D’una manera gairebé automàtica, davant d’un substantiu i un adjectiu a ell referit, tendim a donar més importància al primer. Això és normal en tant que el substantiu ens parla de la substància de la qual parlem, mentre que l’adjectiu ens parla dels accidents (perquè després diguin que l’escolàstica ja no va…). Tot i això, hi ha expressions en les quals trobo que hauríem d’invertir aquesta tendència i donar més importància a l’adjectiu, és el cas de quan Jesús diu a l’Evangeli que Ell és el pastor bo (normalment diem el bon pastor però això és només una manera de fer…).
De pastors n’hi havia molts quan Jesús caminava per la terra, molts més que ara. Els pastors sempre han tingut mala fama, a pagès encara en tenen, són persones estranyes, que viuen soles, a la muntanya, de tracte difícil, no són polits i poden semblar brutals. És veritat que l’Escriptura conté una tradició que presenta Déu com un pastor, però això no m’impedeix de pensar que no devia ser una idea fàcil aquesta de del pastor bo, i no pel pastor, sinó pel bo.
La qüestió és que s’ha anat accentuant cada vegada més la idea del pastor a l’hora de pensar quin paper tenen els caps de les Esglésies, a l’hora de definir els rols… i, en canvi, s’ha donat per suposat el bo. L’accent no hauria de ser que Jesús és el pastor, sinó que és bo, i això apliquem-ho a tothom qui apliquem el paper de pasturatge.
Abans que els malpensats no facin sabonera, vull aclarir que això no ho dic amb un esperit reivindicatiu. Em compto entre els qui, a nivell personal, podem parlar de bones experiències pel que fa als pastors eclesials institucionalment reconeguts. Ho dic mes aviat com un punt a tenir en compte en tota ocasió que hom hagi d’anar al davant de qualsevol cosa, perquè podria ser que el pes de la responsabilitat que ens creiem damunt ens fes actuar més com a simples pastors que no pas com a bons. Nostre Senyor no diu que ell és el pastor eficient, ni el pastor ràpid, ni el pastor invencible, ni el pastor que durà el ramat allà on “s’ha de dur” al preu que sigui, només diu que és el pastor bo. Per entendre-ho més, m’ajuda la idea de la humilitat de Jesús, que ben mirat és dolcesa.
De pastors n’hi havia molts quan Jesús caminava per la terra, molts més que ara. Els pastors sempre han tingut mala fama, a pagès encara en tenen, són persones estranyes, que viuen soles, a la muntanya, de tracte difícil, no són polits i poden semblar brutals. És veritat que l’Escriptura conté una tradició que presenta Déu com un pastor, però això no m’impedeix de pensar que no devia ser una idea fàcil aquesta de del pastor bo, i no pel pastor, sinó pel bo.
La qüestió és que s’ha anat accentuant cada vegada més la idea del pastor a l’hora de pensar quin paper tenen els caps de les Esglésies, a l’hora de definir els rols… i, en canvi, s’ha donat per suposat el bo. L’accent no hauria de ser que Jesús és el pastor, sinó que és bo, i això apliquem-ho a tothom qui apliquem el paper de pasturatge.
Abans que els malpensats no facin sabonera, vull aclarir que això no ho dic amb un esperit reivindicatiu. Em compto entre els qui, a nivell personal, podem parlar de bones experiències pel que fa als pastors eclesials institucionalment reconeguts. Ho dic mes aviat com un punt a tenir en compte en tota ocasió que hom hagi d’anar al davant de qualsevol cosa, perquè podria ser que el pes de la responsabilitat que ens creiem damunt ens fes actuar més com a simples pastors que no pas com a bons. Nostre Senyor no diu que ell és el pastor eficient, ni el pastor ràpid, ni el pastor invencible, ni el pastor que durà el ramat allà on “s’ha de dur” al preu que sigui, només diu que és el pastor bo. Per entendre-ho més, m’ajuda la idea de la humilitat de Jesús, que ben mirat és dolcesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada