Sembla que la individualitat, la consciència d’ésser separat de la resta d’éssers, hagi de ser la grandesa i la misèria de l’ésser humà. Alguns dels grans relats de la humanitat, com ara el del començament del Gènesi, però també la doctrina fonamental del Buddha o l’obra d’alguns filòsofs sembla que vagi en aquest sentit.
Al Gènesi, el desig de l’home de ser com déus els allunya de la unitat primordial amb Déu que els unia també al cosmos; els fa conscients de la seva individualitat, però també els aboca a la solitud i a la violència envers la resta de la creació.
Aquesta individualitat és, d’una banda, la que ens fa homes, és la que ens ha dut a desenvolupar la cultura, però aquesta sembla que cerqui, precisament, si més no en les seves formes més purificades, el retorn a la unitat amb el cosmos i amb Déu, malgrat que potser només la religió ho manifesti clarament, ni que sigui perquè és el fet humà que més ens hi apropa, és el camí que ens hi vol dur, malgrat tot.
I és precisament la religió la que, en general, ha desenvolupat aquella noció que és la desapropiació, la purificació d’aquell desig bàsic de ser com déus, que ens pot dur de nou a la pau.
Aquell desig, en brut, ens va dur al trencament, i aquest trencament ens ha dut a la violència envers els altres i envers el cosmos, però una purificació d’aquest desig ens ha donar la pacificació.
I la purificació d’aquest desig ens vindrà per un altre desig, el desig de la unitat, que també tenim en el fons del nostre cor, que també és universal, també el trobem a tot arreu, i que es pot dur a terme en tots els aspectes de la nostra vida.
La grandesa del cristianisme en aquest sentit, l’absoluta grandesa del cristianisme, diria jo, és que aquesta nova unitat no ens ve d’un esforç de la nostra voluntat, sinó d’acceptar un amor incondicional; l’amor que es manifesta en aquest naixement humil i silenciós del rebrot de David, del Messies promès i esperat, d'aquell que serà la nostra pau, i que posa fi a la separació.
Ja mai més no estarem separats, ja mai més la divisió no tindrà la última paraula, Déu s’ha fet home i l’home ja no està separat de Déu ni del cosmos; ja no li cal ser com Déu perquè pot ser en Déu i amb Déu, només que accepti aquest amor i el dugui a terme.
2 comentaris:
moltes gracies Jaume,igualment et dessitjem.
T'he escrit al facebook,pensant-me que t'escrivia al blog,pero bè,no pasa rès,ja se fer el "cortar-pegar",
Molt bon nadal Jaume,em sembla que no cal que escrigui res mes,perquè tot lo que et volia dir,ja ho has escrit tu,a la felicitació de nadal.
Què,com va anar el teu "paper",al pessebre vivent ?
espero que muuuult be.
ens veiem demà,però abans rep un fort peto-cibernètic de tota la família,i moltes felicitats.
Crec que vivim en una societat que està boja per l’amor, però que no el troba, perquè ja no sap estimar. Gràcies G. Gabriel per els teus escrits, i ànims per escriure més , tan bonic com aquest.
Publica un comentari a l'entrada