De maletes i altres coses

Demà marxo a Londres i m’he passat la setmana fent i desfent maletes, per la qual cosa aquesta setmana només se m’acut parlar de maletes. Una maleta és, bàsicament, una caixa on posem les coses que ens han de ser útils quan som fora de casa, per un període més o menys llarg. Normalment representa que a la gent ens agrada fer maletes, perquè vol que sortim del nostre àmbit habitual durant un cert temps, i això, en el nostre entorn, és una cosa molt valorada... més que res perquè es valora tot allò que és diferent, fins al punt que diem diferent al que no ho és per fer-ho més agradable, tal com temps enrera es deia igual al que no ho era, perquè es valorava més aviat l’absència de canvi. Malgrat això, constato que a mi no m’agrada pas gaire de fer maletes, potser perquè no valoro tant el canvi com alguns dels meus congèneres, potser perquè tendeixo a veure amb poca simpatia la reducció a l’essencial, potser per totes dues coses.
Aquest matí algú em recordava que jo em vaig fer monjo de molt jove, almenys en termes actuals, i que, per tant, no havia experimentat massa la vida quotidiana del nostre món. No li ho nego, però pensant-hi veig que segurament és una opció positiva això que he fet, i potser l'he feta perquè un món que et duu a una vida seduïda pel canvi i per la reducció a l’essencial no m’acaba de convèncer del tot. No vull pas dir que fugi de tot, qui em coneix sap que no és pas així, però la permanència i el matís que ofereix el viure com a monjo trobo que dóna un cert equilibri a la cosa.
Em temo que estic massa autobiogràfic i que això pot derivar perillosament, per tant, ho deixarem aquí. Veig que, parlant de maletes he acabat parlant del que canvia i del que roman... Diria que fa segles que és l’obsessió humana en general...i les motivacions per a les opcions de cadascú se m’escapen. Potser és que Déu, que ho coneix tot, en la seva providència ho ha volgut així per tal que, no posant-nos mai d’acord del tot, vegem que Ell és canvi i permanència alhora...

La Seo de Saragossa

La Seo de Saragossa, la catedral de la ciutat, força més petita que la mola del Pilar, que durant molts anys va estar tancada a causa d’una llarga restauració, és una de les esglésies més boniques que hi ha per aquestes terres. Entenguem-nos, és una església medieval amb molts afegits renaixentistes i barrocs, pensada com es pensaven les esglésies en aquell temps, com un seguit d’altars per tal que els canonges hi poguessin celebrar les seves misses privades; no és, per tant, una església massa útil per a la celebració de la Missa tal i com ara la celebrem, amb una gran nau on el poble s’aplega per participar-hi. Tot i això, sabent que no és un bon espai per a la litúrgia del nostre temps, és un espai que impressiona per la lluminositat, augmentada per la blancor de les parets, per l’elevació general del sostre i perquè és gairebé quadrada, de manera que no dóna, com acostumen a donar les esglésies, sensació de espai centrar en un punt posat en un extrem, sinó d’espai centrat en si mateix i simètric. Per entendre’ns, és el pla en forma de saló dut al seu extrem, molt elevat i molt lluminós. La visita tendeix a destacar els detalls, i n’hi ha molts, tendeix a destacar la diferència entre les diverses capelles laterals, totes riquíssimes, tendeix a fer notar el preciosisme d’algunes decoracions, però oblida de fer notar la bellesa de l’espai en si, en la seva globalitat
Aleshores, allà al mig, hom es pregunta el per què d’allò, i es recorda instintivament de la música sacra hispànica del s.XVI i de com s’havia de sentir la gent envoltada d’aquella polifonia lluminosa i d’aquesta lluminositat polifònica; i hom s’adona que la sensació que té en aquesta nau de Saragossa és la mateixa que té a Santa Sofia o a alguna mesquita otomana, i encara, hom es pregunta si aquesta sensació de plenitud, aquesta sensació de Déu, no és, o no hauria de ser, el perquè de les esglésies. Esglésies com La Seo, litúrgies com la bizantina, o la catòlica al s.XVI, contenen multitud d’imatges, de paraules, de sons; contenen molts elements, tants, que si els vols assumir tots et mareges, però apropen a Déu, perquè totes aquestes imatges són per a la llum, i totes aquelles paraules són per al silenci. La llum i el silenci de Déu.

Sant Pau i occident

Diumenge passat era la festa de St. Pere i St. Pau, i començava un any dedicat a aquest últim. Malgrat la seva importància, diria que, pel fet de dur el “sant” davant del nom és un autor no massa tingut en compte quan es parla de la història d’occident, reservat per a la sagristia.
He de confessar que no em puc considerar ni tant sols un coneixedor mitjà de Sant Pau, només en sóc un lector amb una certa assiduïtat, i encara, normalment, amb la sensació de quedar-me a les caixes. Sant Pau és immens, parla de tot, sovint no saps de què parla i a vegades tens la sensació que ni ell mateix no ho acaba de veure clar, però amb tot i això, o potser per tot això, em sembla que caldria que se’l reconegués com a un pare d’occident. El seu pensament en matèria de la relació entre l’individu i l’estat, de les relacions familiars, de les relacions en el treball… són a la base d’occident, també de l’occident d’avui. I per damunt de tot això, la seva idea de què és un home, una idea que es troba de tantes maneres en les seves cartes i que és la concepció occidental de l’home com a individu en una col·lectivitat, en una societat, però sobretot com un home que és tal i que és més, perquè és en Déu.
Es pot objectar a aquesta idea de Sant Pau com autèntic pare d’occident que moltes coses les treu de la cultura del seu moment i de la curiosa barreja que suposa un jueu hel·lenitzat; es pot objectar que el tret clau d’occident és la racionalitat i aquesta ens ve només dels grecs; però el que no es pot dubtar és que les obres dels grecs han estat durant segles absolutament reservades als savis, i Sant Pau, mal que fos en llatí, es cridava des de les trones. Per il·lustrar-ho: no tinc gaire clar que els qui van fer la Revolució Francesa, molts d’ells clergues, haguessin llegit mai autors grecs, però estic segur que havien sentit Sant Pau.
Llegir Sant Pau no és fàcil, sovint les traduccions no li fan justícia, però trobo que, tant com els nostres estudiants acostumen a saber què en deia Plató de la societat i de l’home, també fora bo que sabessin que en deia Sant Pau, i que tots plegats, fóssim més sensibles a reconèixer els nostres orígens.

Una icona

Ahir vam celebrar St. Joan, Baptista i Precursor del Senyor, una festa assenyalada, tant del calendari de l’Església com del de la societat civil, que acostuma a celebrar-la. A l’orient, i per seguir amb la tendència bizantinitzant del blog, hi ha una gran varietat d’icones de St. Joan, algunes de més reeixides que d’altres. De totes, la que de sempre m’ha cridat més l’atenció és la que presenta St. Joan com l’Àngel del Desert, una foto d’una de les quals il·lustra el text. S’hi acostuma a veure St. Joan sense context material, només envoltat de llum, amb una creu, beneint i amb ales, amb unes grans ales d’àngel.
Per nosaltres, que des del gòtic estem acostumats a la representació “realista” dels sants, i de les persones en general, ens resulta xocant que presentin Joan el Baptista, un personatge històricament documentat, amb dues grans ales i en un marc de llum pura. Tot amb tot, aquesta imatge del Baptista està pensada per dir més veritat sobre el sant que no pas les representacions més “realistes” de les nostres latituds.
Fa unes setmanes, un professor ens parlava de la metàfora com a una figura que força la veritat que coneixem a primera vista per fer-nos arribar a una veritat més profunda. El professor parlava de paraules, però per entendre una icona va bé tenir-ho al cap. La icona del Baptista com a Àngel del Desert el presenta en la seva veritat, almenys en un estadi de veritat que d’altra manera és irrepresentable, i alhora que ens parla d’una realitat del Baptista, ens qüestiona sobre la pròpia realitat. Som com som, o som com les icones, o som totes dues coses, o som així i serem d’aquella manera. Jo no ho sé dir, però és una pregunta que em faig i que em penso que és bona de fer. Què som les persones, què sóc jo, deu ser una d’aquelles grans preguntes que cal fer-se sempre; però no deu ser bo de respondre-la a partir del no res, o a partir de qualsevol cosa, sinó a partir d’una reflexió de segles, d’una reflexió positiva sobre l’home, que en valora per damunt de tot la semblança amb Déu i la llibertat que la hi dóna.
Que St. Joan Baptista ens hi ajudi des de la seva autèntica imatge, la que té per haver-se apropat a Déu del tot, malgrat no tenir-les totes.

Com és que crec en Déu?

Sovint em pregunto per què a mi creure en Déu em resulta tant evident, mentre que a molta gent de la meva generació els resulta tant difícil, malgrat que no poden deixar de pensar-hi. No vaig ser educat en escola religiosa, a casa no erem “de Missa” i mai no em van agradar les activitats per a nens que feien a la Parròquia. Podria dir que tot allò que vindria a ser “fer el cristianisme divertit” em provocava un cert desconcert. Desconcert perquè, en la comparació amb el Déu Santíssim i proper alhora que les meves àvies m’explicaven, amb les imatges que jo veia en els llibres d’art; especialment del romànic, i en d’altres manifestacions de cultura religiosa que sí que m’atreien aquell Déu “amic divertit”, em quedava entre desdibuixat i gairebé còmic; és molt complicat conjugar la imatge de Crist al Sepulcre, la que hi ha a la Capella de la Pietat de Berga, on anava amb l’àvia, i que de petit em donava una gran pau, amb una festa de pallassos.
Diria que, per a mi, una criatura de pocs anys, encara amb el cap sense engavanyar per aquest racionalisme primari que assola les nostres ments occidentals, conjugar Déu transcendent amb Jesús crucificat no va ser complicat (És evident que aleshores tenia encara menys clares que ara les relacions intratrinitàries). Amb tota naturalitat vaig incorporar Déu a la meva vida per la via dels sentits, veient imatges, escoltant música, sentint l’olor de cera de les esglésies (a Berga l’encens sempre ha anat escàs).
Després, es clar, ho he anat posant tot al seu lloc, però encara sento de tant en tant aquella sensació de sagrat, aquella sensació de Déu que, maltractat i mort a la creu, m’estima. És una cosa molt primària, molt bàsica, però va ser l’inici de tot plegat.
M’adono que això m’ha quedat una mica devot, però bé, no m’espanta. Per acabar, una oració per abans de ficar-se al llit que em van ensenyar de molt molt petit i que m’agradava per la sensació de protecció que em donava:
En aquest llit em ficaré,
set angels hi trobaré,
tres als peus i quatre al cap,
la Verge Maria al meu costat
que em diu: “Dorm i reposa,
no temis cap mala cosa.
si cap mala cosa hi ha
l’Àngel de la Guarda te la traurà.

Els grecs d'Istanbul (II)

Deia un professor que un esternut és una cosa estudiable científicament, situable històricament, però no dona lloc a res, mentre que un somni no existeix, no es pot estudiar, ni avaluar, ni situar, però un somni pot donar lloc a una civilització, pot donar lloc al que sigui.
Els grecs s’han mantingut a Istanbul i han desenvolupat el que s’ha anomenat “el gran l’hel·lenisme” de la ciutat a partir del somni que el seu emperador tornaria i restauraria les coses. Al voltant d’això han creat llegendes que els han permès mirar el futur amb esperança.
Constantí XI és un personatge romàntic per natura i avant- la-lettre, un autèntic príncep dissortat que va haver d’afrontar el final d’un imperi de mil cent vint-i-tres anys i divuit dies, que va ser coronat fora de la seva capital i que va haver d’arribar-hi amb un vaixell català que li van deixar, perquè ja no en tenia de propis (del nostre infortunat estat, gran és la indigència, que deia Kabafis, de mare Constantinopolitana)
No sabem gaire res de què va fer Constantí XI just abans de morir, després d’haver assistit a la Divina Litúrgia a Santa Sofia, celebrada pel Cardenal Isidor, un grec catòlic, d’haver pregat i d’haver fet la ronda per la muralla. És clar que va rebutjar d’escapar-se i es va quedar per morir amb la gent de la ciutat. També sembla clar que va baixar a la batalla sense les insígnies imperials per no ésser reconegut, i la majoria diu que va morir anònimament amb els seus soldats, malgrat que altres asseguren que fou reconegut per les àligues bicèfales brodades als borceguins. De fet, però, això no és massa important per allò a què vull arribar.
Una llegenda explica només que quan Constantí es trobava a punt de morir a mans d’un soldat, Déu va enviar un àngel, que va aturar el turc, va prendre l’espasa a Constantí per guardar-la al cel i a ell el va convertir en un bloc de marbre per tal que esperés el dia en que Deu decidirà retornar-li la vida i l’espasa per tal que entri de nou a la seva ciutat per la Porta Daurada.
La llegenda va córrer tant que Beyazit II va destruir aquesta porta per precaució, però també va fer que els grecs de la ciutat tinguessin esperança per viure més de cinc-cents anys sense defallir, esperant contra tota esperança.

Els grecs d'Istanbul (I)

Istanbul tenia, a principis de del s.XX més de la meitat de la població no turca, una població estructurada principalment en tres minories, els jueus sefardites vinguts d’Espanya al s.XVI, els armenis, i la gran comunitat grega, filla dels qui van quedar-s’hi després de la Caiguda de Constantinoble, el 1453. Suposo que, unes quantes setmanes, parlaré d’aquesta minoria, avui d’unes dues mil persones sobre els deu milions d’habitants que té la ciutat, de la seva història, dels seus monuments i de les seves institucions. És una gent difícil de trobar, tant si hi aneu com si busqueu informació sobre ells i, curiosament, en parlen més els llibres vells que internet. És la por i el patiment que els ha fets cautes. Rarament se’ls distingeix, normalment parlen turc i fins arriben a dissimular els seus noms i cognoms per tal que semblin turcs.
Potser és que sóc un romàntic, però sento una especial simpatia per aquesta gent des que era un nen, són la resta d’un imperi, damunt de la qual hi ha les restes de dos imperis més, l’otomà i el somni de la Turquia republicana. Són la resta d’un imperi que, quan les nostres ciutats no eren més que un amuntegament infecte de barraques, ja tenia una capital enjardinada, d’un imperi que durant els últims segles de la seva història no va ser més que el somni tossut d’un món on la cultura, la sanitat, l’art era a l’abast de tots, un imperi que va caure per la desídia i l’enveja bàrbara d’occident, i que, havent caigut, encara va donar lloc al nostre renaixement.
Avui en dia, a la ciutat encara hi ha cap a quaranta esglésies en més o menys bones condicions, totes molt difícils de trobar i mai no anunciades per cartells ni en guies, amb l’excepció de St. Jordi del Fanar i alguna altra de molt evident; encara hi ha quatre instituts de secundària i un parell d’escoles de primària, que no poden comprar llibres a Grècia i que han hagut de demanar el dret d’existir al Tribunal d’Estrasburg.
Tot amb tot, el més gran problema de la comunitat és que, des del pogrom de 1955, han hagut d’abandonar la ciutat més grecs dels que en van marxar en els cinquanta anys després de la Caiguda, i només des del 1992 endavant, la comunitat es redueix en un 5% cada any…

(La foto és de Zoodochos Pege. A dins hi viu sempre un peix, i una llegenda diu que és el mateix que va veure per última vegada l'Emperador Constantí XI Paleòleg, l'últim, abans que marxés a la batalla on va morir anònimament)