Congressus Iuniorum OSB

Els benedictins fa vuit-cents anys, pel cap baix, que ja no som a la cresta de l’onada. Des de l’aparició de St. Bernat i la seva sonada reforma, per posar una data típica, que vam deixar de ser al centre de la “innovació de la vida eclesiàstica”. Cada segle ha tingut les seves “estrelles” eclesials, algunes encara brillen, altres ja no… i els benedictins encara hi som. Tot i haver passat a un lloc discret, encara som els qui tenim més sants, més papes, més fundadors de tota mena de coses… i segurament els que hem fet més coses.
Fa un parell de setmanes va haver-hi a Roma un Congressus Iuniorum OSB, que vol dir una trobada de monjos benedictins joves, organitzada per l’Abat Primat. Érem trenta-dos. N’hi ha molts més de juniors benedictins al món, però la participació en aquestes coses depèn de cada monestir (seria llarg d’explicar, però cal tenir en compte que cada monestir sui iuris és independent dels altres, sense que hi hagi una autoritat central efectiva).
Del que vam fer i vam viure en podria dir moltes coses, però potser allò que més em va impressionar va ser la diversitat. Els monestirs dels qui érem allà són, a nivell material, tant diferents com puguin ser-ho famílies de països diferents, amb històries diferents, amb un paper social completament divers… Monestirs diferents, que criden a persones diferents, com fàcilment es comprèn. I alhora tots fan la mateixa funció de cara als seus monjos, com totes les famílies fan les mateixes funcions respecte dels seus membres.
De tanta diferència en pot sortir alguna cosa? Precisament. Precisament d’aquesta diferència en surt la única força que ha mantingut els monestirs benedictins, cadascun pertany a la seva terra, a la gent d’allà, no som transnacionals. El benedictinisme s’ha aguantat més de mil anys perquè és cada monestir que s’aguanta, o que decau, o que neix.
Els qui érem allà som cadascun de casa seva, del seu país, fill de la seva història. Compartim el ser monjos, compartim el caminar per una via comuna, compartim la Santa Regla, i ens reconeixem com a germans completament, però tenim la força en ésser de casa nostra.
En certa manera diria que és com les grans amistats, aquelles que hi ha entre els qui se saben diferents i així s’estimen, es respecten, s’admiren

Estival

El primer aforisme del Dhammapada, un text sagrat budista molt primitiu, diu: “Allò que som avui prové els nostres pensaments d’ahir, i els nostres pensament actuals construeixen la nostra vida de demà: la nostra vida és la creació de la nostra ment.
Si un home parla o obra amb ment impura, el sofriment el segueix com la roda del carro segueix la bèstia que tiba del carro”
Quan el llegia m’ha vingut al cap aquella benaurança de nostre Senyor que fa: “Benaurats els purs de cor; perquè ells veuran Déu”.
La puresa de cor i la visió de Déu són temes que, segons com, poden semblar molt elevades, molt espirituals en el sentit pitjor del terme. La puresa de cor que duu a la visió de Déu, la puresa de ment que duu a la salvació, però és quelcom molt de peu pla, de fet. Jesús va parlar de ser pur de cor, de fer la pau, de plorar, de ser dolç, de ser pobre en l’esperit. Qui no ho és, qui no ho fa, no és només que no se salvi, en un sentit últim, és que sofreix.
El que avui pensem i fem construeix el que serem demà, i per això és tant important l’atenció a què fem i què pensem, perquè l’home que fa el bé, s’alegra en aquest món i s’alegra en l’altre, diu el mateix Dhammapada uns aforismes més enllà.
La puresa de cor fa que mirem amb puresa, que escoltem amb puresa, que parlem amb puresa, que actuem amb puresa… la puresa de cor és quelcom per a què treballar tota la vida, i és tant fàcil de perdre-la... És com aquelles icones fetes de capes i capes de pintura i que poden desaparèixer si et passes amb una capa superior, però amb una gran diferència, sempre podem tornar-hi, perquè tenim la gran sort de ser humans, i malgrat que sovint ens posem aquesta roda darrere i estirem i estirem, sabem que som fets per anar lliures.

El nano dels llangots.... Bones vacances!!

Avui és St. Joan Baptista, un home interessant. Era fill d’un sacerdot i, abans de néixer, a casa seva ja anaven entravessats amb àngels amunt i avall. Quan va anar creixent, diu l’Evangeli que la gent del seu poble es preguntava “Què serà aquest noi?”, i a la vista de com vivia, no és estrany que inspirés dubtes… A veure qui és que, quan un nano del poble se’n va al desert, menja llagostes i mel silvestre i va vestit amb pèl de camell, no ho pensa això de “Què en farem d’aquest?”. I el cas és que el noi va estar-se força temps així, “fins que es va revelar a Israel”, i llavors tots ho van veure que era un profeta, i fins Herodes, entre festa i festa, s’hi anava a confessar, i ell el devia escoltar…
Joan Baptista va fer deixebles, però els seus deixebles sempre semblen més aviat secs, una mica grisos al costat seu. Eren uns deixebles més endreçadets que els de Jesús, i més llegits, però no sembla que fessin molta fortuna…
En fi… finalment el nano va sortir del desert i “es va revelar a Israel”, i va tenir èxit. N’hi havia molts que l’anaven a veure, però el xicot ja veia que allò no era el que esperava, que ell n’esperava un altre… i el va trobar. A la cua es va trobar Jesús, alguns diuen que si eren cosins de lluny, i va veure que aquell era el qui buscava… No sé si us ha passat mai, però hi ha vegades que passa això, que trobes algú i dius “justa!”. No es van entendre del tot, però hi havia feeling, i una de les coses més bones de l’Evangeli és veure aquesta relació.
Joan Baptista va morir decapitat, sigui per culpa de Salomé, sigui perquè va fer nosa a algú que el podia fer matar. Els seus deixebles van enterrar el cos, i a Damasc hi ha una mesquita molt bonica on diuen que encara l’hi tenen.
Joan Baptista és un home interessant, l’últim profeta, el profeta que va conèixer ja el Messies i va ser el seu amic (ser amic el Messies és una cosa d’aquelles que no passen a tothom), el més visionari dels profetes, però és sobretot un home valent, valent per creure i per dubtar, valent per dir el que s’ha de dir i valent per arribar al final.
Conclusió, quan vegeu un nano que menja llangots i mel silvestre, enteneu-me la metàfora… preneu-vos-el bé i escolteu-lo, que no fos el profeta que espereu…
Bones vacances a tots els escolars, estudiants i altra gent del ram de les arts i les lletres.

Paisatge

El Corpus i la gent

La solemnitat de Corpus Christi, del Cos de Crist, no és una festa infinitament antiga, és una festa medieval, la data d’institució de la qual es coneix, i de la qual es coneixen també els motius. Allò que, a vegades, teòlegs i liturgistes no han pres en consideració és, no això que dic, sinó la seva immensa popularitat, que des de Trento ha dut problemes, i que a la segona meitat del s.XX s’ha vist estroncada a molts llocs per una política eclesial determinada.
Per mi, totes les coses d’aquest món es poden mirar de dues maneres: o bé pensem dins el nostre caparró els principis, i mirem d’adaptar la realitat als principis que hem pensat, casi o no casi; o bé mirem primer la realitat i mirem d’entendre-la per si mateixa. Quan una celebració compta amb un èxit tant general i aclaparador, hom ha de preguntar-se’n els motius; quan les institucions públiques i les associacions civils mostren interès en una celebració determinada, hom ha de preguntar-se què deu tenir.
Per a mi, el Corpus ha gaudit i gaudeix d’aquesta gran popularitat per diversos motius. Un d’ells, em sembla, és que, mentre que les grans veritats teologals normalment han quedat tant amunt que només les veien els teòlegs més fins, el poble fidel ha tingut la Missa a pla de terra… i hom celebra allò que coneix; un altre podria ser les possibilitats que aquesta festa donava per a la participació de les associacions civils, mitjançant la processó, que no era quelcom exclusivament clerical, sinó que integrava la societat civil en les seves expressions populars; un altre, em sembla que pugui ser la bellesa de les manifestacions artístiques al voltant d’aquesta festa… i així en podríem anar trobant.
Corpus és la festa popular de Déu a occident, la festa de poble de Déu que celebra l’Eucaristia, allò de Déu que ha tingut sempre més a prop, per generacions i generacions, i encara avui, ja que malgrat la secularització, allò que en la ment de molts s’associa a Déu, tot i els engatjaments… és anar a Missa…
Com a exemple d’això, la custòdia major de Barcelona. Una peça d’orfebreria del s.XIV impressionant, que alhora representa molt bé això que volia dir. La custòdia pròpiament és damunt del “tron del Rei Martí”, i té al damunt tres corones dels reis i reines de Catalunya. És coberta de joies que durant segles han anat donant els barcelonins… És la història d’un país feta objecte, entorn de la gran festa del país.

La raresa del Dr. Tolkien

Quan tenia cap a catorze anys, mesos amunt, mesos avall, vaig llegir per primera vegada bona part de l’obra del Dr. Tolkien, de la qual vaig esdevenir immediatament devot. En aquests anys he rellegit algunes coses d’aquest mateix autor, n’he llegit altres de bell nou i, malgrat que no es pot dir que en sigui un fanàtic ni un expert, d’una manera molt esparsa, he anat aprofundint-hi. Aquest aprofundiment pausat, i molt sovint desconegut dels qui m’envolten, va passar fa unes setmanes per la lectura d’una biografia seva. Havia llegit algunes coses sobre el Dr. Tolkien, com ara que era un catòlic fervorós, que estava especialitzat en la primera literatura medieval anglesa, que havia estat professor tota la vida… però em feia gràcia de llegir una biografia sencera. D’entrada, s’ha de dir que la biografia del Dr. Tolkien no va tenir res de massa especial, més enllà d’una gran nombre de canvis de casa. La seva vida va ser força monòtona i la única cosa notable que s’hi endevina és un gran món interior que, enlloc de tenir un caràcter conceptual, tenia un caràcter narratiu. Diguem que el Dr. Tolkien no es va esforçar massa en aquell dubtós mèrit (almenys als meus ulls, però això seria un altre tema) de perseverar en el concepte.
Deixant de banda aquestes coses, el que més em va sorprendre va ser que el Dr. Tolkien era un home marcadament conservador, amb una noció de l’honor, la família, l’amistat, la fidelitat, la monarquia… molt clàssics, que era un home que vivia oposat frontalment a la tècnica, que era un ecologista-tradicionalista nat, va ser un catòlic que molts avui no dubtarien a qualificar de fonamentalista… i el més interessant, que no va tenir cap dificultat a posar tot aquest cos d’idees als seus llibres. A veure, el que em sorprèn no és que ell fos conservador a ultrança, el que em sorprèn és que els seus llibres, que són conservadors a ultrança, hagin tingut i tinguin un èxit tant general.
Buscant una explicació a un tal fenomen, o sigui, que en un món tant tecnificat, on els valors que s’anomenen tradicionals tenen tant mala fama, per no parlar de la legitimitat monàrquica (quasi obsessiva a El Senyor dels Anells), vaig pensar que segurament tots plegats necessitem èpica a les nostres vides, necessitem valors estructurats en narracions que ens els facin sentir vius… D’altra banda, vaig pensar, que aquestes narracions tant clàssiques a nivell de valors, d’idees polítiques… tinguin tant d’èxit, alguna cosa ens deu voler dir… (continuarà)

Confucianisme? (III)

El tercer pilar de l’ensenyament de Confuci és l’harmonia. En xinès, el caràcter que indica l’harmonia conté un signe referent l’ésser humà i un signe referent al número dos. L’harmonia que entén Confuci és quelcom, doncs, que té a veure amb la naturalesa dialògica de la vida humana; allò que és propi de l’ésser humà és viure en constats relacions amb altres éssers humans, unes relacions que estan marcades, en l’ideal confucià per dos principis: jerarquització i afectivitat. El mateix Confuci diu en algun lloc que “Sobre la terra totes les relacions són de tipus germà gran – germà petit”, sempre tenim algú a qui obeir i algú que ens obeeix, i fins l’Emperador té com a primer títol Fill del Cel, i com a fill està subjecte al seu pare.
Confuci fa començar aquesta harmonia a la infància, amb el respecte dels fills envers les decisions dels pares, i considera que qui ha estat educat en aquest respecte no serà només un “bon fill” sinó un “bon pare”, la qual cosa segurament sigui veritat.
En definitiva, potser el que trobo més interessant de tot plegat és la idea de l’harmonia dialògica. A primera vista sembla força evident, però després de dos-cents anys de creixent harmonia basada en la confluència d’egoismes, aquestes coses de l’obediència i l’afecte solen sonar als occidentals a paternalisme passat de moda, però quan hom ho viu a la seva vida diària (com és el cas… i no perquè sigui confucià), s’adona que segurament sigui la manera més humana de viure. Hom també s’adona que per viure així cal tenir el cap molt clar i pensar-hi força. Potser s’ha destacat massa l’obediència i poc l’afecte en això, i segurament és l’afecte el que dugui més problemes, perquè comprendre la jerarquia amb afecte se’ns fa difícil. En fi, cal pensar-hi.
Estudi, ritual i harmonia confucianes, que han donat lloc a dos mil cinc-cents de cultura, això vol dir dos mil cinc-cents de vides humanes… A vegades em pregunto si la nostra cultura economicista en durarà vint-i-cinc anys més.