Néixer i créixer

Aquests dies, tots els de la “indústria del missal” parlem del mateix: és important celebrar Nadal, però sobretot és important celebrar Nadal i l’Epifania. L’Epifania ens passa desapercebuda entremig de la celebració dels Reis de l’Orient i el final del temps de Nadal. Per Nadal tot és nou, el pessebre està acabat de posar, tenim ganes de trobar-nos… i quan arribem a l’Epifania ja pensem en quan traurem el pessebre i estem enfitats de tant àpat familiar, de manera que entre el nom grec (incomprensible), l’enfit i l’atabalament comercial, la cosa ens passa de llarg.
Nadal és tendre, recollit, casolà, l’Epifania és teològica, brillant, abstracta; Nadal és típicament occidental, l’Epifania és bàsicament oriental; Nadal és la cova de Greccio i St. Francesc davant la menjadora, l’Epifania és Santa Sofia i la Divina Litúrgia; per posar un exemple de casa, Nadal és el tió, l’Epifania són els Reis. Tot plegat és com la vida.
Si totes aquestes es poguessin resumir en allò de St. Joan, “i la Paraula es va fer carn”, diguem que per Nadal celebrem que es va fer carn, mentre que per l’Epifania celebrem que és la Paraula que es feia carn. El matí de Nadal cantem allò de “Ens ha nascut un noi”, per l’Epifania el noi se’ns ha fet gran i ja va per les seves. S’ha fet batejar pel Baptista i ha fet un miracle en un casament, s’ha manifestat. El nen de la menjadora de Nadal, que va ser adorat pels mags, el trobem, ja home fet i dret, sortint del Jordà amb el cel obert al damunt i Déu dient-nos que li fem cas; el trobem en un casament fent un miracle perquè els seus deixebles, i doncs ja té deixebles, poca broma, creguin en ell.
Nadal és tendre, ja ho he dit, ens remet a la infància, al naixement, però no ens hi podem quedar, perquè és cap a l’Epifania que hem d’anar, cap a la manifestació de l’home en la plenitud de la seva vida, en el seu fer conscient, ple, adult, lliure. Néixer és per créixer, Nadal és per l’Epifania, una manifestació que, en el cas de Jesús, es va prolongar fins la Pasqua. Una manifestació que ha de ser la de cadascú, caminant vers la seva plenitud (i la plenitud de l’home és la vida de Déu, que deia St. Ireneu, en la forma que sigui, podríem afegir nosaltres…).

(Aquesta setmana no hi ha imatge perquè hi ha un "error interno" que no me la deixa carregar...)