Istanbul tenia, a principis de del s.XX més de la meitat de la població no turca, una població estructurada principalment en tres minories, els jueus sefardites vinguts d’Espanya al s.XVI, els armenis, i la gran comunitat grega, filla dels qui van quedar-s’hi després de la Caiguda de Constantinoble, el 1453. Suposo que, unes quantes setmanes, parlaré d’aquesta minoria, avui d’unes dues mil persones sobre els deu milions d’habitants que té la ciutat, de la seva història, dels seus monuments i de les seves institucions. És una gent difícil de trobar, tant si hi aneu com si busqueu informació sobre ells i, curiosament, en parlen més els llibres vells que internet. És la por i el patiment que els ha fets cautes. Rarament se’ls distingeix, normalment parlen turc i fins arriben a dissimular els seus noms i cognoms per tal que semblin turcs.
Potser és que sóc un romàntic, però sento una especial simpatia per aquesta gent des que era un nen, són la resta d’un imperi, damunt de la qual hi ha les restes de dos imperis més, l’otomà i el somni de la Turquia republicana. Són la resta d’un imperi que, quan les nostres ciutats no eren més que un amuntegament infecte de barraques, ja tenia una capital enjardinada, d’un imperi que durant els últims segles de la seva història no va ser més que el somni tossut d’un món on la cultura, la sanitat, l’art era a l’abast de tots, un imperi que va caure per la desídia i l’enveja bàrbara d’occident, i que, havent caigut, encara va donar lloc al nostre renaixement.
Avui en dia, a la ciutat encara hi ha cap a quaranta esglésies en més o menys bones condicions, totes molt difícils de trobar i mai no anunciades per cartells ni en guies, amb l’excepció de St. Jordi del Fanar i alguna altra de molt evident; encara hi ha quatre instituts de secundària i un parell d’escoles de primària, que no poden comprar llibres a Grècia i que han hagut de demanar el dret d’existir al Tribunal d’Estrasburg.
Tot amb tot, el més gran problema de la comunitat és que, des del pogrom de 1955, han hagut d’abandonar la ciutat més grecs dels que en van marxar en els cinquanta anys després de la Caiguda, i només des del 1992 endavant, la comunitat es redueix en un 5% cada any…
Potser és que sóc un romàntic, però sento una especial simpatia per aquesta gent des que era un nen, són la resta d’un imperi, damunt de la qual hi ha les restes de dos imperis més, l’otomà i el somni de la Turquia republicana. Són la resta d’un imperi que, quan les nostres ciutats no eren més que un amuntegament infecte de barraques, ja tenia una capital enjardinada, d’un imperi que durant els últims segles de la seva història no va ser més que el somni tossut d’un món on la cultura, la sanitat, l’art era a l’abast de tots, un imperi que va caure per la desídia i l’enveja bàrbara d’occident, i que, havent caigut, encara va donar lloc al nostre renaixement.
Avui en dia, a la ciutat encara hi ha cap a quaranta esglésies en més o menys bones condicions, totes molt difícils de trobar i mai no anunciades per cartells ni en guies, amb l’excepció de St. Jordi del Fanar i alguna altra de molt evident; encara hi ha quatre instituts de secundària i un parell d’escoles de primària, que no poden comprar llibres a Grècia i que han hagut de demanar el dret d’existir al Tribunal d’Estrasburg.
Tot amb tot, el més gran problema de la comunitat és que, des del pogrom de 1955, han hagut d’abandonar la ciutat més grecs dels que en van marxar en els cinquanta anys després de la Caiguda, i només des del 1992 endavant, la comunitat es redueix en un 5% cada any…
(La foto és de Zoodochos Pege. A dins hi viu sempre un peix, i una llegenda diu que és el mateix que va veure per última vegada l'Emperador Constantí XI Paleòleg, l'últim, abans que marxés a la batalla on va morir anònimament)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada