Rellegir

-“No és un plaer revisar amb perseverança els coneixements ja apresos? No és un plaer rebre a casa els amics vinguts d’un país llunyà?”

Aquesta sentència de Confuci fan referència a l’hàbit de la relectura de la tradició, de la del que ja sabem per ampliar-ne el sentit. Jo no sé si avui es llegeix o no, perquè el tòpic diu que no, però hi ha molta gent que llegeix força, però certament que es rellegeix poc, fins i tot els qui sembla que ho hauríem de fer més.
Entenguem-nos, no es pot rellegir tot, hi ha coses que amb una vegada n’hi ha prou, però hi ha textos que, tantes vegades com els llegim, tantes vegades com n’anem traient quelcom, o hi anem afegint quelcom.
Això té el seu interès perquè, durant una vida pot donar lloc a una gran riquesa, però a través de les generacions dóna lloc a una cultura. Una cultura que no es rellegeix està destinada a la “desertització”.
Com a monjo, la relectura dels Salms, i de l’Escriptura tota, però especialment dels Salms, ha de ser la base de tota la resta, però reconec que en aquest món en el qual qualsevol dominical de diari m’aporta més informació que els Salms, i en qual la informació és el tot (societat de la informació en diuen...), és una cosa que em costa de fer.
Amb tot, com Confuci, trobo que és un plaer rebre a casa amics vinguts de lluny... més plaer que canviar cada dia de veïns...

La justícia i els guanys

El mestre digué: “El savi és entès en justícia. L’home neci es entès en guanys”

Suposo que aquí parla de justícia més enllà de lleis i decrets. Sembla clar que la justícia duu als guanys; la justícia duu als guants certament, però a uns guanys que, normalment, no s’han buscat en si mateixos i que, a més, acostumen a estar ben repartits.
Em fa pensar en allò de nostre Senyor: “Busquen primerament el regne de Déu i la seva justícia, i el demés us serà donat de més a més” (Mt 6,33). Buscar primerament la justícia, entendre en justícia més que en guanys, segurament sigui un camí de felicitat, però, tanmateix, mirem d’entendre sovint més en guanys que en justícia, i fins hem estat educats, en una certa mesura, en aquest sentit. Vèncer això, comprendre que el guany de la justícia és més elevat que el guany sense justícia, no només no ens hauria dut a aquesta crisi que vivim, sinó que probablement ens dugui a un entorn força més equilibrat i feliç, malgrat que a curt termini potser deixem de guanyar alguna coseta...

No pensar mal

El mestre digué: «Dels tres-cents Poemes, un vers que els cobreixi tots seria el que diu: “no pensar mal”»
Una petita frase que resumeix tota la saviesa dels tres-cents Poemes, “No pensar mal”... es diu de pressa. No diu “no pensar malament” sinó “no pensar mal”.
Pensar mal, pensar el mal, pensar coses malignes... Sí però no, pensar mal de forma incomptable... el mal no només es fa, també es pensa, es produeix mentalment.
Pensar mal és dur mal al món, de fet, una cosa que sovint fem i a la qual no donem importància, potser per allò que tenim que el pensament sembla que no tingui més conseqüències que ell mateix. El mal que pensem, però, queda, no desapareix així com així, roman i actua en una cadena d’eleccions i decisions, es multiplica. El bé també, afortunadament.
Hom se sorprèn sovint pensant mal, o sigui, duent mal al món, o no s’hi sorprèn, perquè no ho veu. En el fons la cosa seria adquirir una visió bona del món per a poder pensar bé enlloc de mal. Però, com no pensar mal, si veiem mal?
M’ha vingut al cap allò de la teoria d’Evagri, que cal fer el bé per poder adquirir una visió correcta. Cal la pràctica del bé per poder pensar bé, per adquirir un coneixement autèntic de la realitat.
En fi, hi hauria de pensar més suposo... No pensar mal, en tot cas, sembla que és quelcom important, quelcom en que cal esforçar-se. Cal no dur mal al món.

El conflicte...

El mestre digué: “Oint causes judicials, jo sóc igual que un altre. El que cal és que fer que no hi hagi causes”

L’home just no busca tant de solucionar problemes com que no n’hi hagi... sembla evident, però sovint valorem més allò que no pas això, i invertim grans esforços en una cosa sense ocupar-nos de l’altra.
Allò que cal, certament, és afavorir una ètica que no dugui al conflicte, una certa ètica de la reconciliació diria jo. Evitar el conflicte sempre és l’opció tinguda per dèbil, és l’opció poc vistosa, potser perquè al món ens movem molt pel conflicte, però si, en la mesura del possible, hom comença a valorar més l’absència de conflicte que la victòria, i això es dugués a nivell social... Bé, la veritat és que no sé què passaria, perquè no ho hem provat mai (si més no des que tenim escriptura per anotar els resultats)... ni Confuci ho va veure, i és per això que la frase té un punt de lamentació.
El conflicte potser sigui inevitable a la nostra vida, però tant com el conflicte em sembla que ho és, i ho serà sempre, la lamentació pel conflicte. I això, ja deu voler dir alguna cosa.

La via de la justa mesura

“La via de la justa mesura no pot ser ben practicada; en sé la raó: els intel•ligents actuen amb exageració i els rucs amb insuficiència. La via de la justa mesura no pot ser ben compresa; en sé la raó: els savis parlen massa i els indignes massa poc. Tothom menja i beu, però són molt pocs els qui coneixen de debò el gust d’allò que mengen i beuen.”

És una sentència curiosa aquesta, una sentència que sembla oposada a l’ideal de la virtut, tal i com la comprenem normalment. Que els savis actuïn més i parlin més sembla, a primer cop d’ull allò més adequat.
Suposo que aquí Confuci vol dir que un savi que vulgui practicar la via de la justa mesura, una via que en una altra màxima diu que és la millor, però que molt pocs la poden posar en pràctica, haurà de trobar la justa mesura en l’actuar i en el parlar… i el mateix pel que fa als rucs. Jo no m’atreviria a fer una definició de savi i de ruc, però si que veig que aquell savi que sàpiga mesurar el que diu, i aquell ruc que sàpiga parlar quan cal, segurament poden donar l’equilibri necessari a la societat. En certa manera em recorda allò que diu N.P. St. Benet, que l’abat ha d’escoltar el parer de tots, del degà al més jove.
Més curiosa encara és la conclusió de la sentència. Atrevint-me a fer una interpretació per a la qual em sé insuficient, sembla que vulgui dir que els qui practiquen i comprenen la via de la justa mesura coneixeran el gust d’allò que mengen i beuen, o sigui, tindran la capacitat de comprendre el món tal i com és.
Aquesta sentència, com deia, sembla que vagi en contra de l’ideal aristocràtic, en sentit estricte, que moltes vegades tenim (el tenim perquè sovint pensem que som d’entre els millors, s’entén…), però ben mirat descriu un ideal més harmònic i fins democràtic.
Benaurats els savis que saben actuar sense exageració i els rucs que saben fer-ho suficientment.

Solidaritat i partidisme

Seguint amb les sentències de Confuci:
“L’home virtuós és solidari però no partidari, mentre que l’home pusil•lànime és partidari però no solidari”

Continuem amb la virtut. Característiques de la virtut... la solidaritat no partidària...
Més o menys tot n’hem fet l’experiència d’això. Hi ha gent que té la capacitat de fer-se solidari amb les dificultats, o les il•lusions d’altri, que se’n fa partícip, i que pot arribar a fer-se solidari fins dels seus enemics.
Ser partidari és diferent, ja que no podem ser partidaris dels nostres enemics; i més encara qui només pot ser partidari i no pot ser solidari, és més un perill que una ajuda.
Des del meu pobre punt de vista, la vida pública del nostre moment i espai té massa partidisme i poca solidaritat. Potser sempre és així a tot arreu, però jo ho veig ara i aquí. És cert que ser solidari duu a menys acció que ser partidari, perquè la solidaritat vol ajudar sense perjudicar, mentre que el partidisme no en veu la necessitat.
En certa manera, la solidaritat és el pas següent de fer de l’altre proïsme. Si faig de l’altre el meu proïsme, m’hi hauré de fer solidari, perquè l’entendré com una sola cosa amb mi. Això duu a poques victòries, però a molts èxits.
Com a detall, per a Confuci, la solidaritat és pròpia del fort, virtuós, mentre que el partidisme és propi del feble, pusil•lànime. I tanmateix de cara al món, sembla fort el partidari i feble el solidari... Tindrà a veure amb allò de St. Pau, que quan sóc feble és quan sóc realment fort? Tot plegat m’ha fet recordar quan cantem “Sant Fort, tingueu pietat de nosaltres”, davant de l’home més feble i humil que hi ha hagut, i més profundament solidari amb tothom.

De nou Confuci

Fa uns mesos que, una mica com puc, he llegit algunes coses sobre Confuci i el confucianisme. El que més m’ha interessat és que sigui una filosofia tant antiga i tant viva ( http://news.bbc.co.uk/hi/spanish/misc/newsid_7171000/7171432.stm ), que ha estat l’ànima d’una cultura tant important, que busca de procurar una vida bona tant a nivell personal com social, i que no presenta cap problema alhora de fer-la servir en la pròpia vida cristiana. Comprenc que considerar la longevitat com una virtut pot sorprendre, però jo sóc dels que seguim creient que si quelcom fa 2500 anys que va endavant i no està en crisi, cal prendre-ho en consideració seriosament.
Com que havia pres la determinació d’escriure cada setmana alguna cosa al blog, però, últimament, la inventiva em fallava, he pensat reflexionar cada setmana sobre un aforisme de Confuci; reflexionar sobre un aforisme de Confuci per escrit, que no vol dir comentar-lo, només vol dir llegir-lo des de la meva cadira…

“Els homes virtuosos mai no estan isolats, estan veritablement voltats de proïsme”

Malgrat que em costa entendre amb exactitud què devia voler dir virtut per a Confuci, si penso, i crec que puc pensar, que alguna cosa a veure deu tenir amb el que entenc jo per virtut, ja que el traductor ho ha dit així… doncs em ve al cap que, segurament, ser virtuós deu incloure saber convertir els del voltant en proïsme. El virtuós no està mai sol perquè reconeix en els del voltant un altre significatiu.
Molta gent es queixa de solitud, d’experimentar una gran solitud, fins i tot amb una vida social animada. Potser sigui la manca d’aprofundiment en la virtut que ens fa estar tant sols, i no perquè estiguem aïllats, sinó perquè no sabem reconèixer els altres… i no és que no els sapiguem reconèixer, és que no els podem reconèixer per manca de virtut. Estar envoltats de proïsme, ço és, estar envoltats d’homes significatius per a mi, és quelcom desitjable, sens dubte, és el contrari del homo homini lupus, és un inici del Regne del Cel…