La grandesa del catolicisme ha estat sempre el sistema, el sistema que l’ha fet capaç d’ordenar un Codi de Dret Canònic, un Catecisme de l’Església Catòlica, un Ordenament General de la Litúrgia de les Hores, uns Exercicis Espirituals, una doctrina social endreçada, una pregària mental ordenada… Això, malgrat les aparences, és molt modern, en termes eclesials fa quatre dies que ho tenim, però té arrels fondes, medievals i renaixentistes. Aquesta sistemàtica he fet possible que els estudis de teologia siguin una carrera com qualsevol altra (almenys en molts països), que el matrimoni catòlic sigui assimilable al matrimoni civil o que els registres de baptisme siguin en molts casos els únics que existeixen durant segles.
Aquesta riquesa, de la qual tots ens hem beneficiat i ens beneficiem, però, ha dut també al que em sembla un gran problema, ha dut també a la voluntat de sistematitzar l’insistematitzable, l’ésser humà. Això ho veig molt clarament en la sola idea de “pla pastoral” o en els processos d’acompanyament personal o col·lectiu que es volen cenyir a un esquema donat d’entrada… dues idees que semblen bones, com d’altres, però que semblen fallar quan volen fer passar les idees per damunt dels fets.
Més curiós encara em sembla, i només ho vull citar, que molts dels principals paladins d’aquestes coses són els mateixos que no volen sentir parlar de normes i sistemes en coses com ara el culte, que de tots els temps ha estat sistematitzat i regulat, o els lligams de parentiu, que també han estat sempre regulats.
Em sembla que el sistema és bo dins els límits que sónel misteri de l’home (de cara cap endins) i el misteri de Déu. Dins d’aquests límits és bo que les coses estiguin sistematitzades, és útil, és beneficiós per a l’individu i per al col·lectiu, que d’aquesta manera no estan a mercè de l’arbitrarietat; però fora d’aquests límits cal abandonar en tant que es pugui el prejudici, o si més no positivar-lo, cal adquirir la visió de la realitat tal com és, per poder anar cap a Déu, i dur cada home a Déu tal com li hem de dur particularment, no tal com diu el pla pastoral o tal o tal altre sistema. Això, però, exigeix flexibilitat, exigeix renuncia i exigeix saber veure què cal que hom faci i què no. En definitiva, exigeix coneixement d’un mateix i pregària.
Que St. Francesc Xavier, a qui aquestes coses van dur algun problema… ens hi ajudi.
Aquesta riquesa, de la qual tots ens hem beneficiat i ens beneficiem, però, ha dut també al que em sembla un gran problema, ha dut també a la voluntat de sistematitzar l’insistematitzable, l’ésser humà. Això ho veig molt clarament en la sola idea de “pla pastoral” o en els processos d’acompanyament personal o col·lectiu que es volen cenyir a un esquema donat d’entrada… dues idees que semblen bones, com d’altres, però que semblen fallar quan volen fer passar les idees per damunt dels fets.
Més curiós encara em sembla, i només ho vull citar, que molts dels principals paladins d’aquestes coses són els mateixos que no volen sentir parlar de normes i sistemes en coses com ara el culte, que de tots els temps ha estat sistematitzat i regulat, o els lligams de parentiu, que també han estat sempre regulats.
Em sembla que el sistema és bo dins els límits que sónel misteri de l’home (de cara cap endins) i el misteri de Déu. Dins d’aquests límits és bo que les coses estiguin sistematitzades, és útil, és beneficiós per a l’individu i per al col·lectiu, que d’aquesta manera no estan a mercè de l’arbitrarietat; però fora d’aquests límits cal abandonar en tant que es pugui el prejudici, o si més no positivar-lo, cal adquirir la visió de la realitat tal com és, per poder anar cap a Déu, i dur cada home a Déu tal com li hem de dur particularment, no tal com diu el pla pastoral o tal o tal altre sistema. Això, però, exigeix flexibilitat, exigeix renuncia i exigeix saber veure què cal que hom faci i què no. En definitiva, exigeix coneixement d’un mateix i pregària.
Que St. Francesc Xavier, a qui aquestes coses van dur algun problema… ens hi ajudi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada