dimecres, 29 de juliol del 2009

Congressus Iuniorum OSB


Els benedictins fa vuit-cents anys, pel cap baix, que ja no som a la cresta de l’onada. Des de l’aparició de St. Bernat i la seva sonada reforma, per posar una data típica, que vam deixar de ser al centre de la “innovació de la vida eclesiàstica”. Cada segle ha tingut les seves “estrelles” eclesials, algunes encara brillen, altres ja no… i els benedictins encara hi som. Tot i haver passat a un lloc discret, encara som els qui tenim més sants, més papes, més fundadors de tota mena de coses… i segurament els que hem fet més coses.
Fa un parell de setmanes va haver-hi a Roma un Congressus Iuniorum OSB, que vol dir una trobada de monjos benedictins joves, organitzada per l’Abat Primat. Érem trenta-dos. N’hi ha molts més de juniors benedictins al món, però la participació en aquestes coses depèn de cada monestir (seria llarg d’explicar, però cal tenir en compte que cada monestir sui iuris és independent dels altres, sense que hi hagi una autoritat central efectiva).
Del que vam fer i vam viure en podria dir moltes coses, però potser allò que més em va impressionar va ser la diversitat. Els monestirs dels qui érem allà són, a nivell material, tant diferents com puguin ser-ho famílies de països diferents, amb històries diferents, amb un paper social completament divers… Monestirs diferents, que criden a persones diferents, com fàcilment es comprèn. I alhora tots fan la mateixa funció de cara als seus monjos, com totes les famílies fan les mateixes funcions respecte dels seus membres.
De tanta diferència en pot sortir alguna cosa? Precisament. Precisament d’aquesta diferència en surt la única força que ha mantingut els monestirs benedictins, cadascun pertany a la seva terra, a la gent d’allà, no som transnacionals. El benedictinisme s’ha aguantat més de mil anys perquè és cada monestir que s’aguanta, o que decau, o que neix.
Els qui érem allà som cadascun de casa seva, del seu país, fill de la seva història. Compartim el ser monjos, compartim el caminar per una via comuna, compartim la Santa Regla, i ens reconeixem com a germans completament, però tenim la força en ésser de casa nostra.
En certa manera diria que és com les grans amistats, aquelles que hi ha entre els qui se saben diferents i així s’estimen, es respecten, s’admiren

Comptador

Estadisticas y contadores web gratis
Estadisticas Gratis