El vell costum d'escriure cartes

No sé quantes cartes personals s’escriuen avui en dia, sens dubte moltes menys que no se n’escrivien quan la gent tenia el costum que quedar per fer el cafè per carta. Segurament d’aquí uns segles, quan tots els suports informàtics actuals hagin caducat, els historiadors se les veuran i se les desitjaran per saber què pensaven de debò els personatges que estudiïn, perquè, amb sort, només tindran els documents oficials. En tot cas, jo sóc dels qui encara n’escric algunes, de cartes.
Fa poc, llegia el que Pere el Venerable Cluny deia en una carta, sobre el mateix exercici d’escriure’n. Deia el sant abat que, quan hom escriu una carta, tot l’ésser de l’home s’hi implica: “l’esperit medita, la llengua dicta, la mà escriu, l’ull rellegeix, tot l’home interior i exterior treballa i coopera a aquest laboriós sacrifici que hom ofereix a Déu pels seus amics i que dóna fruit en ells.” Per entendre aquestes paraules és bo tenir en compte que, a l’època, escriure era un exercici per al qual no només calia saber la tècnica sinó també una preparació minuciosa i un esforç considerable. Allò que em sembla més interessant és que en parla com d’un sacrifici de la pròpia vida (del propi temps), assimilable al mateix sacrifici de la Missa, segons es pot deduir del vocabulari, que es fa del propi temps a Déu a favor dels amics. Això ho posa molt amunt, en mentalitat medieval.
Escriure cartes és un dels “sacrificis” que faig més de gust, perquè alhora que em permet pensar i comprendre millor allò que penso, ho faig en bé d’aquells a qui escric, que d’alguna manera o altra estimo (no és el mateix escriure a un pres que a l’àvia, al P. Abat, a un amic o a un conegut).
Cada dia valoro més la qualitat que aquest vell costum dóna a les relacions humanes, malgrat que ja només els presos, els ancians i alguns esperits romàntics responen... Ara que les relacions humanes són tant sovint instantànies, i fins es volen immediates (i així, amb tant soroll, es fan superficials) molts no sabran mai quina profunditat de veritat no adquireix una relació quan ve mediata per la paraula escrita, meditada en el silenci i la distància, quan a la presència i el so s’hi incorpora l’absència i el pensament.
Nota final: L’e-mail pot fer la mateixa funció... no és una qüestió de suport material, sinó de manera de fer.

La Quaresma, del desig a l'esperança certa

La Quaresma sembla que tingui avui en dia molt poc significat, fins i tot en la vida de molts cristians. Hi ha raons socials i de concepció de la religió que ho expliquen, i també, segurament, una mala pràctica pastoral de segles que, pensada amb bona intenció, va prendre sovint una forma mercantilista que la traïa i que l’allunyava d’allò que cercava. Aquesta poca afecció a la pràctica quaresmal que ja de segles existia, basada, en aquesta mala pràctica pastoral, sumada a la progressiva secularització d’Europa, ha dut a una vivència molt reduïda de la Quaresma, que alguns han volgut suplir fent notar, per exemple, les virtuts terapèutiques del dejuni. Sense negar la veritat d’aquesta pràctica, així com d’altres típicament quaresmals, diria que cal una reinterpretació de la Quaresma en un pla més espiritualitzat i més ètic, que la faci comprensible als cristians occidentals d’avui i no només comprensible, sinó també atractiva.
Pensant-hi, diria que hi ha alguns aspectes que s’han destacat poc en la predicació quaresmal, però que poden ser realment un exercici notable a l’hora de dedicar aquests dies a un retorn a Déu, a una conversió. El primer seria el compromís que els cristians hauríem de prendre per evitar el pensament negatiu respecte dels qui viuen al nostre entorn. Si durant quaranta dies som capaços de mirar de pensar positivament en tothom qui tenim al voltant, i cada vegada que pensem negativament en algú, mirar de corregir-ho i buscar allò positiu de l’altre, ¿quina no serà la millora de la nostra vida, i com més a prop de Déu no serem?
Una segona pràctica quaresmal possible als nostres dies, i comprensible sense massa hermenèutica fins per un nen petit, podria ser mirar de ser amable amb tothom durant aquests dies sants, i encara, pels més avançats espiritualment i en l’art de conèixer-se ells mateixos, mirar de no carregar els altres amb els propis fantasmes i pors i mirar de veure amb justícia, això és amb bondat, tothom qui veiem.
Tots tenim un desig d’un món millor, però el desig no ens fa avançar per ell mateix, cal que ens impliquem en el desig i que el convertim en esperança certa, de la certesa que dóna veure el principi d’allò que desitgem. La Quaresma ha de ser això, una prova de l’esperança certa que tenim en aquell que va dir: “Veniu a mi, que sóc dolç i de cor senzill”

De l'harmonia necessària (II)

Una de les mancances principals d’harmonia que veig al món és la que existeix en l’àmbit intel·lectual, la qual és mes greu que hom no pensa. Normalment pensem que el món intel·lectual és una mena de club de ments més o menys selectes dedicades a especulacions més o menys abstruses que tenen molt poc a veure amb el món real, el món que tots vivim, però la veritat és que tota política, tota decisió, està finalment fonamentada en una cosmovisió pensada en abstracte. Aquesta cosmovisió, alhora, ha de ser basada en un tipus de coneixement o altre. Per molts segles, occident s’havia basat en una cosmovisió hel·lènico-cristiana basada en una concepció metafísica. Allò que Aristòtil havia anomenat filosofia primera, coneixement primordial, seguia donant la base sobre la qual pensar la resta de coses, de manera que des de la física fins l’economia tenien la seva arrel última en la metafísica, tota la intel·lectualitat s’hi basava i les decisions polítiques, i fins les decisions quotidianes, hi tenien el fonament.
És força clar que la metafísica va deixar, ja fa temps, de ser la filosofia primera, el fonament de tot el coneixement de la realitat, però malauradament no hi ha hagut un recanvi, de manera que n’estem orfes. Hi ha qui diu que avui en dia és la ciència la que dóna el fonament del coneixement de la realitat, però més aviat sembla que la ciència cada dia més es dedica a donar-nos dades, i malgrat que algun científic intenti teories més o menys holístiques, habitualment es queda sol.
D’aquesta manca de cosmovisió se’n deriva un campi qui pugui monumental, perquè com que no hi ha una metafísica, tampoc no hi ha una antropologia clara, i ja em direu com planeges polítiques públiques sensates si no tens clara l’antropologia (vegeu el cas de l’educació). Com que no hi ha ni metafísica ni antropologia, no hi ha manera de crear una teoria canònica dels grups humans, i ja em direu com concebem els estats sense això… I així podríem anar fent, repassant els múltiples desastres que es deriven de la manca d’una metafísica, o d’un fonament per a una cosmovisió orgànica de tota la realitat que sigui canònica i acceptada per tothom.
Com normalment em passa, no tinc solucions... No es pot tirar enrera, cal anar endavant, buscant com busquen els qui han de trobar (i trobant com troben els qui han de seguir buscant).

De l'harmonia necessària

La setmana passada citava la necessitat d’una harmonia que doni unitat al nostre món. La idea mateixa d’unitat ens agrada als humans, hi anem com sense proposar-nos-ho, i el mal deu venir quan ens proposem de fer-la nosaltres a partir del que nosaltres podem fer. És com si poguéssim entendre i valorar l’harmonia però no la poguéssim produir. Diríem que és quelcom que necessita l’home per realitzar-se, perquè es realitza al món, però que no sembla venir de l’home, perquè sempre que l’home deliberadament ho ha intentat, el resultat ha estat catastròfic. De les catàstrofes dels sistemes filosòfico-religioso-político-econòmico-antropològico-socio… creats sota el guiatge de “ments preclares” que havien de guiar la humanitat, els llibres d’història en van plens, i cap no va acabar bé.
Algun professor meu ja fa temps que diu que em manca rigor intel·lectual, però a hores d’ara ja no m’entenc ni jo. Per fer-ho breu: sembla que la humanitat tendeix a una certa harmonia entre tots els aspectes de la seva vida al món, una harmonia totalitzant. Aquesta harmonia sembla que es deu, en la concreció dels seus aspectes, a l’home, però en cap cas no sembla que pugui venir d’una individualitat humana, ni tant sols d’un projecte pensat i preparat (i la història, mestra de vida, ens ensenya els desastres dels qui ho han intentat). Alhora, sembla que aquesta harmonia sigui molt necessària per al manteniment de la mateixa vida humana, i tenint en compte la capacitat destructora de la humanitat dels nostres dies, sembla que actualment sigui encara més necessària.
És força obvi que, en èpoques en que aquesta harmonia entre ciència, humanitats, ètica, política… es donava més, no és pas que la humanitat visqués en un règim de pau perpètua, sovint era el contrari, però les estructures culturals i socials del moment permetien l’existència de diverses harmonies estanques, que es podien enfrontar entre elles, on podien mirar d’expandir-se costa de les altres… Avui això és més complicat, per no dir impossible, perquè la nostra circumstància fa que hom no pugui viure en una harmonia local, o de grup, estanca, si no és que en un exercici d’oclusió mental es tanca en la seva pròpia harmonia, afirma que és la única i es nega a veure’n cap més. I d’aquests n’hi ha…
Així doncs, la cosa és complicada, perquè ens veiem abocats a trobar, i potser la cosa sigui aquesta… trobar, una harmonia global… (Continuarà)

El cristianisme barroc

Per una benaurada circumstància, aquests dies, i durant unes setmanes, tindré l’oportunitat de conèixer en bloc els Responsoris de Setmana Santa del P. Narcís Casanoves, compostos per a les Matines de dijous, divendres i dissabte sants. Parlant-ne amb alguns germans de comunitat, hem convingut que es tracta d’una obra d’una gran bellesa, però que molt dificilment pot casar amb la vivència que els cristians d’avui tenen de la Setmana Santa.
Els responsoris de Setmana Santa del P. Casanoves són alhora una oportunitat i un repte per a la nostra comprensió del Misteri Pasqual. La música del P. Casanoves va ser escrita en l'últim estadi del món de sentit (cosmos) cristià que venia de l'edat mitjana. Aquest cosmos que, per posar una data, va començar d’acabar-se amb la Revolució Francesa, era un món que avui ens costa molt d'entendre perquè partia de la idea que entre Déu i el món hi havia una continuitat, de manera que no hi havia música cristiana i no-cristiana, perquè tota la música era cristiana, perquè Déu era a tot arreu, tal com no hi havia art cristià i no-cristià. Era un món on l'Església promovia la ciència i l'art d'última generació (es diu poc que era el Cardenal del Monte qui pagava els telescopis a Galileu i els quadres a Caravaggio) i això era el més normal del món, perquè en un món que es concebia creat i mantingut per Déu, i Déu no havia d’estar reduït a un àmbit religiós del món, com un element entre molts altres. En aquest món, la música del P. Casanoves era perfectament comprensible: es podia cantar la Passió i la mort del Crist amb una música així, no perquè es vanalitzés, ni perquè no s'entengués, sinó precisament perquè s'entenia que Crist havia mort, però el que celebrem és que per aquesta mort tots tenim Vida, i aquesta Vida no només serà al cel en el futur, aquesta vida té a veure amb aquest món, que és bell i bo perquè expressa la bellesa i la bondat de Déu.
La veritat és que diria que aquell final encara no ha acabat, i tinc l’esperança que el món dividit que en va sortir, i que entre revolucions, ideologies i desastres diversos ha arribat fins avui, ben aviat tindrà de nou una harmonia, que no serà aquella, sinó una altra. Gairebé diria que d’això en depèn la supervivència humana.

La crisi del llenguatge (II)

Només per posar un exemple d’allò que comentava la setmana passada, m’he recordat d’una cosa que, quan va passar, ja em va cridar l’atenció, malgrat que jo en aquell moment poc sabia, o no res, d’aquestes qüestions.
Resulta que, quan tenia més o menys setze anys, i per televisió es van començar a posar molt de moda aquests programes on gent “famosa” es dedica ventilar misèries pròpies i d’altri, algunes senyores que en aquell moment eren “famoses” van començar a fer servir la paraula incierto per dir que alguna cosa era mentida, i arribaven a dir coses com ara que “Esto es absolutamente incierto”. A mi això em sorprenia molt, perquè era evident que estaven dir que la cosa en qüestió era mentida i, sense entrar a considerar si el que deien era veritat o mentida, trobava molt perillós que en medis de comunicació de masses es comencés a confondre dues nocions tant diferents com la mentida i la incertesa.
Cal que hom es fixi en que afirmar que alguna cosa es incerta, de fet, dóna a la tal cosa una certa possibilitat de veritat que, d’entrada, no es pot menystenir, mentre que afirmar que alguna cosa es mentida implica negar-la de cap a peus i no admetre, sota cap concepte, que pugui ésser. Confondre aquestes dues nocions pot ésser fatal. Imaginem-nos que algú és acusat públicament d’un crim i que quan algú afirma que és culpable, l’acusat respon que allò és incert. El qui ho escolta pot entendre diverses coses: que l’acusat no sap parlar pròpiament, però també que té una percepció molt deficient de la veritat (perquè no sap si va fer una cosa o no), o que es riu d’ell. En un judici no es podria donar aquesta circumstància perquè caldria aclarir-ho, però en la vida pública l’afirmació podria donar lloc a tota mena de confusions.
És evident que aquest no és el millor exemple possible, tant per l’abast que té com per la mena de gent que va donar-hi lloc, però m’ha semblat que il·lustrava força el que volia dir. Quan un país confon la incertesa amb la mentida, i no sembla que estiguem lliures d’un tal perill, les coses es poden complicar molt.

La crisi del llenguatge

Ara que es parla tant de crisi, econòmica sobretot, però també cultural, cal tenir en compte una crisi més fonda, més complicada de solucionar fins i tot que l’econòmica, malgrat que algú hagi dit que els problemes econòmics són insolubles, tant com els polítics incomprensibles. Em refereixo a la crisi en el significat de les paraules, sobre la qual ja s’ha escrit molt, almenys des de Confuci, i d’això ja fa algun dia.
La crisi del significat de les paraules es produeix quan cadascú comença a donar a cada paraula el valor que vol, sense tenir en compte quin ha estat el valor de la paraula abans o quin és el consens al respecte. Això duu a la impossibilitat de qualsevol mena de discussió seriosa, però no només això, duu al caos. Per evitar aquest caos, durant segles s’han elaborat diccionaris, etimologies, i fins diccionaris que precisen quins significats han anat tenint les paraules al llarg dels segles. La seguretat de les paraules s’expressa especialment en les lleis i en els ritus, en els quals el valor de les paraules està fixat per una tradició que en dóna fe. No sabria dir si la crisi del llenguatge i la crisi del ritus, i, per què no, la crisi de les lleis, perquè la llei es compleix cada dia més per la por, tenen molt o poc a veure, però alguna cosa hi ha.
En tot cas, per a pensar-hi, una història de Confuci:
“Quan els seus deixebles van preguntar-li per on s’havia de començar a governar un país, Confuci digué: “Jo voldria millorar el llenguatge.”
Estranyats, els deixebles li digueren que la resposta no tenia res a veure amb la pregunta, què tenia a veure una cosa amb l’altra? Aleshores, Confuci va dir:
“Si el llenguatge no és precís, el que es diu, no és el que es pensa. Si el que es diu no es el que es pensa, aleshores no hi ha obres veritables. Si no hi ha obres veritables, no floreix ni l’art ni la moral. Si no floreixen l’art ni la moral, aleshores no existeix la justícies. Si no existeix la justícia, el país no sap quin és el camí i esdevé una nau en flames i a la deriva. És per això que no es pot permetre l’arbitrarietat en les paraules. Si es tracta de governar un país, el més important és la precisió del llenguatge.
(Continuarà)