Aquests dies són dies de fer pessebre. El de casa l’he fet durant els últims anys, fins que aquest any el Senyor ens ha regalat amb un jove pessebrista.
Fer el pessebre té quelcom d’aquelles activitats artístico-sagrades, com pintar icones o com el que deu ser l’elaboració dels mandales d’arena; activitats en les quals la originalitat no és el que més compta i que estan subjectes, si més no, a un cert costum.
En el cas del pessebre, moltes vegades he pensat que fent-lo, les persones no ens limitem a imaginar les escenes típiques del Nadal, sinó que, per un moment, ens imaginem el món reconciliat que volem. Parlo dels pessebres casolans, dels de tota la vida, que no tenen grans pretensions artístiques.
El pessebre, els pessebres, amb el seu paisatge amable, la verdor de la molsa, la senzillesa dels personatges (siguin hebreus, catalans o napolitans), l’ordre que hi tenen totes les coses... són la imatge del món que desitgem. Tot plegat és inconscientment bíblic, potser, ja que tot plegat es correspon força, pel que fa a l’amabilitat de l’entorn i de les persones, al món del Messies, el món en que Déu haurà vingut i viurà de nou amb nosaltres.
Aquesta tarda cantàvem a vespres: O Rex Gentium, et desideratus earum, lapisque angularis, qui facis utraque unum: veni, et salva hominem, quem de limo formasti.
Qui facis de utraque unum, que vol dir: tu que de les dues en fas una cosa, d’alguna manera parla de la reconciliació en Crist de tot el que estava dividit. Aquesta reconciliació que duu la pau és la que busquem; la busquem interiorment, i la desitgem per al món, malgrat que a vegades no ho sembli massa i la que, d'alguna manera manifestem en el pessebre, en aquesta mena de mandala a la mediterrània.
Tant de bo que, tot fent el pessebre, tinguem un moment per pensar-hi i per buscar aquesta pau al nostre cor, la pau d’un cor unificat per dur pau al món, començant pels qui ens envolten.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada