totalitzant. Aquesta harmonia sembla que es deu, en la concreció dels seus aspectes, a l’home, però en cap cas no sembla que pugui venir d’una individualitat humana, ni tant sols d’un projecte pensat i preparat (i la història, mestra de vida, ens ensenya els desastres dels qui ho han intentat). Alhora, sembla que aquesta harmonia sigui molt necessària per al manteniment de la mateixa vida humana, i tenint en compte la capacitat destructora de la humanitat dels nostres dies, sembla que actualment sigui encara més necessària.
És força obvi que, en èpoques en que aquesta harmonia entre ciència, humanitats, ètica, política… es donava més, no és pas que la humanitat visqués en un règim de pau perpètua, sovint era el contrari, però les estructures culturals i socials del moment permetien l’existència de diverses harmonies estanques, que es podien enfrontar entre elles, on podien mirar d’expandir-se costa de les altres… Avui això és més complicat, per no dir impossible, perquè la nostra circumstància fa que hom no pugui viure en una harmonia local, o de grup, estanca, si no és que en un exercici d’oclusió mental es tanca en la seva pròpia harmonia, afirma que és la única i es nega a veure’n cap més. I d’aquests n’hi ha…
Així doncs, la cosa és complicada, perquè ens veiem abocats a trobar, i potser la cosa sigui aquesta… trobar, una harmonia global… (Continuarà)

El cristianisme barroc

Per una benaurada circumstància, aquests dies, i durant unes setmanes, tindré l’oportunitat de conèixer en bloc els Responsoris de Setmana Santa del P. Narcís Casanoves, compostos per a les Matines de dijous, divendres i dissabte sants. Parlant-ne amb alguns germans de comunitat, hem convingut que es tracta d’una obra d’una gran bellesa, però que molt dificilment pot casar amb la vivència que els cristians d’avui tenen de la Setmana Santa.
Els responsoris de Setmana Santa del P. Casanoves són alhora una oportunitat i un repte per a la nostra comprensió del Misteri Pasqual. La música del P. Casanoves va ser escrita en l'últim estadi del món de sentit (cosmos) cristià que venia de l'edat mitjana. Aquest cosmos que, per posar una data, va començar d’acabar-se amb la Revolució Francesa, era un món que avui ens costa molt d'entendre perquè partia de la idea que entre Déu i el món hi havia una continuitat, de manera que no hi havia música cristiana i no-cristiana, perquè tota la música era cristiana, perquè Déu era a tot arreu, tal com no hi havia art cristià i no-cristià. Era un món on l'Església promovia la ciència i l'art d'última generació (es diu poc que era el Cardenal del Monte qui pagava els telescopis a Galileu i els quadres a Caravaggio) i això era el més normal del món, perquè en un món que es concebia creat i mantingut per Déu, i Déu no havia d’estar reduït a un àmbit religiós del món, com un element entre molts altres. En aquest món, la música del P. Casanoves era perfectament comprensible: es podia cantar la Passió i la mort del Crist amb una música així, no perquè es vanalitzés, ni perquè no s'entengués, sinó precisament perquè s'entenia que Crist havia mort, però el que celebrem és que per aquesta mort tots tenim Vida, i aquesta Vida no només serà al cel en el futur, aquesta vida té a veure amb aquest món, que és bell i bo perquè expressa la bellesa i la bondat de Déu.
La veritat és que diria que aquell final encara no ha acabat, i tinc l’esperança que el món dividit que en va sortir, i que entre revolucions, ideologies i desastres diversos ha arribat fins avui, ben aviat tindrà de nou una harmonia, que no serà aquella, sinó una altra. Gairebé diria que d’això en depèn la supervivència humana.

La crisi del llenguatge (II)

Només per posar un exemple d’allò que comentava la setmana passada, m’he recordat d’una cosa que, quan va passar, ja em va cridar l’atenció, malgrat que jo en aquell moment poc sabia, o no res, d’aquestes qüestions.
Resulta que, quan tenia més o menys setze anys, i per televisió es van començar a posar molt de moda aquests programes on gent “famosa” es dedica ventilar misèries pròpies i d’altri, algunes senyores que en aquell moment eren “famoses” van començar a fer servir la paraula incierto per dir que alguna cosa era mentida, i arribaven a dir coses com ara que “Esto es absolutamente incierto”. A mi això em sorprenia molt, perquè era evident que estaven dir que la cosa en qüestió era mentida i, sense entrar a considerar si el que deien era veritat o mentida, trobava molt perillós que en medis de comunicació de masses es comencés a confondre dues nocions tant diferents com la mentida i la incertesa.
Cal que hom es fixi en que afirmar que alguna cosa es incerta, de fet, dóna a la tal cosa una certa possibilitat de veritat que, d’entrada, no es pot menystenir, mentre que afirmar que alguna cosa es mentida implica negar-la de cap a peus i no admetre, sota cap concepte, que pugui ésser. Confondre aquestes dues nocions pot ésser fatal. Imaginem-nos que algú és acusat públicament d’un crim i que quan algú afirma que és culpable, l’acusat respon que allò és incert. El qui ho escolta pot entendre diverses coses: que l’acusat no sap parlar pròpiament, però també que té una percepció molt deficient de la veritat (perquè no sap si va fer una cosa o no), o que es riu d’ell. En un judici no es podria donar aquesta circumstància perquè caldria aclarir-ho, però en la vida pública l’afirmació podria donar lloc a tota mena de confusions.
És evident que aquest no és el millor exemple possible, tant per l’abast que té com per la mena de gent que va donar-hi lloc, però m’ha semblat que il·lustrava força el que volia dir. Quan un país confon la incertesa amb la mentida, i no sembla que estiguem lliures d’un tal perill, les coses es poden complicar molt.

La crisi del llenguatge

Ara que es parla tant de crisi, econòmica sobretot, però també cultural, cal tenir en compte una crisi més fonda, més complicada de solucionar fins i tot que l’econòmica, malgrat que algú hagi dit que els problemes econòmics són insolubles, tant com els polítics incomprensibles. Em refereixo a la crisi en el significat de les paraules, sobre la qual ja s’ha escrit molt, almenys des de Confuci, i d’això ja fa algun dia.
La crisi del significat de les paraules es produeix quan cadascú comença a donar a cada paraula el valor que vol, sense tenir en compte quin ha estat el valor de la paraula abans o quin és el consens al respecte. Això duu a la impossibilitat de qualsevol mena de discussió seriosa, però no només això, duu al caos. Per evitar aquest caos, durant segles s’han elaborat diccionaris, etimologies, i fins diccionaris que precisen quins significats han anat tenint les paraules al llarg dels segles. La seguretat de les paraules s’expressa especialment en les lleis i en els ritus, en els quals el valor de les paraules està fixat per una tradició que en dóna fe. No sabria dir si la crisi del llenguatge i la crisi del ritus, i, per què no, la crisi de les lleis, perquè la llei es compleix cada dia més per la por, tenen molt o poc a veure, però alguna cosa hi ha.
En tot cas, per a pensar-hi, una història de Confuci:
“Quan els seus deixebles van preguntar-li per on s’havia de començar a governar un país, Confuci digué: “Jo voldria millorar el llenguatge.”
Estranyats, els deixebles li digueren que la resposta no tenia res a veure amb la pregunta, què tenia a veure una cosa amb l’altra? Aleshores, Confuci va dir:
“Si el llenguatge no és precís, el que es diu, no és el que es pensa. Si el que es diu no es el que es pensa, aleshores no hi ha obres veritables. Si no hi ha obres veritables, no floreix ni l’art ni la moral. Si no floreixen l’art ni la moral, aleshores no existeix la justícies. Si no existeix la justícia, el país no sap quin és el camí i esdevé una nau en flames i a la deriva. És per això que no es pot permetre l’arbitrarietat en les paraules. Si es tracta de governar un país, el més important és la precisió del llenguatge.
(Continuarà)

Preocupats per Déu? (II)

Deia fa una setmana que pensar que el fet que per a molts ateus Déu hagi estat percebut com un motiu de preocupació segurament es degui a com Déu els fou explicat en algun punt de la seva infància.
Certament, hi ha hagut, i hi ha, aquesta tendència. No és que sigui una tendència intrínsecament malvada, promoguda per persones a qui agrada torturar deliberadament els altres; normalment és una manera de defensar amb arguments teològics, de la tradició… unes determinades posicions molt sovint més ideològiques que verament religioses.
Com dic, normalment fan de Déu un problema no els qui en diuen unes determinades coses o unes altres, sinó els qui tenen una manera o una altra de dir-les. La manera de dir les coses compta molt a l’hora de fer de Déu un problema o no.
Mirant el cas de Jesús, sembla clar, perquè, segons els estudiosos del tema, parlava molt dels dimonis, als seus oponents els en va dir de grosses (Raça d’escurçons, qui us ha dit que us escapareu del judici que s’acosta?), i fins als seus deixebles no parava de dir-los que el trairien, que parlaven sense saber de què parlaven… I, en canvi, atreia la gent precisament perquè no feia de Déu un problema. Déu era un problema per a tots els qui, essent jueus, no vivien segons els manaments de la Llei. Els era un problema perquè sabien que Déu hi era, perquè els havien educat en la Llei, i perquè se sentien sempre en fals. I Jesús, tot i dir coses que Déu n’hi do, les deia, i ho feia tot de tal manera, que Déu deixava de ser un problema per aquella gent.
Cal que no ens enganyem, podem fer de Déu un problema des de qualsevol punt de vista, i gent de tota mena d’ideologies ho han fet. Potser la cosa sigui posar la idea per damunt del fet, i el fet essencial sempre és que hi ha una persona amb unes circumstàncies. Segurament Jesús, tot i tenir un missatge a vegades cantellut, va saber fer-ho bé, va saber posar la persona per damunt de la idea
Tot això he pensat, pensant en el cartell aquest del bus de Barcelona. Quan hom és creient, és molt difícil d’entendre que Déu pugui ser un problema per algú, però m’adono de l’esforç que ens cal fer per no fer-ne un problema per a ningú, encara que sigui amb tota la bona intenció.

Preocupats per Déu? (I)

De fa unes setmanes, una associació d’ateus ha pres la iniciativa de publicitar aquesta opció ideològica mitjançant anuncis a alguns busos de Barcelona, seguint el model d’un conegut i adinerat científic britànic. La iniciativa ha aixecat gran polseguera, i jo he dedicat una estona a pensar sobre les dues frases que apareix a l’anunci en qüestió. La frase fa: Déu probablement no existeix. No et preocupis i gaudeix de la vida.
La primera frase és Déu probablement no existeix. Per mi, el problema d’aquesta frase és en l’adverbi, no en l’afirmació. Jo crec que un ateu convençut, i aquests ho deuen ser, té l’obligació moral de defensar que Déu no existeixi, i de defensar-ho fins al final. Posant-hi aquest adverbi de probabilitat introdueixen un element d’inseguretat que no es correspon amb allò que haurien de voler dir. Amb això, no tenen en compte que per una gran part de la nostra gent, aquesta inseguretat és, precisament, el que els fa creure, i de l’altra es manifesten molt poc convençuts de les seves idees.
La segona frase és No et preocupis i gaudeix de la vida. Suposem que vol dir No et preocupis (de Déu) i gaudeix de la vida, però que per motius estètics no ho han escrit així. En tot cas, entendre Déu com a matèria de preocupació sembla que parli més dels fantasmes infantils dels ateus en qüestió que no pas de l’experiència dels creients, sigui quin sigui el seu grau d’implicació en una comunitat religiosa (siguin molt o poc de Missa, per entendre’ns). Jo diria que l’existència de Déu és molt lluny de ser un motiu de preocupació real per a la immensa majoria dels nostres conciutadans, mentre que per a un bon nombre d’aquests, comptar amb l’existència de Déu, tal com l’han compresa en la seva tradició religiosa, és un motiu de pau i de confiança.
En conclusió, com passa tot sovint, tinc la sensació que els ateus del país no passen, en general, d’anticlericals, i que aquesta campanya, més que promocionar l’ateisme, vol introduir una frase de bon recordar en la ment de molta gent, amb objectius que em són ignots.
Tot amb tot, em fa pensar força el fet que existeixin aquesta mena d’ateus, que semblen teòlegs, i em fa pensar en que sovint els de la indústria del Missal hem fet de Déu, d’una o altra manera, un motiu de preocupació, i això, Jesús no ho volia pas… (continuarà)

Una parella

Ahir vaig anar al funeral d’ell, ella va morir no fa encara mig any. Eren una parella feliç, una parella que s’estimava i que havia centrat la seva vida en aquest amor. Lluny de ser una parella en la qual cadascú manté el seu projecte personal i es limita a compartir-lo amb l’altre, eren una parella amb un projecte, un de sol, per això l’home deixa pare i mare per unir-se a la seva dona, i tots dos formen una sola carn (Mt 19,5). Lluny de ser una parella a la qual el pas del temps va tornant més gris, mantenien viu l’amor que els havia units i el feien fructificar. No es van casar joves, cadascú tenia una vida al darrere, cadascuna ben diferent, però això no va ser obstacle per estimar-se a fons. S’equilibraven, però sense tensió, un art no gens fàcil, perquè un equilibri tens, per més equilibrat que sigui, no és un bon estil de vida.
En menys de mig any la malaltia se’ls ha endut a tots dos, i hom es pregunta per la “justícia” d’aquest fet, home es pregunta com pot ser que aquella vitalitat, aquella il·lusió per envellir junts, per acabar els dies en la companyia de l’altre, no és bo que l’home estigui sol (Gn 2,18b), com pot ser que s’hagi acabat així. Hom s’ho pregunta i topa amb el fet, que com tots els fets no té idees, i hom estaria agraït que els fets tinguessin realment idees aparellades que en donessin raó… però això només passa en els móns artificials…
La seva vida comuna ha estat basada i centrada en l’amor, i això no vol dir un amor enganxat i autocentrat, sinó un amor compartit que es traduïa en generositat, en obertura, en acolliment de tothom. Sovint ha passat per un acolliment no gens fàcil, un acolliment que implicava acolliment dels problemes de l’altre, però era un acolliment que no defallia, una voluntat de dur més enllà d’ells dos aquell amor que els feia viure.
Més enllà de lamentar la pèrdua, més enllà de constatar la limitació terrible amb la qual tots vivim, i és que ens acabem, la seva vida m’ha inspirat un profund sentiment d’agraïment per un exemple de vida compartida de veritat. Més enllà de la lamentació, unes ganes boges de fer de la pròpia vida això mateix, un gran acte d’amor… es concreti com es concreti.